10 de novembre 2009

Àlbums d'una dècada sense nom: Parachutes - Coldplay (2000). Conquerint el món pausadament

Dissabte, he pres un got de ratafia (o potser més d'un) i unes olives i vull escriure sobre un altre àlbum essencial en aquesta dècada. El Parachutes dels Coldplay. Aggggggggggggggggggg! Que? No pot ser! Nahim, com pots posar aquest grup, t'has tornat boig? Sí són el pitjor! Uns venuts! Val, val, ja m'ho pensava, que aquest grup us produeix arcades, vòmits i us persigneu. Suposo que penseu com la Lola Montero, que com diu en aquest→ vídeo (és al final), la brossa ha d'anar al contenidor. Calma, calma. Aniré per parts.
Vull parlar essencialment d'aquest àlbum, potser de l'únic grup que amb una mica de solvència (almenys al principi) ha anat pel senderi dels grans grups dels 60's, 70's, 80's, i una part dels 90's. I a risc d'equivocar-me, el Parachutes contenia moltes expectatives, no de trencar motlles (que això és molt difícil) sinó més aviat d'una certa posada el dia de tota l'herència anterior. Cosa que per a mi, només aconseguiren en aquest, i en algunes coses aïllades de A Rush of Blood to the Head i el X&Y. A Viva la vida, encara que hagi aconseguit un gran èxit i premis a manta, no hi ha per on agafar-lo, ple de tòpics i d'un sagnant plagi d'en Joe Satriani (aquí teniu →un vídeo on es poden comparar tots dos temes).
Jo els he vist dos cops. Just abans del seu èxit massiu en el llançament de seu segon àlbum a Razzmataz, on feren un concert ajustat, amb algunes mancances, amb algunes trampes, però correcte al cap i a la fi, amb gent de totes les edats i amb una expectativa de que serien grans. El que a la fi em va desenganyar fou que el Chris Martin comences anar a festes per a famosos i és deixes entabanar pel Robbie Williams (tot segons el que va dir en Chris), que a mi amb tots els respectes, l'odio a mort,  no sé com se l'hi pot fer-li cas a un paio tant oportunista i tant buit com aquest beneit o que li fes la pilota al Noel Gallager (sobren els comentaris). El més trist va ser a X&Y, encara que no és mal àlbum, i que el primer single i vídeo ("Speed of Sound") no estan gens malament, al segon ("Talk", la cançó és correcte), en el vídeo ja sortien totes les pallassades típiques de grup que vol vendre com sigui. Les comparacions amb el U2 es reforçaven, semblava com si ells fossin el model a seguir, inclòs l'influencia dels Rem en algun tema. Ja teníem un supergrup. Jo els vaig veure en aquesta gira, ara farà 4 anys i havien canviat molt des de el concert de Razzmataz, pel fet que estàvem al Palau Sant Jordi i que fossin habituals les "poses" de divo d'en Chris, i tots els inconvenients d'un grup supervendes (massificació dels concerts, molta artificialitat, posada en escena al us).
Vull que oblideu el que us he dit i dir les excel·lències del primer àlbum dels Coldplay. Docs una cançó com "Don't panic", de les millors lletres escrites per en Martin, amb un original vídeo. 

 

Una altra cançó que reivindico i que els engrandiren es "Spies", on en Jonny Buckland arrenca amb l'E-Bow, un lament trist que desemboca amb una ferma acústica d'en Chris. Té amb una lletra desimbolta, que aferma l'àlbum.

 

"Sparks", amb un gran treball del baix, que té textura jazzística, i un aire calmat i acústic que tornen a donar punts a l'àlbum. Un gran single com és el "Yellow" (no sé perquè, sempre m'ha recordat el "Zombie" dels Cranberries, potser per açò, no em fa tant el pes), que va tenir, en la part visual, un molt bon videoclip, de factura sòbria i elegant. I encara que sembli mentida, encara hi han més cançons de factura acústica com "We Never Change", tranquil·la, concisa i plàcida.
En la part negativa "Shiver", llarga, llarga, repetitiva i avorrida, molta pirotècnia guitarrera i poc per recordar. "Trouble" que malgrat no ser una mala cançó, és com la mare de tots els mals dels Coldplay (aquest patró guitarra-piano amb un excés de lentitud i amb un punt d'autocomplaença, que en els pròxims àlbums utilitzarien reiteradament), i finalment "Everything's not lost", que desprèn un cert tuf gospel, la lletra de la cançó és  simplona i trillada (aquest és el seu gran handicap, que no tenen lletres a l'alçada de la seva música) i que en els concerts servia d'artefacte de precisió perquè públic i grup es fonguessin amb la tornada.
Coldplay, un grup amb moltes promeses fins que s'han contaminat de tots els tics dels grups supervendes. Parachutes, malgrat tot, un gran àlbum per la dècada on som, on no han aparegut grans bandes i que ells ho han tingut fàcil. Salutacions i com diuen, no tot està perdut.

2 comentaris:

juanvi ha dit...

No em desagraden, però sempre els he vist com una copia de u2 un tant modernisats, i això em molesta un poc (soc molt fan dels u2 clàssics). De tota manera la seva mùsica, com et deia abans, no em desagrada en absolut, no se si em pillaré algun dia algún disc d'ells, però si senc la seva música en algun lloc puc gaudir-la.

Salutacions!

Nahim de Liébana ha dit...

Hola Juanvi! Els Coldplay vàren començar a semblar-se i imitar-los a partir del tercer disc. El Parachutes té el do que encara no estaven manipulats per les masses. Ja he comentat en un altre lloc, que ni de lluny podrien haver competit ni competeixen amb els U2 de l'any 1987, ho dic perquè el nivell en comparació de fa uns anys ha baixat, tant a nivell musical com en el nivell de lletres. En aixó últim crec que hi estem d'acord, en Cris Martin tindria de neixer i morir un munt de vegades per competir amb les "lyrics" del irlandesos d'abans del 1992.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...