21 de setembre 2010

Retornant en el tall de la navalla

Hola a tots de nou! Espero que us hagi anat bé les vacances. Sincerament, el mes de juny no esperava pas tornar, ni tant sols dir res. Per sort alguna cosa ha canviat, he pogut realitzar algun somni i alguna cosa es va movent en la llunyania, encara que segueixo tant penjat com fa 4 anys. Malauradament el ritme (per mi) més o menys constant que tenia a l'anterior cicle no en tindre en aquest, altres assumptes em prendran temps. Tot i això, miraré d'estrenar algun nou apartat, i realitzar almenys, un o dos monogràfics, com vaig fer amb La Moguda Gironina.
Prou paraules! Que soni la música! Us presento un tema de sobres conegut. Aquesta cançó em va acompanyar en dies molt difícils de l'any passat, sobretot el maig en què em va esclatar una crisi i una mica, aquesta música me la va apaivagar. Espero que us agradi. Fins ara!  

8 comentaris:

Chals Roig ha dit...

Estem d'enhorabona, benvingut de nou Nahim, m'alegre molt de la teva tornada a les tecles. La veritat és que tens raó, la vida en el darrer any a pres un ritme prou fotut, a mi la maleïda crisi també m'ha tocat de ben a prop... Ara soc jo qui no sap quan de temps més podré seguir aquest ritme. Be, lo més important és intentar gaudir al màxim del temps que tenim, magnífica cançó la de Morcheeba, alça la moral. Salut Nahim... ja parlem.

Nahim ha dit...

Gracies Chals, m'honora el teu elogi. Jo si que et demanaria que no baixis mai el ritme. De els blogs que he visitat, el teu està entre els primers i no ho dic per fer-te un afalac barat, t'ho dic sincerament, ets dels millors de la xarxa i em sabria molt de greu no poguer seguir-te regularment. Per cert, com va anar la Mostra? Rep un salutació i una abraçada des de les comarques gironines!

Chals Roig ha dit...

La Mostra estigué molt bé, m'haguera agradat més afluència de públic, i més amb el gran nivell dels músics. El concert d'Òscar Briz va ser una passada, a més s'acosta en aquest últim treball a sonoritats més americanes però amb un regust mediterrani d'allò més fresc, un cant a la llibertat en tota regla. I Amanida Peiot ens muntaren una festa al mes pur estil Pavesos, molt divertits, amb visita de la policia inclosa mentre entonaven el popular Micalet Garcia: http://www.youtube.com/watch?v=n-269-i-iT0 Genials!!!
Però potser el que més recordaré és la conversa amb Garri, qui va ser fonamental amb Pep Laguarda en la gravació de Brossa d'Ahir, uns dels mítics àlbums de la història del rock català. Disculpam la parrafada, però m'emocione de pensar-ho. Salut

Nahim ha dit...

Chals, no et preocupis si no haguera massa gent. Ha sigut la primera vegada que es feia, i heu de ser pacients, suposo que tenia de passar el mateix amb el FIB, segur que no triumfaren el primer any.
Vaja, no coneixia a cap dels grups que em menciones, m'he documentat i de Els Pavesos sé qui era en Joan Monleón, però desconeixia que hagués fet un grup, només sabia de les seves intervencions com actor. Merci pel comentari i ens veiem per la xarxa!

Nahim ha dit...

Chals, abundant més. No sé si em fico en camises d'onze vares, però no sé si has pensat en fer alguna crònica del rock/pop/folck, etc. del País Valencià o de la província de València, ho dic perquè jo em vaig atrevir fer una petita crònica de La Moguda Gironina:

http://elprofetaestudiant.blogspot.com/search/label/La%20Moguda%20Gironina

I fora bo que la gent de fora de el País Valencià en conegués més. Vejam, que recordi, em sonen Munlogs, L'Ham de Foc, La Gossa Sorda, Miquel Gil, Obrint Pas, obviant Seguridad Social i Los Inhumanos ;-). I segur que ara s'està fent bullir l'olla, apart dels caps de cartell (que ara conec) i que no ens arriba al Principat. Disculpa si foto el nas a on no em demanen, però de vegades només la gent que viu de prop les històries musicals pot donar una visió de primera mà. Jo, quan vaig fer la crònica em vaig posar com a repte fer una historia el més propera que es pogués, malgrat que en la majoria de casos no vaig viure les trajectòries de les bandes massa de prop, i potser no totes les bandes m'agraden o m'han agradat, en això també hi havia una mica de repte i també perquè a la xarxa vaig trobar poquíssima informació sobre els sotracs musicals d'uns anys i d'uns llocs. Una salutació i una abraçada!

Chals Roig ha dit...

Tinc en ment fer una sèrie d'articles anomenats Arquelogia de del Rock, o Arqueologia de la música, estic un tant obsessionat amb la història del rock català dels seixanta i els setanta, Pau Riba, Sisa, Pep Laguarda & Tapineria i molts altres grups que avui en dia no se tenen massa en compte i conten la història de la nostra música. De moment m'he estrenat amb aquest insuficient article de rock de Canet: http://www.noseviuresenserock.com/2010/09/arqueologia-del-rock-canet-rock-1975.html. Hem falta encara molt per saber i llegir, a més de parlar amb alguns dels protagonistes si tinc l'oportunitat... Gràcies per la suggerència, no diguis mai això del nas, a mi no em molesta gens ni mica, al contrari. Vaig a llegir el teu article. Salut Nahim

Nahim ha dit...

Chals, jo per els meus articles també hi pensava en entrevistar algú, i em pensava que quedaria molt coix. Vaig revisar alguna hemeroteca, alguns llibres, vaig fer una mica de revisió dels discs que tenia i amb una mica de memòria es pot tirar endavant. No sé si ets periodista, jo no en sóc, i per tant, estava bastant limitat a nivell de contactes, o que algú em cribes la informació. Tot i això va ser molt interessant la idea, et coneixes una mica millor com a escriptor i improvisat documentalista-cronista-periodista, i dones a conèixer informació que molta gent ignora.
Em sorprèn (positivament) molt que un fet tant llunyà en el temps i també lluny de les teves terres com és el Canet Rock t'interessi. Tenia de ser sinó el primer, un dels primers festivals a l'estil Woodstock que es tenia de fer a l'estat, i que una energia especial ho tenia d'envoltat tot. De fet va ser el principi i el final de moltes coses, només dir que un dels components de Sopa de Cabra, que era ben petit hi va participar i segur que el va influir per muntar una banda després.
I el final, perquè moltes mogudes s'acabaren al tombant de dècada (parlo des de la perspectiva del Principat), als 80 va haver-hi com un tall massa profund, de fet només la Dharma, la Plateria i alguns components de la Nova Cançó aguantaren els temps de crisi. Inclòs en Pau Riba (el músic clau per moltes generacions de músics a Catalunya) es va ben perdre. Tot i això, les coses no s'aturaren del tot. Eren temps dels 80, el synt i el techno-pop regnaren encara que amb poca empenta (tot i això es tindrien de reivindicar, perquè hi foren en temps difícils i més cantant en català). De fet un grup (no per mi) sobresortint pel Rock Català com foren els Sau, són una continuació lògica d’aquests grups, però ja més escorats cap el rock-pop. De fet hagué un fet paradigmàtic en què La Nova Cançó desapareixia i sorgia el Rock Català. I fou a TV3. Crec que corria l'any 1989. Alguns supervivents de la Nova Cançó es tancaren a la conselleria de Cultura de la Generalitat i foren a TV3 a demanar ajudes i llocs on tocar. En els passadissos es creuaren amb els components de Sopa de Cabra, que també els entrevistaven en vista del seu esclatant èxit a les comarques gironines i que començava a vessar-se cap a altres parts del Principat. Paro, sinó no acabo, merci per tornar a passar. Salutacions des de Girona i comarca!

Chals Roig ha dit...

Em dones molt bones pistes que seguir. La història del rock català està plena de malaurades contradiccions. El rock català dels seixanta i els setanta no s'hi va desenvolupar del tot be, ja que qualsevol música que no tingués un missatge polític no aprofitava als activistes, al mateix temps el deixar que la nova cançó se polititzara tant, els va passar factura. Hi han unes declaracions del valencià Raimon de l'any 2006 que són molt reveladores: "Després de la dictadura es va instal.lar la sensació que ja ho havíem fet, que ara ja no tocava seguir tocant la guitarra. Es va instal.lar aquest tipus de raonament: contra la dictadura, aquests tipus van fer el que calia fer, però una vegada que no hi havia dictadura, què cony fan aquí? Fora, n'hi ha prou!".

La TV3 desprès de la dictadura portava una política que no afavoria, ni homenatjava gens ni mica, als integrants de La Nova Cançó, els nous grups de pop-rock eren l'excusa perfecta. Sempre he pensat que la música mai ha de barrejar-se amb la política, té que estar per damunt, com una consciència social, i per desgràcia tant la política com les disputes per la llengua (mal portades) només fan que empipar-ho tot. Be... m'enrotlle com les persianes. Cal refer la història del rock català des de ben baix i recuperar els pilars dels qui construïren, com Pau Riba, Sisa i els germans Batiste, el millor llegat musical. Bona nit company. (no soc periodista, ja m'agradaria a mi dedicar-me a açò, de moment aturat).

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...