29 de novembre 2009

Àlbums d'una dècada sense nom: Bring Me Your Love - City and Colour (2008). Camins nortenys

Se'm fa estrany. Des de fa uns vuit anys que no compro assíduament premsa musical, i tot i així, la música que crec que ha sigut important en aquesta dècada sense nom ha vingut a mi, d'una manera natural, i sobretot, fent treball de cerca. El que no he fet és seguir uns patrons que imposen a la premsa perquè aquesta opini. El descobriment d'aquest àlbum crec que va ser a traves del blog on penjaven música o pel MySpace, no ho recordo bé.
Dallas Green, o sigui, qui mana i qui és propietari del nom del grup, ve del propi nom (valgui'm la redundància) Dallas, el nom d'una ciutat = City, i Green, un color = Colour. El nostre amic és del Canadà, i era o es (desconec la seva situació actual) guitarrista de la banda hardcore Alexisonfire, que la veritat, he escoltat un parell de temes i no em fan massa el pes.
En Dallas va estar treballant molt de temps en material totalment diferent al que paria per Alexisofire, fins que el 2005 es va decidir i va treure el Sometimes. Aquest és un àlbum on regna totalment la guitarra acústica i jo destacaria un parell de temes com "Like Knives" o "Comin' Home". De fet en aquest álbum ja apuntava maneres, encara que l'àlbum té poca varietat estilística i l'influencia d'en Dylan es deixa sentir d'una manera contundent.
I bé, arriba el 2008 i el senyor Green va sorprendre a més d'un amb l'àlbum que ens ocupa, Bring Me Your Love. Que té aquest recopilatori perquè l'inclogui com un dels més importants del decenni? Per començar dues cançons molt brillants a parer meu i que surten de la mitjana com "Wainting..." i sobretot "Sleeping Sickness" que ja en parlaré després. Dir també que és avanç en la varietat instrumental respecte el Sometimes. Afegir que tot l'àlbum desprèn naturalitat i una bona conjunció entre tots els aspectes: Veu, composició, interpretació, arranjaments, producció.
Anem a fer un repàs d'algunes cançons de l'àlbum. "The Death Of Me", amb ritme viu, on la caixa de la bateria vertebra la cançó i on una mandolina l'hi dóna el toc just per acolorir el fons del tema. "Body In The Box" on encara s'hi respiren alguns remanents del seu anterior àlbum i que té una clara inspiració via Bob Dylan (aquesta harmònica inconfusible, aquest orgue tant peculiar, no deixen marge al dubte). Una altra cançó entranyable i que l'hi dóna una bona volada al conjunt és "What a makes a Man?" amb un efecte de veu i cors molt ben aconseguits, amb uns tocs de violins que aquí estan prou difuminats i ben arrenjats, perquè no destaquin sinó que acompanyin en el moment oportú a la cançó."The Girl", un tema dividit en dos, on comença d'una manera lànguida, com les cançons lentes d'en Simon and Garfunkel, i cap a la meitat és reprèn la cançó amb un ritme ràpid. Inconfusible el toc country del banjo en segon terme. "Constant Knot", una altra cançó lenta on aquí en segon terme hi trobem al pedal steel, s'hi copsa una barreja de folk, de country i al final un toc gospel (els cors, les palmes).
I anem per les estrelles rutilants del disc. "Sleeping Sickness", que dir d'aquesta cançó? Doncs que m'arrisco i dic que pot ser una de les més brillants d'aquesta dècada. Així de clar. Amb l'acompanyament en una part de la cançó d'en Gordon Downie de la banda The Tragically Hip. Amb un solo de guitarra just i sense grans floritures. Amb unes palmes ben arreglades. I sobretot la lletra. La cançó gira al voltant d'un crit desesperat, on les preocupacions i el neguit ofeguen i que prega, perquè algú ens salvi. Us deixo amb el vídeo, molt original, fet tot ell amb una visió zenital i que va saltant amb el zoom d'una escena a una altra.

 

I per acabar, "Waiting...", una cançó de mig temps notable, amb un pont molt ben trobat, i un altre cop, l'orgue, el piano, les guitarres,  tots els instruments estan molt ben posats, donant el toc just, sense que destaquin, recolzant a la cançó. I un altre cop amb una lletra molt preclara:

I així diguem adéu a l'amor,
amb el cap ben alt.
No cal afanyar-nos,
Perquè tots estem esperant, esperant morir.

Us deixo amb el vídeo, aquest més ajustat, amb blanc i negre i amb uns lleugers tocs d'efectes. Espero que si us proven les cançons, us feu amb l'àlbum i que us agradi tant com a mi. Salutacions!

25 de novembre 2009

Recomanacions MySpace: Cicero Barbosa. Trencant tòpics

Em poso nostàlgic avui. Fa uns tres anys existia una plana web que s'anomenava Free Music Downloads, on vaig conèixer músics excepcionals. Hi entraves, escoltaves i si t'agradava un músic o una banda, descarregaves els arxius. El més bo és que si tenies perícia i esquivaves els esculls idiomàtics podies expressar-li al grup o solista, el que pensaves sobre la feina feta. Un d'aquests músics va ser el Cicero. Un bon músic de Sao Paulo que baix i guitarra en mà ha fet bones cançons, llàstima que hi ha alguns temes boníssims que ja no els té penjats, i la plana esmentava va ser absorbida o fosa (no ho sé) per Last.fm, que té una interfície lletja i per accedir a la música t'has registrar, o sigui que talla el rotllo i passes. Cicero Barbosa, un bon cantautor brasiler, que s'allunya dels tòpics i que ens ofereix una visió fresca i acústica, jo destacaria els temes "Larga Dela" i "Nuvem negra", us deixo amb l'enllaç. Salutacions!


23 de novembre 2009

Take These Thoughts - Chris and Thomas. Menys és més

Feia temps que volia posar a aquest duet aquí i avui per fi us els puc presentar. I com resa l'anunciat, menys és més. No calen superbandes o orquestres enteres per fer un bon producte. Si es té qualitat, el camí ve rodat. Com aquest parell d'amics, amants de la senzillesa, de la guitarra i mandolina, de les harmonies vocals a l'estil Crosby, Stills & Nash. Per suposat, totalment recomanable el seu àlbum Land of Sea, que està trufat de temes memorables: "Bettin' on the moon", "Don't Hang Your Heart",  "Land of Sea", "You're The One I Want", "Broken Chair", o el tema del vídeo. Que ho gaudiu!

20 de novembre 2009

Àlbums d'una dècada sense nom: Ballad of the Broken Seas - Isobel Campbell & Mark Lanegan (2006). Serenor agredolça

Mark Lenegan, potser el músic més carismàtic (i discret), que ha eclosionat en aquesta dècada. Ex-cantant de la banda grunge Screamnig trees, ha construït una sòlida carrera en solitari amb discs com Scraps at Midnight o Bubblegum i ha fet múltiples col·laboracions com per exemple en dos àlbums dels Queens of Stone Age (Rated R i Songs for the Deaf), Soulsavers (It's Not How Far You Fall, It's The Way You Land i Broken, d’aquest, n'esperava molt i m'ha decepcionat una mica, el primer cop que no li donc l'aprovat al Mark), o The Gutter Twins (Saturnalia).
La Isobel Campbell va ser integrant de la banda Belle & Sebastian. Abans de fer l'àlbum conjunt amb en Mark ja havia debutat en solitari amb l'àlbum Amorino, rebent bones crítiques.
El senyor Lenegan es va presentar a la Isobel diguent-l'hi que era fan dels Belle & Sebastian i oferint-se per fer alguna col·laboració. Així va donar fruit l'EP Time Is Just the Same. La cosa va anar bé i es decidiren a gravar el llarga durada Ballad of the Broken Seas. Apuntar que la majoria de cançons varen ser composades i gravades per la Isobel a Escòcia i en Mark va posar les veus a California.
Ballad of the Broken Seas és un disc calmat, melangiós, sense estridències, però amb el pòsit que té, la veu profunda d'en Mark, on les referències al Tom Waits són constants i amb el contrapunt dolç de la veu de la Isobel.
L'Àlbum comença amb força amb "Deus Ibi Est", rítmica, contundent, amb la veu d'en Mark xiuxiuejant-nos des de les tenebres. "Black Mountain" interpretada només per l'Isobel, calmada, amb un toc llunyanament folkie, tranquil·la i visionària, amb uns chelos que et transporten. "The False Husband", amb uns arranjaments orquestrals típics de cançons més comercials i poppies dels anys 60. La cançó estrella de l'àlbum és sense cap mena de dubte "Ramblinman", una versió d'en Hank Williams i que en el videoclip, aquest tema country es transforma en una mena de somni pervers digne dels dies de la Velvet Underground. "Ballad of The Broken Seas" és la fosa d'en Mark i la Isobel, entre el slide i el chelo, amalgamat tot amb piano i orquestra, senzillament genial! L'àlbum finalitza amb una gran tema, "The Circus is Leaving Town" on tota la cançó té un deix a Bob Dylan abassegador, amb un orgue que la delata, però que no cansa gens i que canta en Mark en solitari.
Per finalitzar dir que en Mark i la Isobel han fet un altre àlbum, potser amb resultats no tant brillants i un pèl desiguals, Sunday At Devil Dirt.
Espero que gaudiu tant com jo d'aquest inoblidable àlbum i si no el coneixeu, us recomano que l'adquiriu. Salutacions!

15 de novembre 2009

Zebra - John Butler Trio. Impàs tardoral

Estic en un període d'impàs, i amb la inspiració una mica minvada, és a dir, no estaré massa loquaç. Us presento a aquest trio, molt conegut a Austràlia i voltants, on el talent, la reivindicació i el compromís brillen amb intensa força. Espero que us agradi! 

10 de novembre 2009

Àlbums d'una dècada sense nom: Parachutes - Coldplay (2000). Conquerint el món pausadament

Dissabte, he pres un got de ratafia (o potser més d'un) i unes olives i vull escriure sobre un altre àlbum essencial en aquesta dècada. El Parachutes dels Coldplay. Aggggggggggggggggggg! Que? No pot ser! Nahim, com pots posar aquest grup, t'has tornat boig? Sí són el pitjor! Uns venuts! Val, val, ja m'ho pensava, que aquest grup us produeix arcades, vòmits i us persigneu. Suposo que penseu com la Lola Montero, que com diu en aquest→ vídeo (és al final), la brossa ha d'anar al contenidor. Calma, calma. Aniré per parts.
Vull parlar essencialment d'aquest àlbum, potser de l'únic grup que amb una mica de solvència (almenys al principi) ha anat pel senderi dels grans grups dels 60's, 70's, 80's, i una part dels 90's. I a risc d'equivocar-me, el Parachutes contenia moltes expectatives, no de trencar motlles (que això és molt difícil) sinó més aviat d'una certa posada el dia de tota l'herència anterior. Cosa que per a mi, només aconseguiren en aquest, i en algunes coses aïllades de A Rush of Blood to the Head i el X&Y. A Viva la vida, encara que hagi aconseguit un gran èxit i premis a manta, no hi ha per on agafar-lo, ple de tòpics i d'un sagnant plagi d'en Joe Satriani (aquí teniu →un vídeo on es poden comparar tots dos temes).
Jo els he vist dos cops. Just abans del seu èxit massiu en el llançament de seu segon àlbum a Razzmataz, on feren un concert ajustat, amb algunes mancances, amb algunes trampes, però correcte al cap i a la fi, amb gent de totes les edats i amb una expectativa de que serien grans. El que a la fi em va desenganyar fou que el Chris Martin comences anar a festes per a famosos i és deixes entabanar pel Robbie Williams (tot segons el que va dir en Chris), que a mi amb tots els respectes, l'odio a mort,  no sé com se l'hi pot fer-li cas a un paio tant oportunista i tant buit com aquest beneit o que li fes la pilota al Noel Gallager (sobren els comentaris). El més trist va ser a X&Y, encara que no és mal àlbum, i que el primer single i vídeo ("Speed of Sound") no estan gens malament, al segon ("Talk", la cançó és correcte), en el vídeo ja sortien totes les pallassades típiques de grup que vol vendre com sigui. Les comparacions amb el U2 es reforçaven, semblava com si ells fossin el model a seguir, inclòs l'influencia dels Rem en algun tema. Ja teníem un supergrup. Jo els vaig veure en aquesta gira, ara farà 4 anys i havien canviat molt des de el concert de Razzmataz, pel fet que estàvem al Palau Sant Jordi i que fossin habituals les "poses" de divo d'en Chris, i tots els inconvenients d'un grup supervendes (massificació dels concerts, molta artificialitat, posada en escena al us).
Vull que oblideu el que us he dit i dir les excel·lències del primer àlbum dels Coldplay. Docs una cançó com "Don't panic", de les millors lletres escrites per en Martin, amb un original vídeo. 

 

Una altra cançó que reivindico i que els engrandiren es "Spies", on en Jonny Buckland arrenca amb l'E-Bow, un lament trist que desemboca amb una ferma acústica d'en Chris. Té amb una lletra desimbolta, que aferma l'àlbum.

 

"Sparks", amb un gran treball del baix, que té textura jazzística, i un aire calmat i acústic que tornen a donar punts a l'àlbum. Un gran single com és el "Yellow" (no sé perquè, sempre m'ha recordat el "Zombie" dels Cranberries, potser per açò, no em fa tant el pes), que va tenir, en la part visual, un molt bon videoclip, de factura sòbria i elegant. I encara que sembli mentida, encara hi han més cançons de factura acústica com "We Never Change", tranquil·la, concisa i plàcida.
En la part negativa "Shiver", llarga, llarga, repetitiva i avorrida, molta pirotècnia guitarrera i poc per recordar. "Trouble" que malgrat no ser una mala cançó, és com la mare de tots els mals dels Coldplay (aquest patró guitarra-piano amb un excés de lentitud i amb un punt d'autocomplaença, que en els pròxims àlbums utilitzarien reiteradament), i finalment "Everything's not lost", que desprèn un cert tuf gospel, la lletra de la cançó és  simplona i trillada (aquest és el seu gran handicap, que no tenen lletres a l'alçada de la seva música) i que en els concerts servia d'artefacte de precisió perquè públic i grup es fonguessin amb la tornada.
Coldplay, un grup amb moltes promeses fins que s'han contaminat de tots els tics dels grups supervendes. Parachutes, malgrat tot, un gran àlbum per la dècada on som, on no han aparegut grans bandes i que ells ho han tingut fàcil. Salutacions i com diuen, no tot està perdut.

07 de novembre 2009

Morningside Heights - The Strugglers. El plaer de les coses senzilles

Potser seria aquesta la tònica del disc dels Strugglers, The Latest Rights. No ens descobreixen res de nou, inclòs per a molta gent dirà: "Más de lo mismo". Però també la sopa d'all és senzilla. I quasi sempre, fer senzilles les coses és el més difícil, o fer-les naturals. Molts fatxendes en la música es pensen que amb coordenades acumulatives és on s'ha de cercar la qualitat. Vinga notes i girs dificilísims. I al final, amb que ens quedem? Doncs amb les melodies simples que arriben al directament al cor, com el pessic de violí que trobem en aquest tema, que acaba de quadrar una melodia inoblidable. Que la gaudiu!

04 de novembre 2009

Recomanacions MySpace: Neongrau. Electricitat alemanya

Canviant una mica el terç musical que segueix el blog, avui us presento a aquest grup alemany. Potser caient en el tòpic (disculpeu), en la millor tradició dels Kraftwerk. Sons freds com el metall, radiacions sortides del Commodore i els Akai. Ràfegues electròniques amb reminiscències dels 80, malgrat que foren criticats, hi hagueren verdaderes troballes en la música en aquesta dècada, com vaig recordar a un capsigrany. Els Neongrau ens brinden paisatges d'aridesa estel.lar com "Lunar Motel", o sons inconfusibles i que ens retrotreuen a un passat proper com "Fucking Talkshows". Veus robòtiques, viatges en zoom cap a una supernova i totes les galàxies delirants que necessiteu per al vostre cor techno. Us deixo l'adreça:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...