EL PROFETA ESTUDIANT

Terra endins - Relk. Per camins d'hivern

2012-01-24T22:55:00.000+01:00

M'encanta aquest clip, crec que jo podria filmar un dia a dia amb gairebé les mateixes imatges. Passos enmig de la boira, llargues hores de son, humitat a la cara, fred a les mans i una mica de malenconia en els ulls. Crec que fins i tot em sobren paraules per parlar del clip i de lo meu. Que ho gaudiu!

White Lies - Jason and The Scorchers. S'enlaira el 2012

2012-01-01T11:12:00.000+01:00

Bé, bé. Sento haver-me demorat aquest mes i mig, però altres assumptes literaris em robaven temps. Al 2012 li han penjat la xacra d'any apocalíptic i de fi dels temps. Doncs ho anem a contradir i començarem amb aquesta peça increïble de rock and roll més a l'ús dels vuitanta. Aquí no hi ha embuts ni complexos, les guitarres volen i el Jason és un frontman dels d'abans, que es sap moure i gaudir al mateix temps. Feliç any nou a tots!

Diane - Hüsker Dü. La crua realitat

2011-11-23T09:09:00.000+01:00

Explicar una violació en un tema pop o rock ni és fàcil, ni agradable, ni políticament correcte. Tampoc a mi, m'agrada frivolitzar sobre una cosa tan seriosa. Pero la banda de Bob Mould van ser valents i feren els pas. Principis dels 80, una cambrera anomenada Diane Edwards va ser violada i assassinada per un tal Joseph Ture a St. Paul, Minnesota, on vivien els Hüsker Dü i que els va tocar i frapar de molt a prop. Aquest tema va quedar bastant relegat en el repertori dels americans en directe per raons obvies. Amb tot, ha sigut una de les seves cançons més versionades. Els Terapy? en feren una excel·lent aproximació. Salutacions!

This Corrosion - The Sisters of Mercy. Interminable pluja, interminable tema

2011-11-21T19:17:00.002+01:00

Pluja, pluja i més pluja. Avui, ahir i demà. És com si l'arribada d'en Rajoy hagués obert les portes celestials i estigués provocant un segon diluvi. I un va per la xarxa i es topa amb l'arxifamós tema dels Sisters en versió estesa (encara que si hem de ser una mica primmirats, han tallat dos segons). He de dir que la part final del tema es fa gairebé insuportable. Repeteixen una i altra vegada el mateix. Per sort quan van llançar el senzill i el videoclip es van cuidar prou bé d'acotar el tema raonablement. Espero que us agradi, mentre veieu com el món s'inunda...

Sorry - The Smithereens. This is power pop

2011-10-17T19:46:00.001+02:00

Va ser aquest dissabte passat, el primer autobús que s'atura a la meva parada, de bon matí. El conductor és una mica més jove que jo, i té la ràdio encesa. Em poso en un seient còmode, molt a prop de la finestra, sóc l'únic passatger. Per la meva desgràcia, té posat un fastigós programa per acabar de despertar als dormilegues, d'aquells que la veu dels locutors ja és desagradable, que van a mitges entre la ignorància dels presentadors, la presumpta gràcia que m'han de fer i la merda de música que posen per unir les parts parlades. Poques vegades he pogut amb la música pop més comercial i ensucrada, però el que vaig sentir aquest dissabte passat no té nom. Totes les cançons eren refregits, coses que has sentit un milió de vegades, i el que queda d'indústria discogràfica intenta vendre'ns descaradament, són productes sense res darrere, són literalment fum.
També el nou àlbum de The Smitheerens, 2011, des del títol a moltes cançons de l'àlbum, és una clara mirada enrere. A parer meu és un disc que s'acosta als paràmetres d'A Date with The Smithereens, en que el neguit y el desgast entre els components del combo de New Jersey començava a fer estralls. A això li afegim els problemes físics d'en Pat DiNizio o la deserció d'en Mike Mesaros, podrem contemplar una mica el quadre.

I malgrat això, és un àlbum que creix amb les escoltes, hi ha cançons notables com el mig temps perfecte del tema "Keep on Running" amb aquests arranjaments en segon pla que ho fan deliciós. El tribut als The Beach Boys que és "Turn It Around". El rock marxós i sotragant de "What Went Wrong". Tenim "A World of Our Own", amb una intro grandiloquente per després passar a ser un tema segur, sòlid, imparable, com un locomotora de gran tonatge, la sensual i càlida "Goodnight Goodbye" o la cançó que us presento, "Sorry ", digna hereva dels seus grans himnes dels 80, aquí parlem de pop amb lletres majúscules. Si que té una mica de sabor a passat, però ho fa posant tota la carn a la graella, no és una cançó amb mitges tintes, sinó que condensa el que és i el que hauria de ser un single: una composició amb contingut però també amb simplicitat i lleugeresa. Power pop forever!

I was dancing in the lesbian bar - Jonathan Richman. Memòries de l'adolescència eterna

2011-10-10T14:15:00.001+02:00

Si algú en aquest món anomenat música ha pactat amb el diable, no ha estat ni en Keith Richards, el Mick Jaegger, l'Eric Clapton o Marylin Mason. Aquest sens dubte és el bon jan d'en Jonathan. Amb ja 40 anys bregant pel món, el paio encara manté aquesta vitaldad adolescent, aquesta joventut que el temps no aconsegueix trencar. Mr Richman a part, ha parit una obra amplia, sense prejudicis, anant a la seva, sense importar si un disc es ven més que un altre, fent un disc de country perquè li dóna la gana, o un disc en castellà per ell ho val . O actuant en pel·licules merdoses com Alguna cosa passa amb Mary, que no li han afectat gens el seu ecant. La seva carrera és gairebé com un somni. Amb prestigi però sense doblegar-se pel mercat, actuant només amb el suport d'un bateria, però descarregant temes que ja són petits clàssics. I el millor. Fent les seves ballaruques que ja són marca de la casa. I d'això tracta la cançó. D'anar a ballar sense importar les desgràcies d'aquest món, ni el local on es remena el cul. Jonathan, sempre ens emociones!

Gràcies per la música, R.E.M.

2011-09-23T19:03:00.001+02:00

Suposo que la majoria de vosaltres ja sabeu la notícia que ha inaugurat aquesta tardor, la separació dels R.E.M. Per a molts de nosaltres, els amics georgians eren el mínim comú denominador, la surgència alternativa que va matxucar els mercats, però ho va fer de forma serena, sense escarafalls, amb una forta càrrega política a vegades, i en altres, amb dolor i nostàlgia. Els veritables fans no hem lamentat la seva separació, no hi haurà una onada massiva de crides perquè no es separin. Els R.E.M. feia molt temps que semblaven enrocats en el seu estil i que el millor de la seva música ja ho haviem donat. Era com el vell amic, que celebres els seus èxits, però la seva música ja tenia un toc minvant, el que en el principi era un traçat serè i tranquil, en els seus darrers treballs tenien un patina accelerada i precipitada, amb masses mirades cap enrere. Sobre la seva discografia, ja vaig dir el que pensava en l'article que vaig escriure amb el Midas al seu blog Exquisiteces:

R.E.M,: Crónica acelerada

Us deixo amb aquest tema, crepuscular, nostàlgic, però que també celebra l'amor. Gràcies per la música, R.E.M.

Electrolite - R.E.M.

Arrenca la tercera temporada

2011-09-21T02:12:00.000+02:00

Hola amics, em teniu aquí de nou. És estrany, penso en la trajectòria d'aquest blog i malgrat una bona constància no deixa de tenir els seus alts i baixos pronunciats. Dir-vos que aquesta temporada em penso serà bastant semblant a l'anterior, i si tinc esma, m'animaré a fer alguna altra cosa, apart d'aquest blog. El mes darrer en lo personal, ha sigut convuls, de baixades i pujades, però també amb moltes satisfaccions. I com em vaig acomiadar la temporada passada amb un tema bastant lànguid i una mica trist, us vull posar, l'altra cara de la moneda, amb un tema que reflexa l'alegria d'una dècada inoblidable i que aquests dies no he deixat d'escoltar. I amb el mateix grup. Que ho gaudiu!

Jolly Green Giant/Annie Fanny/Little Latin Lupe Lu - The Kingsmen

Comiat

2011-07-25T23:45:00.000+02:00

Amics bloggers, comentaristes, tafaners i lectors casuals, tanco El Profeta... espero que sigui durant un període curt. Us he de dir que em trobo en una situació molt similar a la de l'any passat, en què no creia que tornaria a fer una temporada com la que avui, finiquito. La voluntat d'aquest blog ha sigut no només de diari musical, sinó també he volgut abocar a la xarxa una empremta vivencial i emocional. Els darrers dies han estat de mals auguris per totes bandes i a un servidor li fa replantejar moltes coses, el blog inclòs. Per això us aviso que m'impondré un periode de reflexió i que la meva presencia a internet serà mínima a partir de l’agost. Us agreixo a tots els que m'heu llegit, els que heu mirat i als que m'heu comentat el blog, sense vosaltres les paraules escrites d'un servidor tindrien poc sentit. Espero que gaudiu d'unes bones vacances i trobeu pau d'esperit. Salutacions a tots i ens veiem aviat!

Death of an Angel - The Kingsmen

Beber y Bailar - Ciudad Jardín. Dia infaust i la copa de Pinord

2011-07-21T20:54:00.002+02:00

Quan tens el dia girat, tens moltes possibilitats de que tot sortirà molt pitjor. Avui és un d'aquests dies. Tampoc us vull avorrir amb tot el seguit de desgràcies que m'han passat. La qüestió és que volia escriure sobre la nostàlgia, de les nits a Lloret, d'un còctel explosiu que es deia "Killer Zombie", de com saltar un rierol quan estàs borratxo, dels dies primerencs dels anys 90, en què tot era innocència i diversió. Inclòs el vídeo que us volia posar ara mateix m'és imposible perquè els meus mitjans tècnics estan antiquats i de moment no accepten coses que estan més al dia. També el grup que us presento avui va tenir mala sort. Malgrat tenir tota la critica a favor seu, no varen aconseguir el single que trenqués la barrera entre ells i el públic. "Beber y bailar" va ser el seu tema que va aconseguir millors resultats. Volia posar el seu àlbum Primero así y luego más com a fons sonor per escriure aquest article, però com s'ha posat el dia millor que em prengui una altra copa de Pinord i m'acompanyi una selecció d'en Johann Sebastian Bach. Allunyeu les males vibracions i beveu amb mi.

No Sound is Heard - Klang. Minimalisme breu

2011-07-16T20:28:00.001+02:00

Recordo molt bé on vaig comprar aquest àlbum. Va ser en el FNAC de El Triangle de Barcelona. Anava a cercar quelcom interessant i aquest àlbum estava de promoció, apart que feien notar que la guitarrista de Elastica, Donna Matthews, formava part de la banda. Ja avisaven que no era un disc normal, que el so de la banda era minimal. I tant que ho és. En aquest disc hi predomina les notes mínimes, sense que hi hagi cap intent per sonar amb una mica d'exuberància. Tot és curt, tot és petit, inclòs s'estalvien la simpatia. Ser tant breus segur que els va passar factura, perquè aquest és l'únic treball que ha tret Klang des de 2005. Jo també serè breu, que gaudiu de la música!

Waiting - Klang

En una nit de tempesta...

2011-07-12T23:49:00.001+02:00

En una nit de tempesta, ara aquí, observo l'anada i tornada, el fons de les coses que mai revelen els seus secrets. En una nit de tempesta reflexiono cap on ha d'anar El Profeta que estudia, si ha de tancar, si ha de repetir curs, si ha d'aprovar d'una vegada o vagar per l'espai. En una nit de tempesta, quan els trons es tornen, quan arrenca i para la pluja, només vull quedar en blanc i escoltar com pica l'aigua en el taulat. En una nit de tempesta, veig que tothom està molt ocupat i sóc l'únic que està de vacances. En una nit de tempesta miro un altre cop enrera. Foscor i llamps, foscor i llamps...

Tormenta a las diez - Objetivo Birmania

Crime of Passion - Mike Oldfield. Aloma, Vall de Sant Daniel, primavera del 1984

2011-07-05T10:59:00.000+02:00

Veig encara la casa, en un carrer sense asfaltar, a Sant Daniel, primavera del 1984. És un dissabte qualsevol. Hi ha llum al menjador, la casa és encarada cap el sud. El televisor omple de música la llar, de hits de aquell any. Les meves mans sobre la llibreta, fan un resum per les classes de català del llibre Aloma, de la Mercè Rodoreda, on parla de la perdúa de la innocencia i com els grans manipulen als joves. Els mobles fan olor verís, els han pintat fa poc. The Jacksons sonen ara, en blau, a la llum, en metall. Parlar i parlar, i no puc advertir-me dels errors que farè. Només faig que recordar. Sona el "Crime of Passion" d'en Mike, un títol contudent per un videoclip d'un son infantil. Erem tots innocents. No recordo com vaig tornar a casa. Suposo que decepcionat i derrotat. Com sempre.

Alguns moments de cinema (Meme) Segona Part

2011-07-01T00:06:00.000+02:00

Amb aquest segon article acabo la petita selecció de moments memorables del cinema, que ja vaig engegar fa uns dies amb una Primera part. Molts problemes porta posar talls que valguin la pena, la restricció està arreu, però he mirat de trampejar aquest obstacle i he posat tota la carn a la graella.

Retalls d'humor

Elvira, Mistress of the Dark (1988), és un film ple d'homenatges, des de les matinnes americanes a les pel·lícules d'horror de sèrie Z, i per suposat, als acudits suats i intranscendents. En el tall que us presento, fan un gran homenatge a Flashdance (1983) i un altre un pèl més subtil, a la peli de terror Carrie (1976).

Carn per adolescents

La dècada que ha arrencat el segle s'ha caracteritzat per un retorn a les formes senzilles d'explicar les coses, i d'un humor que barreja també la cara més amarga i dura de la vida. Aquest és el cas de Little Miss Sunshine (2006) on la societat hipòcrita queda ben retratada, i per no perdre's, el moment en què la Olive diu on és el seu avi.

La vertadera guanyadora del Little Mis Sunshine

Que dir de la trucada obscena que fa la prota de Serial Mom (1994), que és antològica, sempre que la torno a veure em pixo de riure. Incidir també en el paper genial que fa la veïna xafardera, la Rosemary, que és fot a dintre a casa i que està a punt d'enganxar a la Turner.

Renta't la boca amb sabó!

Trets, explosions, persecucions i duel d'espases

Us presento en Benny del llargmetratge Kops (2005), un guripa que es pren massa seriosament la seva feina. Les hores que no està apatrullant, se les passa fent mitja i mirant pelis de karate, la saga Matrix i les d'en Bruce Willis, i acaba com El Quixot, que veu ninjes atracant bancs en el cul de Suècia.

Benny Superkopp!

Irreverent i mostrant molt de pit i molta cuixa, Cotxes de segona mà (1980) és una comèdia que ha passat bastant desapercebuda i la volia recuperar. Aquí els teniu, sabotejant un discurs d'en Carter, disfressant-se de Buffalo Bill i destrossant els preus i els cotxes de la competència.

Fent explotar els preus alts

Quan parlem de pel·lícules dels anys70 i 80, ens venen a la ment els treballs fets per en Coppola, en Zemeckis, en Lucas i el Spilberg. Jo afegiria en John Landis i com no, el film Blues Brothers (1980). Apart de fer-nos revifar el que té de gran la música, ens brindà també una de les més espectaculars persecucions fetes mai al cinema.

Com convertir en ferralla els cotxes de policia

Us ressenyo un dels duels més sobris i elegants fets mai. El que protagonitzen Jaime Astarloa i Adela de Otero a El Mestre d'Esgrima (1992), la millor adaptació fílmica feta d'una obra d'en Arturo Pérez Reverte.

Jaime i Adela creuant espases

Per acabar aquest apartat us deso aquesta lluita de conya que protagonitzen el Lo Pan i en Egg Shen a Cop a La Petita Xina (1986), com si juguessin a la Playstation.

Lo Pan i Egg Shen creuant raigs

Miscel·lània

Tinc escenes memorables que s'ha m'han fet difícils de classificar, per això els he posat en aquest calaix de sastre. Començo per aquesta escena de Sang Fresca (1992), en què mesclen l'humor negre, el terror i que té un antològic crit que s'eternitza.

Un crit que no acaba

Runnaway Train (1985) és un llargmetratge molt oblidat i que té un final èpic, de sacrifici i mort, i també espectacular.

Sacrifici final

Una de les escenes més famoses de American Beauty (1999), on després de minuts i minuts de negativitat, fracassos i repressions, ens brinden per a la posteritat aquesta sequència poètica.

Poètica americana

Hi ha poders ocults que mouen els fils dels nostres destins, òbviament el cinema també se'n ha fet ressò, com a El Carrer de la Mitja Lluna (1986), on apunten, que només hi han 5.000 persones en el món.

Apunt conspiranoic

Profetes de cinema

Per acabar-ho de rematar us deixo alguns moments profètics, que basculen entre la conya i la realitat.

Inquietant aquest reportatge. Segons sembla, en el document d'identificació d'en Neo a Matrix (1999) caducava l'onze de setembre de 2001.

Profetitzant desastres reals

L'estiu hippie per excel·lència no va ser el del 1967, sinó que l'Oddball a Els Herois de Kelly (1970) ja li ensenyava al Clint Eastwood a l'estiu del 1944 una comuna feta a rereguarda, i també, tot un estil de vida.

Esperant un contraatac dels boches

Les masses idiotitzades per la televisió, famèliques de reality shows i llàgrima fàcil varen tenir films profètics a Kika (1993) o a El Dia de la Bestia (1995), on el Dr. Kavan ja profetitza els programes de misteri a la TV.

El mestre de l'Iker Jiménez

I per acabar, un moment curiós d'un dels meus films preferits. I és el predicador mig boig que crida el seu sermó en el pont d'una gegantina autopista americana i que sorprenen al Travis. De Paris, Texas (1984).

El profeta que sermoneja a la multitud motoritzada

Alguns moments de cinema (Meme). Primera Part

2011-06-26T00:17:00.003+02:00

Recollint la invitació que em va fer el Midas del Exquisiteces per escollir alguns Memes (quina paraula)

MOMENTOS INOLVIDABLES DE LA HISTORIA DEL CINE (MEME)

avui us faré repàs d'alguns moments cinematogràfics. Òbviament no vull fer cap rànquing, perquè la veritat, aquests barems són molt subjectius, van i venen segons les modes, les edats, els païssos, només fa falta recordar alguna llista que s'ha fet per veure-ho. També he tingut dificultats per trobar escenes memorables a la xarxa. Jo he anat a pràctic, si no hi era l'escena que volia, passava a una altra que si que hi fos.

Moments d'una vida

Sempre mirem enrera com si tot hagués estat fàcil. A fe que no ho és. Com al Paul Atreides a Dune (1984), on un dels seus primers problemes com a messies era passar la prova de la caixa. Aquí teniu l'escena, on l'actriu Sian Philips broda el seu paper de bruixa maquiavèl·lica. Inclòs no deixa de tenir un cert component sexual el tall, es nota la mà d'en David Lynch.

Moment de Prova

Poques vegades s'ha retratat tant bé en el cinema un moment d'incertesa i pèrdua, com els que passa la Delphine a El Raig Verd (1986), on es troba amb totes les portes tancades.

Moment d'incertesa

El cinema d'autor sol encertar a l'hora de retratar la realitat més crua i punyent. Com a Whisky (2004) on la rutina és el fil conductor d'unes vides fracassades.

Moments d'una vida rutinària

Per fer una gran pel·lícula no calen grans quantitats de calés, amb actors talentosos et poden resoldre un llarmetratge, com passa a La Mort i la Donzella (1994). Aquí teniu un gran moment de la cinta, on en Ben Kingsley fa confessió d'esquenes a un mar embravit.

Moment de confessió

A la vida hi ha molts de camins que es creuen, com als dos protagonistes de In The Mood Of Love (2000) d'en Wong Kar-wai.

Vides creuadas

Retrats de Terror

Confesso que poques vegades vaig a les estrenes de films de terror, involuntàriament en vaig veure unes quantes de petit en pantalla gran i em produeix una mica de basarda. Però també a traves del You Tube, he fet repàs d'alguna pel·lícula inquietant i no tingut pebrots de penjar-la. Si que vaig veure l'estrena de Senyals (2002), aquest llargmetratge és molt soso però l'aparició de l'extraterrestre em va afectar igual que al Joaquin Phoenix.

Terror extraterrestre

Avui en dia, Phantasm (1979) està bastant desprestigiada, però jo la vaig veure sense que ningú m'avises els anys 80 i va ser de les pelis que he passat més por.

Terror davant i darrera el mirall

Un parell de moments musicals

Podria dedicar un munt temps a parlar de la música dintre el cinema, per açò ja tinc un apartat que es diu Bandes sonores de la nostra vida, però tampoc us volia fer un lleig, amés hi han hagut moments realment poderosos i inoblidables. Tothom coneix la famosa cançó "Put The Blame On Mame", on la Gilda fa un explosiu striptease. Però us poso aquesta versió, més tranquil·la i sedosa i que es troba al mateix llargmetratge. Tant de bo fos el Tío Pío i que la Gilda em cantes tota la nit.

Versió acústica

Deia el Spilberg que encara que no haguessis vist entera Camins de glòria (1957), només escoltant la cançó "Der Treue Husar", et provoca un moment d'intensa emoció, et ve la llàgrima, trobo impossible no entristir-me, encara que no sàpiga que diu la lletra.

La música que amanseix les feres

Aquí us deixo una primera part dels meus moments cinematogràfics, aviat més.

Shady Groove - Takénobu. Mes enllà del xel·lo

2011-06-14T00:07:00.001+02:00

M'afarten els prejudicis, no solsament de la gent de carrer sinó dels presumptament entesos. El músic que us presento avui a més d'un l'hi vindran urticaries. Segur que pensaran: on va un japonés-americà amb un violoncel fent de cantautor?. Buff. Millor em calli. El Nick Ogawa, o el mateix, en Takénobu, crec que ha sorprès a més d'un, no per el que és sinó per la seva música. Abundant en els prejudicis, l'instrument que tocava el Pau Casals segur que es veu com quelcom impossible d'igualar a la guitarra en matisos, cosa que el Nick s'encarrega d'anorrear i ell en treu el màxim profit. El seu primer àlbum Introduction (2007), tocava els racons del blues, del soul i de la cançó de cantautor en genialitats com "Time for Some", "Fishin'" o l'extensa "Watersong". Desprès d'un EP Crime Pays for Nick Iguana (2009), aquest any ha tornat amb Exposition (2011), on ens porta un so més madur i experimental, acostant-se a les coordenades de la Penguin Cafe Orchestra. Amb temes com "Light The Flame", "Limbo", "Fool's Gold" o "Thin Ice", el Nick s'afiança com una gran promesa. Tant de bo en el futur sàpiga activar el ressort perque la seva música sigui més coneguda i escoltada. Us deixo amb aquest tema bluegrass tradicional que en Takénobu interpretava en el seu primer disc. Que ho fruïu!

La mare de totes les conspiracions del rock

2011-06-09T18:42:00.003+02:00

Internet ens ha obert una nova dimensió als amants de la cultura i, com no, de les conspiracions. La suposada mort de Paul McCartney el 1966 sent integrant de The Beatles, que sempre ha estat la mare de totes les conjectures del rock, sembla que per fi s'ha aclarit. Navegant pels mars de la xarxa, vaig topar fa dos dies amb aquest document. Potser que tot sigui un munt de mentides, coincidències ben armades que donen com a resultat una trama per que la gallina dels ous d'or no morís quan tot anava bé. Això no fa disminuir la grandesa d'un grup que travessa els oceans del temps i l'espai. Vinga, conjectureu amb mi.

Love in a Trashcan - The Raveonettes. Pulcra negror

2011-06-01T00:18:00.003+02:00

Descobrir bandes a toro passat té els seus inconvenients i els seus avantatges. Inconvenients són que potser el grup toqui a prop, et perdis el concert i que els descobreixis el dia abans. Els avantatges són que tens una perspectiva de la seva carrera i que alguns prejudicis que solen sortir quan es segueix a una banda disc a disc no aflorin. M'ha passat amb el grup que us presento, que els he descobert just el dia en què tocaven a Barcelona, encara que crec que tornaran. Salutacions!

Man Gave Name To All The Animals - Bob Dylan. ...I en el principi sonava aquella cançó

2011-05-22T23:50:00.002+02:00

En el principi sonaven moltes cançons. D'aquelles que eren frontereres i que recordaven un passat recent gloriós. El que passava és que jo acabava d'arribar. I allà, hi havia el tocadiscos, al despatx del pare, però pocs discos hi havia a casa. La majoria de música sonava per la ràdio. Aquesta cançó tenia de ser la segona que ja he reconegut d'en Bob Dylan. La primera, òbviament va ser l'"Hurricane". Espero que us agradi, i que també feu memòria amb mi...

Main Title - Dave Grusin de la pel·lícula The Firm

2011-05-20T23:45:00.003+02:00

Sens dubte ens trobem amb una peça musical genial, i que serveix d'introducció al film. Un piano resonant que ja ens marca el tempo de la historia. Dir que aquest tema encara que sembli extrany només es tocat en piano. Resaltar també la resta de la banda sonora, tret de una cançó instrumental de steelpans que es fa etern. Que en gaudiu!

The Revolution Starts Now - Steve Earle. En el lloc i en el moment

2011-05-18T23:40:00.004+02:00

Sempre torno de classe de mal humor, amb la sensació d'haver tirat una altra tarda a les escombraries. Encara que amb tot l'enrenou que definitivament avui ha explotat, una mica un servidor es sent més optimista, i amb menys escepticisme amb el futur. Us deixo una cançó totalment conseqüent amb aquests dies. Salutacions!

Recomanacions MySpace: Jacob Zachary. Celebrar la tardor pel maig

2011-05-07T19:53:00.001+02:00

Estic passat dies estranys. M'he trobat refredat la passada setmana, i en la present, hi ha hagut una sort de dies mig foscos, mig plovent, com si fos la tardor i no la primavera, que fes sentir la seva presencia. I també m'ha vingut una mica de melangia en recordar, moments de la passada dècada, on hi havia pàgines web en què descobries gent que realment valia la pena. És el cas d'en Jacob, sobretot en els seus primers treballs. Malauradament no ha arribat a fer-se famós tal com es mereixeria. I des d'aquí li en vull fer homenatge, i de pas, que gaudiu d'aquest excel·lent intèrpret de Lousiana. Salutacions!

MySpace: http://www.myspace.com/jacobzachary

Lady Wisdom - Jacob Zachary

Jeanne Moreau Tokyo Live - Hoepffner. Frikejant a casa

2011-04-28T00:01:00.001+02:00

Des de fa uns dies, volia recuperar aquesta cançó perduda en en un racó de l'ordinador. Aquest tema en tinc coneixement des de 2007. Com que no sé un borrall de francès, una coneguda que en sabia em va dir que la lletra és surrealista a matar. De fet va molt d'acord amb l'esperit del vídeo, que no es podia sortir més barat. Una càmera fixa, ambientació nadalenca o post nadalenca i tenir els convidats mig borratxos per aconseguir crear tota una atmosfera. Que en gaudiu!

Parlem d'en Xus i voltants

2011-04-20T01:03:00.004+02:00

Bé, bé, estem en l'epicentre de la Setmana Santa, i de cop i volta, trobarem el mateix espectacle lamentable de cada any, que és la teatrelització de la mort del personatge, anomenat Jesús. Penós perquè es munten circs, representacions teatrals, processons, mortificacions, rentats de peus, crucifixions reals, batre de timbals, a Girona es disfressen de legionaris, el Ku Klux Klan s'apodera dels carrers i les senyores es posen "peineta" i mantellina. Una representació grotesca, basta, idiota. Crec que el natzarè si sabés el tinglado en què han convertit la seva mort, s'ho hagués pensat un parell de vegades abans de lliurar-se a les autoritats.

El Rock, el Pop, el Folk, els Cantautors i "Songwirters" s'han sentit, és clar, fascinats per aquesta gran figura. Bé, també han posat al fill de Maria com a blanc del negoci muntat al seu voltant. Hi ha milers de cançons, moltes, i jo tampoc tinc tot el temps del món per anar buscant, us posaré algunes a veure que us semblen. Comencem per la gent que sent una filia especial per la religió cristiana, com són els DC Talk, que en els 90 ens van regalar aquest súper hit que va rivalitzar amb els singles grunge de l'època.

Jesus Freak - DC Talk

Jim White, per qui no ho sàpiga, té profundes arrels cristianes i per descomptat li encanta tota la parafernàlia, fins i tot va titular el seu primer àlbum Wrong-Eyed Jesus (The Mysterious Tali of How I Shout) i per descomptat, no podia faltar que "Ell" encapçalés un dels seus singles.

If Jesus Drove A Motor Home - Jim White

Això és una cosa i en sembla una altra. És el cas de "La Saeta", escrita per Antonio Machado i popularitzada pel Joan Manuel Serrat. De fet "el Nano" els hi va fotre un gol a l'esquadra i encara no s'han assabentat. Si algú profunditza en la lletra, veurà de seguida que l'autor li desagradava el lamentable espectacle que es munta cada primavera i que preferia més al personatge eteri i etern.

La Saeta - Joan Manuel Serrat

Si parlem de rock i pop, parlem sobretot de la visió anglosaxona del tema. Els Genesis criticaven en aquesta cançó tota la parafernàlia muntada per les esglésies evangelistes, el negoci, la imatge, i els escàndols que han acompanyat aquestes creences, sobretot a Amèrica.

Jesus He Knows Me - Genesis

També els Soundgarden van fotre els dits a la nafra. Molta pose, molts diners i poca espiritualitat.

Jesus Christ Pose - Soundgarden

Els ZZ Top també fan crítica, una mica subtil, que no has de preocupar-te per la teva empresa, si tens el nom de Jesús ben present.

Jesus Just Left Chicago - ZZ Top

Lou Reed es delecta de la gent que demanava ajuda a Jesús i a Déu i ell també va voler provar l'experiència religiosa, mentre cada dia es xutava heroïna o engegava al següent membre de The Velvet Underground.

Jesus - The Velvet Underground

Fins i tot Els Ramones van tenir temps d'enviar a la merda al Josua, però d'una manera força grollera i maldestre.

I'm Not Jesus - The Ramones

Bé i per acabar em referirem a la Reina del Pop. En la seva gira de 2006, Madonna va decidir, que si molta gent celebrava la crucifixió com un espectacle, ella no volia ser menys, i també es delactava per fer el seu Via Crucis particular.

Live To Tell - Madonna

Òbviament a les esglésies no els va fer gens de gràcia que un espectacle què sembla en tinguin l'exclusivitat, se'ls escapés per un canal no autoritzat per ells. Quan el show va arribar a Roma, òbviament els fanàtics ja van fer el treball de sabotatge, cremar discos i llançar proclames perquè no fes bajanades en el concert. Però quan la Ciccone té en ment fer una cosa, no hi ha ni Déu ni papa que la pari i va fer el “Live To Tell” com sempre, tot i les esbroncades, els xiulets i els insults.

Espero que us hagi agradat les estacions que us he proposat. Que la Setmana Santa us sigui suportable. Jo com cada any, veuré la peli Nadie Conoce a Nadie. Salutacions!

Flashdance - Lliris. La darrera conya del Rock en Català

2011-04-14T23:56:00.004+02:00

Que curioses són les coses. Feia temps que perseguia aquest videoclip i a la fi, el penjaren el mes passat. Els Lliris varen ser dels darrers d'apostar per fer rock i pop en la nostra llengua, quan ja tota la marea del Rock en Català anava clarament a la baixa i el músics d'aqui cercaven altres camins. Jo tinc l'únic disc que editaren, que bull de conyes i lletres entre esmolades i surrealistes. Els Lliris eren de l'Osona i sembla que es mogueren bastant, jo encara recordo que actuaren en el BAM de Barcelona, i que els feren una entrevista en el programa Sputinik del Canal 33. Us deixo amb aquest espectacular videoclip. Que en gaudiu!

War - Bruce Springsteen & The E Street Band. Rareses gratuïtes i bipolaritat

2011-04-07T21:57:00.005+02:00

Una mica incidint amb l'inici d'any tant bel·licós i revolucionari, us presento aquesta raresa que per obra i gracia tinc a les meves mans de forma fortuïta i luctuosa. No sóc massa fan del músic de New Jersey, crec que a, Catalunya en concret, se'l venera d'una manera excessiva i un punt histèrica. No, no em deixaré emportar per prejudicis suats, qui vulgui música i que l'estimi, ho celebro. El que em molesta un xic és la devoció exacerbada i fins i tot molesta. Fa poc he escoltat un videoprograma en què denunciava la poca creativitat i la excessiva polaritat en què estem immersos la majoria de ciutadans. O ets del PP o ets del PSOE, ets del Barça o ets del Madrid, Platja o Muntanya, etc. Amb això el que vull dir és que hi ha molts, moltíssims artistes amb un talent semblant o superior i que poca gent s’hi fixa. Hi ha música abans i després d’en Bruce. Espero haver agitat una mica la vostra ment i si rebo alguna critica, miraré d'encaixar-la. Però el que em preval a mi primer és que gaudiu de la música. Salutacions!

The Boy Done Good - Billy Bragg. La tristesa dels primers anys

2011-03-16T00:20:00.001+01:00

L'impronta que té l'adolescència és d'una època feliç, plena de tòpics romàntics. Però per mi i per a molta gent també ha sigut temps de tristesa, de molta inquietud, de pendre decisions que marquen per sempre, siguin encertades o no. Aquest és en part l'esperit de la cançó d'en Billy, una mirada cap els primers anys on res és fàcil.

Silhouette - Christopher Young de la pel·lícula Copycat. Victories amargues

2011-03-07T20:12:00.002+01:00

Escolto un i altre cop, aquest tema. Magistralment composat només amb piano. Un tema curt que retrata molt bé el film, on malgrat acabar bé, l'assassí deixa ben visible i per sempre, la seva marca. Copycat té molts de punts en contacte amb una altra gran pel·lícula, Dirty Harry, on el tema final sembla el germà gran del que us presento avui. Escolteu i compareu!

Cracking Up - The Jesus and Mary Chain. Putes, decadència i alcohol

2011-02-23T00:13:00.002+01:00

Qui no ha estat borratxo perdut com el Jim a aquest vídeo? A mi em venen molts records de les borratxeres a la Costa Brava, anaves de tort, cridaves sense sentit i et creuaves amb els altres borratxos guiris i feies qualsevol bogeria, inclòs embrancar-te hòsties i després no recordar si vas començar tu, o vàren ser ells. Les putes que surten de lluny es veuen que són britàniques, amb aquest toc estrafolari i alhora deplorable, com anaven les noies que venien a estiuejar i que et trobaves en els pubs més tirats de Lloret. Tot el clip respira decadència, com la banda, que amb l’album Munki (on s'incloïa aquest tema), signaren el seu distret comiat. Emborratxeu-vos amb mi, i recordem els vells temps.

Avui col·laboro al Exquisiteces!

2011-02-11T09:23:00.009+01:00

El mes passat el Midas del Blog Exquisiteces em va proposar fer una crònica en tàndem d'una de les bandes crucials dels darrers anys, R.E.M, que ben bé es mereixia fer l'esforç i que avui surt publicada. Aquí us deso l'enllaç, que ho gaudiu!

→ R.E.M.: Crónica acelerada

Phantasm Theme - Fred Myrow i Malcolm Seagrave de la pel·lícula Phantasma. El nostre veí, l'enterramorts

2011-01-16T01:16:00.002+01:00

Aquesta és de les pel.lícules que com et sorprengui amb les defenses baixades et pot donar més d'un ensurt. O almenys és el que va passar a un servidor, quan la vaig veure per primera vegada, que em va impactar bastant. Avui en dia els trucs es veuen molt desfasats i el film gairebé no espanta. Encara que ... fa pocs anys, al peu de les escales de l'Estació de Sants de Barcelona, hi havia un diapasó ben igual al que surt a la pel.lícula. Que us espanteu!

Seminole Wind - John Anderson. Comença el 2011

2011-01-01T00:29:00.004+01:00

Aquí em teniu un altre cop, posant-vos música tot just estrenat l'any. Com serà la tònica d'aquesta temporada a El Profeta Estudiant, us deso un tema des de la nostàlgia i la reivindicació. Que us provi l'any!

I malgrat tot, que tingueu un bon Nadal! 25th December - Everything but the Girl

2010-12-25T00:03:00.002+01:00

Quants sentiments contradictoris produeix el Nadal. Per una part et reuneixes amb gent en què la majoria d'any no veus, i per altra banda, produeix molta nostàlgia, veus un altre any que ha passat. Una mica és tracta la cançó dels Everythig But The Girl. La melancolia, les coses que no has aconseguit, la inseguretat que no marxa amb el pas del temps. I a més, aquest tema m'imbueix per carrers deserts, de fred a les galtes, de camins en blanc i negre. Espero que us agradi la cançó, i que malgrat tot, que tingueu un bon Nadal!

Recomanacions MySpace: Carcoma. Hereus d'un passat recent

2010-12-02T20:06:00.009+01:00

Molta merda s'ha llençat contra el rock que s'ha fet a l'estat espanyol, titllat-l'ho de poc professional, de barri baix, de borratxos, de drogates, i un munt més de coses dolentes. No ho nego, segur que alguna cosa serà veritat, però és el rock que s'ha fet aquí, el que hem sentit tota la vida, que hem crescut amb ell, i que ell ha crescut amb nosaltres, no parlo de la música que s’estilava els anys 60, ni de la famosa Movida Madrileña, sinó al rock que es va fer des de meitat dels 80 fins a principis del segle XXI. I crec que la banda que us presento avui, en son un dels hereus remarcables. Els de Gata de Gorgos són beneficiaris de gent com Rosendo, Siniestro Total, Sopa de Cabra, Seguridad Social, Ilegales, Sangtraït, Los Enemigos, Sui Generis, i els estrangers Zodiac Mindwarp & The Love Reaction i The Troggs.

Els Carcoma facturen temes sense concessions, però sorprenen de lo cristal·lins que els han parit (tant a nivell musical com en les lletres). No trobarem en aquesta banda, disquisicions existencialistes o filosofies profundes, no, no. L'estil és realista i cru, on posen l'ull posen la bala, amb algun toc de crítica social i també un fons molt bo d'humor. Us destaco algunes cançons del seu disc Mejor en el Infierno.

"El gallo del corral". Velocitat, rock d'alt octanatge i xuleria a l'estil d'en José Manuel Casañ, abans que caigués en mans de la mescla intercultural.

"Comecocos" , o la caixa tonta, o la petita pantalla, ens tornen a recordar de com quedem atrapats, bocabadats devant d’Operacion Triunfo o Sálvame. Destaco l'orgue Hammond i també un bon treball de guitarres, amb un parell de solos més que notables.

"Nunca", no podia faltar la cançó de despit, de l'amor que vol retornar, però que saps que és impossible. Rock and roll clàssic amb guitarres rugents.

"Mundo enfermo". Si, si. Un altre cop rock posant el turbo, una, dues, i més i més guitarres que superposen, que et fa botar en un concert, que t'alça la mà banyuda, és com mirar pel·lícules de terror de sèrie B, on la diversió i l'horror es divideixen la feina.

Us deixo els seguents enllaços:

Ací podeu descarregar l'àlbum: http://www.megaupload.com/?d=L8N0U6UF

MySpace: http://www.myspace.com/carcomadicto

Facebook: http://www.facebook.com/pages/Carcoma/70222040867?v=info

Contractació: carcomadicto@hotmail.com

La pistola de papá – Carcoma

Deliverance - The Mission. Quan tots érem herois

2010-11-25T23:22:00.001+01:00

Temps era, entre dues dècades, on els escenaris eren sòlids, on la música encara deia molt, on es lliuraven batalles èpiques, on encara hi havia lloc per la innocència. Temps era que un tema s'allargava i no cansava, on destacava la cançó, no els instrumentistes, que un concert t'omplia i que recordes durant tota aquesta vida. Temps era, que músics i públic érem herois i la nostra religió era la música, tot el contrari d'avui. Recordeu amb mi...

Torch Song - Marillion. Il·luminant el camí descendent

2010-11-14T00:02:00.001+01:00

La cançó que us presento avui, és filla d'un temps en què la destrucció amb les drogues (l'alcohol en el tema) era quelcom normal. La lletra té un deix depriment, i diria que autobiogràfic. Kerouac, el camí de l'excés, i cremar-se abans que un es faci massa gran. Per sort, molts d'aquests paràmetres de les joventuts dels anys 60-70-80 han quedat bastant obsolets, un romanent del romanticisme que fou traslladat hàbilment al segle XX. Tanqueu els ulls i marxeu cap el camí il·luminat...

Anatomia d'imatges. Estreno nova secció. Undercover by the night - The Rolling Stones. Un videoclip pioner?

2010-11-11T01:37:00.008+01:00

Amb ànim de fer una radiografia del que ens expliquen els videoclips musicals estreno aquesta nova secció, espero que us agradi.

The Rolling Stones, un dels grups musicals definitius de la història del rock i el pop. I transgressors. Van posar en el punt de mira, el que altres grups dels 60 i 70 amagaven, i que eren les drogues, el sexe, la vida dissipada i algunes coses més, com escandalitzar no només a les ments puritanes. Per exemple, en el disc Black and Blue van posar nervioses a les feministes penjant en els rètols de publicitat a una noia lligada amb signes d'haver passat una sessió de sadomaso, dient que li agradaven els Stones.

Els Stones, terror de les feminazis

Centrem-nos en el videoclip. Llançat com single del seu àlbum Undercover, va ser per a molts el descens definitiu d'aquesta gran banda i que ja mai més ha tornat a remuntar. A manera genèrica direm aquest tema és una crítica ferotge al govern de bastants països hispanoamèricans, on la corrupció, els segrestos, les execucions, conviuen tranquilament amb el luxe, les drogues i l'ostentació més vergonyant.

El videoclip són tres històries que s'entrecreuen i on el punt de trobada són els aparells de TV. La primera i principal és el segrest del Mick Jagger i el seu posterior alliberament pel seu germà bessó bigotut i la seva noia. La segona és la parella d'adolescents que aprofiten que els pares s'han sortit per muntar una sessió de morreig i magreig. I la tercera i que cimenta el clip, són els Stones tocant en un club, on ens regalen primers plans dels morros d'en Mick.
Tot el muntatge s'inicia amb un pla general d'uns edificis, amb uns polis vigilant a les teulades mentre a sota hi ha la festa. En la llunyania se senten trets. Sona dèbilment una cançó dels Stones, crec que és "Miss You". Tot seguit ens presenten a un banyista que està en un matalàs inflable a la piscina, armat, i llegint una novel.la d'en Woody Allen. Llavors amb un moviment en panoràmica, recorren tota la festa fins a trobar al Mick, vestit de blanc i llegint un diari en castellà. Apareix el Keith amb una màscara calaverica, acompanyat de dos pinxos, un amb un mocador i un altre amb una màscara amb la llengua fora (Com el famós símbol estonià que van estrenar al Sticky Fingers, per cert ¿els sequaços d'en Kiz són en Ron Wood i el Bill Wyman? que algú em respongui) entrant a sac a l'habitació del germà bessó (que aquest està veient el show dels Stones a la televisió) i el segresten sense donar-li temps a dir mu. Mentre la noia al llit es fa la longui i s'amaga entre els llençols i els segrestadors són tan rucs i cecs que no la veuen i això que tenen el catre al costat. Volia fixar-me en aquesta escena i de pas llançar una reflexió i si algú em pot donar rèplica. Sempre s'ha dit que entre els Stones i els Beatles va haver-hi bon rotllo i que van col.laborar junts, i bla, bla, bla. Malgrat que poc després de llançar el Let It Be, els Stones van replicar amb Let it Bleed. I crec que amb la noia del videoclip fiquen més dits a la nafra. A mi em recorda horrors a la Yoko Ono, amb aquesta cabellera característica. A més, hi ha altres dades inquietants.: El John Lennon i la Yoko Ono van fer una famosa protesta a Amsterdam contra la guerra del Vietnam, ficant-se durant dies en un llit. A més, la noia apareix acompanyada d'una guitarra acústica, com si substituís en Lennon.

John Lennon "jaggent" amb la Ono

El videoclip està ple d'imatges violentes, com l'execució d'un presoner enmig d'un pont (crec que és la segona execució en un videoclip musical, després d'en Jim Morrisson a "The Unknow Soldier"), les fotos dels morts violentament al àlbum de fotografies del poli greixós, o l'entrada del cotxe a tota hòstia a l'església. Aquesta escena va tenir una agra resposta per la cúria catòlica i altres grups cristians i van titllar a la banda de satànica (això de disparar a les escultures dels sants i de Jesucrist els hi va fer tanta gràcia com una guitza als ous). Per cert, en Richards va tenir de gaudir d'allò més disparant el tret mortal al Mick bigotut. Altres escenes remarcalbes són la dels enamorats, en què es dediquen a fer zapping i no es decideixen entre el segrest o el concert dels Stones. I l'escena final és descollonant, amb l'entrada dels pares (el pare per a més inri, militar) enxampant a la parelleta enmig d'un magreig d'allò més calent, i apagant (i tancant el videoclip) a cop de comandament a distància (un altre dada pionera, aquest tenia de ser un dels primers videoclips a utilitzar activament el comandament per canviar d'escena i anar picotejant de les diferents històries que s'entrecreuen en el videoclip).

Per acabar dir que algunes imatges van ser utilitzades en un mític programa de videoclips de la Televisió Espanyola a Catalunya que es deia Pleitaguensam, que tenia de ser també dels primers que només es nodrien de videoclips. I recomanar un post que es va fer en Woody Jagger sobre els Stones i que va aparèixer fa poc (aquí). A gaudir!

My Life In The Bush Of Ghosts - Bryan Eno, David Byrne. Avantguarda i experiències religioses

2010-11-07T17:07:00.004+01:00

Avui és un dia estrany, com passa quant hi ha algun esdeveniment a prop i encara que en sóc bastant aliè, m'afecta i afecta a les persones que en principi en son reticents. Parlo de la vinguda al Papa a Barcelona a consagrar la Sagrada Família, obra del genial Antoni Gaudí.
Però parlem del disc, que és del que es tracta. A les acaballes dels anys 70, en David Byrne i el Brian Eno col·laboraren intensament, sobretot en la consolidació dels Talking Heads, en els àlbums Fear Of Music i Remain in Light. En aquest darrer àlbum anaren molt lluny en l'experimentació i la investigació de ritmes africans. I es pot dir que el disc que us presento avui en fou la preparació, es nota molt si escolteu tots dos discs. Aviso que aquest àlbum és experimental, pur i dur, no trobareu cançons, sinó que són mes aviat superposicions de diferents retalls musicals amb textos, discursos o sermons de pastors evangelistes radicals. Salutacions!

Mea Culpa - Brian Eno David Byrne

Mad World - Gary Jules de la pel·lícula Donnie Darko. Dies d'escola

2010-10-31T23:30:00.001+01:00

Aprofitant que estem en la nit de Halloween, he volgut posar un film, que en una part important hi està relacionada. Trobo que l'argument és prou brillant perquè us doni pocs detalls i que si podeu, aprofiteu per veure-la.
El tema que us poso és una versió dels Tears for Fears, inclòs en el seu àlbum The Hurting (1983). El Gary Jules relantitza el tempo de la cançó original, donant-li un aire trist i melangiós que li escau molt a la lletra. En lo personal m'hi trobo molt identificat, anar a l'escola primària, sobretot els darrers anys, foren un suplici, amb l'agreujant que de petit ets molt més sensible, i encara que els anys et posen un tou de duresa, ja no oblides mai més els matins freds i boirosos, les parets grises i els falciots amb els seus esgarips inquietants rebotant en el pati de l'escola. Bon Halloween!

Sobre Wikileaks. Aturem el terrorisme d'estat!

2010-10-24T18:33:00.008+02:00

Els que em llegiu habitualment sabeu que no acostumo a apartar-me de la meva línia i que aquesta és tot lo relacionat amb la música i voltants. I quant m'aparto és fer una denuncia amb totes de la llei. Una mica el que ha passat avui. Engego la tele i al 3/24 la primera notícia és la revelació dels papers secrets dels Estats Units a càrrec de la pagina web Wikileaks. Doncs bé, han posat l'opinió del Pentàgon, però l'opinió de la gent de Wikileaks no ha aparegut per enlloc. No estaria de més que la posessin també. I amés la notícia ha aparegut com qui no vol la cosa, saben que és un afer molt gruixut, però ho deixen anar i ja està.

Julian Assange, cap de Wikileaks

És vergonyosa l'actitud del portaveu del Pentàgon, on diu que es posa en perill la vida i l'estratègia del seu país. Quin cinisme. Les tortures, les violacions, les morts indiscriminades, la pobresa que han portat a un país, i tot es redueix a mera estratègia. Els estats s'han convertit en una mena de monstres en què el control, el terrorisme, l'extorsió i l'assassinat sobre la població inocent és el pa de cada dia. A qui em llegeixi vull que reflexioni sobre el paper que juguen els governs dels països i que el control sobre els governants té de ser per nosaltres una prioritat.

Alguns del responsables. Al tribunal ja!!!

Us deixo amb la versió que feren en Sean Lennon i uns quants artistes més del "Give Peace A Chance" d'en John Lennon a principis dels 90, dies abans que esclates la primera Guerra del Golf. Salutacions!

Give Peace A Chance - Adam Ant, Ahmet Zappa, Al Jarreau, Alannah Myles, Amina, Bonnie Raitt, Bros, Bruce Hornsby, Cyndi Lauper, Dave Stewart, Davey Johnstone, Don Was, Duff McKagan, Dweezil Zappa, Felix Cavaliere, Flea, Iggy Pop, Jazzie B, Joe Higgs, John Frusciante, Kadeem Hardison, LL Cool J, Lee Jaffe, Lenny Kravitz, Little Richard, MC Hammer, Michael McDonald, Moon Zappa, New Voices Of Freedom, Ofra Haza, Peter Gabriel, Q-Tip, Randy Newman, Rev Run, Sean Ono Lennon, Sebastian Bach, Steve Van Zandt, Teena Marie, Terence Trent D'Arby, Tom Petty, Wendy & Lisa, Yoko Ono.

Two Grams - King Automatic. Dubtes davant un post i el batec anyenc

2010-10-22T22:05:00.002+02:00

Porto tota la setmana que fent exercici mental, provant d'imaginar-me aquest post. Us en feríeu creus de les voltes que li he donat. Té de ser la certesa de que enguany em serà difícil escriure i que aniré molt a remolc. Ja em sap greu per qui em llegiu i feu l'esforç de conjuntar lectura i escolta de les meves recomanacions. Sempre em quedarà feu-vos promesa d'escriure més sovint, de no penjar-me tant i ser una mica més formal, encara que la meva única veritat és que les paraules és trenquen fàcilment.
King Automatic és obra i gràcia d'en Jeremie Malisz que en el seu dia fou bateria del grup Wangs. Aquest autor francès, que la majoria del seu repertori el canta en l'idoma d'en Shakespeare, ens remet a un so anyenc, de blancs i negres, de bruta elegància, d'una època primitiva que potser no ha existit mai. Que en gaudiu!

Lead A Normal Life - Peter Gabriel. En el menjador del psiquiàtric

2010-10-16T00:55:00.007+02:00

Estreno avui una nova secció, el de Les altres cançons, on vull mostrar aquells temes que no foren singles, i que són curiosos, tenen un historia al darrera, o que dins la trajectoria de l'artista tenen un component especial, ja sigui perquè és d'un estil diferent de l'emprat normalment o d'altres característiques que ja us indicaré.
I començo per un dels meus cantants i compositors preferits de tots el temps, la cançó que us remeto pertany al seu tercer àlbum, Peter Gabriel III, en opinió meva el seu millor treball. Molts dels temes inclosos parlen de la bogeria o dels desordres psíquics: a "Intruder" el voyeur, a "No Self Control" l'esquizofrènia, a "I Don't Remember" la amnèsia, etc. La cançó que us poso és ben simple, un piano, una percussió ben senzilla i alguns efectes l'acaben d'arrodonir. I la lletra, a parer meu, és la visió que tenen els interns d'un psiquiàtric, que des de el menjador contemplen els arbres rera la finestra. La cançó té com un toc sinistre encara que sembli calmada, hi surten una mena de crits llunyans i ho remata un final bastant torvador. Podria anar molt lluny, reflexionant sobre les poques paraules que ens diu en Peter, però sembla com si l'ànsia de llibertat quedi trencada per la teràpia, els murs, el menjar i que els allà tancats només poden fer que contemplar el vent movent les branques dels arbres.

Experiència Sonora: I was a disco dancer

2010-10-09T22:23:00.014+02:00

Tots tenim un passat, de vegades ens entestem a ridiculitzar-lo, a dir que eren fogarades d'adolescència, d'inconsciència juvenil, però collons, que bé que ens ho vàrem passar. Els que actualment ja hem passat la ratlla de la quarantena la música disco l'hem mamat des de ben petits, i potser per això al tombar els 80 i posar la directa de les primeres sortides fora de la mirada dels pares sabíem molt bé on hi havia la diversió. Parlar dels anys 70 de música a Catalunya (i suposo que també a la resta de l'estat espanyol) era parlar de Saturday Night Fever, de l'inoblidable so Philadelphia i cançons pop que ens ompliren i que potser són menystingudes, però desprès han aguantat en el nostre imaginari com les dels anys inoblidables. Serien innumerables la llista de temes que apart de fer-nos ballar a les nostres cases, ja ens preparaven per gaudir de la discoteca uns anys després. Us poso només tres cançons dels anys 70 que feien ballar als nostres germans grans, mentre nosaltres només podíem quedar frustrats a casa i esperar l'edat de sortir per la nit.

Fly robin fly - Silver Convention

That's The Way (I Like It) - KC & The Sunshine Band

Born To Be Alive - Patrick Hernandez

I tombem als anys 80. Aquesta setmana encara he tingut d'escoltar a RAC1 que aquest decenni fou un desastre per la música, que es va fer un pas enrera, vaja l'armagedon, l'apocalipsi i la fi del temps per la música. Per favor. Quantes vegades hauré de repetir que n'estic fart dels tastaolletes, dels pseudointelectuals que la pasta de les seves ulleres se'ls hi ha incrustat al cervell i els impedeix l'activitat cognitiva. Els diria que revisin a les seves icones preferides que varen fer aquells anys, demanar caritat pels carrers per culpa dels anys 80? L'estupidesa concentrada i el poc rigor a l'hora de jutjar uns anys s'ajunten de forma estremidora. Però parlem de la música. I el mateix any 1980. Dos cançons tremendes. El "Video Killed The Radio Star” dels Buggles i com no el "Funky Town" de Lipps Inc., malgrat tots els prejudicis que us puguin vindre a la ment, son obres majestuoses que no passen de moda i reflecteixen molt bé uns anys.

Funky Town - Lipps Inc.

Amb el canvi de dècada apart de la corrent soul de la música ballable, es va afegir el romanent techno, sobretot a Europa (i que el single dels Buggles en donava fe). I aquí és on comença el rovell de l'ou dels meus anys de discotequer, no masses, uns cinc anys pelats. És sol criticar dels 80 els seus excessos en el disseny, dels pentinats exagerats i de les muscleres ridícules, però una era ben certa, a la disco no podies anar fet un porc, tenies d'anar mudat, cosa que a partir dels 90 ha sigut al revés, es va a les discoteques brut i malgirbat i no passa res.

Babe We're Gonna Love Tonight - Lime

Ja començats els 80 va començar a vessar el que s'ha dit Italian Disco, o com diem per aquí, de vegades despectivament, Spagetti Disco i a les universitats que investiguen el tema va ser el Ryan Paris amb "Dolce Vita" qui ho va començar tot. Encara que alguns ignorants el tracten com el principal avalador, jo només li conec el tema que el va fer famós, un one hit wonder en tota regla.

Dolce Vita - Ryan Paris

Personalment sóc de l'opinió que foren els Righeira els que definiren el so que triomfaria totalment en les discoteques europees i de més enllà.

Vamos a la playa - Righeira

La tríada d'anys 1984-1985-1986 foren els d'expansió total de la musica discotequera europea en què es basaven en ritmes funky, coixins tehno i un remenen pop, amb un èxit massiu, que inclòs gent com Madonna o els Pet Shop Boys s'informessin abastament del que passava a les discos d'Europa, només cal sentir el primer disc de la Ciconne o el primer dels britànics per saber d'on els venia la inspiració.

Jo vaig viure plenament només els anys 85 i 86 el que era la musica de ball. Cada diumenge o dissabte procurava anar a la disco, era com anar a missa, et vesties bé i solia fer algun recorregut discotequer, i algunes de les discoteques que estan aquí penjades foren de les que més vaig fruir.

Self Control - Raf

Maria Magdalena - Sandra

Around My Dream - Silver Pozzoli

Cause You Are Young - C. C. Catch

A partir de l'any 1987 i com he comentat a més d'un lloc, la meva visió sobre la música va canviar, encara anava a alguna discoteca, però ja tota la meva atenció es va centrar molt més a la música que no era estrictament de discoteca.

I a partir de l'any 1988 va ser el tret de gràcia. La irrupció del House, de l'Acid, i com dèiem per aquí, de la Música Màquina en feren totalment refractari a les sales de ball, trobava aquells ritmes sense gràcia, sense la lleugeresa i el toc funky que tant m'agradava. A partir de llavors s'emprava un ritme matxucador, pesant que mai m'agradat i que encara ara moltes discoteques posen.

Espero que us hagi agradat aquest petit acte de nostàlgia. Per suposat m'he deixat la majoria de cançons en el tinter, i moltes que segur que en el moment em vaig perdre, però em venia de gust rememorar els dies de caçadora blanques, de gin tònic, de les discoteques emblemàtiques de poble i dels nostres pelegrinatges per provar unes i altres.

Per acabar, voldria posar aquesta cançó dels Smiths, precisament de l'any 1988, la mort simbòlica del discotequer que portava a dins. Salutacions!

Death Of A Disco Dancer - The Smiths

L'Elefant - El Petit de Cal Eril. Infantesa per sempre més...

2010-10-02T22:16:00.002+02:00

Un dels estereotips més paradoxals que té i ha tingut la música en català és la utilització profusa de la infantesa, des de la nova cançó fins a la recent fornada d'autors catalans. I amb tots els seus àmbits, des de molts dels dissenys dels àlbums fins la immersió total, o sia, cançons o discs totalment dedicats als infants, des de lletres naïfs fins la utilització de mainada com a cors improvisats. Ara Va De Bo, Joan Manuel Serrat, Àngel Daban, Falsterbó Marí, Pomada, u_mä, Zitzània, Xesco Boix, Jaume Sisa, Jordi Tonetti, Adrià Puntí, són alguns que han aprofitat els millors dies de la nostra vida. O com l'autor que us presento avui, que abunda en l'imaginari del País de Maimés, tant estèticament com en les lletres. Que en gaudiu!

Ever Fallen In Love - Buzzcocks de la pel·lícula 24 Hour Party People. D'un temps i d'un indret

2010-09-28T10:15:00.004+02:00

Avui us parlaré d'una pel·lícula que malgrat gaudir d'una bona banda sonora té un metratge bastant mediocre. Hi són retratades les trajectòries de vàries bandes de Manchester en els decennis dels 70 i 80 i on el senyor Tony Wilson és el protagonista absolut. La cinta està plena de frases fetes, frases lapidaries, i força tergiversació pel que sembla (sobretot en el cas de Joy Division). Tot i això té un deix de nostàlgia, d'oportunitats malgastades i moltes bandes que es quedaren a mig camí o que fracassaren estrepitosament (dir que el grup protegit d'en Tony Wilson, A Certain Ratio, és maltractat per tothom al film, inclòs no surten a la banda sonora). Amb tot, considero que la banda sonora ens introdueix fidelment a la música d'un temps i d'un indret. He triat aquesta cançó, per reivindicar el dret que tenen els grups de punk rock amb una carrera no massa extensa o no massa afortunada, però al què a nivell d'influència han sigut importants. Salutacions!

Blindness - The Fall. La piconadora del vell esquerp

2010-09-25T00:01:00.004+02:00

No pot ser més paradigmàtica aquesta gravació al Jolls Holland. El senyor Robert Plant (ex Led Zeppelin) fent un ridícul joc de palmes i just després d'acabar la cançó i gairebé sense permetre els aplaudiments, la trituradora del senyor Mark E. Smith imposa el seu règim brutal. Com el punk, que va esclafar a molts grups de hard rock i progressius, ja fa uns quantes dècades.
The Fall (o el mateix, la banda que manega al seu gust l'enorme Mark) ja fa molts anys que brega pel món i les bajanades, el bonisme o la joventut perduda se'ls passa per l'engonal. Els fans d'aquest grup (jo sóc un dels últims a entrar en aquesta secta destructiva) ja estem arruïnats per la incontinència productiva d'aquesta banda, que porten més de 90 discos editats. Jo mateix seria incapaç de dir quin dels seus àlbums són imprescindibles. En tot cas us recomano l'últim que acaba de llançar, el Your Future Our Clutter (2010), boníssim, un disc que navega entre l'experimentació més caòtica, l'extremisme hardcore i una mica de nostàlgia punk. A cascarla!

Recomanacions Myspace: Romantica. Homenatge a les cançons que no tornaran

2010-09-23T00:06:00.006+02:00

Quantes cançons que hem sentit i que no tornaran. És el cas d'avui, la cançó que us serveixo més avall. A la pàgina MySpace ja no es troba i el mes passat vaig cercar a la xarxa i només vaig trobar la lletra. Encara que un servidor està aquí per almenys rememorar-la, en la mesura que pugui. Fins i tot vaig veure un videoclip que no estava gens malament i que ara mateix no trobo enlloc. Si vosaltres localitzeu el vídeo, doneu-me un toc. Internet, tot i tenir un magatzem immens de dades, en deixa escapar moltes i també té elements que es degraden o que no es tornen a utilitzar. Us deixo el link de la banda perquè en gaudiu. Salutacions!

http://www.myspace.com/romantica

Retornant en el tall de la navalla

2010-09-21T10:24:00.002+02:00

Hola a tots de nou! Espero que us hagi anat bé les vacances. Sincerament, el mes de juny no esperava pas tornar, ni tant sols dir res. Per sort alguna cosa ha canviat, he pogut realitzar algun somni i alguna cosa es va movent en la llunyania, encara que segueixo tant penjat com fa 4 anys. Malauradament el ritme (per mi) més o menys constant que tenia a l'anterior cicle no en tindre en aquest, altres assumptes em prendran temps. Tot i això, miraré d'estrenar algun nou apartat, i realitzar almenys, un o dos monogràfics, com vaig fer amb La Moguda Gironina.
Prou paraules! Que soni la música! Us presento un tema de sobres conegut. Aquesta cançó em va acompanyar en dies molt difícils de l'any passat, sobretot el maig en què em va esclatar una crisi i una mica, aquesta música me la va apaivagar. Espero que us agradi. Fins ara!

Driver 8 - REM. A l'infinit

2010-06-08T00:01:00.005+02:00

És curiós. Un servidor li té tírria als números, però fent recompte, veus que hi han coincidències, repeticions numèriques que semblen increïbles, però són ben, ben reals. I en el meu cas em toca el 8. Inclòs quan estava en una empresa de transport em va tocar el 8 de numeració de xofers (driver 8). Celebrant l'avinentesa, us anuncio que El Profeta Estudiant restarà en stand by, per un temps indeterminat. El meu desig més profund és que torni, però a dia d'avui, el futur és ben boirós. Un té l'esperit geminià de fer moltes coses, d'estar en mil fregats, però amb l'edat tendeixes a concentrar forces, anar al que és essencial, i el demés, deixar-ho per més endevant.

Us poso una cançó que ha estat tot un emblema meu. Un tema que malgrat va aparèixer en el primer àlbum en què els amics georgians baixaren un pèl el nivell, té, en la cançó que us presento, un deix d'eternitat, de que el rock no tot són guitarres furioses i desfermades, sinó que amb un riff serè i poderós es pot anar fins l'infinit i tornar. Espero que us agradi. Que tingueu bona música on aneu! Mercès per tot! Fins aviat!

Can Vei La Lauzeta Mover - Els Trobadors. On sigui la teva veu, Maria

2010-05-29T13:36:00.002+02:00

La primera i darrera vegada que vaig veure en directe a la Maria Laffite fou en un bar de Girona, en una de les reunions del grup de poesia El Llop Ferotge. Em va impressionar, la naturalitat en què descrivia les seves cançons, i com ella mateixa es deixava meravellar pels fets i paradoxes de la natura. Malauradament, pocs mesos desprès traspassava. Ens queda la seva veu, com la cançó que us poso, en la seva etapa a Els Trobadors. Tanqueu amb mi els ulls, i escalem els núvols, com les aus que desapareixen i no tornen més.

Nine Summers Lost - Harry Manx. Dobros orientals, sitars del sud

2010-05-23T20:55:00.009+02:00

Si ens parem a escoltar atentament, el guquin no sembla massa allunyat del so del slide o del pedal steel guitar, o que el quejío sembla un cosí germà del blues i el jazz o de certs cants que s'estilen a l'India. Tot això ho té molt clar en Harry, que d'una manera molt fluida i coherent, explota a la màxima potencia tota la música que s'ha anat trobant. Us recomano que escolteu el seu disc Bread and Buddha, on trobarem teclats que ens rememoren al primerenc Bob Dylan, ecos sonors de la Xina, d'Indonèsia, o del sud dels Estats Units. Encara que us pugi marejar amb tant de país, podríem considerar la seva música la del típic cantautor americà (encara que Mr. Manx, és de l'illa de Man) amb molts punts de coincidència amb el Peter Gabriel i en Jim White. Espero que us agradi, salutacions!

Songs and Sounds - Pat DiNizio (1997). Amics i coneguts

2010-05-21T11:30:00.007+02:00

Com sabreu molts de vosaltres, tinc debilitat manifesta per una banda anomenada The Smithereeens. Després de molts avatars, aquesta banda a mitjans dels 90 estava en una situació delicada, les vendes i la carrera del grup no anaven massa bé. I suposo que el seu cantant i líder, en Pat DiNizio, va aprofitar per gravar l'àlbum que us presento avui. De fet, la música que hi ha dintre no es diferencia massa de la que manufactura amb la banda de New Jersey. Inclòs el productor del segon disc dels Smithereens, en Don Dixon, l'ajuda a produir les cançons. Bé, si que hi ha alguna diferencia, sobretot en la tendència jazzística d'alguns temes, suposo que per obra i gracia del saxo convidat, en Sonny Fortune. Per sort, els Smithereens han continuat, però sense l'ambició dels seus primers discs, viuen de les rendes de la seva trajectòria i han fet àlbums enters rendint homenatge a The Who i als Beatles, i em Pat ha tret dos discs més en solitari, més un altre, homenatjant al Buddy Holly. Que en gaudiu!

You Should Know - Pat DiNizio

Four seasons in one day - Crowded House. Veu dels dies sense fortuna

2010-05-19T10:40:00.003+02:00

Moltes vegades m'identifico amb una cançó com la d'avui. Aquest tema no em torna al passat, sino que la porto en dies sense fortuna, en que recordes només els errors. Dir que el video no s'adiu massa amb la cançó. Surt el grup fent gansades, amb una visió colorista i despreocupada que no lliga gens amb l'esperit d'el tema. Millor tanqueu els ulls i escolteu.

King Of The Mountain - Southern Culture On The Skids. Diversió redneck per aquests temps de crisi

2010-05-14T20:51:00.006+02:00

Que cursi que m'ha quedat el títol avui! jajajajaja! Un altre dia estaré més encertat. Normalment a la Música Immediata hi acostumo a posar a gent nova que es mereix ser escoltada, però avui necessitava als amics surenys. Res millor que la diversió pura i dura per contemplar com s'enfonsa el planeta. Els SCOTS ja fa temps que giren pel món i ens ofereixen la seva particular mescla. No, no. Aquí no hi han timbals africans o un monjo tibetà cantant damunt uns cutre teclats new age. El que ens ofereixen és un encreuament entre el surf i tocs mexicans, country i blues, rock del principi dels temps amb una estètica kitsch i alhora redneck, com si en Johnny Cash i els B-52's toquessin al mateix grup, o sigui, tot un compendi dels estils americans que ens acompanyaren el segle passat i aquest també.

Dir que aquest tema el gravaren en un dels seus primers àlbums i el tornaren a gravar en el seu disc Liquored Up and Lacquered Down de l'any 2000. Espero que us agradi. Salutacions i a cascarla!

Experiència Sonora: Música dels dies tristos

2010-05-12T11:05:00.017+02:00

Hi han músiques que semblen ex profeso per incrementar la tristor, el neguit i una pèl de melangia. Molts de vosaltres sabeu al que em refereixo. Tens un estat neutre, ni alegre, ni animat, però tampoc tens depressió o angoixa. I de cop, sents la música com et porta cap allà, cap un espai on l'escena sonora és perfecte per un ànim decaigut, desmotivat i on es rememoren els "mals tragos".

En el meu cas personal, en tinc unes quantes, que escolto molt de tant en tant. En una etapa de la meva vida molt difícil, posava constantment la banda sonora d'El Piano. Tot i no ésser una banda sonora especialment trista, si que m'induïa cap un estat de negror màxim. Tant és així, que molt poques vegades l'he tornat a escoltar.

Una altra banda sonora amb temes bastant tristos, tant per la temàtica de la pel·lícula, com per la força de la música és la banda sonora de The Killing Fields d'en Mike Olfield, que tret d'un parell, la majoria son temes curts com el tema que us poso:

Pran's Theme 2 - Mike Oldfield

Per acabar amb les bandes sonores, una de les meves pel·lícules preferides, Paris, Texas. El tema es "Canción Mixteca", que en el film hi és en la versió cantada com en instrumental. Aquesta darrera fa de fons a unes imatges alegres però que ens fan entristir, per obra i mestratge del director Wim Wenders.

I de cançons tristes soltes, em venen el cap un munt. La majoria de cançons de l'àlbum d'en Jeff Buckley Sketches From My Sweetheart The Drunk, llançat temps desprès que traspasses, té un deix amarg, que la producció hi ajuda a incrementar. Em passa alguna cosa semblant amb els temes darrers de Nirvana i en d'en Vic Chesnutt.

Una cançó trista i tot i això dolcissíma, es "Tears Are In Your Eyes" dels Yo La Tengo, us la recomano. Una altra cançó, que reflexa el menysteniment, la reducció d'una vida a res, és "Half a Person" dels Smiths, senzillament la lletra encerta molt bé l'estat d'ànim quan et sents menys que res. Podria recrear-me i recrear-me en infinitat de música que ens ha acompanyat en temps on ho veiem tot negre.

Acabaré aquesta nova secció amb un amic que ves a saber on pot parar ara, un cantautor de les Middlands angleses que va penjar un parell de temes al desaparegut portal Music Downloads i que per més que cerco per internet, no l'he tornat a trobar. Espero que us agradi i que us emocioni lleugerament. Salutacions!

Lonely Boy - Peter Rowe

Lemon Tree - Josh Rouse. Tòpics mediterranis, paelles, cançons en castellà i turistes

2010-05-08T16:19:00.007+02:00

Des de el principi de l'era pop, molts cantants i grups han cantat en castellà, recordar a Richie Valens o els mateixos Beatles, que ja versionaven el "Besame Mucho" abans de triomfar. I després n'hi ha molts més que en més o menys mesura, han dit alguna paraula o han fet cançons enteres, em venen el cap els U2, Maniac Street Preachers, Coldplay, Natalie Merchand, The Clash, David Byrne, Jonathan Richman, David Lee Roth i alguns més. De vegades ha valgut més la intenció que les paraules. En Josh es queda a meitat de camí, no està malament però de vegades té un deix un pèl afectat, i el més sorprenent, el seu timbre de veu s'assembla horrors a l'Albert Pla!!! quan canta en la llengua de la meseta. I és curiós, la veu quan utilitza l'anglès s'asembla al Paul Simon????!!!!.

Tot i això el seu àlbum El Turista, que ha tret aquest any mateix, sona molt fresc i interessant, amb remanents de latin jazz, de bossa nova i algun toc afrancesat. Temes destacats són "Valencia", "Cotton Eyed Joe", "Duerme, Mobila" o la cançó que us presento avui. Ambients mediterranis, orquestres emulant a Henri Mancini, tardes assolellades, o dinar paella a prop de la platja, referents tots a paradisos propers. Que ho gaudiu!

Hand in your Head - Money Mark. La veu que marca el límit entre edats

2010-05-05T21:16:00.008+02:00

Crec que amb aquesta cançó, a més de l'àlbum d'en Money Mark, Push The Button, va ser la banda sonora entre diversos límits que vaig superar, de projectes que van fracassar definitivament i de diverses dinàmiques que començaven a germinar.

Bé, després d'aquest apunt personal, dir que el nostre amic hispano-japonès-americà (el seu nom veritable és Mark Ramos-Nishita) abans de donar el salt en solitari va ser reparador de teclats i teclista de suport dels Beastie Boys.

El 1998, en Money Mark va desembarcar definitivament en el nostre imaginari musical amb l'àlbum abans esmentat, encara que va tenir poca fortuna a posteriori. Dos anys després va treure Change is Coming, un disc en què gairebé tots els temes són instrumentals i va ser un cras error, va tallar d'arrel tota la vena pop que li podrià haver encimbellat i en els seus següents àlbums, no va poder tornar a repetir totes les troballes de Push The Button. Bé, també és una sort poder-lo degustar sense que hi hagi una legió de fanàtics reivindicant-l'ho. Un àlbum totalment eclèctic, hi ha house, blues, pop amb lletres grans i tot un univers musical, fet a mig camí entre Los mundos de Yupi, òrgans adimensionals i suaus pàtines de harmònica. Escolteu-lo si podeu, segur que us agradarà. Salutacions!

Slayers - John Carpenter de la pel·lícula Vampirs de John Carpenter. Una majestuosa presentació

2010-04-30T18:38:00.005+02:00

Avui vull que escolteu un tema de la banda sonora d'una de les pel·lícules que mai guanyarà una palma d'or de Cannes o una conxa d'or de Donosti. Però és pur cinema, el que diuen els americans: Movie, movie. Si que són necessaris els films on hi ha reflexió, decorat dramàtic o fins i tot denuncia. Però jo advoco també per la diversió, l'entreteniment i una pèl de fantasia, com ens proposa el vell John. Dir que no és la primera música que sona, sinó la que ens presenta a tota la quadrilla del senyor Jack Crow, d'una manera impecable. Amés, dir que tota la música l'ha composat el senyor Carpenter, cosa que no pot fer tothom. Que la gaudiu!

Fast asleep - Hush Arbours. Somieig alatrencat

2010-04-28T18:41:00.003+02:00

M'agrada quan un instrument agafa tot el protagonisme d'una cançó. I en el tema que us presento avui, l'instrument destacat és l'orge. En el món del pop - rock els teclats sempre han estat injustament tractats, sempre arraconats en el paper de coixí de suport, de pintura de fons on brillaven principalment les guitarres. Potser amb el temps tot s'ha anat equilibrant. Aquest tema em recorda en part a un tema de The Cult que es deia "Joy" en què hi havia un orgue molt encertat.

L'àlbum dels Hush Arbors, que té el mateix nom que ells, peca d'una mica de insubstancialitat en els seus temes, potser es volen apropar en excés als Dead Cab For Cuite, un grup en que costa que les cançons brillin. Encara que amb el tema d'avui l'han encertat, té aquest aire de somni, de immaterialitat que ve de gust escoltar de vegades.

Conferencia de David Bravo en el CAMON

2010-04-23T19:46:00.002+02:00

No acostumo a apartar-me de la critica, la recomanació, de les notes nostàlgiques i més coses que en El Profeta Estudiant giren al voltant de la música. En contades ocasions també m'agrada variar i avui m'he topat amb aquesta conferencia que recomano escoltar a qualsevol que estigui implicant tant en la xarxa com en la música. Tret d'algun punt que en David deixa anar una mica de verborrea típica dels advocats, la conferencia que us presento brilla per l'amenitat, l'humor i la claredat en què exposa les seves idees i experiències. Salutacions!

Recomanacions Myspace: Jonathan Michael. Cel sobre el Big Bend

2010-04-21T17:43:00.004+02:00

Visionant els futurs seleccionats per aquesta secció, m'adono que els arxius sonors del MySpace no es poden enganxar al blog. De cap manera. Un ajust que no aniria gens malament perquè es donessin a conèixer als adscrits a aquesta pàgina. Us haureu de fiar de la meva paraula i anar a la pàgina del Myspace que us penjo més avall.

Bé, us presento l'amic d'avui. Provinent de Venus, Texas (al sud de Dallas), la música d'en Jonathan que en un principi es decantava cap al country més ortodox, ha basculat en les últimes cançons que ha presentat per camins de rock - pop, amb una mica d'experimentació. D'aquesta última fornada són les cançons "Everyday", "Change" o "Texas Heat", mentre que en altres com "Set Em Free" i "There's A Party Tonight" manté el pols country. Un altre excel lent músic, com tants que hi ha a la xarxa i que mereix ser descobert. Salutacions a tots!

Enllaç: www.myspace.com/jonathanmichaelmusic

Sway - Dean Martin de la pel·lícula Sexy Beast. Ball de diumenge

2010-04-18T10:53:00.002+02:00

Doneu-me diumenges d'olives "gazpachadas" i martini blanc, trenqueu-li la boca els polítics i altres xarlatans i que no em cardin. Doneu-me nits de calamersets "al ajillo" i foscor complaent. Doneu-me dies assolellats i que les pedres es puguin remullar. I vull més nits de swing, de trompetes brillants i trombons de l'infern, vull que deixeu els fems a casa i que ompliu el tuguri amb elegància. Vull gent avorrida, però que almenys s'emborratxi. Així us vull, en una festa tots reunits: A la femme fatale cabrejada, al punkarrada extasiat, al heviata plorant, al vuitanter amb la jaqueta blanca tacada i algú proper ofegat per la franel·la. A tots!!! i balleu amb en Dean...

Scars of Land - Kings of Convenience. Conjuncions planetàries

2010-04-16T14:55:00.005+02:00

Hi ha àlbums en què desprès d'algunes escoltes, veus que no abunden temes aprofitables, tot i tenir un o dos bons temes. No és el cas de la gent que us presento avui, on el seu disc Declaration of Dependence està ple de cançons notables. Deutors dels Simon & Garfunkel més encertats, té alguns punts en contacte amb un altre grup que ja us vaig presentar l'any passat, Chris and Thomas (→aquí). Un company blogger m'ha llegit el pensament i se'm va avançar un parell dies presentant la mateixa banda, encara que el tema és diferent, aprofito per recomanar el seu blog (→What you're missing). I és que quant hi ha harmonia, l'univers conspira per conjuntar els elements astronòmics. Que en gaudiu!

The Lord of the Rings (1978), Banda Sonora Original - Leonard Rosenman. Tot a mitges

2010-04-12T15:38:00.006+02:00

Per als que tenim una edat, no ens va venir de nou tota la histèria que va desencadenar el senyor Jackson amb la trilogia tolkienana a principis de la dècada passada. A part que molts ja ens vam iniciar amb els llibres, també vam veure la interpretació animada d'en Ralph Bakshi que va estrenar als 70. Una versió aquesta, que es va quedar a mitges, explicant només la meitat de la trilogia. Pel que fa a la banda sonora, no és una mala ambientació musical la que va compondre en Leonard Rosenman, fins i tot en alguns moments sona brillant. Els meus peròs vénen a la selecció, on no inclouen per exemple, la cançó que canta el Frodo a El Cavallet Presumit o que la titulació està equivocada. El tema que us deixo a sota estic segur que es diu Mithrandir (com deien els elfs a Gandalf) i que canten els habitants de Lothlorien en assabentar-se de la mort del mag. Segons el llistat de l'àlbum, aquesta cançó està en el número 11 i es diu "Folling the Orcs". Com podeu sentir, no es correspon el títol, perquè a part, un servidor també ha vist la pel·lícula. Finalment, comentar que les males llengües diuen que aquest film li va servir al Peter Jackson com un gegantí storyboard. Vosaltres mateixos, compareu les dues pel·lícules. Salutacions!

Mithrandir - Leonard Rosenman, BSO El Senyor dels Anells

Danger and Dread - Brown Bird. Història d'un post fallit

2010-04-09T21:57:00.006+02:00

Vaig a Girona. Entro en una cafeteria. No tenen diaris. Tres persones beuen ginebra amb gel. Encara hi ha un estel de Nadal penjat al sostre. Un tros de paret ha caigut. Un tallat si us plau. Començo a escriure amb l'estilogràfica. Titllo moltes paraules i la meva particular escriptura inintel·ligible, avui està especialment críptica. Poso el nom d'una ràdio. No ho facis, s'enfadaran. I quina culpa tenen ells de no ser com els Estats Units, on vas a una ràdio i tens un equip de gravació impressionant i quatre càmeres d'alta definició. Vull fer critica política. Tampoc. Perquè haig de criticar-los, si ho fa tothom. Els tres amics fan pujar de volum les seves disquisicions etíliques. El barman s'hi afegeix. Vull parlar d'errors i com pasar-hi damunt d'ells, com diu el tema. Però si és una cançó d'amor, una mena de "We Can Work It Out" dels Beatles. La gent se'n va. Segueixo escrivint. Em torna a venir el rum-rum que això seran pagines llançades a les escombraries. La cançó em sona trista i amarga, però en realitat és sobre solucionar els problemes i també parla de la persona estimada. Pago. Surto a poc a poc de la cafeteria. Tinc una hora perduda, o potser dos. Passo per enllà, on la gent esclata amb lluminosa tarda. Pujo l'autobús. Escriure el post en l'ordinador, i m'oblidaré el que he escrit a mà.

La Moguda Gironina - Crònica incomplerta, nostàlgica i potser errònia. 5 - Serenor i anar fent (1998 - 2010)

2010-04-05T16:42:00.016+02:00

Encarant la data present

Arribo el que és el darrer capítol d'aquesta petita crònica, que abasta uns dotze anys. Aquests darrers temps, crec que han sigut dels millors, on no hi ha grans febrades, sinó un manteniment constant que a la llarga és millor i que produeix més bons productes. Malgrat que en alguns casos, hi ha massa deutes amb el passat i no massa preocupació pel futur.

Coneguts i divorciats

Començo pels vells coneguts. L'Adrià Puntí, que debutà l'any 1997 amb Pepalallarga i..., amb l'ajuda inestimable del ex-Último de la Fila, Quimi Portet, que s'encarregaria de la producció, d'aquest, i dels següents àlbums, L'hora del Pati i Maria, com vaig anotar (→aquí).

Sota una Col - Adrià Puntí

L'Eduard Canimas, motor dels desapareguts Zitzània, va debutar amb un excel·lent àlbum: Canimas i Rebentes (2003) i una continuació amb Noh iha Crisi (2006).

Eduard Canimas, aspirant genialitat

I també apuntar que dues de les grans bandes i que actuaren al Palau Sant Jordi és separaren l'any 2001, Sopa de Cabra i Sangtraït, amb molts simptomes de cansament i problemes entre els seus components. Dels Sopa sorgirà la carrera en solitari del Gerard Quintana, i en Josep Thió, i els Kabul Baba.

Vent del Nord - Josep Thió

Trajecte d'una dècada i d'una certa revifalla

I als primers anys del segle, va sorgir de La Cellera de Ter, una de les bandes més prometedores, amb un so especial i que potser arribarem massa aviat. Aquitamxé tenien un toc indie i amb unes lletres solides, que el feien tota una raresa en el panorama gironí cantat en català.

Aquitamxé, indis i selvatans

Debutaren amb Mils d'ocells Que Passen Pel Meu Cap (2001) produït per Titi Saurina (Ja T'ho Diré) i amb una molt bona continuació amb Tic Tac Coix (2004). Sense acabar-ho de confirmar, crec que s'han separat, ja no han tret més material, i això que seria un moment molt bo per recuperar el lloc que merescudament els hi tocaria.

Contrabaix - Aquitamxé

Els últims cinc anys ha estat d'un cert ressorgiment a les comarques. I sobretot de La Bisbal, que ha monopolitzat una imparable corrent musical.

The Gruixut's, Hives a l'empordanesa

The Gruixut's, provinents, com no, de La Bisbal, i amb una carrera meteòrica, que es gronxa entre el rock and rock de garatge i la sornegueria més punyent, llancen l'any 2008 Normalitzem el Rock'n'Roll!, tota una declaració d'intencions.

Volem Festa! - The Gruixuit's

De la dissolució de Holland Park sorgeixen dos grups que han animat l'escena els darrers anys: Mazoni i Sanjosex.

Jaume Pla, o el mateix, Mazoni, ja va començar l'any 2001 amb un disc en castellà i autoeditat, Dias soleados, quan encara funcionaven els Holland Park i l'any 2004 el disc en anglès 7 Songs For a Sleepless Night.

Mazoni, La Bisbal 5 - Capità Harlock 0

Però de fet la seva carrera arrenca de veritat l'any 2006 amb Esgarrapada, un àlbum amb totes les lletres en català i un pèl dispers però que tenia un single amb força, com es "No tinc temps". Sense parar, l'any següent treu Si els dits fossin xilòfons, un disc molt més coherent i equilibrat, on fa una revisitació del "Maggie's Farm" d'en Bob Dylan. I aquest any passat va treure Eufòria 5 - Esperança 0, un disc deutor dels sons britànics que practicava a Holland Park.

No Tinc Temps - Mazoni

La carrera de Sanjosex, o sigui, Carles Sanjosé, es mou més per paràmetres de música de cantautor, i la seva carrera ha sigut sense massa alts i baixos.

Sanjosex, sant empordanès

L'any 2005 treu Viva Sanjosex! amb les coordenades abans esmentades i amb lletres properes i càlides, sense caure a la carrincloneria. L'any 2007 treu Temps i Rellotge, un pas endavant ferm, un disc mica més madur i més arrodonit.

Temps o Rellotge - Sanjosex

I enguany ha tret Al Marge del Camí, que un servidor no ha tingut temps per escoltar-lo.

Aquest any, ha aparegut el disc Un Mar de Confetti (2010) dels Costa 59, o millor dit, el grup d'en Lluís Costa, músic que ha treballat en tot l'espectre de La Moguda Gironina, component i fundador dels Barri Baix, i que ha tocat també amb l'Adrià Puntí, els Psychoine i els Kitsch.

Un Mar de Confetti - Costa 59

Anomenar en darrer terme, l'èxit de The Pepper Pots, grup d'estil soul i en anglès, en què les seves gires solen haver-hi països de tot el món i l'Angelina i Els Moderns, grup de Cornellà de Terri i Torroella de Montgrí, d'estil retro que canta en català i que reivindica la cultura ieié dels anys 60.

Coda

Dir que la música a les comarques gironines sempre ha estat inquieta i que en els darrers temps no ha tingut masses estirabots. I ha sabut moure's amb molts d'àmbits, del hip hop al rock mes sorollós, del pop al soul, de música radical militant a la cançó d'autor. Espero que sigui així per molt temps. Salut!

Camins - Sopa de Cabra

In God's Country - Earl Pickens and Family. Rellegint The Joshua Tree

2010-04-02T18:53:00.006+02:00

Divendres Sant. Vent i sol. Un abril sense pluja. No tot va bé, però podria anar pitjor. I torno escoltar a l'amic Pickens i la seva família, donant la seva particular visió d'un gran àlbum, The Joshua Tree.

Potser més d'un de vosaltres pensarà, que sembla com si Pa i Ma de les muntanyes del sud dels Estats Units hagués posat les seves grapes i hagués ridiculitzat als amics irlandesos. En part els tinc de donar la raó. Hi ha algunes cançons amb una càrrega emotiva que ells no poden igualar. Parlo per exemple de "With or Without You" o "Mothers of Disappeared", però en altres donen una relectura interessant com "One Tree Hill" o la que us mostro avui. Espero que us agradi.

La Moguda Gironina - Crònica incomplerta, nostàlgica i potser errònia. 4 - La presa d'altres camins (1996 - 2004)

2010-03-29T15:17:00.023+02:00

Avis per a navegants-bloggers-músics-i-lectors ocasionals

Com vaig comentar a alguns bloggers i altres coneguts, volia que aquest fos, el darrer post dedicat a La Moguda Gironina. Però vist en perspectiva, abastar 14 anys (1996 - 2010) era massa temps per encabir-ho tot en un sol episodi i he decidit fer-ne un més i també he ampliat alguns "recovecos" d'aquests periodes.

La decadència de les grans bandes

Com passa la majoria de vegades en aquesta vida, tot té la seva etapa vital, tot el que puja, baixa, i les bombolles, tant li fa siguin financeres o musicals, acaben esclatant. Comencem pels Sopa de Cabra. Just passat el concert multitudinari al Palau Sant Jordi de Barcelona, amb els Sangtraït, els Sau i Els Pets, els gironins decidiren fer un disc en castellà: Mundo Infierno (1993), un disc estrany, amb males vibracions, on les lletres es feien llòbregues i negatives. La resposta fou molt pobra a nivell de vendes i tardarien una eternitat en recuperar el terreny perdut.

Els Sui Generis, tot i ser un referent gironí i tenir la banda estabilitzada, no pogueren trencar el seu sostre de vendes i a les acaballes de segle es dissolgueren.

Molta gent opina que el concert del Palau Sant Jordi no va ser l'inici de res, sinó el principi del final. Açò tenien de pensar els Sangtraït, que tot i mantenir-se, no sapigueren renovar els seu discurs i la seva davallada fou progressiva a cada nou disc que treien. A principis de la primera dècada del nou segle és separarien.

Els que millor han aguantat el pas del temps, sense cap mena de dubte són els Kitsch, ells també tingueren el seu moment crític, amb baralles amb la discogràfica, però ho varen remuntar i mantigueren una línia coherent en els seus treballs, inclòs l'any 2008, que treuen els seu dècim àlbum, tenen una molt bona resposta del públic i de la crítica.

Els Umpah-pah, amb tres discs en català: Raons de Pes (1991), Bamboo Avenue (1992), i Bordell (1994), i dos en castellà: Triquiñuelas al óleo (1994) i La Columna de Simeón (1996), tancaren la parada amb marxa de l'Adrià Puntí. També ells arrossegaren la rèmora que acompanyà als Sopa de Cabra, amb els àlbums en castellà que rebien bones critiques, però que el nivell de vendes eren mínimes.

Inclòs els Zitzània, que tenien un futur molt prometedor amb el llançament de la seva maqueta, s'embrancaren en un recorregut convuls, amb desercions massives i canvis constants de membres. Llançaren l'any 1997 La Peixera dels Tòtils, treball ben rebut per la premsa especialitzada, però ja era massa tard per enganxar l'audiència. Poc desprès, l'Eduard Canimas, l'únic integrant desde el principi, dissolt la banda i inicia la seva carrera en solitari.

Néixer en temps de crisi

De la segona meitat dels 90 sorgiren els Glaucs, provinents de Begur, amb els components molt joves i amb un sorprenent àlbum de debut, Glaucs (1996), que combinava certa comercialitat amb un sòlid afermament musical.

Glaucs, del verd al gris

Tot i això, no eren temps bons per arrencar una carrera, els canvis de discogràfica foren la tònica d'aquesta banda i mai pogueren agenciar-se un gran públic.

Els teus ulls glaucs - Glaucs

De La Cellera de Ter eren dues bandes sorgides més o menys en aquesta època, els Van de Kul i Petits Fours. El model dels Lax and Busto (a opinió meva, comercialitat a qualsevol preu i cantant en català) arribava a Girona, però amb poca petja, tot i vendre puntualment.

Made in Girona

Curiosament, després de la desfeta de la majoria de grups que cantaven en català, sorgiren unes quantes bandes que cantaven en anglès, amb repercussió diversa. Els Psychoine, grup que aplegava a integrants de Barri Baix i The Lazy Sundays, pariren un parell de discs, i encara funcionen, però amb poca repercussió.

Psychoine, dimonis entre ombres

Els Passion Fish, primer grup de la discogràfica de Girona, Moby Disc Records i amb una carrera discreta. Els Bocagrocs, de Darnius, grup molt prometedor, però només arribaren a treure un parell de maquetes.

Els grups que trencaren la barrera i s'expandiren fora de les comarques, foren La Suite Mosquito, i com no, els Fang. Aquesta banda formada a Banyoles i integrada pel Jaume García i la Mariona Aupí, foren el primer grup que cantant amb anglès i sense massa estirabots, es feren ressò a l'escena independent de l'estat.

Fang, vampirs de l'estany

Amb un bon àlbum de debut My Weakpoint (1997) i en una mateixa línia, My Black Dress (1998) i Montsers (2001). Abans de separar-se treuen Dos Vidas (2004), gravat enterament en castellà i que suposa un canvi també estilístic, abandonat en part la vena obscurantista i endinsant-se en àmbits de cabaret, i també, donant alguna pinzellada humorística.

Dry Landscapes - Fang

Conurbació hip hop

Abundant sobre el hip hop, no vull deixar d'esmentar que a Girona sorgí un dels més ben considerats grups de l'estat espanyol, Geronación, amb una extensa carrera. I l'Ari, de Salt, ciutat d'on florí un planter de bandes d'aquest estil, quasi totes cantant en castellà.

Geronación, ciutat hip hop

Dir finalment que el rapper barceloní El Disop desprès de diferents tribulacions, es va instal·lar a Girona i des d'aquí, encara segueix amb la seva carrera.

És com un somni - El Disop

Brit-pop (o Brit-rock) a comarques

En el llindar de dos segles sorgiren un parell de bandes que emulaven en part el llegat de les illes britàniques de principis dels 90.

Holland Park, somni britànic i cor empordanès

23 de Girona i Salt, amb dues maquetes i un àlbum, arribaren a enlairar-se, però com sòl ocórrer, les dissensions internes acabaren amb la banda. Holland Park, grup procedent de La Bisbal d'Empordà, aporten una visió més consolidada, amb dos treballs, Welcome to Holland Park (2002) i Things Were Easier When We Played Music (2004).

Citizen X - 23

Brown Sugar - ZZ Top. Veus botàniques per canviar les nostres vides

2010-03-25T15:51:00.003+01:00

No entenc a la gent que vol començar la casa per la taulada o escoltar els músics només pel seu darrer single. Aquest és el cas d'avui. Jo ja havia escoltat el hit de la Little Ol' Band from Texas, "Gimme All Your Lovin'", però vaig voler començar pel principi de tot, o sigui, el primer àlbum. I em vaig topar amb aquesta joia de southern rock, on parla de com certes plantes ens poden canviar la vida, jejeje. A gaudir i bon cap de setmana.

La Moguda Gironina - Crònica incomplerta, nostàlgica i potser errònia. 3 - Tavernes i temps d'inèrcia (1992 - 1995)

2010-03-22T17:40:00.030+01:00

Muntem una banda?

Sense cap mena de dubte, l'impuls dels grups gironins punters va engrescar molta gent a formar una banda, com sigues; la veda estava oberta. I l'any 1991, l'ajuntament de Girona va tenir la decència de deixar les antigues instal·lacions de la Campsa al barri de Sant Narcís per a locals d'assaig a la florent escena gironina. Encara que la majoria de bandes que estaven a l'aguait ja s'espavilaven a trobar i llogar un local en una masia o un garatge. I una mica tot es va inflacionar, les bandes, els concerts, els locals, les comarques vivien una efervescència de noves propostes com mai abans s'havia vist i que a les següents ratlles us en faré un petit repàs.

Continuïtat amb sort desigual

Barri Baix, grup que provenia de Santa Eugènia i Salt, en principi era la banda que tenia de ser el relleu dels Sopa de Cabra però actualitzats pels temps que corrien.

Barri Baix saluden a Charles Bukowski

Les seves influencies bevien directament del grunge i el hard rock, dels Pixies als Pearl Jam. Tot i això no aconseguiren quallar. Publicaren dos àlbums Pork-no (1994) i Lonx Suite (1997).

Una altra historia foren els Ja T'ho Diré. Vinguts de Menorca i instal·lats a Biure d'Empordà. Conscients que el que no podien fer és quedar-se quiets treuen al mercat És blau es fester (1991) i Dos o Tres (1993) i giren sense parar sobretot a les comarques gironines.

Ja T'ho Diré, de Ciutadella al món (passant per l'Empordà)

El seu creixement anirà de menys a més fins que l'any 1995 treuen el Moviments Salvatges que és el seu salt definitiu i reeixit.

Si Vens - Ja T'ho Diré

Els Zitzània, un grup que en el període que he separat aquesta crònica només tragueren una maqueta, l'Orquídies i Ortopèdies (1994), tot i això fou molt venuda i amb molta repercussió, la banda tenia tots els números perquè anés pel camí de l'èxit.

Zitzània: màscares, gàbies, bolets i màgia

Veus discrepants, altres veus

Arribats en aquest punt, aparegueren bandes que tenien clar que la seva música ni tenia d'estar unida a la llengua catalana, ni a unes coordenades que semblaven marca de la casa dels grups gironins (o sigui, rock blues o blues rock dels anys 70, barrejat amb regaee i una lleugera capa hippie i/o pop). Els Lazy Sundays reivindicaven els anys daurats de la psicodèlia anglesa amb algun toc de pop via Beatles.

The Lazy Sundays, turistes psicodèlics

En una ona semblant els Crytones, encara que una mica escorats cap el rock and roll d'en Chuck Berry i el blues que practicaven en els 60 els Rolling Stones. També Los Carbónicos, grup de Roses que es prodigaven en fer versions.

Maqueta de The Crytones

I evidentment, també hi havien, hi hagueren i avui encara n'hi han que practiquen la música en castellà. Els Komando Moriles era un referent de el ska a les comarques gironines i més concretament de La Bisbal. Grup amb una llarga trajectòria i que la seva eclosió va ser paral·lela al boom gironí.

Komando Moriles, ska i vi

També de La Bisbal eren un altre clàssic de banda que cantava en castellà, els Dr. Moriarty, encara que amb poca sort a l'hora de treure discs, igual que els vidrerencs El Secreto de Dorothy Malone. El grup que en castellà i de les comarques gironines que ha resolt amb més èxit la seva carrera han sigut els Áspid, grup de heavy metal, amb un recorregut llarg i fructífer, tant en discos com en concerts.

Lligues inferiors

L'escena gironina, com tots els grans moviments de bandes i de música, també va tenir gent que es va engrescar en fer coses i que els resultats malauradament no foren els esperats, tot i que en alguns, la seva qualitat era inqüestionable.

En un primer estadi hi han els que publicaren àlbums i que funcionaren momentàniament. Els Pixamandurries, grup amb influencies punks pariren un parell d'àlbums però la seva proposta va acabar restringida als cercles radicals.

Una Brillant Idea - Pixamandurries

Els Digit Arts, grup sorgit amb components que estaven al capdavant dels prestigiosos estudis Music Lan d'Avinyonet de Puigventós. Tot i haver publicat un parell d'àlbums els resultats foren minsos.

El Sentit de la Raó - Digit Arts

Quercus de Sant Feliu de Guíxols, un altre grup amb bons músics que tampoc l'encertaren. Blues de Rostoll, banda de blues amb tot un estol de músics de qualitat, en què aviat els seus membres es desentengueren del projecte i n'endegaren d'altres, just després de gravar un parell d'àlbums.

Blues d'aquí i d'allà - Blues de Rostoll

Zoo-il·lògics, grup banyolí, aconseguí colar un parell de hits, gravar un àlbum i adéu-siau. I a principis de la dècada sorgiren els 972, tot i treure un disc, a nivell musical i de lletres foren bastant pobres, i amb la creixent població musical no tingueren massa a fer.

I encara més avall hi havia grups que amb molta voluntat aixecaren projectes, de vegades esbojarrats, d'altres més centrats o esperant que els hi toques la flauta. El grup emblemàtic foren els Parriana, banda amb molt de camí fet i tot un clàssic de l'aparador gironí.

Petit Diàleg - Parriana

Altres foren els gironins Kemdefé, els Fred de Peus, Toca al Dos i els Cau del Duc de Torroella de Montgrí. Potser perdedors, però que proporcionaren nits de directes plens d'entusiasme i bones vibracions.

Putnam Silt Loam - Trilobite. So anyenc i de tornada

2010-03-18T17:57:00.010+01:00

Perden-me en mil histories, una mica havia arraconant la música immediata. I quasi m'havia oblidat a aquest amic d'avui que he conegut en els insondables móns, galàxies i immensitats de xarxa. Com definiria la música de Trilobite? Doncs amb un inconfusible so anyenc, que no se li cauen els anells si es té de posar vents o uns deliciosos acordions de gust afrancesat. Com si al Leonard Cohen se li hagués aclarit la veu i toques el trombó o en Tom Waits és deixes de parides excèntriques i conserves l'arrel. I com si tot dos a la vegada, estiguessin de tornada de tot i amb un punt amargat que tenen els perdedors. Potser el primer àlbum de Trilobite era un pèl insubstancial, però amb el Silver Skin han donat en la diana i us recomano que l'escolteu. Salutacions!

La Moguda Gironina - Crònica incomplerta, nostàlgica i potser errònia. 2- La irrupció de les grans bandes (1989 - 1991)

2010-03-15T18:49:00.024+01:00

En la frontera de dues dècades

Hem vist en el capítol anterior, la gestació d'alguna de les grans bandes gironines. Les coses en el món de la música no surten per generació espontània o hi aterren per casualitat. Els grups i bandes van covant el seu arsenal en l'espera de temps amb bons auguris o directament es tiren a la piscina esperant que estigui omplerta. I per suposat, pel rock fet a comarques va ser una sort que es donessin els barems necessaris perquè hi hagués un esclat de grups i música.

Sopa de Cabra, arribar i moldre

Aquests dies he revisitat la banda d'en Gerard Quintana. Sobta que poguessin aconseguir el que ja a aquestes alçades tot déu sap. Que una banda de rock en l'estil dels anys 60 i 70 pogués arrasar amb tot, des d'un racó de Catalunya.

Sopa de Cabra, abans de les grenyes d'en Gerard

I el millor, sense tenir deutes amb ningú, ni amb la llengua catalana ni amb la música hereva de La Nova Cançó. Per suposat si que havia una línia que connectava amb en Pau Riba (sens dubte, el músic més influent a Catalunya), però res més. Era el moment i el lloc. I a rockejar. I un hit com "L'Empordà" va obrir moltes portes, primer les dels cors dels gironins i després, les de la resta de Catalunya.

L'Empordà - Sopa de Cabra

I son els dos primers àlbums dels Sopa: Sopa de Cabra (1989) i La Roda (1990) àlbums de rock sense complexos, bastant influïts pels Rolling Stones amb algun toc de regaee i country, i amb lletres desvergonyides i que tocaven els temes habituals d'una banda de rock en un país normal: l'enfrontament al sistema, l'amor i el desengany, i de vegades (malauradament, també en principi), amb algun apunt de moralina.

Sangtraït, fent els deures

Conscients que lo seu era el rock dur, ratllant al heavy metal, els Sangtraït no es varen encaparrar massa en si tenien de canviar d'estil o treballar en algun súper hit. Era millor seguir com sempre, perquè les coses ja anaven bé, els Sopa de Cabra havien obert mercat i la gent de La Jonquera ja feia anys que hi estaven en el negoci, tenien taules per enfrontar-se a qualsevol escenari, petit o gran. Treuen l'any 1990 el Terra de Vents, un disc totalment acord de com es feia la música llavors.

No Recordo - Sangtraït

Sui Generis, banda tipus

Si hagué a Girona una banda tipus, amb tots els tòpics típics a nivell estilístic, són sense cap mena de dubte els Sui Generis. Amb un excel·lent guitarrista comandant la nau, en Jep Pradas, junt amb en Jordi Bonet al baix i que acabaren completat en Pato Àlvarez a la veu, que provenia de la Mami Oplins Band i en Pau Marques que militava a Swimg Sec i que temps desprès s'uniria als Umpah-pah.

Jep Pradas, "guitar hero"

Graven a Mallorca i treuen l'any 1989 l'àlbum Sui Generis. Un disc amb les coordenades abans esmentades, blues rock o rock blues, amb algun esquitx de pop. Malauradament per a ells, no tingueren la projecció dels Sopa de Cabra i tret d'alguna sortida puntual, la seva zona d'actuació fou sempre les comarques gironines.

Kitsch, fora del ramat

Com he dit abans, el rock dels anys 70 (tipus Led Zeppelin , Deep Purple, Free, Bad Company, Jetro Tull o Thin Lizzy) amb alguns tocs de reggae, country i pop, era la font d'inspiració principal de moltes bandes de les comarques gironines, que llavors estaven nasquen o que ja començaven a caminar.

Kitsh, etapa post-Kitsch III

Per sort no tothom feia el mateix. Com vaig comentar en el capítol anterior, els amics de Banyoles són dels que saben desmarcar-se d'aquesta onada. Treuen l'any 1990 el primer LP, Kitsch. Rock amb majúscules, però amb influencies gòtiques, amb remanents de The Cure i Joy Division, i unes lletres sobresortint de la mitjana. Aquí no hi ha parides tòpiques o cançonetes d'amor. No, no. El que hi han són lletres corrosives, presons mentals, ofec emocional o obsessions malaltisses. Molt més acord amb els temps que corrien. Un disc molt brillant a nivell de lletres, composició, producció, que contrasta molt amb el que es feia en general a l'escena gironina.

Treuen l'any 1991 el Kitsch II, una continuació amb els mateixos paràmetres que l'anterior, potser donant un pèl de cantxa al pop i no tant aconseguit com el primer, però amb la mateixa potencia a les lletres. Ja a l'any 1992, surt el seu directe Kitsch III, en opinió meva, dels millors discs en directe facturats a Catalunya.

Oracio II - Kitsch

Umpah-pah, de Salt i Girona al cel

Fa poc s'ha editat un disc d'homenatge a aquesta banda. Sens dubte, de les bandes més influents sorgits de l'escena gironina. Amb un líder carismàtic, excel·lent lletrista i ja llavors, un pèl passat de voltes, l'Adrià Puntí.

Umpah-pah, els fruits d'investigació botànica

Combinant pop, blues, regaee, els Umpah-pah són un pas endavant i de qualitat de La Moguda Gironina. Raons de Pes (1991), un disc de referència, desbordant de qualitat i bon fer, i amb un single com "La Catximba (i els Rostolls d'Angelina)", que els projectarà fins l'infinit.

La Catximba (i els Rostolls d'Angelina) - Umpah-pah

27-04-1990. Concert a les antigues casernes. Tothom mira cap a Girona

En aquesta data actuaren els Umpah-pah i els Sopa de Cabra a les antigues casernes de la ciutat de Girona. Va ser retransmès pel Canal 33 de Televisió de Catalunya. I a parer meu va ser la consagració definitiva de La Moguda Gironina. Tot el remanent de feina silenciosa que s'havia fet en aquells anys quedava consagrada. I l'aixeta va restar oberta durant anys, perquè molta gent s'unís al moviment, amb més o menys fortuna, i que va posar a les comarques gironines en el rovell de l'ou de la música manufacturada a Catalunya.

Bevent Passat - Umpah-pah

Dies de Carretera - Sopa de Cabra

Villagers Begin Building - Stephen Endelman de la pel·lícula L'anglès que pujà un turó però baixà una muntanya. Èpica costumista

2010-03-12T17:58:00.005+01:00

Aquests dies que han estat de dificultats per a la gent que viu en pobles petits a causa del temporal de nevades i que són els darrers en rebre les ajudes quan es troben en dificultats i a ells els hi dedico aquest post. I és que al final només es pot confiar en el que es té, una mica com en aquesta pel·lícula, en què un poble s'uneix quan uns topògrafs els volen rebaixar una muntanya i considerar-se un simple turó. La banda sonora firmada per Stephen Endelman té tocs èpics tot i ser un film costumista. Dir que aquest tall instrumental ha sigut utilitzat pel programa de ràdio La Rosa de los Vientos del malaguanyat José Antonio Cebrian i que actualment presenta en Bruno Cardeñosa. Salutacions!

La Moguda Gironina - Crònica incomplerta, nostàlgica i potser errònia. 1- Com si haguessin passat un milió d'anys (1982 - 1988)

2010-03-08T12:38:00.023+01:00

Intro

Que difícil se'm fa rememorar el que va començar ara fa més de 25 anys. N'hi ha diferents raons, una és que no vaig estar-hi implicat fins ben entrats els anys 90, encara que la meva aportació personal va ser més aviat minsa i de 3ª regional divisió d'aficionats. Que puc dir jo? Miraré tant com sigui possible, remetrem a les dades històriques, encara que com diuen en una pel·lícula, si hem de triar entre la veritat i la llegenda, millor que sigui la llegenda. No espereu un estudi exhaustiu, amb cada mínim pas de les bandes, ni molt menys. Seran només, unes breus pinzellades, abans que els records es perdin en la boira del temps.

Al parlar de rock català, música cantada en català, o tant sols, música feta a Catalunya, només fan que caure-l'hi al damunt, tot un seguit de perjudicis, befes, desqualificacions i un munt de coses dolentes. Clar que hi ha coses mediocres d'aquells temps, sóc el primer en no negar-ho. Però malgrat això, uns quants grups amb molt poc a guanyar i molt a perdre, varen llençar de nou la música feta a Catalunya i les comarques gironines en sigueren un dels centres principals.

Per acabar aquesta intro, voldria dedicar aquesta repassada de La Moguda Gironina a tots els grups, persones, i d'altra gent implicada, que es varen quedar en el camí, o sigui la gran majoria i que molts no apareixeran en aquestes ratlles. Aquells que s'hi gastaren hores, calers, paciència i una part de les seves vides a intentar-ho, en somiar, a cultivar-se i abocar el seu imaginari per la música. Va per ells.

Sota la muralla

Un dels primers records que tinc sobre La Moguda Gironina, era jo mateix caminant per la muralla de Girona, llavors estudiava i tot fent campana, aprofitava per passejar per l'immortal ciutat, suposo que era la primavera del 1986. Fou una jornada mirant des de dalt de la muralla cap el carrer St. Josep i l'edifici on hi ha avui l'UNED (a la foto, l'edifici de color groc) que vaig veure, com en diem aquí, uns peluts en la plaça del cantó (actualment, i com podeu veure, està enllambordada), jugant a futbol uns, i un tocant la guitarra. Desprès em vaig adonar que alguns d'aquells individus eren components dels Sopa de Cabra, grup que suposo tots coneixeu i en parlaré en el següent capítol.

L'edat de pedra

A mitjans dels anys 80, Girona s'havia desempallegat de la imatge dels anys setanta, que s'autonomenava "petita, grisa i trista". Els col·lectius okupes i d'insomisos campaven arreu i com mai s'havia vist abans a Girona, i per afegitó, alguna cosa s'anava movent en el món de la música. Grups de llavors eren els Mamy Oplins Band, Swing Sec, Chuck Birres Band o els Copacabana, que començaven a caldejar l'ambient. Grups realment seminals, d'on sortiren bandes senyeres com els Sui Generis, els Sopa de Cabra, Umpah-pah i uns quants més. I com a punt reunió hi havia el carrer Nou del Teatre (l'anomenat Carrer dels Torrats), encara que no era un indret on hi hagués locals de música en directe, eren més aviat bars i locals on es reunia la gent i havia intercanvi d’idees, i d’altres mogudes culturals paral·leles.

El carrer Nou del Teatre

En aquest sentit, Girona sempre ha sigut molt provinciana, hi ha hagut sempre molt pocs llocs a la ciutat que poguessin oferir música en directe, cap d’ells ha tingut una continuïtat perllongada en el temps, i per més inri, tampoc cap sala o local que aglutines La Moguda Gironina. Apart que l’alcaldia de Girona mai ha volgut canalitzar o ajudar amb massa entusiasme, tret dels locals d’assaig de La Campsa, quan ja tot estava engegat. En aquest sentit, sempre ha donat l’esquena a la música feta a la ciutat. Girona fou l'epicentre, però a fora, les coses ja havien començat.

Tu, jo i la circumstàncies - Copacabana

Banyoles es vesteix de negre

Uns dels primers grans grups a començar-ho tot foren els Kitsch que es formaren l'any 1985 a Banyoles. El so obscur i gòtic, típic dels 80, influenciat pels The Cure i The Jesus and Mary Chain impregnen a fons la seva música, com en donen fe les seves dues primeres maquetes: Les Mosques (1987) i Capsa de Trons (1988). Algunes de les cançons que hi apareixen, tornaren a ser gravades ens els seus primers dos llargues durades.

Kitsch, primera formació

L'Eix Empordanès

L'Empordà ha sigut com un graner d'on una quantitat ingent de grups que ha mogut molt l'ambient musical. I si hi ha un poble que inclòs ha rivalitzat amb Girona ha esdevingut La Bisbal d'Empordà, d'on han sortit bandes de tota mena de pelatges estilístics. Del ska al rock dur, del brit-pop al rock de garatge passant pels cantautors, que ja en parlaré més endavant. Torroella de Montgrí, Sant Feliu de Guíxols, Palamós, pobles on també comencen moure's amics amb la il·lusió de rockejar.

Però no oblidem l'Alt Empordà. Terra ventada per la tramuntana i pel rock dur com en Joan Cardoner i els Terratrèmol o, evidentment els Sangtraït. Aquesta banda formada l'any 1982 a La Jonquera i amb una llarga trajectòria, llança l'any 1988, Els Senyors de les Pedres, un dels punts d'inici de La Moguda Gironina.

Sangtraït, temps primitius

Un diumenge qualsevol, emboirat i fred

El primer disc que vagi sentir de La Moguda va ser el disc esmentat dels Sangtraït, un diumenge tardoral, amb un cel lletós, emboirat i depriment. Un conegut del poble, de nom Joan, va posar la cinta, en un trajecte entre Fornells i Llambilles, en direcció a alguna discoteca. I alguna que va sonar va ser aquesta:

L'enigma de l'estel - Sangtraït

Begging My Weaknes - Barnaby Bright. Percepció sonora equivocada

2010-03-03T19:38:00.004+01:00

No sé si us ha passat alguna vegada, que sentint una cançó o una melodia, aquesta us feia tornar molt enrera en el temps. Ha sigut el cas d'aquesta cançó. M'ha fet recordar un anunci de colònia per a dona, de crec, els anys 70 o de principis del 80, que es deia Eau Jeune. Vaig investigar i vaig trobar l'anunci. I no. No era la melodia que en pensava. Era més propera al "A Whiter Shade of Pale" dels Procol Harum. Tot i això, torno escoltar aquest tema dels Barnaby Bright, i em sona la melodia, però se'm escapa de qui es. Si us sabeu qui és l'interpret, no dubteu en comunicar-m'ho.

Coward - Vic Chesnutt. Mercès per la música, Vic

2010-03-01T16:54:00.005+01:00

Al Vic el vaig conèixer fa molt i molts anys i de manera inconscient en un disc de promoció del Rock de Luxe. I malauradament l'he tornat a redescobrir quan ja ha sigut massa tard, quan es va suïcidar aquests nadals, una època nefasta per l'espècie humana. Us deixo amb una cançó que és tot un reflex del dolor. Vist ara no deixa ser un cant desesperat i esgarrifós de com les dolències físiques ens condicionen envers a la resta dels humans i que el nostre músic d'avui patia des de els 18 anys. Vic, 0n siguis, mercès per la música.

Recomanacions MySpace: Andrey Vinogradov. L'oració de la viola de roda

2010-02-27T19:00:00.008+01:00

Avui us presento a aquest músic rus, prestigiat en la musica tradicional rusa, i més concretament en un instrument que a mi sempre m'ha fascinat el so: la viola de roda. Al contrari d'altres instruments que es tocaven a l'edat mitjana, la viola té un so constant, com un lament. La cançó del vídeo és increïble, es com un mantra, espero que en gaudiu tant com jo. Salutacions!

MySpace: Andrey Vinogradov

Going inside - John Frusciante. La veu introspectiva. Estreno nova secció

2010-02-24T19:57:00.006+01:00

Hola a tots. Com és la tònica d'aquest any, estreno nova secció. Aquesta la dedicaré a aquelles cançons que ja han passat, i potser la seva repercussió ha sigut mínima als mitjans però que en lo personal si que han deixat petja. Que dir d'aquesta gran cançó? Doncs reflexa el viatge cap a l'interior, desprès d'una època autodestructiva del John. Sorprèn molt la via tant diferent amb la de la seva banda Red Hot Chilli Peppers. I amb un vídeo d'en Vincent Gallo que visiona perfectament, un lloc, un moment i un estat d'ànim. Que ho gaudiu!

</div>

Fins els pebrots de la dreta més cavernaria. Embustero - Sotánica, Diguem no - Raimon

2010-02-19T00:17:00.006+01:00

Com diu un polític de Balears "aixó és es colmo". L'amic Chumari com podeu veure, fent amics ahir a Oviedo. El tema de la dreta cavernaria està arribant a uns extrems insuportables. L'ex presumeix que sap coses que no sabem, a sobre fardant de que sap fer de bomber, quant ell ens va ficar en una guerra, només per acontentar al seu amiguet texà i així poguer penjar-se una medalla. Us semblarà estrany que digui aquestes coses en un lloc on sol haver l'anàlisi i la reflexió més meditada cap a un punt diametralment oposat a la política com és el món musical, però és que aquests curts de gambals estan desbocats. Només pensar que ens puguin governar uns aguirre, uns camps, un pensa en cavar un forat i no sortir mai més d'ell.

A sobre ahir llegeixo que volen rebentar, el que potser sigui, un dels últims concerts d'en Raimon a València, per part d'elements més dretans. Que us donguin feixistes!

Com no, ho faré posant música, per que us deleiteis. Primer, un va dedicat al talibà que enarbora la bandera i que arenga a les mases, de tots vosaltres conegut. Li dedico al Caín, que de segur disfrutarà com un beneït.

I és clar, en Raimon, Dient No a la impunitat, el sarcasme i la imbecilitat. Us deixo la lletra:

DIGUEM NO

Ara que som junts

diré el que tu i jo sabem

i que sovint oblidem:

Hem vist la por

ser llei per a tots.

Hem vist la sang

—que sols fa sang—

ser llei del món.

No,

jo dic no,

diguem no.

Nosaltres no som d'eixe món.

Hem vist la fam

ser pa

dels treballadors.

Hem vist tancats

a la presó

homes plens de raó.

No,

jo dic no,

diguem no.

Nosaltres no som d'eixe món.

No,

diguem no.

Nosaltres no som d'eixe món.

QUE NO, CABRONS!

Riding the Rods - Murry Hammond. Iòdel esquitllent

2010-02-13T20:30:00.009+01:00

En l'àlbum d'en Murry Hammond, I Don’t Know Where I’m Going But I’m On My Way, tot té un toc de pausat, de veus ressonants, i sense massa escarafalls. Tot i això, he escollit la cançó d'avui perquè té un iòdel amorós i tranquil, no fa cap demostració passat de voltes, o que s'acosti a l'estil bavarès o tirolès. Espero que us agradi. Salutacions!

Sé que m'espies i Atracament a la Carta de la pel·lícula Un Parell d'Ous. Viatge a les profunditats dels anys 80

2010-02-11T21:36:00.004+01:00

Us convido avui, que us submergiu en les profunditats ignotes dels anys 80, en l'obscur i torbador món del director Francesc Bellmunt. La pel·lícula que faig referència és una comèdia esbojarrada on hi ha una mescla estranya de punks, gòtics, heavys, pijos i tot el que volgueu. He de reconèixer que les dues cançons les he ballat en la discoteca i eren de les més celebrades en les pistes de ball. Això si, la pel·lícula i les cançons han envellit molt malament, encara que l'agredolç sabor de la nostàlgia sempre pot més. Destacar que la cançó "Atracament a la carta" fou un dels primers raps cantats en català. Disfruteu-les!

Sé que m'espies

Atracament a la Carta

Ragtime Concert - Nexus (1977). Música extrema per no iniciats

2010-02-07T12:03:00.010+01:00

Hola a tots! Avui i com resa el títol us presento un disc estrany i amb música extrema per no iniciats, que va ser dels primers àlbums de vinil que vaig adquirir. Fou en una botiga de Girona, on si compraves un parell de discos podies emportar-te un altre. Com que els altres no em feien massa gràcia i el d'avui posava concert a baix, doncs me'l vaig quedar. Quina seria la meva sorpresa al posar-lo a casa, que tot era un concert de xilofons! Per suposat és un dels que menys he punxat dels que tinc a casa. Tot i això, el xilofon en aquests anys ha aparegut en discs de pop o de cantautor con els Eggstone o en Sufjan Stevens. La meva sorpresa també ha sigut quan he trobat uns quants vídeos al YouTube d'un concert fet al Japó. Aquí en teniu un parell, que els gaudiu!

Ragtime Concert (Primera Part)

Ragtime Concert (Segona Part)

A Storm Is Going To Come - Piers Faccini. El camí del descobriment

2010-01-30T13:01:00.008+01:00

Com moltes coses que em passen, deambulant pels ignots camins que ens proposen les cançons, afrontar un llarga durada té el deix del repte, de saber captar el que ens diu qui hi ha rera l'obra feta. És el que m'ha passat amb en Piers Faccini i el seu disc Two Grains of Sand, que encara l'estic descobrint, com en molts d'àlbums que en un principi no em deien res o ben poc, però alguna cosa per dintre barrinava perquè seguis i anés descobrint. I la majoria de vegades, aquests reculls al final m'han sigut imprescindibles. Potser perquè un disc té la suficient entitat per fer-nos canviar.

Recomanacions MySpace: Jeffro Bodeen. Emocioneu-vos també

2010-01-25T20:08:00.013+01:00

Avui és per mi un plaer presentar-vos a un artista de cap a peus, amés que he pogut contactar amb ell i creuar-me alguns mails. De la gent que sentit al MySpace el Jeffro és dels millors i amb més talent. Té una cançó grandiosa, dedicada al seu germà que es diu "Ode To Brother", una cançó que per ella mateixa transmet el dolor de la pèrdua, no cal saber anglès, ho notes a l'instant. I d'altres que són enormes com "Leaving Kosovo", "Gone Is The Day", "Somthing I Said". Si les voleu escoltar aquí teniu un reproductor:

Us deixo la seva adreça Mp3.com.au

mp3.com.au/JeffroBodeen

i del MySpace

MySpaceJeffroBodden