Suposo que la majoria de vosaltres ja sabeu la notícia que ha inaugurat aquesta tardor, la separació dels R.E.M. Per a molts de nosaltres, els amics georgians eren el mínim comú denominador, la surgència alternativa que va matxucar els mercats, però ho va fer de forma serena, sense escarafalls, amb una forta càrrega política a vegades, i en altres, amb dolor i nostàlgia. Els veritables fans no hem lamentat la seva separació, no hi haurà una onada massiva de crides perquè no es separin. Els R.E.M. feia molt temps que semblaven enrocats en el seu estil i que el millor de la seva música ja ho haviem donat. Era com el vell amic, que celebres els seus èxits, però la seva música ja tenia un toc minvant, el que en el principi era un traçat serè i tranquil, en els seus darrers treballs tenien un patina accelerada i precipitada, amb masses mirades cap enrere. Sobre la seva discografia, ja vaig dir el que pensava en l'article que vaig escriure amb el Midas al seu blog Exquisiteces:
Us deixo amb aquest tema, crepuscular, nostàlgic, però que també celebra l'amor. Gràcies per la música, R.E.M.
Electrolite - R.E.M.