09 d’abril 2010

Danger and Dread - Brown Bird. Història d'un post fallit

Vaig a Girona. Entro en una cafeteria. No tenen diaris. Tres persones beuen ginebra amb gel. Encara hi ha un estel de Nadal penjat al sostre. Un tros de paret ha caigut. Un tallat si us plau. Començo a escriure amb l'estilogràfica. Titllo moltes paraules i la meva particular escriptura inintel·ligible, avui està especialment críptica. Poso el nom d'una ràdio. No ho facis, s'enfadaran. I quina culpa tenen ells de no ser com els Estats Units, on vas a una ràdio i tens un equip de gravació impressionant i quatre càmeres d'alta definició. Vull fer critica política. Tampoc. Perquè haig de criticar-los, si ho fa tothom. Els tres amics fan pujar de volum les seves disquisicions etíliques. El barman s'hi afegeix. Vull parlar d'errors i com pasar-hi damunt d'ells, com diu el tema. Però si és una cançó d'amor, una mena de "We Can Work It Out" dels Beatles. La gent se'n va. Segueixo escrivint. Em torna a venir el rum-rum que això seran pagines llançades a les escombraries. La cançó em sona trista i amarga, però en realitat és sobre solucionar els problemes i també parla de la persona estimada. Pago. Surto a poc a poc de la cafeteria. Tinc una hora perduda, o potser dos. Passo per enllà, on la gent esclata amb lluminosa tarda. Pujo l'autobús. Escriure el post en l'ordinador, i m'oblidaré el que he escrit a mà.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...