08 de març 2010

La Moguda Gironina - Crònica incomplerta, nostàlgica i potser errònia. 1- Com si haguessin passat un milió d'anys (1982 - 1988)



Intro

Que difícil se'm fa rememorar el que va començar ara fa més de 25 anys. N'hi ha diferents raons, una és que no vaig estar-hi implicat fins ben entrats els anys 90, encara que la meva aportació personal va ser més aviat minsa i de 3ª regional divisió d'aficionats. Que puc dir jo? Miraré tant com sigui possible, remetrem a les dades històriques, encara que com diuen en una pel·lícula, si hem de triar entre la veritat i la llegenda, millor que sigui la llegenda. No espereu un estudi exhaustiu, amb cada mínim pas de les bandes, ni molt menys. Seran només, unes breus pinzellades, abans que els records es perdin en la boira del temps.
Al parlar de rock català, música cantada en català, o tant sols, música feta a Catalunya, només fan que caure-l'hi al damunt, tot un seguit de perjudicis, befes, desqualificacions i un munt de coses dolentes. Clar que hi ha coses mediocres d'aquells temps, sóc el primer en no negar-ho. Però malgrat això, uns quants grups amb molt poc a guanyar i molt a perdre, varen llençar de nou la música feta a Catalunya i les comarques gironines en sigueren un dels centres principals.
Per acabar aquesta intro, voldria dedicar aquesta repassada de La Moguda Gironina a tots els grups, persones, i d'altra gent implicada, que es varen quedar en el camí, o sigui la gran majoria i que molts no apareixeran en aquestes ratlles. Aquells que s'hi gastaren hores, calers, paciència i una part de les seves vides a intentar-ho, en somiar, a cultivar-se i abocar el seu imaginari per la música. Va per ells.


Sota la muralla

Un dels primers records que tinc sobre La Moguda Gironina, era jo mateix caminant per la muralla de Girona, llavors estudiava i tot fent campana, aprofitava per passejar per l'immortal ciutat, suposo que era la primavera del 1986. Fou una jornada mirant des de dalt de la muralla cap el carrer St. Josep i l'edifici on hi ha avui l'UNED (a la foto, l'edifici de color groc) que vaig veure, com en diem aquí, uns peluts en la plaça del cantó (actualment, i com podeu veure, està enllambordada), jugant a futbol uns, i un tocant la guitarra. Desprès em vaig adonar que alguns d'aquells individus eren components dels Sopa de Cabra, grup que suposo tots coneixeu i en parlaré en el següent capítol.


L'edat de pedra

A mitjans dels anys 80, Girona s'havia desempallegat de la imatge dels anys setanta, que s'autonomenava "petita, grisa i trista". Els col·lectius okupes i d'insomisos campaven arreu i com mai s'havia vist abans a Girona, i per afegitó, alguna cosa s'anava movent en el món de la música. Grups de llavors eren els Mamy Oplins Band, Swing Sec, Chuck Birres Band o els Copacabana, que començaven a caldejar l'ambient. Grups realment seminals, d'on sortiren bandes senyeres com els Sui Generis, els Sopa de Cabra, Umpah-pah i uns quants més. I com a punt reunió hi havia el carrer Nou del Teatre (l'anomenat Carrer dels Torrats), encara que no era un indret on hi hagués locals de música en directe, eren més aviat bars i locals on es reunia la gent i havia intercanvi d’idees, i d’altres mogudes culturals paral·leles. 

El carrer Nou del Teatre
En aquest sentit, Girona sempre ha sigut molt provinciana,  hi ha hagut sempre molt pocs llocs a la ciutat que poguessin oferir música en directe, cap d’ells ha tingut una continuïtat perllongada en el temps, i per més inri, tampoc cap sala o local que aglutines La Moguda Gironina. Apart que l’alcaldia de Girona mai ha volgut canalitzar o ajudar amb massa entusiasme, tret dels locals d’assaig de La Campsa, quan ja tot estava engegat. En aquest sentit, sempre ha donat l’esquena a la música feta a la ciutat. Girona fou l'epicentre, però a fora, les coses ja havien començat.

Tu, jo i la circumstàncies - Copacabana


Banyoles es vesteix de negre

Uns dels primers grans grups a començar-ho tot foren els Kitsch que es formaren l'any 1985 a Banyoles. El so obscur i gòtic, típic dels 80, influenciat pels The Cure i The Jesus and Mary Chain impregnen a fons la seva música, com en donen fe les seves dues primeres maquetes: Les Mosques (1987) i Capsa de Trons (1988). Algunes de les cançons que hi apareixen, tornaren a ser gravades ens els seus primers dos llargues durades.

Kitsch, primera formació


L'Eix Empordanès

L'Empordà ha sigut com un graner d'on una quantitat ingent de grups que ha mogut molt l'ambient musical. I si hi ha un poble que inclòs ha rivalitzat amb Girona ha esdevingut La Bisbal d'Empordà, d'on han sortit bandes de tota mena de pelatges estilístics. Del ska al rock dur, del brit-pop al rock de garatge passant pels cantautors, que ja en parlaré més endavant. Torroella de Montgrí, Sant Feliu de Guíxols, Palamós, pobles on també comencen moure's amics amb la il·lusió de rockejar.
Però no oblidem l'Alt Empordà. Terra ventada per la tramuntana i pel rock dur com en Joan Cardoner i els Terratrèmol o, evidentment els Sangtraït. Aquesta banda formada l'any 1982 a La Jonquera i amb una llarga trajectòria, llança l'any 1988, Els Senyors de les Pedres, un dels punts d'inici de La Moguda Gironina.

Sangtraït, temps primitius



Un diumenge qualsevol, emboirat i fred

El primer disc que vagi sentir de La Moguda va ser el disc esmentat dels Sangtraït, un diumenge tardoral, amb un cel lletós, emboirat i depriment. Un conegut del poble, de nom Joan, va posar la cinta, en un trajecte entre Fornells i Llambilles, en direcció a alguna discoteca. I alguna que va sonar va ser aquesta:

L'enigma de l'estel - Sangtraït

2 comentaris:

Josep ha dit...

L'any passat vaig estar a Sant Sebastià, i als bars del Barri Vell encara sonaven els vells himnes de La Polla, Barricad, Kortatu i Negu Gorriak. Òbviament també sonaven èxits actuals, bascos i estrangers.

Supose que, si algun dia vaig per Irlanda, igual me trobe un lloc on punxen vells èxits de The Cranberris i U2, juntament amb èxits actuals, irlandesos i estrangers.

Igual és que els catalans encara tenim massa autoodi, i ens costa acceptar que una cançó de fa 20 o 25 anys pot ser bona. O fins i tot admetre que un conjunt musical que no ens agrada gaire, ha estat capaç de fer dues cançons bones.

Nahim ha dit...

Josep, jo fa uns anys pensava una mica com tu, amés de veure la gent del rock català com un fenomen per adolescents, i que les bandes no sabien créixer amb el seu públic, que ha sigut un problema que han arrossegat durant molt de temps. Amb el temps he variat la meva opinió, per una raó molt senzilla, perquè a Catalunya no vam tenir una banda de rock de veritat, amb tot els ets i uts fins els Sopa de Cabra i que recollinen en part l'esperit d'en Pau Riba, amb tots els tòpics que vulguis, i amb un munt d'errors que vistos en perspectiva ara s'accepten. Tot i això hi havien els Kitsch, que el temps només ha fet que beneficiar-los, que han sabut madurar molt bé, per a mi son tot un referent, i que ja hi havia gent que d'un principi tenien les coses molt clares sense tenir de fer musica més comercial. I els Umpa-pah, amb un lletrista com l'Adrià Puntí, que es podien fer lletres de qualitat sense tenir una vena afectada o avorrida. I per sort les coses s'han encarrilat molt bé, avui en dia no hi ha estirabots ni grans gestos, tenim petites joies com els Mazoni, Sanjosex i més gent que vindrà i que dóna molta bones vibracions per l'esdevenidor. Si tenim autodi? No sé, jo fa dos anys, vaig coneixer a uns músics de la vena stoniana que van quedar totalment atrapats amb la força del Kitsch, i aixó que eren més joves i seus gustos musicals eren diametralment oposats. Os siga que si, hi ha molt bona musica feta llavors, pero s'ha de cercar. Salutacions!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...