23 de setembre 2011

Gràcies per la música, R.E.M.

Suposo que la majoria de vosaltres ja sabeu la notícia que ha inaugurat aquesta tardor, la separació dels R.E.M. Per a molts de nosaltres, els amics georgians eren el mínim comú denominador, la surgència alternativa que va matxucar els mercats, però ho va fer de forma serena, sense escarafalls, amb una forta càrrega política a vegades, i en altres, amb dolor i nostàlgia. Els veritables fans no hem lamentat la seva separació, no hi haurà una onada massiva de crides perquè no es separin. Els R.E.M. feia molt temps que semblaven enrocats en el seu estil i que el millor de la seva música ja ho haviem donat. Era com el vell amic, que celebres els seus èxits, però la seva música ja tenia un toc minvant, el que en el principi era un traçat serè i tranquil, en els seus darrers treballs tenien un patina accelerada i precipitada, amb masses mirades cap enrere. Sobre la seva discografia, ja vaig dir el que pensava en l'article que vaig escriure amb el Midas al seu blog Exquisiteces:


Us deixo amb aquest tema, crepuscular, nostàlgic, però que també celebra l'amor. Gràcies per la música, R.E.M.

Electrolite - R.E.M.

6 comentaris:

Chals ha dit...

Estic amb tu, ja era el seu torn. Portar l'underground a primera línia tal i com ho feren no era gens fàcil. Quina trajectòria Nahim! podrien ja formar part de l'olymp dels clàssics ¿no?
Salut Nahim

Johnny ha dit...

Aquí està la clau: "......feia molt temps que semblaven enrocats en el seu estil..." Forever R.E.M. (fins al 96 més o menys).
Abracada.

Nahim ha dit...

I tant Chals! Per a mi el seu primer àlbum els va marcar de manera definitiva, es podrien haver quedat per sempre més com una banda petita. Només cal observar totes les bandes contemporanies de R.E.M.: Green on Red, Georgia Saltellites, Jason and the Scorchers, etc. Totes elles apenes vàren sortir del cercle de clubs i festivals i la majoria son bandes que han quedat pero associades a un temps, i no s'han expandit més. Per a mi ja ho estàn en l'olimp, per tota la seva carrera. Merci per haver passat per ací, ens veiem per la xarxa benvolgut Chals!

Nahim ha dit...

Si, Johnny, encara que ja ho saps, per a mi el Up es el seu darrer gran àlbum, que quasi els costa la separació llavors. Per a mi, després ja tots els seus següents treballs, no recuperaren la brillantor del passat, ni feren una evolució cap a ambits interesants. De totes maneres dic el mateix, forever R.E.M. ens els nostres cors. Una abraçada company des de Girona i comarca!

Ramir Guiu ha dit...

Recordo haver punxat als REM el seu album GREEN (de color groc)amb la cançó Stand, als meus inicis a la ràdio, quan encara no hi havia CDs, ni itunes, ni spotify. De fet, molta gent només tenia alguns K7s que et passava algun colega i la ràdio...
I veure ara anunciant el seu final, convertits en tota una institució musical!!
Gran grup.

Nahim ha dit...

Si Ramir! Jo també vai descobrir als R.E.M. amb el Green y amb el "Stand". De totes maneres l'aire infantil, provient dels Talking Haads no em va acabar convencer. El seguent single si que em va acabar d'enganxar als georgians i que va ser la tremenda i brutal "Orange crush". Fou una llàstima que molts crítics americans, veiren el Green com una resposta al The Joshua Tree, quant no en el fons no tenen res a veure. De totes maneres amb el Out of Time esbandiren qualsevol dubte al voltant del quartet d'Athens. Merci per passar-te. Salutacions!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...