30 de desembre 2009

Àlbums d'una dècada sense nom: Live at the Paradiso - Amsterdam - Live (2008). Bonus Track

Encara que ja vaig acabar en l'àlbum d'en William Elliot Whitmore la repassada als àlbums de la dècada, volia incloure aquest live per algunes raons. Per ser un gran disc en directe com feia temps que no escoltava, on trobo que la gent estava entregada i que la banda, malgrat que fa temps ja li va passar el moment de glòria, encara pot emocionar. Per altra banda, tot i que les seves cançons emblemàtiques són dels 90, una gran cançó com "Overcome" la llançaren en el 2001.

Encara que l'àlbum en directe és molt bo, crec que per acabar de captar tot l'ambient s'ha de visionar el dvd. Una de les coses positives que veig és l'ampli ventall d'edats en el públic. Potser el que es nota una mica és la diferencia entre el material dels 90 i de la present dècada. Us il·lustro tres cançons.
 "I Alone", amb una intro grandiloqüent, típica dels grans discs en directe, i també per despistar, quant l'Ed comença a cantar la cançó, es desferma la histèria.

 

"Lightning Crashes", un dels moments àlgids del concert, amb l'emoció que es pot tallar amb un ganivet, el grup i el públic son un. Disculpeu la imatge un pel deficient, però no he trobat una versió més bona.

 

"Overcome", una de les cançons de referència del 11-S, l'últim gran tema composat pels Live. Que la  gaudiu!

28 de desembre 2009

Àlbums d'una dècada sense nom: Animals In The Dark - William Elliot Whitmore (2009). Força de la natura

Amb aquest àlbum tanco el repàs que he fet a uns quants discs, crec importants, d'aquesta dècada sense nom. I encara amb la sensació que no ha passat res i que els grans moviments en la música popular ja són cosa de la historia, millor que deixem córrer una mica de temps per veure la perspectiva de la música que hem deixat enrera.
El William no el vaig conèixer fins l'any passat, per no dir que la seva proposta no té res de trencadora, com a bluser blanc com n'hi ha milers als Estats Units, però el que sobta amb el nostre amic d'Iowa és la seva increïble veu, que malgrat tenir trenta i pocs anys, sembla que en tingui 60 i que sigui de raça negra.
Nascut en el comptat de Lee, i fill d'uns músics grangers, va començar a implicar-se en el món musical treballant ocasionalment de tècnic de so per a grups hardcore del seu estat.
Tot i això, segueix vivint en la granja dels seus pares i encara la seva producció musical com si fossin collites de gra, un cicle natural que malgrat l'èxit del seu darrer treball, no ha deixat mai de practicar.
El senyor Whitmore ha desenvolupat la seva carrera al llarg d'aquesta dècada amb àlbums com Hymns For The Hopeless (2003) o Ashes To Dust (2005), on hi trobem els temes habituals sobre el que sol composar, com la desesperança, els marginats, i tot el seguit de personatges que circulen per l'Amèrica profunda i descarnada. I també com molts dels músics que us he presentat, ha tret eps com Latitudes (2005) o Halways Of Always o (2006) i un àlbum de rareses com The Death Valley Sessions (2003).

I aquest any que estem a punt d'acabar ha tret l'Animals in The Dark, de moment el seu disc més complert i equilibrat. Fem-ne una ullada. El tret de sortida el dóna la cançó "Mutiny", on només amb la bateria i la veu, ens posa en situació, amb el William cridant-nos a la rebel·lió a cop de ritme marcial.  "Who Stole the Soul" una balada dolça i trista, amb una encertada secció de corda. "Johnny Law", una historia que tant serviria avui, com fa 100 anys, la carretera i els marginats que recorren els Estats Units, aquí són retratats d'una manera efectiva. "Hard Times", veu, guitarra, cors, i el nostre amic explicant-nos com els temps durs d'abans (i com no, els d'ara) ens emmotllen.
"Old Devils", sens dubte, la cançó més prominent, un al·legat contra la guerra i contra l'era del senyor Bush. Aquí teniu la interpretació que va fer al Jolls Holland, sincera, brutal, enorme, amb només la guitarra i colpejant rítmicament la bota.

 

I "Hell or High Water", un cant pels treballadors, a les vides rutinàries, a la copa després de la jornada laboral, al tràmit i temps d'espera que hem de passar en aquesta vida. Una altra cançó gran. Espero que us agradi, ens veiem per la xarxa.


26 de desembre 2009

Breu i darrera reflexió. Todo cambia - Mercedes Sosa

Belvolguts amics, crec que ha arribat l'hora de tancar les seccions d'aquest blog que no són estrictament músicals, no perqué no em vinguin de gust, sinó per la propia dinamica dels blogs, on es tendeix a la especialització. Potser més endevant faré un blog dedicat a la reflexió i l'opinió. Disculpeu-me els que esperaveu un blog més variat. Com diu la cançó, tot i tots canviem.

23 de desembre 2009

Àlbums d'una decada sense nom: Illinoise - Sufjan Stevens (2005). L'excés, el deliri, la tristor i de nou a la carretera

21-12-2009, 17:08, En algun punt de Catalunya. Avui és un dels dies més infernals, freds, i amb les abominables festes nadalenques ja molt a prop, i la veritat sigui dita, amb poques ganes d'escriure. I amés tinc de parlar del senyor Stevens, un dels artistes més prolífics, controvertits, excessius i que ha desenvolupat la seva carrera en solitari en aquesta dècada sense nom. Miraré d'estar a l'alçada.
El nostre convidat d'avui inicia la seva carrera en solitari l'any 2000 amb A Sun Came, un disc amb clares connotacions folkies, on amés hi toca molts d'instruments que van des d'el xilòfon a la flauta, i amb una característica que repetirà en tots els seus àlbums i és la quantitat ingent de cançons que hi cola, en aquest amb els bonus tracks n'hi han 21!.
Sense parar, i anant a tota màquina l'any següent ja té enllestit un altre àlbum Enjoy The Rabbit. Aquí va ser on el nostre amic va començar a desvariejar, quan s'esperava una continuació lògica del seu disc de debut, Sufjan ens va sorprendre amb un disc de música electrònica i instrumental, on dedicava un tema a cada un dels anys amb que s'esmenten en la cultura xinesa. Suposo que a més d'un, la broma no li va fer cap gràcia, i la veritat és que no és un àlbum fàcil o digerible.
El senyor Stevens va tornar a fer bondat, però li va a sortir la vena excèntrica i va anunciar que volia dedicar un àlbum a cada un dels estats units d'Amèrica, o sigui, 50 àlbums!. Sense perdre el temps, va començar amb el seu estat natal, Michigan o com el va titular: Greetings from Michigan the Great Lake State, on fa un treball memorable que repetirà a Illinoise, nomenant paratges, ciutats i alguns veïns. Aquí instrumentalment s'expandeix, utilitza vents, el piano està molt present, junt amb el banjo, que serà una de les seves senyals d'identitat, i per descomptat hi ha un altre pila de cançons, en aquest 15 més 6 de bonus tracks. A destacar les cançons "For the Widows in Paradise, For the Fatherless in Ypsilanti" amb un notable treball de banjo, l'instrumental amb un xilòfon de fantasia "Tahquamenon Falls" i la balada tranquil·la i relaxant "Holland". 

Seven Swans va ser el següent pas d’en Sufjan. En aquest no desplega tants instruments com en l'anterior. Aquí aprofundeix en el treball amb el banjo que està en moltes cançons i la temàtica bíblica és el fil conductor de tot el disc. Tot es concreta més, amb un millor acabat. I comencen a haver-hi cançons amb entitat pròpia com "The Dress Looks Nice on You", el primer single de la carrera de Stevens amb una preciosa combinació de guitarra i banjo, "Abraham" un tema ambiental amb una guitarra minimalista i ampul·losa o "In the Devil's Territory " amb una combinació banjo-òrgan rítmica i poderosa i un toc al final de theremin.
I arribem al 2005 i amb ell, Illinoise. Què conté? L'he estat escoltat una altra vegada durant aquests dos dies i en la meva opinió es que recull tot el que s'ha fet anteriorment i que aquí són exposats a la seva màxima potència. Hi ha varietat estilística, multitud d'instruments tocats i com sol ser costum, un altre carregament fins a dalt de cançons, en aquest disc n'hi ha 22!. A part es passa amb els títols dels temes, que de vegades són quilomètrics, com en el cas del segon tema: "The Black Hawk War, or, How to Demolish an Entire Civilization and Still Feel Good About Yourself in the Morning, or, We Apologize for the Inconvenience but You're Going to Have to Leave Now, or, 'I Have Fought the Big Knives and Will Continue to Fight Them Until They Are Off Our Lands!'".  
I encara que domino poc l'anglès, (i que moltes coses que aquí es canten o que es fan referència, mai les arribaré a copsar), trobo que és un disc molt complert, on hi plasma tot l'imaginari de l'estat d'Illinois, tant personatges, com a ciutats i pobles o fins i tot fenòmens estranys com els avistaments d'ovnis, que tenen lloc a l'aeroport de Chicago.
Donem una ullada a les cançons. El disc comença amb una barreja de piano i flauta amb una orquestra al fons en la cançó "Concerning the UFO Sighting Near Highland, Illinois", una cançó tranquil·la i ampul·losa. A "Come On! Feel the Illinoise!", tenim en Sufjan en el seu medi, vents, xilòfons, cors, exuberància musical sense complexos, i enmig de la cançó encara té temps per fer-nos l'ullet i ens cola un passatge del "Close To Me "de The Cure.
"Decatur, or, Round of Applause for Your Stepmother! ens retrotreu una mica l'esperit del Seven Swans, amb un aire campestre i les veus doblades, i una tríada fantàstica entre guitarra, banjo i acordió. "Casimir Pulaski Day", o la construcció de la balada perfecta sense que sigui tova o pesada, sinó tot el contrari, el banjo aquí insufla nervi i ritme, sorprenent després amb un solo de trompeta. "The Seer's Tower", tema amb tints electrònics i descendent clara del segon àlbum de Sufjan, és un homenatge a la torre Sears de Chicago. "The Man of Metropolis Steals Our Hearts", en aquesta, el senyor Stevens ens desplega una mica de pirotècnia guitarrera, amb uns cors infantils i clar, anomenant a l'home d'acer, en Superman.
"Jacksonville", un tema plàcid on conjunta un bon grapat d'instruments, és un exemple de com amb diferents elements, si se sap fer un bon treball de producció musical, no grinyolen, sinó que sonen com un tot homogeni.

 

"John Wayne Gacy, Jr", una balada trista i biogràfica, només amb piano, veu i guitarra, ens explica la història d'un famós assassí en sèrie, pederasta i que es disfressava de pallasso. Sens dubte, un punt àlgid de l'àlbum.

 

Després d'aquest àlbum, en Sufjan ha entrat en una etapa una mica anodina. Va treure The Avalanche: Outtakes and Extras from the Illinois Album, que té tots els defectes dels àlbums de outtakes, el trobo avorrit i fins i tot repeteix una cançó tres vegades. El següent va ser un disc de cançons de Nadal, que pel sol fet del seu conceptualisme, no l'he escoltat i crec que tampoc ho faré. I aquest any que tanca la dècada ha llançat The BQE, un àlbum orquestral, que personalment em sona pompós, àrid i sense cap al·licient.
I he deixat per l'últim la cançó "Chicago". Crec que és "la cançó d'aquesta dècada". Sí, sí, sona petulant i pedant. Potser hauria d'haver escoltat més música, no sé. Va formar part la banda sonora de Petita Miss Sunshine i Cristina Rosenvinge amb Vetusta Morla van fer una versió, crec que no massa encertada (la van fer una mica lenta i amb les guitarres pelades), però almenys s'agraeix que tinguessin el bon gust d'interpretar-la. Una sensació que tinc amb aquesta cançó és que crec que ningú veu que és una clara referència a la novel·la "On the Road" de Jack Kerouac. Bé, us deixo amb aquesta meravella. Ens veiem després! 

20 de desembre 2009

Presentant les bandes sonores de la nostra vida. Dark Night - The Blasters de la pel.lícula Obert fins a la matinada

Hola de nou amics. Avui us presento una nova secció on faré repàs d'algunes músiques de bandes sonores de pel·lícules tant conegudes com altres que no tant. Per començar el "Dark Nigth" de The Blasters. Potser la cançó que sonava i que es va publicitar més va ser el "After Dark" de Tito & Tarantula, amb el famós ball de Salma Hayek sobre de la taula dels protagonistes. La pel·lícula no deixa de ser la barreja de tot una mica: Terror, western, un pessic de roadmovie i quelcom d'aventura truculenta. Potser en el tram de matança de vampirs li falta una mica més de ritme i li sobra bastant metratge. Doncs res, a gaudir d'aquest rock fronterer i anyenc. Salutacions!

18 de desembre 2009

Holdin Back - Sarah Lee Guthrie & Johnny Irion. Per contrarestar les males vibracions

Avui ha sigut un desastre. L'ordinador no anava bé i sort n'he tingut que al final ha funcionat, a sobre m'ha tornat el mal d'esquena. Afora fa un fred brutal i el cel sembla que estigui a punt de ploure cendra. El millor que es pot fer en un dia amb tants mals averanys és relaxar-se, prendre un cafè i escoltar el Exploration de la Sara Lee i en Johnny. El disc enter desprèn bon rotllo, carícies dylanianes i les veus estan molt ben conjuntades. Em digueu el que en penseu, o mireu d'acabar de tenir un bon dia.

16 de desembre 2009

Àlbums d’una dècada sense nom: The Invisible Man - Mark Eitzel (2001). Redempció via Pro Tools

Mark Eitzel. Buff. Com diu un amic blogger, açò no ho accepten els estòmacs de tots els oients. Ho dic perquè aquest senyor pot ser la cosa més avorrida del món o trobar-l'hi, amb una mica de sort, per algun lloc la gràcia.
També ho dic per pròpia experiència. I també per l'encaparrament del senyor Eitzel. M'explico. Els seus concerts solen ser d'una aridesa total, on alguns saben extreure'n el màxim de la guitarra i la veu, el senyor Eitzel hi naufraga estrepitosament. Tot el seu cançoner sembla igual, de vegades amb una afectació que podria igualar al Lluís Llach, i per descomptat, encara que faci broma amb el públic entre cançó i cançó, ell hi interposa un mur infranquejable, on les cançons, rara vegada tenen resposta per part del respectable.
Aquí voldria posar-hi cullerada. Sota el meu punt de vista, els cantants treballen amb cançons i tenen que ser un tot, tant la lletra com la música (parlo aquí de la majoria de cançons que s'interpreten en el rock, folk, cantautor, pop, soul, obvio als músics que fonamenten el seu repertori amb música instrumental), cosa que el senyoret Mark tant se li en fot, ell vol explicar la seva historia, encara que la música se'n ressenteixi.
En Mark va ser durant molt anys cantant principal de l'American Music Club, un grup amb bastant prestigi a Amèrica, sobretot en àmbits alternatius, fins que l'any 1993 decidiren dissoldre's. I el Mark comença la seva carrera en solitari amb àlbums com Caught in a Trap and I Can't Back out 'Cause I Love You Too Much, Baby o 60 Watt Silver Lining, on tenim el nostre amic en la seva salsa, discs que posen a prova la nostra paciència, cap d'aquests dos tenen un míser single, alguna cançó si que podem trobar que destaqui com per exemple "Cleopatra Jones", del darrer àlbum mencionat.
Per sort d'en Mark, en Peter Buck dels Rem el va ajudar a en el seu àlbum West, i es nota. Trobem aquí cançons més amables i amb més color: Pianos, acordions, varietat en definitiva, temes més potables i tot està més equilibrat com en "Free of Harm" i "Then It Really Happens".
I The Invisible Man va ser el seu següent pas, i un encert, almenys així ho crec. El senyor Eitzel es trobava sense banda a principis de dècada, i decidí comprar-se un Mac i un equip de Proo Tools (pels no familiaritzats en aquests termes us deixo un enllaç(→aquí) i(→aquí). Òbviament la jugada li va sortir molt bé, és un bon àlbum que bascula acotat entre la música electrònica i algunes gotes de pop, country, rock i música de "songwriter".
Fem un petit repàs. Comença amb "The Boy With The Hammer In The Paper Bag", tota una declaració d'intencions, ritmes clarament maquinals, un piano ressonant en la cançó, i un "relleno" ambiental molt aconseguit. Un, més que meritori començament.


Malgrat d'aquest impressionant començament, el Mark no renuncia del tot a la seva vessant més "songwirter" i afectada, temes com "The Global Sweep of Human History" o "Without You" així ho testimonien, però és salven per l'acurada instrumentació i pel fet que només en siguin dos."Bitterness", el tema més arriscat i més electrònic del disc, tot i això un encert.

 

"Sleep", un tema oníric i el més ambiental de l'àlbum. Ressonàncies, i més ressonàncies, flotar i flotar com deia en Pennywise. "To the Sea", sens dubte, el tema estrella, piano, guitarra, ritmes electrònics, efectes ambientals, tot està summament equilibrat.

 

I per acabar el repàs, "Proclaim Your Joy", un tema fet en cinc minuts, utilitzant tres acords. Té de ser dels temes amb més marxa que haurà composat mai i que tampoc té pèrdua.

 

La carrera posterior d'en Mark ha sigut bastant desigual, encara que almenys, ha experimentat, com va fer un recopilatori de versions a Music for Courage and Confidence, bastant sui generis, on trobem una correcta interpretació del "Ain't No Sunshine" del Bill Withers. A The Ugly American, el senyor Eitzel fa una reinterpretació d'alguns temes de American Music Club amb una banda de músics grecs. Inclòs ha reunificat els American Music Club,  treien en el 2003 l'àlbum Love Songs For Patriots i en l'any 2007 The Golden Age.
Candy Ass de l'any 2005 va ser un intent de reprendre el senderi de The Invisble Man, però no té el nervi i la genialitat que va aconseguir el seu antecessor. I en l'any present ha tret el seu darrer treball, Klamath, en la mateixa línia, però pitjor encara, sona avorrit i sense cap concessió cara a la galeria, com si tots els encerts del disc que us he comentat avui els esquives intencionadament.
The Invisible Man, crec que és un treball únic i que no es tornarà a repetir. Tot i això el prestigi d'en Mark està del tot assegurat i malgrat que musicalment els seus següents treballs no són massa recomanables, almenys ha sapigut arriscar i no tenir por de fer coses diferents.

14 de desembre 2009

Recomanacions MySpace: Fredrik Svensson. Límits polars


 Una tarda com aquesta, depriment, ventosa i irada, m'ha donat peu per voltar pel MySpace, i m'he trobat a l'amic Frederik. Com alguna cosa relacionada amb el que estic llegint darrerament, quan et dediques a cercar impossibles, et trobes el caos i el desordre absoluts. I això és la música d’el interpret de Nyköping. Música experimental sense concessions, tant es fa amb la guitarra com deixa anar la seva compulsió més electrònica i tecnològica, matxuca-nos sense pietat. No recomanaré cap cançó, feu-ho vosaltres. Jo ho trobo estimulant això d'anar al límit dels gusts musicals, et mesures i et coneixes una mica més. Encara que suposo que a algú de vosaltres, el que perdreu i no guanayreu seràn els nervis. Us deixo amb l'enllaç:

11 de desembre 2009

All Of Me - Angus and Julia Stone. El poder de lo mínim

Chocolates and Cigarettes té de ser dels millors EP's publicats en la present dècada, amb el permís del Woman King dels Iron & Wine. Sis cançons que s'escapen del presumpte endormiscament que fan gala alguns cantautors o songwirters. I "All Of Me" va molt més enllà, amb el mínim de música ens traspasa amb la seva tristor i emoció a parts iguals. Gaudiu-la tant com jo. Salutacions!

08 de desembre 2009

Àlbums d'una dècada sense nom: Maria - Adrià Puntí (2002). Homenatge a la mare

Als que em llegiu en castellà suposo que serà dels primers cops que sentiu a dir a aquest cantant. Qui és l'Adrià, o qui era? Dir que ha sigut un dels millors intèrprets i compositors en català, és fàcil de dir, però jo el que miro de fer és analitzar, i si pot ser, treure'n una visió global. L'Adrià Puntí és reverenciat per gent tant diferent com l'Enrique Bumbury, en Pau Vallvé o el Miquel Abras, i ha esdevingut un dels cantants més imitats per la seva veu, i la seva particular visió artística. Membre fundador i cap pensant del grup Umpah-pah, que ara fa poc ha sortit un àlbum homenatge on postil·len com "el grup més original i amb més talent del rock català". Bé, sona bastant pedant, rimbobant i desafortunada aquesta frase entre cometes, però tampoc van tant errats, un àlbum com Raons de Pes fa allò que se'n deia Rock Català no sigui només un munt de música per l'estudi antropològic, sinó que hi havia qualitat enmig de tants escarafalls.
Just desprès de la precipitada dissolució d'Umpah-pah, l'Adrià no va perdre temps, s'alia amb el Quimi Portet (ex-El Último de la Fila) i a l'any següent treu el seu primer àlbum en solitari: Pepa la Llarga i..., pel meu gust un àlbum fluix, on tret d'alguna cançó dispersa el resultat no va ser el esperat. Dos anys més i l'Adrià i el Quimi varen tenir prou temps per madurar i pariren el següent disc, L'Hora del Pati. Aquí si que tot l'imaginari de l'Adrià queda desplegat, lletres i música l'encerten, tot un àlbum ple de troballes.
I arriba l'any 2002 i un altre cop amb l'ajuda del Quimi, surt el disc que us comento, Maria. Òbviament amb el doble sentit, homenatge a la mare del senyor Puntí i a la planta que serveix per fumar i riure. Que hi trobem? Doncs tots els encerts de L'Hora del Pati són aquí ampliats amés d'un vessant més psicodèlic i surrealista, no hi ha la pesantor del seu primer disc i les referències infantils del segon hi són molt de passada.
Mirem algunes cançons. L'àlbum comença amb l'intro "Hecatombe Núm. 33", una bogeria molt a l'estil El último o com fa el Quimi en solitari. Després de descentrar-nos, l'Adrià ens fueteja amb una tríada genial. "Tomb", una cançó amb ressons psicodèlics, amb una melodia i una lletra sòlida com una roca, de les millors del saltenc. Enllaça amb "Mixeta", una cançó mig calmada, mig trista, genialitat en estat pur, però amb la naturalitat que al senyor Puntí li sobra. En grups recents com els Manel els hi trobo a faltar això, no cal retorçar i forçar les lletres, o buscar l'absurd perquè si."Lerele", una altra cançó ferma i ben feta amb un teclat deliciosament retro.
"De muda en muda" aquí hi torno a veure l'herència de El Ultimo i en la lletra és com un eco llunyà del Umpa-pah. "Senyor Doctor" la vida de l'Adrià i d'esdeveniments que en els anys següents el marcarien. "Flors i Violes", una versió del Quimi Portet, un tema directe al cor, trista, melangiosa, aquí amb la veu d'en Puntí que sona profètica i com diu la cançó, eterna, de les millors d'aquest àlbum.  

 

I la cançó que culmina aquest recull, "Maria", un tema d'amor a la seva mare i a les mares, on tot el que és l'Adrià està concentrat aquí, amor, psicodèlica, surrealisme a l'estil Pau Riba i la lletra un altre cop sortint-se de la mitjana.

 

Malauradament desprès d'aquest magnífic àlbum, tot es va tòrcer. L'Adrià ha renunciat al seu nom artístic i ara s'anomena Josep Puntí, el seu verdader. Ha tingut problemes de salut, amb la discogràfica, i encara que ha tornat als escenaris, ho ha fet d'una manera erràtica, fallant la majoria de vegades. Josep, Adrià, si llegeixes això només espero que tornis a gravar i que seguim gaudint de la teva música. Anem tots, a fer un tomb, malgrat els carrers siguin tristos.

04 de desembre 2009

Big Group Breakfast - Old Man Luedecke. La millor manera de començar el dia

Us explico una mica el que envolta el vídeo que us presento avui. Un matí a punt de ploure, en un d'aquests petits festivals americans que semblen tant domèstics, els espectadors que s'estan llevant es troben amb una agradable sorpresa. Els està despertant un dels músics del festival a cops de banjo. Amb una presentació musicada. Sense micro. I amb els sorpresos oients fent els cors. Jo no ho sé vosaltres, però deixeu-me que em meravelli amb aquesta naturalitat i a l'hora generositat de l'Old Man Luedecke. Jo ja voldria veure a les estrelles musicals d'aquí fent el mateix. Bé, no ho faran mai això, estan massa emmerdats en salvaguardar els seus privilegis de l'edat de pedra. Recomanar per últim l'àlbum Proof Of Love, on inclou aquesta cançó. Que la gaudiu!

02 de desembre 2009

Recomanacions MySpace: Jon Wozniak. Llocs comuns

Hola de nou! Retorno avui a recomanar a músics que volten pel MySpace. Avui us parlaré d'en Jon Wozniak, que és de New Jersey. A l'igual que el Cicero Barbosa, vaig descobrir al Jon a traves de Free Music Downloads com vaig explicar en el →post anterior dedicat a les recomanacions MySpace. El Jon és un músic que utilitza poc acompanyament, la veu i guitarra acústica ho dominen tot, utilitza com a molt, alguna percussió suau, algun teclat i una altra guitarra de recolzament. Tot i això, combina temes ràpids i lents, i també mitjos temps. Destaco dos temes que us enllaço, perquè els pugueu escoltar, un és


i l'altre és


i aquí us deixo l'adreça MySpace

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...