23 de novembre 2011

Diane - Hüsker Dü. La crua realitat

Explicar una violació en un tema pop o rock ni és fàcil, ni agradable, ni políticament correcte. Tampoc a mi, m'agrada frivolitzar sobre una cosa tan seriosa. Pero la banda de Bob Mould van ser valents i feren els pas. Principis dels 80, una cambrera anomenada Diane Edwards va ser violada i assassinada per un tal Joseph Ture a St. Paul, Minnesota, on vivien els Hüsker Dü i que els va tocar i frapar de molt a prop. Aquest tema va quedar bastant relegat en el repertori dels americans en directe per raons obvies. Amb tot, ha sigut una de les seves cançons més versionades. Els Terapy? en feren una excel·lent aproximació. Salutacions! 


21 de novembre 2011

This Corrosion - The Sisters of Mercy. Interminable pluja, interminable tema

Pluja, pluja i més pluja. Avui, ahir i demà. És com si l'arribada d'en Rajoy hagués obert les portes celestials i estigués provocant un segon diluvi. I un va per la xarxa i es topa amb l'arxifamós tema dels Sisters en versió estesa (encara que si hem de ser una mica primmirats, han tallat dos segons). He de dir que la part final del tema es fa gairebé insuportable. Repeteixen una i altra vegada el mateix. Per sort quan van llançar el senzill i el videoclip es van cuidar prou bé d'acotar el tema raonablement. Espero que us agradi, mentre veieu com el món s'inunda...


17 d’octubre 2011

Sorry - The Smithereens. This is power pop

Va ser aquest dissabte passat, el primer autobús que s'atura a la meva parada, de bon matí. El conductor és una mica més jove que jo, i té la ràdio encesa. Em poso en un seient còmode, molt a prop de la finestra, sóc l'únic passatger. Per la meva desgràcia, té posat un fastigós programa per acabar de despertar als dormilegues, d'aquells que la veu dels locutors ja és desagradable, que van a mitges entre la ignorància dels presentadors, la presumpta gràcia que m'han de fer i la merda de música que posen per unir les parts parlades. Poques vegades he pogut amb la música pop més comercial i ensucrada, però el que vaig sentir aquest dissabte passat no té nom. Totes les cançons eren refregits, coses que has sentit un milió de vegades, i el que queda d'indústria discogràfica intenta vendre'ns descaradament, són productes sense res darrere, són literalment fum.
També el nou àlbum de The Smitheerens, 2011, des del títol a moltes cançons de l'àlbum, és una clara mirada enrere. A parer meu és un disc que s'acosta als paràmetres d'A Date with The Smithereens, en que el neguit y el desgast entre els components del combo de New Jersey començava a fer estralls. A això li afegim els problemes físics d'en Pat DiNizio o la deserció d'en Mike Mesaros, podrem contemplar una mica el quadre.
I malgrat això, és un àlbum que creix amb les escoltes, hi ha cançons notables com el mig temps perfecte del tema "Keep on Running" amb aquests arranjaments en segon pla que ho fan deliciós. El tribut als The Beach Boys que és "Turn It Around". El rock marxós i sotragant de "What Went Wrong". Tenim "A World of Our Own", amb una intro grandiloquente per després passar a ser un tema segur, sòlid, imparable, com un locomotora de gran tonatge, la sensual i càlida "Goodnight Goodbye" o la cançó que us presento, "Sorry ", digna hereva dels seus grans himnes dels 80, aquí parlem de pop amb lletres majúscules. Si que té una mica de sabor a passat, però ho fa posant tota la carn a la graella, no és una cançó amb mitges tintes, sinó que condensa el que és i el que hauria de ser un single: una composició amb contingut però també amb simplicitat i lleugeresa. Power pop forever!


10 d’octubre 2011

I was dancing in the lesbian bar - Jonathan Richman. Memòries de l'adolescència eterna

Si algú en aquest món anomenat música ha pactat amb el diable, no ha estat ni en Keith Richards, el Mick Jaegger, l'Eric Clapton o Marylin Mason. Aquest sens dubte és el bon jan d'en Jonathan. Amb ja 40 anys bregant pel món, el paio encara manté aquesta vitaldad adolescent, aquesta joventut que el temps no aconsegueix trencar. Mr Richman a part, ha parit una obra amplia, sense prejudicis, anant a la seva, sense importar si un disc es ven més que un altre, fent un disc de country perquè li dóna la gana, o un disc en castellà per ell ho val . O actuant en pel·licules merdoses com Alguna cosa passa amb Mary, que no li han afectat gens el seu ecant. La seva carrera és gairebé com un somni. Amb prestigi però sense doblegar-se pel mercat, actuant només amb el suport d'un bateria, però descarregant temes que ja són petits clàssics. I el millor. Fent les seves ballaruques que ja són marca de la casa. I d'això tracta la cançó. D'anar a ballar sense importar les desgràcies d'aquest món, ni el local on es remena el cul. Jonathan, sempre ens emociones!

23 de setembre 2011

Gràcies per la música, R.E.M.

Suposo que la majoria de vosaltres ja sabeu la notícia que ha inaugurat aquesta tardor, la separació dels R.E.M. Per a molts de nosaltres, els amics georgians eren el mínim comú denominador, la surgència alternativa que va matxucar els mercats, però ho va fer de forma serena, sense escarafalls, amb una forta càrrega política a vegades, i en altres, amb dolor i nostàlgia. Els veritables fans no hem lamentat la seva separació, no hi haurà una onada massiva de crides perquè no es separin. Els R.E.M. feia molt temps que semblaven enrocats en el seu estil i que el millor de la seva música ja ho haviem donat. Era com el vell amic, que celebres els seus èxits, però la seva música ja tenia un toc minvant, el que en el principi era un traçat serè i tranquil, en els seus darrers treballs tenien un patina accelerada i precipitada, amb masses mirades cap enrere. Sobre la seva discografia, ja vaig dir el que pensava en l'article que vaig escriure amb el Midas al seu blog Exquisiteces:


Us deixo amb aquest tema, crepuscular, nostàlgic, però que també celebra l'amor. Gràcies per la música, R.E.M.

Electrolite - R.E.M.

21 de setembre 2011

Arrenca la tercera temporada

Hola amics, em teniu aquí de nou. És estrany, penso en la trajectòria d'aquest blog i malgrat una bona constància no deixa de tenir els seus alts i baixos pronunciats. Dir-vos que aquesta temporada em penso serà bastant semblant a l'anterior, i si tinc esma, m'animaré a fer alguna altra cosa, apart d'aquest blog. El mes darrer en lo personal, ha sigut convuls, de baixades i pujades, però també amb moltes satisfaccions. I com em vaig acomiadar la temporada passada amb un tema bastant lànguid i una mica trist, us vull posar, l'altra cara de la moneda, amb un tema que reflexa l'alegria d'una dècada inoblidable i que aquests dies no he deixat d'escoltar. I amb el mateix grup. Que ho gaudiu!
 
Jolly Green Giant/Annie Fanny/Little Latin Lupe Lu - The Kingsmen

25 de juliol 2011

Comiat

Amics bloggers, comentaristes, tafaners i lectors casuals, tanco El Profeta... espero que sigui durant un període curt. Us he de dir que em trobo en una situació molt similar a la de l'any passat, en què no creia que tornaria a fer una temporada com la que avui, finiquito. La voluntat d'aquest blog ha sigut no només de diari musical, sinó també he volgut abocar a la xarxa una empremta vivencial i emocional. Els darrers dies han estat de mals auguris per totes bandes i a un servidor li fa replantejar moltes coses, el blog inclòs. Per això us aviso que m'impondré un periode de reflexió i que la meva presencia a internet serà mínima a partir de l’agost. Us agreixo a tots els que m'heu llegit, els que heu mirat i als que m'heu comentat el blog, sense vosaltres les paraules escrites d'un servidor tindrien poc sentit. Espero que gaudiu d'unes bones vacances i trobeu pau d'esperit.  Salutacions a tots i ens veiem aviat! 

Death of an Angel - The Kingsmen

21 de juliol 2011

Beber y Bailar - Ciudad Jardín. Dia infaust i la copa de Pinord

Quan tens el dia girat, tens moltes possibilitats de que tot sortirà molt pitjor. Avui és un d'aquests dies. Tampoc us vull avorrir amb tot el seguit de desgràcies que m'han passat. La qüestió és que volia escriure sobre la nostàlgia, de les nits a Lloret, d'un còctel explosiu que es deia "Killer Zombie", de com saltar un rierol quan estàs borratxo, dels dies primerencs dels anys 90, en què tot era innocència i diversió. Inclòs el vídeo que us volia posar ara mateix m'és imposible perquè els meus mitjans tècnics estan antiquats i de moment no accepten coses que estan més al dia. També el grup que us presento avui va tenir mala sort. Malgrat tenir tota la critica a favor seu, no varen aconseguir el single que trenqués la barrera entre ells i el públic. "Beber y bailar" va ser el seu tema que va aconseguir millors resultats. Volia posar el seu àlbum Primero así y luego más com a fons sonor per escriure aquest article, però com s'ha posat el dia millor que em prengui una altra copa de Pinord i m'acompanyi una selecció d'en Johann Sebastian Bach. Allunyeu les males vibracions i beveu amb mi.


16 de juliol 2011

No Sound is Heard - Klang. Minimalisme breu

Recordo molt bé on vaig comprar aquest àlbum. Va ser en el FNAC de El Triangle de Barcelona. Anava a cercar quelcom interessant i aquest àlbum estava de promoció, apart que feien notar que la guitarrista de Elastica, Donna Matthews, formava part de la banda. Ja avisaven que no era un disc normal, que el so de la banda era minimal. I tant que ho és. En aquest disc hi predomina les notes mínimes, sense que hi hagi cap intent per sonar amb una mica d'exuberància. Tot és curt, tot és petit, inclòs s'estalvien la simpatia. Ser tant breus segur que els va passar factura, perquè aquest és l'únic treball que ha tret Klang des de 2005. Jo també serè breu, que gaudiu de la música!

Waiting - Klang

12 de juliol 2011

En una nit de tempesta...

En una nit de tempesta, ara aquí, observo l'anada i tornada, el fons de les coses que mai revelen els seus secrets. En una nit de tempesta reflexiono cap on ha d'anar El Profeta que estudia, si ha de tancar, si ha de repetir curs, si ha d'aprovar d'una vegada o vagar per l'espai. En una nit de tempesta, quan els trons es tornen, quan arrenca i para la pluja, només vull quedar en blanc i escoltar com pica l'aigua en el taulat. En una nit de tempesta, veig que tothom està molt ocupat i sóc l'únic que està de vacances. En una nit de tempesta miro un altre cop enrera. Foscor i llamps, foscor i llamps...

Tormenta a las diez - Objetivo Birmania 

05 de juliol 2011

Crime of Passion - Mike Oldfield. Aloma, Vall de Sant Daniel, primavera del 1984

Veig encara la casa, en un carrer sense asfaltar, a Sant Daniel, primavera del 1984. És un dissabte qualsevol. Hi ha llum al menjador, la casa és encarada cap el sud. El televisor omple de música la llar, de hits de aquell any. Les meves mans sobre la llibreta, fan un resum per les classes de català del llibre Aloma, de la Mercè Rodoreda, on parla de la perdúa de la innocencia i com els grans manipulen als joves. Els mobles fan olor verís, els han pintat fa poc. The Jacksons sonen ara, en blau, a la llum, en metall. Parlar i parlar, i no puc advertir-me dels errors que farè. Només faig que recordar. Sona el "Crime of Passion" d'en Mike, un títol contudent per un videoclip d'un son infantil. Erem tots innocents. No recordo com vaig tornar a casa. Suposo que decepcionat i derrotat. Com sempre. 

01 de juliol 2011

Alguns moments de cinema (Meme) Segona Part

Amb aquest segon article acabo la petita selecció de moments memorables del cinema, que ja vaig engegar fa uns dies amb una Primera part. Molts problemes porta posar talls que valguin la pena, la restricció està arreu, però he mirat de trampejar aquest obstacle i he posat tota la carn a la graella.


Retalls d'humor

Elvira, Mistress of the Dark (1988), és un film ple d'homenatges, des de les matinnes americanes a les pel·lícules d'horror de sèrie Z, i per suposat, als acudits suats i intranscendents. En el tall que us presento, fan un gran homenatge a Flashdance (1983) i un altre un pèl més subtil, a la peli de terror Carrie (1976).

Carn per adolescents

La dècada que ha arrencat el segle s'ha caracteritzat per un retorn a les formes senzilles d'explicar les coses, i d'un humor que barreja també la cara més amarga i dura de la vida. Aquest és el cas de Little Miss Sunshine (2006) on la societat hipòcrita queda ben retratada, i per no perdre's, el moment en què la Olive diu on és el seu avi.

La vertadera guanyadora del Little Mis Sunshine

Que dir de la trucada obscena que fa la prota de Serial Mom (1994), que és antològica, sempre que la torno a veure em pixo de riure. Incidir també en el paper genial que fa la veïna xafardera, la Rosemary, que és fot a dintre a casa i que està a punt d'enganxar a la Turner.

Renta't la boca amb sabó!


Trets, explosions, persecucions i duel d'espases

Us presento en Benny del llargmetratge Kops (2005), un guripa que es pren massa seriosament la seva feina. Les hores que no està apatrullant, se les passa fent mitja i mirant pelis de karate, la saga Matrix i les d'en Bruce Willis, i acaba com El Quixot, que veu ninjes atracant bancs en el cul de Suècia.

Benny Superkopp!

Irreverent i mostrant molt de pit i molta cuixa, Cotxes de segona mà (1980) és una comèdia que ha passat bastant desapercebuda i la volia recuperar. Aquí els teniu, sabotejant un discurs d'en Carter, disfressant-se de Buffalo Bill i destrossant els preus i els cotxes de la competència.

Fent explotar els preus alts

Quan parlem de pel·lícules dels anys70 i 80, ens venen a la ment els treballs fets per en Coppola, en Zemeckis, en Lucas i el Spilberg. Jo afegiria en John Landis i com no, el film Blues Brothers (1980). Apart de fer-nos revifar el que té de gran la música, ens brindà també una de les més espectaculars persecucions fetes mai al cinema.

Com convertir en ferralla els cotxes de policia

Us ressenyo un dels duels més sobris i elegants fets mai. El que protagonitzen Jaime Astarloa i Adela de Otero a El Mestre d'Esgrima (1992), la millor adaptació fílmica feta d'una obra d'en Arturo Pérez Reverte.

Jaime i Adela creuant espases

Per acabar aquest apartat us deso aquesta lluita de conya que protagonitzen el Lo Pan i en Egg Shen a Cop a La Petita Xina (1986), com si juguessin a la Playstation.

Lo Pan i Egg Shen creuant raigs


Miscel·lània

Tinc escenes memorables que s'ha m'han fet difícils de classificar, per això els he posat en aquest calaix de sastre. Començo per aquesta escena de Sang Fresca (1992), en què mesclen l'humor negre, el terror i que té un antològic crit que s'eternitza.

Un crit que no acaba

Runnaway Train (1985) és un llargmetratge molt oblidat i que té un final èpic, de sacrifici i mort, i també espectacular.

Sacrifici final



Una de les escenes més famoses de American Beauty (1999), on després de minuts i minuts de negativitat, fracassos i repressions, ens brinden per a la posteritat aquesta sequència poètica.

Poètica americana

Hi ha poders ocults que mouen els fils dels nostres destins, òbviament el cinema també se'n ha fet ressò, com a El Carrer de la Mitja Lluna (1986), on apunten, que només hi han 5.000 persones en el món.

Apunt conspiranoic


Profetes de cinema

Per acabar-ho de rematar us deixo alguns moments profètics, que basculen entre la conya i la realitat.

Inquietant aquest reportatge. Segons sembla, en el document d'identificació d'en Neo a Matrix (1999) caducava l'onze de setembre de 2001.

Profetitzant desastres reals

L'estiu hippie per excel·lència no va ser el del 1967, sinó que l'Oddball a Els Herois de Kelly (1970) ja li ensenyava al Clint Eastwood a l'estiu del 1944 una comuna feta a rereguarda, i també, tot un estil de vida.


Esperant un contraatac dels boches

Les masses idiotitzades per la televisió, famèliques de reality shows i llàgrima fàcil varen tenir films profètics a Kika (1993) o a El Dia de la Bestia (1995), on el Dr. Kavan ja profetitza els programes de misteri a la TV.

El mestre de l'Iker Jiménez

I per acabar, un moment curiós d'un dels meus films preferits. I és el predicador mig boig que crida el seu sermó en el pont d'una gegantina autopista americana i que sorprenen al Travis. De Paris, Texas (1984).

El profeta que sermoneja a la multitud motoritzada

26 de juny 2011

Alguns moments de cinema (Meme). Primera Part

Recollint la invitació que em va fer el Midas del Exquisiteces per escollir alguns Memes (quina paraula)


avui us faré repàs d'alguns moments cinematogràfics. Òbviament no vull fer cap rànquing, perquè la veritat, aquests barems són molt subjectius, van i venen segons les modes, les edats, els païssos, només fa falta recordar alguna llista que s'ha fet per veure-ho. També he tingut dificultats per trobar escenes memorables a la xarxa. Jo he anat a pràctic, si no hi era l'escena que volia, passava a una altra que si que hi fos.


Moments d'una vida

Sempre mirem enrera com si tot hagués estat fàcil. A fe que no ho és. Com al Paul Atreides a Dune (1984), on un dels seus primers problemes com a messies era passar la prova de la caixa. Aquí teniu l'escena, on l'actriu Sian Philips broda el seu paper de bruixa maquiavèl·lica. Inclòs no deixa de tenir un cert component sexual el tall, es nota la mà d'en David Lynch.

Moment de Prova

Poques vegades s'ha retratat tant bé en el cinema un moment d'incertesa i pèrdua, com els que passa la Delphine a El Raig Verd (1986), on es troba amb totes les portes tancades.

Moment d'incertesa

El cinema d'autor sol encertar a l'hora de retratar la realitat més crua i punyent. Com a Whisky (2004) on la rutina és el fil conductor d'unes vides fracassades.

Moments d'una vida rutinària

Per fer una gran pel·lícula no calen grans quantitats de calés, amb actors talentosos et poden resoldre un llarmetratge, com passa a La Mort i la Donzella (1994). Aquí teniu un gran moment de la cinta, on en Ben Kingsley fa confessió d'esquenes a un mar embravit.

Moment de confessió

A la vida hi ha molts de camins que es creuen, com als dos protagonistes de In The Mood Of Love (2000) d'en Wong Kar-wai.

Vides creuadas


Retrats de Terror

Confesso que poques vegades vaig a les estrenes de films de terror, involuntàriament en vaig veure unes quantes de petit en pantalla gran i em produeix una mica de basarda. Però també a traves del You Tube, he fet repàs d'alguna pel·lícula inquietant i no tingut pebrots de penjar-la. Si que vaig veure l'estrena de Senyals (2002), aquest llargmetratge és molt soso però l'aparició de l'extraterrestre em va afectar igual que al Joaquin Phoenix.

Terror extraterrestre

Avui en dia, Phantasm (1979) està bastant desprestigiada, però jo la vaig veure sense que ningú m'avises els anys 80 i va ser de les pelis que he passat més por.

Terror davant i darrera el mirall


Un parell de moments musicals

Podria dedicar un munt temps a parlar de la música dintre el cinema, per açò ja tinc un apartat que es diu Bandes sonores de la nostra vida, però tampoc us volia fer un lleig, amés hi han hagut moments realment poderosos i inoblidables. Tothom coneix la famosa cançó "Put The Blame On Mame", on la Gilda fa un explosiu striptease. Però us poso aquesta versió, més tranquil·la i sedosa i que es troba al mateix llargmetratge. Tant de bo fos el Tío Pío i que la Gilda em cantes tota la nit.

Versió acústica

Deia el Spilberg que encara que no haguessis vist entera Camins de glòria (1957), només escoltant la cançó "Der Treue Husar", et provoca un moment d'intensa emoció, et ve la llàgrima, trobo impossible no entristir-me, encara que no sàpiga que diu la lletra.

La música que amanseix les feres

Aquí us deixo una primera part dels meus moments cinematogràfics, aviat més.

14 de juny 2011

Shady Groove - Takénobu. Mes enllà del xel·lo

M'afarten els prejudicis, no solsament de la gent de carrer sinó dels presumptament entesos. El músic que us presento avui a més d'un l'hi vindran urticaries. Segur que pensaran: on va un japonés-americà amb un violoncel fent de cantautor?.  Buff. Millor em calli. El Nick Ogawa, o el mateix,  en Takénobu, crec que ha sorprès a més d'un, no per el que és sinó per la seva música. Abundant en els prejudicis, l'instrument que tocava el Pau Casals segur que es veu com quelcom impossible d'igualar a la guitarra en matisos, cosa que el Nick s'encarrega d'anorrear i ell en treu el màxim profit. El seu primer àlbum Introduction (2007), tocava els racons del blues, del soul i de la cançó de cantautor en genialitats com "Time for Some", "Fishin'" o l'extensa "Watersong". Desprès d'un EP Crime Pays for Nick Iguana (2009), aquest any ha tornat amb Exposition (2011), on ens porta un so més madur i experimental,  acostant-se a les coordenades de la Penguin Cafe Orchestra. Amb temes com "Light The Flame", "Limbo", "Fool's Gold" o "Thin Ice", el Nick s'afiança com una gran promesa. Tant de bo en el futur sàpiga activar el ressort perque la seva música sigui més coneguda i escoltada. Us deixo amb aquest tema bluegrass tradicional que en Takénobu interpretava en el seu primer disc. Que ho fruïu!

09 de juny 2011

La mare de totes les conspiracions del rock

Internet ens ha obert una nova dimensió als amants de la cultura i, com no, de les conspiracions. La suposada mort de Paul McCartney el 1966 sent integrant de The Beatles, que sempre ha estat la mare de totes les conjectures del rock, sembla que per fi s'ha aclarit. Navegant pels mars de la xarxa, vaig topar fa dos dies amb aquest document. Potser que tot sigui un munt de mentides, coincidències ben armades que donen com a resultat una trama per que la gallina dels ous d'or no morís quan tot anava bé. Això no fa disminuir la grandesa d'un grup que travessa els oceans del temps i l'espai. Vinga, conjectureu amb mi.

01 de juny 2011

Love in a Trashcan - The Raveonettes. Pulcra negror

Descobrir bandes a toro passat té els seus inconvenients i els seus avantatges. Inconvenients són que potser el grup toqui a prop, et perdis el concert i que els descobreixis el dia abans. Els avantatges són que tens una perspectiva de la seva carrera i que alguns prejudicis que solen sortir quan es segueix a una banda disc a disc no aflorin. M'ha passat amb el grup que us presento, que els he descobert just el dia en què tocaven a Barcelona, encara que crec que tornaran. Salutacions!

22 de maig 2011

Man Gave Name To All The Animals - Bob Dylan. ...I en el principi sonava aquella cançó

En el principi sonaven moltes cançons. D'aquelles que eren frontereres i que recordaven un passat recent gloriós. El que passava és que jo acabava d'arribar. I allà, hi havia el tocadiscos, al despatx del pare, però pocs discos hi havia a casa. La majoria de música sonava per la ràdio. Aquesta cançó tenia de ser la segona que ja he reconegut d'en Bob Dylan. La primera, òbviament va ser l'"Hurricane". Espero que us agradi, i que també feu memòria amb mi...
 

20 de maig 2011

Main Title - Dave Grusin de la pel·lícula The Firm

Sens dubte ens trobem amb una peça musical genial, i que serveix d'introducció al film. Un piano resonant que ja ens marca el tempo de la historia. Dir que aquest tema encara que sembli extrany només es tocat en piano. Resaltar també la resta de la banda sonora, tret de una cançó instrumental de steelpans que es fa etern. Que en gaudiu!

18 de maig 2011

The Revolution Starts Now - Steve Earle. En el lloc i en el moment

Sempre torno de classe de mal humor, amb la sensació d'haver tirat una altra tarda a les escombraries. Encara que amb tot l'enrenou que definitivament avui ha explotat, una mica un  servidor es sent més optimista, i amb menys escepticisme amb el futur. Us deixo una cançó totalment conseqüent amb aquests dies. Salutacions!

07 de maig 2011

Recomanacions MySpace: Jacob Zachary. Celebrar la tardor pel maig

Estic passat dies estranys. M'he trobat refredat la passada setmana, i en la present, hi ha hagut una sort de dies mig foscos, mig plovent, com si fos la tardor i no la primavera, que fes sentir la seva presencia. I també m'ha vingut una mica de melangia en recordar, moments de la passada dècada, on hi havia pàgines web en què descobries gent que realment valia la pena. És el cas d'en Jacob, sobretot en els seus primers treballs. Malauradament no ha arribat a fer-se famós tal com es mereixeria. I des d'aquí li en vull fer homenatge, i de pas, que gaudiu d'aquest excel·lent intèrpret de Lousiana. Salutacions!
Lady Wisdom - Jacob Zachary

28 d’abril 2011

Jeanne Moreau Tokyo Live - Hoepffner. Frikejant a casa

Des de fa uns dies, volia recuperar aquesta cançó perduda en en un racó de l'ordinador. Aquest tema en tinc coneixement des de 2007. Com que no sé un borrall de francès, una coneguda que en sabia em va dir que la lletra és surrealista a matar. De fet va molt d'acord amb l'esperit del vídeo, que no es podia sortir més barat. Una càmera fixa, ambientació nadalenca o post nadalenca i tenir els convidats mig borratxos per aconseguir crear tota una atmosfera. Que en gaudiu!

20 d’abril 2011

Parlem d'en Xus i voltants

Bé, bé, estem en l'epicentre de la Setmana Santa, i de cop i volta, trobarem el mateix espectacle lamentable de cada any, que és la teatrelització de la mort del personatge, anomenat Jesús. Penós perquè es munten circs, representacions teatrals, processons, mortificacions, rentats de peus, crucifixions reals, batre de timbals, a Girona es disfressen de legionaris, el Ku Klux Klan s'apodera dels carrers i les senyores es posen "peineta" i mantellina. Una representació grotesca, basta, idiota. Crec que el natzarè si sabés el tinglado en què han convertit la seva mort, s'ho hagués pensat un parell de vegades abans de lliurar-se a les autoritats.
El Rock, el Pop, el Folk, els Cantautors i "Songwirters" s'han sentit, és clar, fascinats per aquesta gran figura. Bé, també han posat al fill de Maria com a blanc del negoci muntat al seu voltant. Hi ha milers de cançons, moltes, i jo tampoc tinc tot el temps del món per anar buscant, us posaré algunes a veure que us semblen. Comencem per la gent que sent una filia especial per la religió cristiana, com són els DC Talk, que en els 90 ens van regalar aquest súper hit que va rivalitzar amb els singles grunge de l'època.

 Jesus Freak - DC Talk

Jim White, per qui no ho sàpiga, té profundes arrels cristianes i per descomptat li encanta tota la parafernàlia, fins i tot va titular el seu primer àlbum Wrong-Eyed Jesus (The Mysterious Tali of How I Shout) i per descomptat, no podia faltar que "Ell" encapçalés un dels seus singles.

If Jesus Drove A Motor Home - Jim White

Això és una cosa i en sembla una altra. És el cas de "La Saeta", escrita per Antonio Machado i popularitzada pel Joan Manuel Serrat. De fet "el Nano" els hi va fotre un gol a l'esquadra i encara no s'han assabentat. Si algú profunditza en la lletra, veurà de seguida que l'autor li desagradava el lamentable espectacle que es munta cada primavera i que preferia més al personatge eteri i etern.

La Saeta - Joan Manuel Serrat 

Si parlem de rock i pop, parlem sobretot de la visió anglosaxona del tema. Els Genesis criticaven en aquesta cançó tota la parafernàlia muntada per les esglésies evangelistes, el negoci, la imatge, i els escàndols que han acompanyat aquestes creences, sobretot a Amèrica.

Jesus He Knows Me - Genesis

També els Soundgarden van fotre els dits a la nafra. Molta pose, molts diners i poca espiritualitat.
Jesus Christ Pose - Soundgarden

Els ZZ Top també fan crítica, una mica subtil, que no has de preocupar-te per la teva empresa, si tens el nom de Jesús ben present.

Jesus Just Left Chicago - ZZ Top

Lou Reed es delecta de la gent que demanava ajuda a Jesús i a Déu i ell també va voler provar l'experiència religiosa, mentre cada dia es xutava heroïna o engegava al següent membre de The Velvet Underground.

Jesus - The Velvet Underground

Fins i tot Els Ramones van tenir temps d'enviar a la merda al Josua, però d'una manera força grollera i maldestre.

I'm Not Jesus - The Ramones 

Bé i per acabar em referirem a la Reina del Pop. En la seva gira de 2006, Madonna va decidir, que si molta gent celebrava la crucifixió com un espectacle, ella no volia ser menys, i també es delactava per fer el seu Via Crucis particular.

Live To Tell - Madonna
  
Òbviament a les esglésies no els va fer gens de gràcia que un espectacle què sembla en tinguin l'exclusivitat, se'ls escapés per un canal no autoritzat per ells. Quan el show va arribar a Roma, òbviament els fanàtics ja van fer el treball de sabotatge, cremar discos i llançar proclames perquè no fes bajanades en el concert. Però quan la Ciccone té en ment fer una cosa, no hi ha ni Déu ni papa que la pari i va fer el “Live To Tell” com sempre, tot i les esbroncades, els xiulets i els insults.
Espero que us hagi agradat les estacions que us he proposat. Que la Setmana Santa us sigui suportable. Jo com cada any, veuré la peli Nadie Conoce a Nadie. Salutacions!

14 d’abril 2011

Flashdance - Lliris. La darrera conya del Rock en Català

Que curioses són les coses. Feia temps que perseguia aquest videoclip i a la fi, el penjaren el mes passat. Els Lliris varen ser dels darrers d'apostar per fer rock i pop en la nostra llengua, quan ja tota la marea del Rock en Català anava clarament a la baixa i el músics d'aqui cercaven altres camins. Jo tinc l'únic disc que editaren, que bull de conyes i lletres entre esmolades i surrealistes. Els Lliris eren de l'Osona i sembla que es mogueren bastant, jo encara recordo que actuaren en el BAM de Barcelona, i que els feren una entrevista en el programa Sputinik del Canal 33. Us deixo amb aquest espectacular videoclip. Que en gaudiu!

07 d’abril 2011

War - Bruce Springsteen & The E Street Band. Rareses gratuïtes i bipolaritat

Una mica incidint amb l'inici d'any tant bel·licós i revolucionari, us presento aquesta raresa que per obra i gracia tinc a les meves mans de forma fortuïta i luctuosa. No sóc massa fan del músic de New Jersey, crec que a, Catalunya en concret, se'l venera d'una manera excessiva i un punt histèrica. No, no em deixaré emportar per prejudicis suats, qui vulgui música i que l'estimi, ho celebro. El que em molesta un xic és la devoció exacerbada i fins i tot molesta. Fa poc he escoltat un videoprograma en què denunciava la  poca creativitat i la excessiva polaritat en què estem immersos la majoria de ciutadans. O ets del PP o ets del PSOE, ets del Barça o ets del Madrid, Platja o Muntanya, etc. Amb això el que vull dir és que hi ha molts, moltíssims artistes amb un talent semblant o superior i que poca gent s’hi fixa. Hi ha música abans i després d’en Bruce. Espero haver agitat una mica la vostra ment i si rebo alguna critica, miraré d'encaixar-la. Però el que em preval a mi primer és que gaudiu de la música. Salutacions!

16 de març 2011

The Boy Done Good - Billy Bragg. La tristesa dels primers anys

L'impronta que té l'adolescència és d'una època feliç, plena de tòpics romàntics. Però per mi i per a molta gent també ha sigut temps de tristesa, de molta inquietud, de pendre decisions que marquen per sempre, siguin encertades o no. Aquest és en part l'esperit de la cançó d'en Billy, una mirada cap els primers anys on res és fàcil.

07 de març 2011

Silhouette - Christopher Young de la pel·lícula Copycat. Victories amargues

Escolto un i altre cop, aquest tema. Magistralment composat només amb piano. Un tema curt que retrata molt bé el film, on malgrat acabar bé, l'assassí deixa ben visible i per sempre, la seva marca. Copycat té molts de punts en contacte amb una altra gran pel·lícula, Dirty Harry, on el tema final sembla el germà gran del que us presento avui. Escolteu i compareu!

23 de febrer 2011

Cracking Up - The Jesus and Mary Chain. Putes, decadència i alcohol

Qui no ha estat borratxo perdut com el Jim a aquest vídeo? A mi em venen molts records de les borratxeres a la Costa Brava, anaves de tort, cridaves sense sentit i et creuaves amb els altres borratxos guiris i feies qualsevol bogeria, inclòs embrancar-te hòsties i després no recordar si vas començar tu, o vàren ser ells. Les putes que surten de lluny es veuen que són britàniques, amb aquest toc estrafolari i alhora deplorable, com anaven les noies que venien a estiuejar i que et trobaves en els pubs més tirats de Lloret. Tot el clip respira decadència, com la banda, que amb l’album Munki (on s'incloïa aquest tema),  signaren el seu distret comiat. Emborratxeu-vos amb mi, i recordem els vells temps. 

11 de febrer 2011

Avui col·laboro al Exquisiteces!

El mes passat el Midas del Blog Exquisiteces em va proposar fer una crònica en tàndem d'una de les bandes crucials dels darrers anys, R.E.M, que ben bé es mereixia fer l'esforç i que avui surt publicada. Aquí us deso l'enllaç, que ho gaudiu!

16 de gener 2011

Phantasm Theme - Fred Myrow i Malcolm Seagrave de la pel·lícula Phantasma. El nostre veí, l'enterramorts

Aquesta és de les pel.lícules que com et sorprengui amb les defenses baixades et pot donar més d'un ensurt. O almenys és el que va passar a un servidor, quan la vaig veure per primera vegada, que em va impactar bastant. Avui en dia els trucs es veuen molt desfasats i el film gairebé no espanta. Encara que ... fa pocs anys, al peu de les escales de l'Estació de Sants de Barcelona, hi havia un diapasó ben igual al que surt a la pel.lícula. Que us espanteu!

01 de gener 2011

Seminole Wind - John Anderson. Comença el 2011

Aquí em teniu un altre cop, posant-vos música tot just estrenat l'any. Com serà la tònica d'aquesta temporada a El Profeta Estudiant, us deso un tema des de la nostàlgia i la reivindicació. Que us provi l'any!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...