30 d’abril 2010

Slayers - John Carpenter de la pel·lícula Vampirs de John Carpenter. Una majestuosa presentació

Avui vull que escolteu un tema de la banda sonora d'una de les pel·lícules que mai guanyarà una palma d'or de Cannes o una conxa d'or de Donosti. Però és pur cinema, el que diuen els americans: Movie, movie. Si que són necessaris els films on hi ha reflexió, decorat dramàtic o fins i tot denuncia. Però jo advoco també per la diversió, l'entreteniment i una pèl de fantasia, com ens proposa el vell John. Dir que no és la primera música que sona, sinó la que ens presenta a tota la quadrilla del senyor Jack Crow, d'una manera impecable. Amés, dir que tota la música l'ha composat el senyor Carpenter, cosa que no pot fer tothom. Que la gaudiu!

28 d’abril 2010

Fast asleep - Hush Arbours. Somieig alatrencat

M'agrada quan un instrument agafa tot el protagonisme d'una cançó. I en el tema que us presento avui, l'instrument destacat és l'orge. En el món del pop - rock els teclats sempre han estat injustament tractats, sempre arraconats en el paper de coixí de suport, de pintura de fons on brillaven principalment les guitarres. Potser amb el temps tot s'ha anat equilibrant. Aquest tema em recorda en part a un tema de The Cult que es deia "Joy" en què hi havia un orgue molt encertat.
L'àlbum dels Hush Arbors, que té el mateix nom que ells, peca d'una mica de insubstancialitat en els seus temes, potser es volen apropar en excés als Dead Cab For Cuite, un grup en que costa que les cançons brillin. Encara que amb el tema d'avui l'han encertat, té aquest aire de somni, de immaterialitat que ve de gust escoltar de vegades.

23 d’abril 2010

Conferencia de David Bravo en el CAMON

No acostumo a apartar-me de la critica, la recomanació, de les notes nostàlgiques i més coses que en El Profeta Estudiant giren al voltant de la música. En contades ocasions també m'agrada variar i avui m'he topat amb aquesta conferencia que recomano escoltar a qualsevol que estigui implicant tant en la xarxa com en la música. Tret d'algun punt que en David deixa anar una mica de verborrea típica dels advocats, la conferencia que us presento brilla per l'amenitat, l'humor i la claredat en què exposa les seves idees i experiències. Salutacions!

21 d’abril 2010

Recomanacions Myspace: Jonathan Michael. Cel sobre el Big Bend

Visionant els futurs seleccionats per  aquesta secció, m'adono que els arxius sonors del MySpace no es poden enganxar al blog. De cap manera. Un ajust que no aniria gens malament perquè es donessin a conèixer als adscrits a aquesta pàgina. Us haureu de fiar de la meva paraula i anar a la pàgina del Myspace que us penjo més avall.
Bé, us presento l'amic d'avui. Provinent de Venus, Texas (al sud de Dallas), la música d'en Jonathan que en un principi es decantava cap al country més ortodox, ha basculat en les últimes cançons que ha presentat per camins de rock - pop, amb una mica d'experimentació. D'aquesta última fornada són les cançons "Everyday", "Change" o "Texas Heat", mentre que en altres com "Set Em Free" i "There's A Party Tonight" manté el pols country. Un altre excel lent músic, com tants que hi ha a la xarxa i que mereix ser descobert. Salutacions a tots!

18 d’abril 2010

Sway - Dean Martin de la pel·lícula Sexy Beast. Ball de diumenge

Doneu-me diumenges d'olives "gazpachadas" i martini blanc, trenqueu-li la boca els polítics i altres xarlatans i que no em cardin. Doneu-me nits de calamersets "al ajillo" i foscor complaent. Doneu-me dies assolellats i que les pedres es puguin remullar. I vull més nits de swing, de trompetes brillants i trombons de l'infern, vull que deixeu els fems a casa i que ompliu el tuguri amb elegància. Vull gent avorrida, però que almenys s'emborratxi. Així us vull, en una festa tots reunits: A la femme fatale cabrejada, al punkarrada extasiat, al heviata plorant, al vuitanter amb la jaqueta blanca tacada i algú proper ofegat per la franel·la. A tots!!! i balleu amb en Dean...

16 d’abril 2010

Scars of Land - Kings of Convenience. Conjuncions planetàries

Hi ha àlbums en què desprès d'algunes escoltes, veus que no abunden temes aprofitables, tot i tenir un o dos bons temes. No és el cas de la gent que us presento avui, on el seu disc Declaration of Dependence està ple de cançons notables. Deutors dels Simon & Garfunkel més encertats, té alguns punts en contacte amb un altre grup que ja us vaig presentar l'any passat, Chris and Thomas (→aquí). Un company blogger m'ha llegit el pensament i se'm va avançar un parell dies presentant la mateixa banda, encara que el tema és diferent, aprofito per recomanar el seu blog (→What you're missing). I és que quant hi ha harmonia, l'univers conspira per conjuntar els elements astronòmics. Que en gaudiu!

12 d’abril 2010

The Lord of the Rings (1978), Banda Sonora Original - Leonard Rosenman. Tot a mitges

Per als que tenim una edat, no ens va venir de nou tota la histèria que va desencadenar el senyor Jackson amb la trilogia tolkienana a principis de la dècada passada. A part que molts ja ens vam iniciar amb els llibres, també vam veure la interpretació animada d'en Ralph Bakshi que va estrenar als 70. Una versió aquesta, que es va quedar a mitges, explicant només la meitat de la trilogia. Pel que fa a la banda sonora, no és una mala ambientació musical la que va compondre en Leonard Rosenman, fins i tot en alguns moments sona brillant. Els meus peròs vénen a la selecció, on no inclouen per exemple, la cançó que canta el Frodo a El Cavallet Presumit o que la titulació està equivocada. El tema que us deixo a sota estic segur que es diu Mithrandir (com deien els elfs a Gandalf) i que canten els habitants de Lothlorien en assabentar-se de la mort del mag. Segons el llistat de l'àlbum, aquesta cançó està en el número 11 i es diu "Folling the Orcs". Com podeu sentir, no es correspon el títol, perquè a part, un servidor també ha vist la pel·lícula. Finalment, comentar que les males llengües diuen que aquest film li va servir al Peter Jackson com un gegantí storyboard. Vosaltres mateixos, compareu les dues pel·lícules. Salutacions!

Mithrandir - Leonard Rosenman, BSO El Senyor dels Anells

09 d’abril 2010

Danger and Dread - Brown Bird. Història d'un post fallit

Vaig a Girona. Entro en una cafeteria. No tenen diaris. Tres persones beuen ginebra amb gel. Encara hi ha un estel de Nadal penjat al sostre. Un tros de paret ha caigut. Un tallat si us plau. Començo a escriure amb l'estilogràfica. Titllo moltes paraules i la meva particular escriptura inintel·ligible, avui està especialment críptica. Poso el nom d'una ràdio. No ho facis, s'enfadaran. I quina culpa tenen ells de no ser com els Estats Units, on vas a una ràdio i tens un equip de gravació impressionant i quatre càmeres d'alta definició. Vull fer critica política. Tampoc. Perquè haig de criticar-los, si ho fa tothom. Els tres amics fan pujar de volum les seves disquisicions etíliques. El barman s'hi afegeix. Vull parlar d'errors i com pasar-hi damunt d'ells, com diu el tema. Però si és una cançó d'amor, una mena de "We Can Work It Out" dels Beatles. La gent se'n va. Segueixo escrivint. Em torna a venir el rum-rum que això seran pagines llançades a les escombraries. La cançó em sona trista i amarga, però en realitat és sobre solucionar els problemes i també parla de la persona estimada. Pago. Surto a poc a poc de la cafeteria. Tinc una hora perduda, o potser dos. Passo per enllà, on la gent esclata amb lluminosa tarda. Pujo l'autobús. Escriure el post en l'ordinador, i m'oblidaré el que he escrit a mà.

05 d’abril 2010

La Moguda Gironina - Crònica incomplerta, nostàlgica i potser errònia. 5 - Serenor i anar fent (1998 - 2010)



Encarant la data present

Arribo el que és el darrer capítol d'aquesta petita crònica, que abasta uns dotze anys. Aquests darrers temps, crec que han sigut dels millors, on no hi ha grans febrades, sinó un manteniment constant que a la llarga és millor i que produeix més bons productes. Malgrat que en alguns casos, hi ha massa deutes amb el passat i no massa preocupació pel futur.              


Coneguts i divorciats

Començo pels vells coneguts. L'Adrià Puntí, que debutà l'any 1997 amb Pepalallarga i..., amb l'ajuda inestimable del ex-Último de la Fila, Quimi Portet, que s'encarregaria de la producció, d'aquest, i dels següents àlbums, L'hora del Pati i Maria, com vaig anotar (→aquí).

Sota una Col - Adrià Puntí

L'Eduard Canimas, motor dels desapareguts Zitzània, va debutar amb un excel·lent àlbum: Canimas i Rebentes (2003) i una continuació amb Noh iha Crisi (2006).

Eduard Canimas, aspirant genialitat
I també apuntar que dues de les grans bandes i que actuaren al Palau Sant Jordi és separaren l'any 2001, Sopa de Cabra i Sangtraït, amb molts simptomes de cansament i problemes entre els seus components. Dels Sopa sorgirà la carrera en solitari del Gerard Quintana, i en Josep Thió, i els Kabul Baba.

Vent del Nord - Josep Thió


Trajecte d'una dècada i d'una certa revifalla

I als primers anys del segle, va sorgir de La Cellera de Ter, una de les bandes més prometedores, amb un so especial i que potser arribarem massa aviat. Aquitamxé tenien un toc indie i amb unes lletres solides, que el feien tota una raresa en el panorama gironí cantat en català.

Aquitamxé, indis i selvatans
Debutaren amb Mils d'ocells Que Passen Pel Meu Cap (2001) produït per Titi Saurina (Ja T'ho Diré) i amb una molt bona continuació amb Tic Tac Coix (2004). Sense acabar-ho de confirmar, crec que s'han separat, ja no han tret més material, i això que seria un moment molt bo per recuperar el lloc que merescudament els hi tocaria.

Contrabaix - Aquitamxé

Els últims cinc anys ha estat d'un cert ressorgiment a les comarques. I sobretot de La Bisbal, que ha monopolitzat una imparable corrent musical.

The Gruixut's, Hives a l'empordanesa
The Gruixut's, provinents, com no, de La Bisbal, i amb una carrera meteòrica, que es gronxa entre el rock and rock de garatge i la sornegueria més punyent, llancen l'any 2008 Normalitzem el Rock'n'Roll!, tota una declaració d'intencions.

Volem Festa! - The Gruixuit's 

De la dissolució de Holland Park sorgeixen dos grups que han animat l'escena els darrers anys: Mazoni i Sanjosex.
Jaume Pla, o el mateix, Mazoni, ja va començar l'any 2001 amb un disc en castellà i autoeditat, Dias soleados, quan encara funcionaven els Holland Park i l'any 2004 el disc en anglès 7 Songs For a Sleepless Night.

Mazoni, La Bisbal 5 - Capità Harlock 0
Però de fet la seva carrera arrenca de veritat l'any 2006 amb Esgarrapada, un àlbum amb totes les lletres en català i un pèl dispers però que tenia un single amb força, com es "No tinc temps". Sense parar, l'any següent treu Si els dits fossin xilòfons, un disc molt més coherent i equilibrat, on fa una revisitació del "Maggie's Farm" d'en Bob Dylan. I aquest any passat va treure Eufòria 5 - Esperança 0, un disc deutor dels sons britànics que practicava a Holland Park.

No Tinc Temps - Mazoni

La carrera de Sanjosex, o sigui, Carles Sanjosé, es mou més per paràmetres de música de cantautor, i la seva carrera ha sigut sense massa alts i baixos.

Sanjosex, sant empordanès
L'any 2005 treu Viva Sanjosex! amb les coordenades abans esmentades i amb lletres properes i càlides, sense caure a la carrincloneria. L'any 2007 treu Temps i Rellotge, un pas endavant ferm, un disc mica més madur i més arrodonit.

Temps o Rellotge - Sanjosex

I enguany ha tret Al Marge del Camí, que un servidor no ha tingut temps per escoltar-lo.

Aquest any, ha aparegut el disc Un Mar de Confetti (2010) dels Costa 59, o millor dit, el grup d'en Lluís Costa, músic que ha treballat en tot l'espectre de La Moguda Gironina, component i fundador dels Barri Baix, i que ha tocat també amb l'Adrià Puntí, els Psychoine i els Kitsch.

Un Mar de Confetti - Costa 59
Anomenar en darrer terme, l'èxit de The Pepper Pots, grup d'estil soul i en anglès, en què les seves gires solen haver-hi països de tot el món i l'Angelina i Els Moderns, grup de Cornellà de Terri i Torroella de Montgrí, d'estil retro que canta en català i que reivindica la cultura ieié dels anys 60.


Coda

Dir que la música a les comarques gironines sempre ha estat inquieta i que en els darrers temps no ha tingut masses estirabots. I ha sabut moure's amb molts d'àmbits, del hip hop al rock mes sorollós, del pop al soul, de música radical militant a la cançó d'autor. Espero que sigui així per molt temps. Salut!

Camins - Sopa de Cabra

02 d’abril 2010

In God's Country - Earl Pickens and Family. Rellegint The Joshua Tree

Divendres Sant. Vent i sol. Un abril sense pluja. No tot va bé, però podria anar pitjor. I torno escoltar a l'amic Pickens i la seva família, donant la seva particular visió d'un gran àlbum, The Joshua Tree.
Potser més d'un de vosaltres pensarà, que sembla com si Pa i Ma de les muntanyes del sud dels Estats Units hagués posat les seves grapes i hagués ridiculitzat als amics irlandesos. En part els tinc de donar la raó. Hi ha algunes cançons amb una càrrega emotiva que ells no poden igualar. Parlo per exemple de "With or Without You" o "Mothers of Disappeared", però en altres donen una relectura interessant com "One Tree Hill" o la que us mostro avui. Espero que us agradi.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...