26 de juny 2011

Alguns moments de cinema (Meme). Primera Part

Recollint la invitació que em va fer el Midas del Exquisiteces per escollir alguns Memes (quina paraula)


avui us faré repàs d'alguns moments cinematogràfics. Òbviament no vull fer cap rànquing, perquè la veritat, aquests barems són molt subjectius, van i venen segons les modes, les edats, els païssos, només fa falta recordar alguna llista que s'ha fet per veure-ho. També he tingut dificultats per trobar escenes memorables a la xarxa. Jo he anat a pràctic, si no hi era l'escena que volia, passava a una altra que si que hi fos.


Moments d'una vida

Sempre mirem enrera com si tot hagués estat fàcil. A fe que no ho és. Com al Paul Atreides a Dune (1984), on un dels seus primers problemes com a messies era passar la prova de la caixa. Aquí teniu l'escena, on l'actriu Sian Philips broda el seu paper de bruixa maquiavèl·lica. Inclòs no deixa de tenir un cert component sexual el tall, es nota la mà d'en David Lynch.

Moment de Prova

Poques vegades s'ha retratat tant bé en el cinema un moment d'incertesa i pèrdua, com els que passa la Delphine a El Raig Verd (1986), on es troba amb totes les portes tancades.

Moment d'incertesa

El cinema d'autor sol encertar a l'hora de retratar la realitat més crua i punyent. Com a Whisky (2004) on la rutina és el fil conductor d'unes vides fracassades.

Moments d'una vida rutinària

Per fer una gran pel·lícula no calen grans quantitats de calés, amb actors talentosos et poden resoldre un llarmetratge, com passa a La Mort i la Donzella (1994). Aquí teniu un gran moment de la cinta, on en Ben Kingsley fa confessió d'esquenes a un mar embravit.

Moment de confessió

A la vida hi ha molts de camins que es creuen, com als dos protagonistes de In The Mood Of Love (2000) d'en Wong Kar-wai.

Vides creuadas


Retrats de Terror

Confesso que poques vegades vaig a les estrenes de films de terror, involuntàriament en vaig veure unes quantes de petit en pantalla gran i em produeix una mica de basarda. Però també a traves del You Tube, he fet repàs d'alguna pel·lícula inquietant i no tingut pebrots de penjar-la. Si que vaig veure l'estrena de Senyals (2002), aquest llargmetratge és molt soso però l'aparició de l'extraterrestre em va afectar igual que al Joaquin Phoenix.

Terror extraterrestre

Avui en dia, Phantasm (1979) està bastant desprestigiada, però jo la vaig veure sense que ningú m'avises els anys 80 i va ser de les pelis que he passat més por.

Terror davant i darrera el mirall


Un parell de moments musicals

Podria dedicar un munt temps a parlar de la música dintre el cinema, per açò ja tinc un apartat que es diu Bandes sonores de la nostra vida, però tampoc us volia fer un lleig, amés hi han hagut moments realment poderosos i inoblidables. Tothom coneix la famosa cançó "Put The Blame On Mame", on la Gilda fa un explosiu striptease. Però us poso aquesta versió, més tranquil·la i sedosa i que es troba al mateix llargmetratge. Tant de bo fos el Tío Pío i que la Gilda em cantes tota la nit.

Versió acústica

Deia el Spilberg que encara que no haguessis vist entera Camins de glòria (1957), només escoltant la cançó "Der Treue Husar", et provoca un moment d'intensa emoció, et ve la llàgrima, trobo impossible no entristir-me, encara que no sàpiga que diu la lletra.

La música que amanseix les feres

Aquí us deixo una primera part dels meus moments cinematogràfics, aviat més.

14 de juny 2011

Shady Groove - Takénobu. Mes enllà del xel·lo

M'afarten els prejudicis, no solsament de la gent de carrer sinó dels presumptament entesos. El músic que us presento avui a més d'un l'hi vindran urticaries. Segur que pensaran: on va un japonés-americà amb un violoncel fent de cantautor?.  Buff. Millor em calli. El Nick Ogawa, o el mateix,  en Takénobu, crec que ha sorprès a més d'un, no per el que és sinó per la seva música. Abundant en els prejudicis, l'instrument que tocava el Pau Casals segur que es veu com quelcom impossible d'igualar a la guitarra en matisos, cosa que el Nick s'encarrega d'anorrear i ell en treu el màxim profit. El seu primer àlbum Introduction (2007), tocava els racons del blues, del soul i de la cançó de cantautor en genialitats com "Time for Some", "Fishin'" o l'extensa "Watersong". Desprès d'un EP Crime Pays for Nick Iguana (2009), aquest any ha tornat amb Exposition (2011), on ens porta un so més madur i experimental,  acostant-se a les coordenades de la Penguin Cafe Orchestra. Amb temes com "Light The Flame", "Limbo", "Fool's Gold" o "Thin Ice", el Nick s'afiança com una gran promesa. Tant de bo en el futur sàpiga activar el ressort perque la seva música sigui més coneguda i escoltada. Us deixo amb aquest tema bluegrass tradicional que en Takénobu interpretava en el seu primer disc. Que ho fruïu!

09 de juny 2011

La mare de totes les conspiracions del rock

Internet ens ha obert una nova dimensió als amants de la cultura i, com no, de les conspiracions. La suposada mort de Paul McCartney el 1966 sent integrant de The Beatles, que sempre ha estat la mare de totes les conjectures del rock, sembla que per fi s'ha aclarit. Navegant pels mars de la xarxa, vaig topar fa dos dies amb aquest document. Potser que tot sigui un munt de mentides, coincidències ben armades que donen com a resultat una trama per que la gallina dels ous d'or no morís quan tot anava bé. Això no fa disminuir la grandesa d'un grup que travessa els oceans del temps i l'espai. Vinga, conjectureu amb mi.

01 de juny 2011

Love in a Trashcan - The Raveonettes. Pulcra negror

Descobrir bandes a toro passat té els seus inconvenients i els seus avantatges. Inconvenients són que potser el grup toqui a prop, et perdis el concert i que els descobreixis el dia abans. Els avantatges són que tens una perspectiva de la seva carrera i que alguns prejudicis que solen sortir quan es segueix a una banda disc a disc no aflorin. M'ha passat amb el grup que us presento, que els he descobert just el dia en què tocaven a Barcelona, encara que crec que tornaran. Salutacions!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...