20 de novembre 2009

Àlbums d'una dècada sense nom: Ballad of the Broken Seas - Isobel Campbell & Mark Lanegan (2006). Serenor agredolça

Mark Lenegan, potser el músic més carismàtic (i discret), que ha eclosionat en aquesta dècada. Ex-cantant de la banda grunge Screamnig trees, ha construït una sòlida carrera en solitari amb discs com Scraps at Midnight o Bubblegum i ha fet múltiples col·laboracions com per exemple en dos àlbums dels Queens of Stone Age (Rated R i Songs for the Deaf), Soulsavers (It's Not How Far You Fall, It's The Way You Land i Broken, d’aquest, n'esperava molt i m'ha decepcionat una mica, el primer cop que no li donc l'aprovat al Mark), o The Gutter Twins (Saturnalia).
La Isobel Campbell va ser integrant de la banda Belle & Sebastian. Abans de fer l'àlbum conjunt amb en Mark ja havia debutat en solitari amb l'àlbum Amorino, rebent bones crítiques.
El senyor Lenegan es va presentar a la Isobel diguent-l'hi que era fan dels Belle & Sebastian i oferint-se per fer alguna col·laboració. Així va donar fruit l'EP Time Is Just the Same. La cosa va anar bé i es decidiren a gravar el llarga durada Ballad of the Broken Seas. Apuntar que la majoria de cançons varen ser composades i gravades per la Isobel a Escòcia i en Mark va posar les veus a California.
Ballad of the Broken Seas és un disc calmat, melangiós, sense estridències, però amb el pòsit que té, la veu profunda d'en Mark, on les referències al Tom Waits són constants i amb el contrapunt dolç de la veu de la Isobel.
L'Àlbum comença amb força amb "Deus Ibi Est", rítmica, contundent, amb la veu d'en Mark xiuxiuejant-nos des de les tenebres. "Black Mountain" interpretada només per l'Isobel, calmada, amb un toc llunyanament folkie, tranquil·la i visionària, amb uns chelos que et transporten. "The False Husband", amb uns arranjaments orquestrals típics de cançons més comercials i poppies dels anys 60. La cançó estrella de l'àlbum és sense cap mena de dubte "Ramblinman", una versió d'en Hank Williams i que en el videoclip, aquest tema country es transforma en una mena de somni pervers digne dels dies de la Velvet Underground. "Ballad of The Broken Seas" és la fosa d'en Mark i la Isobel, entre el slide i el chelo, amalgamat tot amb piano i orquestra, senzillament genial! L'àlbum finalitza amb una gran tema, "The Circus is Leaving Town" on tota la cançó té un deix a Bob Dylan abassegador, amb un orgue que la delata, però que no cansa gens i que canta en Mark en solitari.
Per finalitzar dir que en Mark i la Isobel han fet un altre àlbum, potser amb resultats no tant brillants i un pèl desiguals, Sunday At Devil Dirt.
Espero que gaudiu tant com jo d'aquest inoblidable àlbum i si no el coneixeu, us recomano que l'adquiriu. Salutacions!

2 comentaris:

juanvi ha dit...

La veritat és que no segueixc la carrera d'aquest home, però sempre m'ha paregut un gran cantant. Provaré amb aquest disc. Gracies per la recomanació, salut!

Nahim de Liébana ha dit...

Juanvi, la veritat es que la seva carrera com a cantant en solitari s'allunya del que va fer a Screaming Trees, una mica com em passa amb en John Frusciante, que en alguns aspectes m'agrada més en solitari que no pas el seu treball a Red Hot Chili Peppers. En aquest álbum hi han gotes de musical, de pop estil 60, del Dylan del Highway 61 Revisited, i en part per la veu d'en Mark, de tot el llegat d'en Tom Waits. Merci per passar. Salutacions!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...