Se'm fa estrany. Des de fa uns vuit anys que no compro assíduament premsa musical, i tot i així, la música que crec que ha sigut important en aquesta dècada sense nom ha vingut a mi, d'una manera natural, i sobretot, fent treball de cerca. El que no he fet és seguir uns patrons que imposen a la premsa perquè aquesta opini. El descobriment d'aquest àlbum crec que va ser a traves del blog on penjaven música o pel MySpace, no ho recordo bé.
Dallas Green, o sigui, qui mana i qui és propietari del nom del grup, ve del propi nom (valgui'm la redundància) Dallas, el nom d'una ciutat = City, i Green, un color = Colour. El nostre amic és del Canadà, i era o es (desconec la seva situació actual) guitarrista de la banda hardcore Alexisonfire, que la veritat, he escoltat un parell de temes i no em fan massa el pes.
En Dallas va estar treballant molt de temps en material totalment diferent al que paria per Alexisofire, fins que el 2005 es va decidir i va treure el Sometimes. Aquest és un àlbum on regna totalment la guitarra acústica i jo destacaria un parell de temes com "Like Knives" o "Comin' Home". De fet en aquest álbum ja apuntava maneres, encara que l'àlbum té poca varietat estilística i l'influencia d'en Dylan es deixa sentir d'una manera contundent.
I bé, arriba el 2008 i el senyor Green va sorprendre a més d'un amb l'àlbum que ens ocupa, Bring Me Your Love. Que té aquest recopilatori perquè l'inclogui com un dels més importants del decenni? Per començar dues cançons molt brillants a parer meu i que surten de la mitjana com "Wainting..." i sobretot "Sleeping Sickness" que ja en parlaré després. Dir també que és avanç en la varietat instrumental respecte el Sometimes. Afegir que tot l'àlbum desprèn naturalitat i una bona conjunció entre tots els aspectes: Veu, composició, interpretació, arranjaments, producció.
Anem a fer un repàs d'algunes cançons de l'àlbum. "The Death Of Me", amb ritme viu, on la caixa de la bateria vertebra la cançó i on una mandolina l'hi dóna el toc just per acolorir el fons del tema. "Body In The Box" on encara s'hi respiren alguns remanents del seu anterior àlbum i que té una clara inspiració via Bob Dylan (aquesta harmònica inconfusible, aquest orgue tant peculiar, no deixen marge al dubte). Una altra cançó entranyable i que l'hi dóna una bona volada al conjunt és "What a makes a Man?" amb un efecte de veu i cors molt ben aconseguits, amb uns tocs de violins que aquí estan prou difuminats i ben arrenjats, perquè no destaquin sinó que acompanyin en el moment oportú a la cançó."The Girl", un tema dividit en dos, on comença d'una manera lànguida, com les cançons lentes d'en Simon and Garfunkel, i cap a la meitat és reprèn la cançó amb un ritme ràpid. Inconfusible el toc country del banjo en segon terme. "Constant Knot", una altra cançó lenta on aquí en segon terme hi trobem al pedal steel, s'hi copsa una barreja de folk, de country i al final un toc gospel (els cors, les palmes).
I anem per les estrelles rutilants del disc. "Sleeping Sickness", que dir d'aquesta cançó? Doncs que m'arrisco i dic que pot ser una de les més brillants d'aquesta dècada. Així de clar. Amb l'acompanyament en una part de la cançó d'en Gordon Downie de la banda The Tragically Hip. Amb un solo de guitarra just i sense grans floritures. Amb unes palmes ben arreglades. I sobretot la lletra. La cançó gira al voltant d'un crit desesperat, on les preocupacions i el neguit ofeguen i que prega, perquè algú ens salvi. Us deixo amb el vídeo, molt original, fet tot ell amb una visió zenital i que va saltant amb el zoom d'una escena a una altra.
I així diguem adéu a l'amor,
amb el cap ben alt.
No cal afanyar-nos,
Perquè tots estem esperant, esperant morir.
Us deixo amb el vídeo, aquest més ajustat, amb blanc i negre i amb uns lleugers tocs d'efectes. Espero que si us proven les cançons, us feu amb l'àlbum i que us agradi tant com a mi. Salutacions!
