25 de novembre 2010

Deliverance - The Mission. Quan tots érem herois

Temps era, entre dues dècades, on els escenaris eren sòlids, on la música encara deia molt, on es lliuraven batalles èpiques, on encara hi havia lloc per la innocència. Temps era que un tema s'allargava i no cansava, on destacava la cançó, no els instrumentistes, que un concert t'omplia i  que recordes durant tota aquesta vida. Temps era, que músics i públic érem herois i la nostra religió era la música, tot el contrari d'avui. Recordeu amb mi...

14 de novembre 2010

Torch Song - Marillion. Il·luminant el camí descendent

La cançó que us presento avui, és filla d'un temps en què la destrucció amb les drogues (l'alcohol en el tema) era quelcom normal. La lletra té un deix depriment, i diria que autobiogràfic. Kerouac, el camí de l'excés, i cremar-se abans que un es faci massa gran. Per sort, molts d'aquests paràmetres de les joventuts dels anys 60-70-80 han quedat bastant obsolets, un romanent del romanticisme que fou traslladat hàbilment al segle XX. Tanqueu els ulls i marxeu cap el camí il·luminat...

11 de novembre 2010

Anatomia d'imatges. Estreno nova secció. Undercover by the night - The Rolling Stones. Un videoclip pioner?

 Amb ànim de fer una radiografia del que ens expliquen els videoclips musicals estreno aquesta nova secció, espero que us agradi.

The Rolling Stones, un dels grups musicals definitius de la història del rock i el pop. I transgressors. Van posar en el punt de mira, el que altres grups dels 60 i 70 amagaven, i que eren les drogues, el sexe, la vida dissipada i algunes coses més, com escandalitzar no només a les ments puritanes. Per exemple, en el disc Black and Blue van posar nervioses a les feministes penjant en els rètols de publicitat a una noia lligada amb signes d'haver passat una sessió de sadomaso, dient que li agradaven els Stones.

Els Stones, terror de les feminazis
Centrem-nos en el videoclip. Llançat com single del seu àlbum Undercover, va ser per a molts el descens definitiu d'aquesta gran banda i que ja mai més ha tornat a remuntar. A manera genèrica direm aquest tema és una crítica ferotge al govern de bastants països hispanoamèricans, on la corrupció, els segrestos, les execucions, conviuen tranquilament amb el luxe, les drogues i l'ostentació més vergonyant.
El videoclip són tres històries que s'entrecreuen i on el punt de trobada són els aparells de TV. La primera i principal és el segrest del Mick Jagger i el seu posterior alliberament pel seu germà bessó bigotut i la seva noia. La segona és la parella d'adolescents que aprofiten que els pares s'han sortit per muntar una sessió de morreig i magreig. I la tercera i que cimenta el clip, són els Stones tocant en un club, on ens regalen primers plans dels morros d'en Mick.
Tot el muntatge s'inicia amb un pla general d'uns edificis, amb uns polis vigilant a les teulades mentre a sota hi ha la festa. En la llunyania se senten trets. Sona dèbilment una cançó dels Stones, crec que és "Miss You". Tot seguit ens presenten a un banyista que està en un matalàs inflable a la piscina, armat, i llegint una novel.la d'en Woody Allen. Llavors amb un moviment en panoràmica, recorren tota la festa fins a trobar al Mick, vestit de blanc i llegint un diari en castellà. Apareix el Keith amb una màscara calaverica, acompanyat de dos pinxos, un amb un mocador i un altre amb una màscara amb la llengua fora (Com el famós símbol estonià que van estrenar al Sticky Fingers, per cert ¿els sequaços d'en Kiz són en Ron Wood i el Bill Wyman? que algú em respongui) entrant a sac a l'habitació del germà bessó (que aquest està veient el show dels Stones a la televisió) i el segresten sense donar-li temps a dir mu. Mentre la noia al llit es fa la longui i s'amaga entre els llençols i els segrestadors són tan rucs i cecs que no la veuen i això que tenen el catre al costat. Volia fixar-me en aquesta escena i de pas llançar una reflexió i si algú em pot donar rèplica. Sempre s'ha dit que entre els Stones i els Beatles va haver-hi bon rotllo i que van col.laborar junts, i bla, bla, bla. Malgrat que poc després de llançar el Let It Be, els Stones van replicar amb Let it Bleed. I crec que amb la noia del videoclip fiquen més dits a la nafra. A mi em recorda horrors a la Yoko Ono, amb aquesta cabellera característica. A més, hi ha altres dades inquietants.: El John Lennon i la Yoko Ono van fer una famosa protesta a Amsterdam contra la guerra del Vietnam, ficant-se durant dies en un llit. A més, la noia apareix acompanyada d'una guitarra acústica, com si substituís en Lennon.

John Lennon "jaggent" amb la Ono
El videoclip està ple d'imatges violentes, com l'execució d'un presoner enmig d'un pont (crec que és la segona execució en un videoclip musical, després d'en Jim Morrisson a "The Unknow Soldier"), les fotos dels morts violentament al àlbum de fotografies del poli greixós, o l'entrada del cotxe a tota hòstia a l'església. Aquesta escena va tenir una agra resposta per la cúria catòlica i altres grups cristians i van titllar a la  banda de satànica (això de disparar a les escultures dels sants i de Jesucrist els hi va fer tanta gràcia com una guitza als ous). Per cert, en Richards va tenir de gaudir d'allò més disparant el tret mortal al Mick bigotut. Altres escenes remarcalbes són la dels enamorats, en què es dediquen a fer zapping i no es decideixen entre el segrest o el concert dels Stones. I l'escena final és descollonant, amb l'entrada dels pares (el pare per a més inri, militar) enxampant a la parelleta enmig d'un magreig d'allò més calent, i apagant (i tancant el videoclip) a cop de comandament a distància (un altre dada pionera, aquest tenia de ser un dels primers videoclips a utilitzar activament el comandament per canviar d'escena i anar picotejant de les diferents històries que s'entrecreuen en el videoclip).
Per acabar dir que algunes imatges van ser utilitzades en un mític programa de videoclips de la Televisió Espanyola a Catalunya que es deia Pleitaguensam, que tenia de ser també dels primers que només es nodrien de videoclips. I recomanar un post que es va fer en Woody Jagger sobre els Stones i que va aparèixer fa poc (aquí). A gaudir!


07 de novembre 2010

My Life In The Bush Of Ghosts - Bryan Eno, David Byrne. Avantguarda i experiències religioses

Avui és un dia estrany, com passa quant hi ha algun esdeveniment a prop i encara que en sóc bastant aliè, m'afecta i afecta a les persones que en principi en son reticents. Parlo de la vinguda al Papa a Barcelona a consagrar la Sagrada Família, obra del genial Antoni Gaudí.
Però parlem del disc, que és del que es tracta. A les acaballes dels anys 70, en David Byrne i el Brian Eno col·laboraren intensament, sobretot en la consolidació dels Talking Heads, en els àlbums Fear Of Music i Remain in Light. En aquest darrer àlbum anaren molt lluny en l'experimentació i la investigació de ritmes africans. I es pot dir que el disc que us presento avui en fou la preparació, es nota molt si escolteu tots dos discs. Aviso que aquest àlbum és experimental, pur i dur, no trobareu cançons, sinó que són mes aviat superposicions de diferents retalls musicals amb textos, discursos o sermons de pastors evangelistes radicals. Salutacions! 
Mea Culpa - Brian Eno David Byrne
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...