dilluns, 17 d’octubre del 2011

2011 - The Smithereens. This is power pop

Va ser aquest dissabte passat, el primer autobús que s'atura a la meva parada, de bon matí. El conductor és una mica més jove que jo, i té la ràdio encesa. Em poso en un seient còmode, molt a prop de la finestra, sóc l'únic passatger. Per la meva desgràcia, té posat un fastigós programa per acabar de despertar als dormilegues, d'aquells que la veu dels locutors ja és desagradable, que van a mitges entre la ignorància dels presentadors, la presumpta gràcia que m'han de fer i la merda de música que posen per unir les parts parlades. Poques vegades he pogut amb la música pop més comercial i ensucrada, però el que vaig sentir aquest dissabte passat no té nom. Totes les cançons eren refregits, coses que has sentit un milió de vegades, i el que queda d'indústria discogràfica intenta vendre'ns descaradament, són productes sense res darrere, són literalment fum.
També el nou àlbum de The Smitheerens, 2011, des del títol a moltes cançons de l'àlbum, és una clara mirada enrere. A parer meu és un disc que s'acosta als paràmetres d'A Date with The Smithereens, en que el neguit y el desgast entre els components del combo de New Jersey començava a fer estralls. A això li afegim els problemes físics d'en Pat DiNizio o la deserció d'en Mike Mesaros, podrem contemplar una mica el quadre.
 
I malgrat això, és un àlbum que creix amb les escoltes, hi ha cançons notables com el mig temps perfecte del tema "Keep on Running" amb aquests arranjaments en segon pla que ho fan deliciós. El tribut als The Beach Boys que és "Turn It Around"el rock marxós i sotragant de "What Went Wrong" o "Bring Back The One I Love", on tenim en Pat parlant d'un dels seus temes recurrents que és el desamor i el dolor que això li provoca amb uns cors que funcionen com un rellotge, una de les seves millors cançons d'aquest àlbum.
 
Bring Back The One I Love - The Smithereens
Tenim "A World of Our Own", amb una intro grandiloquent per després passar a ser un tema segur, sòlid, imparable, com un locomotora de gran tonatge, la sensual i càlida "Goodnight Goodbye" o "Sorry ", digna hereva dels seus grans himnes dels 80, aquí parlem de pop amb lletres majúscules. Si que té una mica de sabor a passat, però ho fa posant tota la carn a la graella, no és una cançó amb mitges tintes, sinó que condensa el que és i el que hauria de ser un single: una composició amb contingut però també amb simplicitat i lleugeresa. Power pop forever! 
 
Sorry - The Smithereens

4 comentaris:

juanvi ha dit...

Sona bé aquesta cançó. És una banda que no li he fet massa cas, però com amant del millor power-pop deuria. Dins de l'ordinador tinc el Green Thoughts, vaig a donar-li canxa ;)

Salut!

Nahim de Forvik ha dit...

Juanvi, obviament no és lo millor que han fet, i l'álbum té un punt deacadent i retrospectiu, però com he dit, guanya amb les escoltes. Espero que els difrutis. Salutacions!

Juanjo Mestre ha dit...

Està bastant bé el disc. El vaig sentir l'altre dia. La veritat és que és un grup que va saber fer bé la transició del rock americà al power pop. Mira quines coses, aquest grup el conec des de fa molts anys i des de fa algun temps ho associo amb tu sempre per el que t'agrada, amb bon criteri, per descomptat. Salutacions.

Nahim de Forvik ha dit...

Benvolgut Johnny, agraïr-te que tu em fessis el toc per avisar-me que els de New Jersey tenien un nou àlbum. Com dic al post, el 2011 es ja un disc decadent, molt allunyat del 11 i obviant els dos primers. El 2001 té algunes perles però es dificil a les alçades de la pel·lícula en que estem, ens tornir a sorpendre. El Pat tindria de cuidar-se i aprimar-se, es perillós estar tan gras, en canvi el Jim i el Dennis quasi estàn igual, mantenin el pols d'aquesta banda inoblidalbe. Merci per passar-te, salutacions a l'Horta!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...