23 de desembre 2009

Àlbums d'una decada sense nom: Illinoise - Sufjan Stevens (2005). L'excés, el deliri, la tristor i de nou a la carretera

21-12-2009, 17:08, En algun punt de Catalunya. Avui és un dels dies més infernals, freds, i amb les abominables festes nadalenques ja molt a prop, i la veritat sigui dita, amb poques ganes d'escriure. I amés tinc de parlar del senyor Stevens, un dels artistes més prolífics, controvertits, excessius i que ha desenvolupat la seva carrera en solitari en aquesta dècada sense nom. Miraré d'estar a l'alçada.
El nostre convidat d'avui inicia la seva carrera en solitari l'any 2000 amb A Sun Came, un disc amb clares connotacions folkies, on amés hi toca molts d'instruments que van des d'el xilòfon a la flauta, i amb una característica que repetirà en tots els seus àlbums i és la quantitat ingent de cançons que hi cola, en aquest amb els bonus tracks n'hi han 21!.
Sense parar, i anant a tota màquina l'any següent ja té enllestit un altre àlbum Enjoy The Rabbit. Aquí va ser on el nostre amic va començar a desvariejar, quan s'esperava una continuació lògica del seu disc de debut, Sufjan ens va sorprendre amb un disc de música electrònica i instrumental, on dedicava un tema a cada un dels anys amb que s'esmenten en la cultura xinesa. Suposo que a més d'un, la broma no li va fer cap gràcia, i la veritat és que no és un àlbum fàcil o digerible.
El senyor Stevens va tornar a fer bondat, però li va a sortir la vena excèntrica i va anunciar que volia dedicar un àlbum a cada un dels estats units d'Amèrica, o sigui, 50 àlbums!. Sense perdre el temps, va començar amb el seu estat natal, Michigan o com el va titular: Greetings from Michigan the Great Lake State, on fa un treball memorable que repetirà a Illinoise, nomenant paratges, ciutats i alguns veïns. Aquí instrumentalment s'expandeix, utilitza vents, el piano està molt present, junt amb el banjo, que serà una de les seves senyals d'identitat, i per descomptat hi ha un altre pila de cançons, en aquest 15 més 6 de bonus tracks. A destacar les cançons "For the Widows in Paradise, For the Fatherless in Ypsilanti" amb un notable treball de banjo, l'instrumental amb un xilòfon de fantasia "Tahquamenon Falls" i la balada tranquil·la i relaxant "Holland". 

Seven Swans va ser el següent pas d’en Sufjan. En aquest no desplega tants instruments com en l'anterior. Aquí aprofundeix en el treball amb el banjo que està en moltes cançons i la temàtica bíblica és el fil conductor de tot el disc. Tot es concreta més, amb un millor acabat. I comencen a haver-hi cançons amb entitat pròpia com "The Dress Looks Nice on You", el primer single de la carrera de Stevens amb una preciosa combinació de guitarra i banjo, "Abraham" un tema ambiental amb una guitarra minimalista i ampul·losa o "In the Devil's Territory " amb una combinació banjo-òrgan rítmica i poderosa i un toc al final de theremin.
I arribem al 2005 i amb ell, Illinoise. Què conté? L'he estat escoltat una altra vegada durant aquests dos dies i en la meva opinió es que recull tot el que s'ha fet anteriorment i que aquí són exposats a la seva màxima potència. Hi ha varietat estilística, multitud d'instruments tocats i com sol ser costum, un altre carregament fins a dalt de cançons, en aquest disc n'hi ha 22!. A part es passa amb els títols dels temes, que de vegades són quilomètrics, com en el cas del segon tema: "The Black Hawk War, or, How to Demolish an Entire Civilization and Still Feel Good About Yourself in the Morning, or, We Apologize for the Inconvenience but You're Going to Have to Leave Now, or, 'I Have Fought the Big Knives and Will Continue to Fight Them Until They Are Off Our Lands!'".  
I encara que domino poc l'anglès, (i que moltes coses que aquí es canten o que es fan referència, mai les arribaré a copsar), trobo que és un disc molt complert, on hi plasma tot l'imaginari de l'estat d'Illinois, tant personatges, com a ciutats i pobles o fins i tot fenòmens estranys com els avistaments d'ovnis, que tenen lloc a l'aeroport de Chicago.
Donem una ullada a les cançons. El disc comença amb una barreja de piano i flauta amb una orquestra al fons en la cançó "Concerning the UFO Sighting Near Highland, Illinois", una cançó tranquil·la i ampul·losa. A "Come On! Feel the Illinoise!", tenim en Sufjan en el seu medi, vents, xilòfons, cors, exuberància musical sense complexos, i enmig de la cançó encara té temps per fer-nos l'ullet i ens cola un passatge del "Close To Me "de The Cure.
"Decatur, or, Round of Applause for Your Stepmother! ens retrotreu una mica l'esperit del Seven Swans, amb un aire campestre i les veus doblades, i una tríada fantàstica entre guitarra, banjo i acordió. "Casimir Pulaski Day", o la construcció de la balada perfecta sense que sigui tova o pesada, sinó tot el contrari, el banjo aquí insufla nervi i ritme, sorprenent després amb un solo de trompeta. "The Seer's Tower", tema amb tints electrònics i descendent clara del segon àlbum de Sufjan, és un homenatge a la torre Sears de Chicago. "The Man of Metropolis Steals Our Hearts", en aquesta, el senyor Stevens ens desplega una mica de pirotècnia guitarrera, amb uns cors infantils i clar, anomenant a l'home d'acer, en Superman.
"Jacksonville", un tema plàcid on conjunta un bon grapat d'instruments, és un exemple de com amb diferents elements, si se sap fer un bon treball de producció musical, no grinyolen, sinó que sonen com un tot homogeni.

 

"John Wayne Gacy, Jr", una balada trista i biogràfica, només amb piano, veu i guitarra, ens explica la història d'un famós assassí en sèrie, pederasta i que es disfressava de pallasso. Sens dubte, un punt àlgid de l'àlbum.

 

Després d'aquest àlbum, en Sufjan ha entrat en una etapa una mica anodina. Va treure The Avalanche: Outtakes and Extras from the Illinois Album, que té tots els defectes dels àlbums de outtakes, el trobo avorrit i fins i tot repeteix una cançó tres vegades. El següent va ser un disc de cançons de Nadal, que pel sol fet del seu conceptualisme, no l'he escoltat i crec que tampoc ho faré. I aquest any que tanca la dècada ha llançat The BQE, un àlbum orquestral, que personalment em sona pompós, àrid i sense cap al·licient.
I he deixat per l'últim la cançó "Chicago". Crec que és "la cançó d'aquesta dècada". Sí, sí, sona petulant i pedant. Potser hauria d'haver escoltat més música, no sé. Va formar part la banda sonora de Petita Miss Sunshine i Cristina Rosenvinge amb Vetusta Morla van fer una versió, crec que no massa encertada (la van fer una mica lenta i amb les guitarres pelades), però almenys s'agraeix que tinguessin el bon gust d'interpretar-la. Una sensació que tinc amb aquesta cançó és que crec que ningú veu que és una clara referència a la novel·la "On the Road" de Jack Kerouac. Bé, us deixo amb aquesta meravella. Ens veiem després! 

4 comentaris:

juanvi ha dit...

Bon Nadal col·lega! A pasar-ho bé aquests dies, salut!

Nahim de Liébana ha dit...

Merci Juanvi! Salutacions a les Terres Valencianes!

núria ha dit...

aquest home el vaig descobrir fa poc, no sabràs pas algun blog on em pugui baixar musica seva?

Nahim de Liébana ha dit...

Nuria et deixo un enllaç, on pots trobar quasi tota la discografia:

http://ww.taringa.net/posts/musica/47015/discografia-surfjan-stevens.html

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...