divendres, 24 de setembre del 2021

Avui fa 30 anys: Badmotorfinger - Soundgarden. 1991, un gran any per a la música

 

Cridar més alt i traginar la més pesada càrrega

Que tal amics? Avui, fa trenta anys es van llançar al mercat tres discos que van ser molt significatius i van fer girar la música, com no passava en molt de temps. De totes maneres, torno al mateix que vaig dir amb Pearl Jam (➜ AQUÍ), que van sorgir de la mateixa ciutat, que molts membres es van creuar en bandes, però per a mi Soundgarden, que a vegades se'ls titlla com grunge, per a mi no ho són, ja que els seus paràmetres s'acosten més al metal, a les línies traçades per Black Sabbat, un cas molt semblant als Smashing Pumpkins. En la banda que avui ens ocupa, són famoses les guitarres pesades i a vegades amb un punt de psicodelia de Kim Thayil i que és recolzat per dos excel·lents escuders rítmics com són Ben Shepherd al baix i Matt Cameron en la bateria. Però el que destaca és la veu extraordinària d'en Chris Cornell. I a més, tot l'imaginari de Soundgarden està tenyit d'un rerefons fosc, depriment i malsà, no sé fins que punt gratuït, però que òbviament recorda a Nirvana. Chris de totes maneres tenia una aura d'algú allunyat del mainstreim, de tota l'estupidesa que embolica a la promoció de discos i el que envoltava a la indústria musical.
De fet començarien molt aviat a gravar i sortir de gira, amb el disc Ultramega OK l'any 1988 i fitxen per a una multinacional com és AM Recrods i en 1989 treuen Louder than Love i van creixent fins que arriba l'any 1991 i llancen el disc que avui ens ocupa, Badmotorfinger, que els fa ja coneguts a tot el món, si bé encara, una mica escorats per tot el marasme grunge que es va deslligar en els últims mesos d'aquest any. Malgrat això, no desaprofiten l'ocasió i surten amb els Guns N' Roses en la gira dels "Illusions" i comencen a ser grans i reconeguts. Farem repàs d'alguns dels temes que componen l'àlbum.
Dir que els cinc primers temes són cinc garrotades, cinc punyalades, amb un rock molt pròxim al heavy metal. Comencen amb "Rusty Cage", amb la banda accelerada, la veu de Chris plena d'efectes però màgica i la guitarra d'en Kim destructiva com una motoserra. 
 
Rusty Cage - Soundgarden
Continuen amb "Outshined", amb un ritme més lent, però són els Soundgarden en la seva salsa, amb una guitarra superpesada i Chris udolant com una bèstia ferida, amb un pont que suavitza la part més carregada, amb uns cors notables. 
 
Outshined - Soundgarden
"Slaves & Buldòzers", quin tema més brutal, que t'electritza, et poses en la pell de Chris, collons, com va escalant i escalant, com va cridant més i més deixant-se mitja gola en la tornada. Talent sens dubte i un tema rocallós, ferm com el més profund encofrat. 
 
Slaves & Buldòzers - Soundgarden
"Jesus Christ Pose", ho reconec, quan la vaig sentir les primeres vegades era un tema que no l'entenia, amb aquesta intro tan llarga i fins i tot ara, crec que la podien haver escurçat una mica, però passat el temps la disfuto com el que més. Com no podia ser d'una altra manera, els Soundgarden aboquen la seva crítica al que s'ha convertit en la seva majoria, el cristianisme, en pura falsedat, en autèntic teatre. 
 
Jesus Christ Pose - Soundgarden
 
Amb "Face Pollution" tanca un dels inicis més brutals del rock dels 90, amb tota la banda anant a tota velocitat i una altra vegada en Chris, donant-lo tot en la veu.
"Mind Riot", un tema més tranquil entre tanta electricitat, encara que si que hi ha guitarres punxants, però tots estan més moderats, encara que es nota molt Mr. Cornell estava en estat de gràcia, que anava més que sobrat i la seva veu torna a enlluernar.
I tanquen amb "New Damage", amb no molta velocitat però amb tota la pesantor de les guitarres i de la resta. Sens dubte Badmotorfinger és un àlbum que gairebé no et deixa respirar. 
 
New Damage - Soundgarden
Malgrat la bona acollida que van tenir amb aquest disc, no va ser fins al seu àlbum Superunknown (1994) que es van fer mundialment famosos, però que també va implicar que la banda es trenqués. Van gravar un altre disc Down on the Upside i a partir d'aquí es van separar per dotze anys fins a la seva reunió en 2010 i en 2012 treuen un nou àlbum King Animal i malgrat  que giren i les coses semblen tornar a canalitzar-se, en 2017 Chris Cornell es treu la vida abans d'un concert a Detroit, acabant amb una de les bandes més prestigioses de Seattle i de l'última dècada del segle XX. Un altre gran músic que se'ns va anar abans d'hora i una altra desgràcia per al rock i per a milers que ja no podrem gaudir de la seva creació i del seu mestratge. Salutacions!

2 comentaris:

Bifurca ha dit...

Gran ressenya d'un àlbum fantàstic.

Tinc per casa tots els discos de Soundgarden i Badmotorfinger és la meva debilitat. No dic que sigui el millor, potser Superunknown és superior i el que està clar és que és més accessible, però Badmotorfinger és... una refotuda meravella amb tots aquells temes densos, durs, pesants... rotllo Black Sabbath.

Salutacions.

Nahim de Forvik ha dit...

Hola Bifurca,

els Soundgarden no entren en la meva primera linia de grups de refèrencia, però està clar que excel·lien en qualitat, això està fora de dubte. Una llàstima que estan en el pic de la seva populariat plaguessin i despres hi ha la mort d'en Cris, un pal molt gran per a la música just quan Soundgarden tornaven a engegar. Moltes gràcies per les teves paraules. Salutacions gironines!!!!!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...