I malgrat tot, que tingueu un bon Nadal! 25th December - Everything but the Girl

Quants sentiments contradictoris produeix el Nadal. Per una part et reuneixes amb gent en què la majoria d'any no veus, i per altra banda, produeix molta nostàlgia, veus un altre any que ha passat. Una mica és tracta la cançó dels Everythig But The Girl. La melancolia, les coses que no has aconseguit, la inseguretat que no marxa amb el pas del temps. I a més, aquest tema m'imbueix per carrers deserts, de fred a les galtes, de camins en blanc i negre. Espero que us agradi la cançó, i que malgrat tot, que tingueu un bon Nadal!

Recomanacions MySpace: Carcoma. Hereus d'un passat recent

Molta merda s'ha llençat contra el rock que s'ha fet a l'estat espanyol, titllat-l'ho de poc professional, de barri baix, de borratxos, de drogates, i un munt més de coses dolentes. No ho nego,  segur que alguna cosa serà veritat, però és el rock que s'ha fet aquí, el que hem sentit tota la vida, que hem crescut amb ell, i que ell ha crescut amb nosaltres, no parlo de la música que s’estilava els anys 60, ni de la famosa Movida Madrileña, sinó al rock que es va fer des de meitat dels 80 fins a principis del segle XXI. I crec que la banda que us presento avui, en son un dels hereus remarcables. Els de Gata de Gorgos són beneficiaris de gent com Rosendo, Siniestro Total, Sopa de Cabra, Seguridad Social, Ilegales, Sangtraït, Los Enemigos, Sui Generis, i els estrangers Zodiac Mindwarp & The Love Reaction i The Troggs.

Els Carcoma facturen temes sense concessions, però sorprenen de lo cristal·lins que els han parit (tant a nivell musical com en les lletres). No trobarem en aquesta banda, disquisicions existencialistes o filosofies profundes, no, no. L'estil és realista i cru, on posen l'ull posen la bala, amb algun toc de crítica social i també un fons molt bo d'humor. Us destaco algunes cançons del seu disc Mejor en el Infierno.

"El gallo del corral". Velocitat, rock d'alt octanatge i xuleria a l'estil d'en José Manuel Casañ,  abans que caigués en mans de la mescla intercultural.

"Comecocos" , o la caixa tonta, o la petita pantalla, ens tornen a recordar de com quedem atrapats, bocabadats devant d’Operacion Triunfo o Sálvame. Destaco l'orgue Hammond i també un bon treball de guitarres, amb un parell de solos més que notables.

"Nunca", no podia faltar la cançó de despit, de l'amor que vol retornar, però que saps que és impossible. Rock and roll clàssic amb guitarres rugents.

"Mundo enfermo". Si, si. Un altre cop rock posant el turbo, una, dues, i més i més guitarres que superposen, que et fa botar en un concert, que t'alça la mà banyuda, és com mirar pel·lícules de terror de sèrie B, on la diversió i l'horror es divideixen la feina.

Us deixo els seguents enllaços:

Ací podeu descarregar l'àlbum: http://carcomadicto.bandcamp.com/

MySpace: http://www.myspace.com/carcomadicto

Facebook: http://www.facebook.com/pages/Carcoma/70222040867?v=info

Contractació:  carcomadicto@hotmail.com

La pistola de papá – Carcoma

Deliverance - The Mission. Quan tots érem herois

Temps era, entre dues dècades, on els escenaris eren sòlids, on la música encara deia molt, on es lliuraven batalles èpiques, on encara hi havia lloc per la innocència. Temps era que un tema s'allargava i no cansava, on destacava la cançó, no els instrumentistes, que un concert t'omplia i  que recordes durant tota aquesta vida. Temps era, que músics i públic érem herois i la nostra religió era la música, tot el contrari d'avui. Recordeu amb mi...

 

Torch Song - Marillion. Il·luminant el camí descendent

La cançó que us presento avui, és filla d'un temps en què la destrucció amb les drogues (l'alcohol en el tema) era quelcom normal. La lletra té un deix depriment, i diria que autobiogràfic. Kerouac, el camí de l'excés, i cremar-se abans que un es faci massa gran. Per sort, molts d'aquests paràmetres de les joventuts dels anys 60-70-80 han quedat bastant obsolets, un romanent del romanticisme que fou traslladat hàbilment al segle XX. Tanqueu els ulls i marxeu cap el camí il·luminat...

Anatomia d'imatges. Estreno nova secció. Undercover by the night - The Rolling Stones. Un videoclip pioner?

Amb ànim de fer una radiografia del que ens expliquen els videoclips musicals estreno aquesta nova secció, espero que us agradi.

The Rolling Stones, un dels grups musicals definitius de la història del rock i el pop. I transgressors. Van posar en el punt de mira, el que altres grups dels 60 i 70 amagaven, i que eren les drogues, el sexe, la vida dissipada i algunes coses més, com escandalitzar no només a les ments puritanes. Per exemple, en el disc Black and Blue van posar nervioses a les feministes penjant en els rètols de publicitat a una noia lligada amb signes d'haver passat una sessió de sadomaso, dient que li agradaven els Stones.

Els Stones, terror de les feminazis

Centrem-nos en el videoclip. Llançat com single del seu àlbum Undercover, va ser per a molts el descens definitiu d'aquesta gran banda i que ja mai més ha tornat a remuntar. A manera genèrica direm aquest tema és una crítica ferotge al govern de bastants països hispanoamèricans, on la corrupció, els segrestos, les execucions, conviuen tranquilament amb el luxe, les drogues i l'ostentació més vergonyant.

El videoclip són tres històries que s'entrecreuen i on el punt de trobada són els aparells de TV. La primera i principal és el segrest del Mick Jagger i el seu posterior alliberament pel seu germà bessó bigotut i la seva noia. La segona és la parella d'adolescents que aprofiten que els pares s'han sortit per muntar una sessió de morreig i magreig. I la tercera i que cimenta el clip, són els Stones tocant en un club, on ens regalen primers plans dels morros d'en Mick.
Tot el muntatge s'inicia amb un pla general d'uns edificis, amb uns polis vigilant a les teulades mentre a sota hi ha la festa. En la llunyania se senten trets. Sona dèbilment una cançó dels Stones, crec que és "Miss You". Tot seguit ens presenten a un banyista que està en un matalàs inflable a la piscina, armat, i llegint una novel.la d'en Woody Allen. Llavors amb un moviment en panoràmica, recorren tota la festa fins a trobar al Mick, vestit de blanc i llegint un diari en castellà. Apareix el Keith amb una màscara calaverica, acompanyat de dos pinxos, un amb un mocador i un altre amb una màscara amb la llengua fora (Com el famós símbol estonià que van estrenar al Sticky Fingers, per cert ¿els sequaços d'en Kiz són en Ron Wood i el Bill Wyman? que algú em respongui) entrant a sac a l'habitació del germà bessó (que aquest està veient el show dels Stones a la televisió) i el segresten sense donar-li temps a dir mu. Mentre la noia al llit es fa la longui i s'amaga entre els llençols i els segrestadors són tan rucs i cecs que no la veuen i això que tenen el catre al costat. Volia fixar-me en aquesta escena i de pas llançar una reflexió i si algú em pot donar rèplica. Sempre s'ha dit que entre els Stones i els Beatles va haver-hi bon rotllo i que van col.laborar junts, i bla, bla, bla. Malgrat que poc després de llançar el Let It Be, els Stones van replicar amb Let it Bleed. I crec que amb la noia del videoclip fiquen més dits a la nafra. A mi em recorda horrors a la Yoko Ono, amb aquesta cabellera característica. A més, hi ha altres dades inquietants.: El John Lennon i la Yoko Ono van fer una famosa protesta a Amsterdam contra la guerra del Vietnam, ficant-se durant dies en un llit. A més, la noia apareix acompanyada d'una guitarra acústica, com si substituís en Lennon.

John Lennon "jaggent" amb la Ono

El videoclip està ple d'imatges violentes, com l'execució d'un presoner enmig d'un pont (crec que és la segona execució en un videoclip musical, després d'en Jim Morrisson a "The Unknow Soldier"), les fotos dels morts violentament al àlbum de fotografies del poli greixós, o l'entrada del cotxe a tota hòstia a l'església. Aquesta escena va tenir una agra resposta per la cúria catòlica i altres grups cristians i van titllar a la  banda de satànica (això de disparar a les escultures dels sants i de Jesucrist els hi va fer tanta gràcia com una guitza als ous). Per cert, en Richards va tenir de gaudir d'allò més disparant el tret mortal al Mick bigotut. Altres escenes remarcalbes són la dels enamorats, en què es dediquen a fer zapping i no es decideixen entre el segrest o el concert dels Stones. I l'escena final és descollonant, amb l'entrada dels pares (el pare per a més inri, militar) enxampant a la parelleta enmig d'un magreig d'allò més calent, i apagant (i tancant el videoclip) a cop de comandament a distància (un altre dada pionera, aquest tenia de ser un dels primers videoclips a utilitzar activament el comandament per canviar d'escena i anar picotejant de les diferents històries que s'entrecreuen en el videoclip).

Per acabar dir que algunes imatges van ser utilitzades en un mític programa de videoclips de la Televisió Espanyola a Catalunya que es deia Pleitaguensam, que tenia de ser també dels primers que només es nodrien de videoclips. I recomanar un post que es va fer en Woody Jagger sobre els Stones i que va aparèixer fa poc (aquí). A gaudir!

 

My Life In The Bush Of Ghosts - Bryan Eno, David Byrne. Avantguarda i experiències religioses

Avui és un dia estrany, com passa quant hi ha algun esdeveniment a prop i encara que en sóc bastant aliè, m'afecta i afecta a les persones que en principi en son reticents. Parlo de la vinguda al Papa a Barcelona a consagrar la Sagrada Família, obra del genial Antoni Gaudí.
Però parlem del disc, que és del que es tracta. A les acaballes dels anys 70, en David Byrne i el Brian Eno col·laboraren intensament, sobretot en la consolidació dels Talking Heads, en els àlbums Fear Of Music i Remain in Light. En aquest darrer àlbum anaren molt lluny en l'experimentació i la investigació de ritmes africans. I es pot dir que el disc que us presento avui en fou la preparació, es nota molt si escolteu tots dos discs. Aviso que aquest àlbum és experimental, pur i dur, no trobareu cançons, sinó que són mes aviat superposicions de diferents retalls musicals amb textos, discursos o sermons de pastors evangelistes radicals. Salutacions!! 

 

Mea Culpa - Brian Eno David Byrne

Mad World - Gary Jules de la pel·lícula Donnie Darko. Dies d'escola

Aprofitant que estem en la nit de Halloween, he volgut posar un film, que en una part important hi està relacionada. Trobo que l'argument és prou brillant perquè us doni pocs detalls i que si podeu, aprofiteu per veure-la.
El tema que us poso és una versió dels Tears for Fears, inclòs en el seu àlbum  The Hurting (1983). El Gary Jules relantitza el tempo de la cançó original, donant-li un aire trist i melangiós que li escau molt a la lletra. En lo personal m'hi trobo molt identificat, anar a l'escola primària, sobretot els darrers anys, foren un suplici, amb l'agreujant que de petit ets molt més sensible i encara que els anys et posen un tou de duresa, ja no oblides mai més els matins freds i boirosos, les parets grises i els falciots amb els seus esgarips inquietants rebotant en el pati de l'escola. Bon Halloween!

Sobre Wikileaks. Aturem el terrorisme d'estat!

Els que em llegiu habitualment sabeu que no acostumo a apartar-me de la meva línia i que aquesta és tot lo relacionat amb la música i voltants. I quant m'aparto és fer una denuncia amb totes de la llei. Una mica el que ha passat avui. Engego la tele i al 3/24 la primera notícia és la revelació dels papers secrets dels Estats Units a càrrec de la pagina web Wikileaks. Doncs bé, han posat l'opinió del Pentàgon, però l'opinió de la gent de Wikileaks no ha aparegut per enlloc. No estaria de més que la posessin també. I amés la notícia ha aparegut com qui no vol la cosa, saben que és un afer molt gruixut, però ho deixen anar i ja està. 

Julian Assange, cap de Wikileaks

És vergonyosa l'actitud del portaveu del Pentàgon, on diu que es posa en perill la vida i l'estratègia del seu país. Quin cinisme. Les tortures, les violacions, les morts indiscriminades, la pobresa que han portat a un país, i tot es redueix  a mera estratègia. Els estats s'han convertit en una mena de monstres en què el control, el terrorisme, l'extorsió i l'assassinat sobre la població inocent és el pa de cada dia. A qui em llegeixi vull que reflexioni sobre el paper que juguen els governs dels països i que el control sobre els governants té de ser per nosaltres una prioritat.

Alguns del responsables. Al tribunal ja!!!

Us deixo amb la versió que feren en Sean Lennon i uns quants artistes més del "Give Peace A Chance" d'en John Lennon a principis dels 90, dies abans que esclates la primera Guerra del Golf. Salutacions! 

Give Peace A Chance -  Adam Ant, Ahmet Zappa, Al Jarreau, Alannah Myles, Amina, Bonnie Raitt, Bros, Bruce Hornsby, Cyndi Lauper, Dave Stewart, Davey Johnstone, Don Was, Duff McKagan, Dweezil Zappa, Felix Cavaliere, Flea, Iggy Pop, Jazzie B, Joe Higgs, John Frusciante, Kadeem Hardison, LL Cool J, Lee Jaffe, Lenny Kravitz, Little Richard, MC Hammer, Michael McDonald, Moon Zappa, New Voices Of Freedom, Ofra Haza, Peter Gabriel, Q-Tip, Randy Newman, Rev Run, Sean Ono Lennon, Sebastian Bach, Steve Van Zandt, Teena Marie, Terence Trent D'Arby, Tom Petty, Wendy & Lisa, Yoko Ono.. 

 

Two Grams - King Automatic. Dubtes davant un post i el batec anyenc

Porto tota la setmana que fent exercici mental, provant d'imaginar-me aquest post. Us en feríeu creus de les voltes que li he donat. Té de ser la certesa  de que enguany em serà difícil escriure i que aniré molt a remolc. Ja em sap greu per qui em llegiu i feu l'esforç de conjuntar lectura i escolta de les meves recomanacions. Sempre em quedarà feu-vos promesa d'escriure més sovint, de no penjar-me tant i ser una mica més formal, encara que la meva única veritat és que les paraules és trenquen fàcilment.
King Automatic és obra i gràcia d'en Jeremie Malisz que en el seu dia fou bateria del grup Wangs. Aquest autor francès, que la majoria del seu repertori el canta en l'idoma d'en Shakespeare, ens remet a un so anyenc, de blancs i negres, de bruta elegància, d'una època primitiva que potser no ha existit mai. Que en gaudiu!

Lead A Normal Life - Peter Gabriel. En el menjador del psiquiàtric

Estreno avui una nova secció, el de Les altres cançons, on vull mostrar aquells temes que no foren singles, i que són curiosos, tenen un historia al darrera, o que dins la trajectoria de l'artista tenen un component especial, ja sigui perquè és d'un estil diferent de l'emprat normalment o d'altres característiques que ja us indicaré.
I començo per un dels meus cantants i compositors preferits de tots el temps, la cançó que us remeto pertany al seu tercer àlbum, Peter Gabriel III, en opinió meva el seu millor treball. Molts dels temes inclosos parlen de la bogeria o dels desordres psíquics: a "Intruder" el voyeur, a "No Self Control" l'esquizofrènia, a "I Don't Remember" la amnèsia, etc. La cançó que us poso és ben simple, un piano, una percussió ben senzilla i alguns efectes l'acaben d'arrodonir. I la lletra, a parer meu, és la visió que tenen els interns d'un psiquiàtric, que des de el menjador contemplen els arbres rera la finestra. La cançó té com un toc sinistre encara que sembli calmada, hi surten una mena de crits llunyans i ho remata un final bastant torvador. Podria anar molt lluny, reflexionant sobre les poques paraules que ens diu en Peter, però sembla com si l'ànsia de llibertat quedi trencada per la teràpia, els murs, el menjar i que els allà tancats només poden fer que contemplar el vent movent les branques dels arbres.

Experiència Sonora: I was a disco dancer

Tots tenim un passat, de vegades ens entestem a ridiculitzar-lo, a dir que eren fogarades d'adolescència, d'inconsciència juvenil, però collons, que bé que ens ho vàrem passar. Els que actualment ja hem passat la ratlla de la quarantena la música disco l'hem mamat des de ben petits, i potser per això al tombar els 80 i posar la directa de les primeres sortides fora de la mirada dels pares sabíem molt bé on hi havia la diversió. Parlar dels anys 70 de música a Catalunya (i suposo que també a la resta de l'estat espanyol) era parlar de Saturday Night Fever, de l'inoblidable so Philadelphia i cançons pop que ens ompliren i que potser són menystingudes, però desprès han aguantat en el nostre imaginari com les dels anys inoblidables. Serien innumerables la llista de temes que apart de fer-nos ballar a les nostres cases, ja ens preparaven per gaudir de la discoteca uns anys després. Us poso només tres cançons dels anys 70 que feien ballar als nostres germans grans, mentre nosaltres només podíem quedar frustrats a casa i esperar l'edat de sortir per la nit.

Fly robin fly - Silver Convention

That's The Way (I Like It) - KC & The Sunshine Band

Born To Be Alive - Patrick Hernandez

I tombem als anys 80. Aquesta setmana encara he tingut d'escoltar a RAC1 que aquest decenni fou un desastre per la música, que es va fer un pas enrera, vaja l'armagedon, l'apocalipsi i la fi del temps per la música. Per favor. Quantes vegades hauré de repetir que n'estic fart dels tastaolletes, dels pseudointelectuals que la pasta de les seves ulleres se'ls hi ha incrustat al cervell i els impedeix l'activitat cognitiva. Els diria que revisin a les seves icones preferides que varen fer aquells anys, demanar caritat pels carrers per culpa dels anys 80? L'estupidesa concentrada i el poc rigor a l'hora de jutjar uns anys s'ajunten de forma estremidora.  Però parlem de la música. I el mateix any 1980. Dos cançons tremendes. El "Video Killed The Radio Star” dels Buggles i com no el "Funky Town" de Lipps Inc., malgrat tots els prejudicis que us puguin vindre a la ment, son obres majestuoses que no passen de moda i reflecteixen molt bé uns anys. 

Funky Town - Lipps Inc. 

Amb el canvi de dècada apart de la corrent soul de la música ballable, es va afegir el romanent techno, sobretot a Europa (i que el single dels Buggles en donava fe). I aquí és on comença el rovell de l'ou dels meus anys de discotequer, no masses, uns cinc anys pelats. És sol criticar dels 80 els seus excessos en el disseny, dels pentinats exagerats i de les muscleres ridícules, però una era ben certa, a la disco no podies anar fet un porc, tenies d'anar mudat, cosa que a partir dels 90 ha sigut al revés, es va a les discoteques brut i malgirbat i no passa res.

Babe We're Gonna Love Tonight - Lime 

Ja començats els 80 va començar a vessar el que s'ha dit Italian Disco, o com diem per aquí, de vegades despectivament, Spagetti Disco i a les universitats que investiguen el tema va ser el Ryan Paris amb "Dolce Vita" qui ho va començar tot. Encara que alguns ignorants el tracten com el principal avalador, jo només li conec el tema que el va fer famós, un one hit wonder en tota regla.

Dolce Vita - Ryan Paris 

Personalment sóc de l'opinió que foren els Righeira els que definiren el so que triomfaria totalment en les discoteques europees i de més enllà.

Vamos a la playa - Righeira

La tríada d'anys 1984-1985-1986 foren els d'expansió total de la musica discotequera europea en què es basaven en ritmes funky, coixins tehno i un remenen pop, amb un èxit massiu, que inclòs gent com Madonna o els Pet Shop Boys s'informessin abastament del que passava a les discos d'Europa, només cal sentir el primer disc de la Ciconne o el primer dels britànics per saber d'on els venia la inspiració.

Jo vaig viure plenament només els anys 85 i 86 el que era la musica de ball. Cada diumenge o dissabte procurava anar a la disco, era com anar a missa, et vesties bé i solia fer algun recorregut discotequer, i algunes de les discoteques que estan aquí penjades foren de les que més vaig fruir.

Self Control - Raf

Maria Magdalena - Sandra

Around My Dream - Silver Pozzoli

Cause You Are Young - C. C. Catch

A partir de l'any 1987 i com he comentat a més d'un lloc, la meva visió sobre la música va canviar, encara anava a alguna discoteca, però ja tota la meva atenció es va centrar molt més a la música que no era estrictament de discoteca.

I a partir de l'any 1988 va ser el tret de gràcia. La irrupció del House, de l'Acid, i com dèiem per aquí, de la Música Màquina en feren totalment refractari a les sales de ball, trobava aquells ritmes sense gràcia, sense la lleugeresa i el toc funky que tant m'agradava. A partir de llavors s'emprava un ritme matxucador, pesant que mai m'agradat i que encara ara moltes discoteques posen.

Espero que us hagi agradat aquest petit acte de nostàlgia. Per suposat m'he deixat la majoria de cançons en el tinter, i moltes que segur que en el moment em vaig perdre, però em venia de gust rememorar els dies de caçadora blanques, de gin tònic, de les discoteques emblemàtiques de poble i dels nostres pelegrinatges per provar unes i altres.

Per acabar, voldria posar aquesta cançó dels Smiths, precisament de l'any 1988, la mort simbòlica del discotequer que portava a dins. Salutacions!

Death Of A Disco Dancer - The Smiths

L'Elefant - El Petit de Cal Eril. Infantesa per sempre més...

Un dels estereotips més paradoxals que té i ha tingut la música en català és la utilització profusa de la infantesa, des de la nova cançó fins a la recent fornada d'autors catalans. I amb tots els seus àmbits, des de molts dels dissenys dels àlbums fins la immersió total, o sia, cançons o discs totalment dedicats als infants, des de lletres naïfs fins la utilització de mainada com a cors improvisats. Ara Va De Bo, Joan Manuel Serrat, Àngel Daban, Falsterbó Marí, Pomada, u_mä, Zitzània, Xesco Boix, Jaume Sisa, Jordi Tonetti, Adrià Puntí, són alguns que han aprofitat els millors dies de la nostra vida. O com l'autor que us presento avui, que abunda en l'imaginari del País de Maimés, tant estèticament com en les lletres. Que en gaudiu!

Ever Fallen In Love - Buzzcocks de la pel·lícula 24 Hour Party People. D'un temps i d'un indret

Avui us parlaré d'una pel·lícula que malgrat gaudir d'una bona banda sonora té un metratge bastant mediocre. Hi són retratades les trajectòries de vàries bandes de Manchester en els decennis dels 70 i 80 i on el senyor Tony Wilson és el protagonista absolut. La cinta està plena de frases fetes, frases lapidaries, i força tergiversació pel  que sembla (sobretot en el cas de Joy Division). Tot i això té un deix de nostàlgia, d'oportunitats malgastades i moltes bandes que es quedaren a mig camí o que fracassaren estrepitosament (dir que el grup protegit d'en Tony Wilson, A Certain Ratio, és maltractat per tothom al film, inclòs no surten a la banda sonora). Amb tot, considero que la banda sonora ens introdueix fidelment a la música d'un temps i d'un indret. He triat aquesta cançó, per reivindicar el dret que tenen els grups de punk rock amb una carrera no massa extensa o no massa afortunada, però al què a nivell d'influència han sigut importants. Salutacions!

Blindness - The Fall. La piconadora del vell esquerp

No pot ser més paradigmàtica aquesta gravació al Jolls Holland. El senyor Robert Plant (ex Led Zeppelin) fent un ridícul joc de palmes i just després d'acabar la cançó i gairebé sense permetre els aplaudiments, la trituradora del senyor Mark E. Smith imposa el seu règim brutal. Com el punk, que va esclafar a molts grups de hard rock i progressius, ja fa uns quantes dècades.
The Fall (o el mateix, la banda que manega al seu gust l'enorme Mark) ja fa molts anys que brega pel món i les bajanades, el bonisme o la joventut perduda se'ls passa per l'engonal. Els fans d'aquest grup (jo sóc un dels últims a entrar en aquesta secta destructiva) ja estem arruïnats per la incontinència productiva d'aquesta banda, que porten més de 90 discos editats. Jo mateix seria incapaç de dir quin dels seus àlbums són imprescindibles. En tot cas us recomano l'últim que acaba de llançar, el Your Future Our Clutter (2010), boníssim, un disc que navega entre l'experimentació més caòtica, l'extremisme hardcore i una mica de nostàlgia punk. A cascarla!

Recomanacions Myspace: Romantica. Homenatge a les cançons que no tornaran

Quantes cançons que hem sentit i que no tornaran. És el cas d'avui, la cançó que us serveixo més avall. A la pàgina MySpace ja no es troba i el mes passat vaig cercar a la xarxa i només vaig trobar la lletra. Encara que un servidor està aquí per almenys rememorar-la, en la mesura que pugui. Fins i tot vaig veure un videoclip que no estava gens malament i que ara mateix no trobo enlloc. Si vosaltres localitzeu el vídeo, doneu-me un toc. Internet, tot i tenir un magatzem immens de dades, en deixa escapar moltes i també té elements que es degraden o que no es tornen a utilitzar. Us deixo el link de la banda perquè en gaudiu. Salutacions!

 

 Mexico - Romantica

http://www.myspace.com/romantica

Retornant en el tall de la navalla

Hola a tots de nou! Espero que us hagi anat bé les vacances. Sincerament, el mes de juny no esperava pas tornar, ni tant sols dir res. Per sort alguna cosa ha canviat, he pogut realitzar algun somni i alguna cosa es va movent en la llunyania, encara que segueixo tant penjat com fa 4 anys. Malauradament el ritme (per mi) més o menys constant que tenia a l'anterior cicle no en tindre en aquest, altres assumptes em prendran temps. Tot i això, miraré d'estrenar algun nou apartat, i realitzar almenys, un o dos monogràfics, com vaig fer amb La Moguda Gironina.
Prou paraules! Que soni la música! Us presento un tema de sobres conegut. Aquesta cançó em va acompanyar en dies molt difícils de l'any passat, sobretot el maig en què em va esclatar una crisi i una mica, aquesta música me la va apaivagar. Espero que us agradi. Fins ara!  

 

Driver 8 - R.E.M. A l'infinit

És curiós. Un servidor li té tírria als números, però fent recompte, veus que hi han coincidències, repeticions numèriques que semblen increïbles, però són ben, ben reals. I en el meu cas em toca el 8. Inclòs quan estava en una empresa de transport em va tocar el 8 de numeració de xofers (driver 8). Celebrant l'avinentesa, us anuncio que El Profeta Estudiant restarà en stand by, per un temps indeterminat. El meu desig més profund és que torni, però a dia d'avui, el futur és ben boirós. Un té l'esperit geminià de fer moltes coses, d'estar en mil fregats, però amb l'edat tendeixes a concentrar forces, anar al que és essencial, i el demés, deixar-ho per més endevant.

Us poso una cançó que ha estat tot un emblema meu. Un tema que malgrat va aparèixer en el primer àlbum en què els amics georgians baixaren un pèl el nivell, té, en la cançó que us presento, un deix d'eternitat, de que el rock no tot són guitarres furioses i desfermades, sinó que amb un riff serè i poderós es pot anar fins l'infinit i tornar. Espero que us agradi. Que tingueu bona música on aneu! Mercès per tot! Fins aviat!

Can Vei La Lauzeta Mover - Els Trobadors. On sigui la teva veu, Maria

La primera i darrera vegada que vaig veure en directe a la Maria Laffite fou en un bar de Girona, en una de les reunions del grup de poesia El Llop Ferotge. Em va impressionar, la naturalitat en què descrivia les seves cançons, i com ella mateixa es deixava meravellar pels fets i paradoxes de la natura. Malauradament, pocs mesos desprès traspassava. Ens queda la seva veu, com la cançó que us poso, en la seva etapa a Els Trobadors. Tanqueu amb mi els ulls, i escalem els núvols, com les aus que desapareixen i no tornen més.

Nine Summers Lost - Harry Manx. Dobros orientals, sitars del sud

Si ens parem a escoltar atentament, el guquin no sembla massa allunyat del so del slide o del pedal steel guitar, o que el quejío sembla un cosí germà del blues i el jazz o de certs cants que s'estilen a l'India. Tot això ho té molt clar en Harry, que d'una manera molt fluida i coherent, explota a la màxima potencia tota la música que s'ha anat trobant. Us recomano que escolteu el seu disc Bread and Buddha, on trobarem teclats que ens rememoren al primerenc Bob Dylan, ecos sonors de la Xina, d'Indonèsia, o del sud dels Estats Units. Encara que us pugi marejar amb tant de país, podríem considerar la seva música la del típic cantautor americà (encara que Mr. Manx, és de l'illa de Man) amb molts punts de coincidència amb el Peter Gabriel i en Jim White. Espero que us agradi, salutacions!

Songs and Sounds - Pat DiNizio (1997). Amics i coneguts

Com sabreu molts de vosaltres, tinc debilitat manifesta per una banda anomenada The Smithereeens. Després de molts avatars, aquesta banda a mitjans dels 90 estava en una situació delicada, les vendes i la carrera del grup no anaven massa bé. I suposo que el seu cantant i líder, en Pat DiNizio, va aprofitar per gravar l'àlbum que us presento avui. De fet, la música que hi ha dintre no es diferencia massa de la que manufactura amb la banda de New Jersey. Inclòs el productor del segon disc dels Smithereens, en Don Dixon, l'ajuda a produir les cançons. Bé, si que hi ha alguna diferencia, sobretot en la tendència jazzística d'alguns temes, suposo que per obra i gracia del saxo convidat, en Sonny Fortune. Per sort, els Smithereens han continuat, però sense l'ambició dels seus primers discs, viuen de les rendes de la seva trajectòria i han fet àlbums enters rendint homenatge a The Who i als Beatles, i en Pat ha tret dos discs més en solitari, més un altre, homenatjant al Buddy Holly. Que en gaudiu!

You Should Know - Pat DiNizio

Four seasons in one day - Crowded House. Veu dels dies sense fortuna

Moltes vegades m'identifico amb una cançó com la d'avui. Aquest tema no em torna al passat, sino que la porto en dies sense fortuna, en que recordes només els errors. Dir que el video no s'adiu massa amb la cançó. Surt el grup fent gansades, amb una visió colorista i despreocupada que no lliga gens amb l'esperit d'el tema. Millor tanqueu els ulls i escolteu.

King Of The Mountain - Southern Culture On The Skids. Diversió redneck per aquests temps de crisi

Que cursi que m'ha quedat el títol avui! jajajajaja! Un altre dia estaré més encertat. Normalment a la Música Immediata hi acostumo a posar a gent nova que es mereix ser escoltada, però avui necessitava als amics surenys. Res millor que la diversió pura i dura per contemplar com s'enfonsa el planeta. Els SCOTS ja fa temps que giren pel món i ens ofereixen la seva particular mescla. No, no. Aquí no hi han timbals africans o un monjo tibetà cantant damunt uns cutre teclats new age. El que ens ofereixen és un encreuament entre el surf i tocs mexicans, country i blues, rock del principi dels temps amb una estètica kitsch i alhora redneck, com si en Johnny Cash i els B-52's toquessin al mateix grup, o sigui, tot un compendi dels estils americans que ens acompanyaren el segle passat i aquest també.

Dir que aquest tema el gravaren en un dels seus primers àlbums i el tornaren a gravar en el seu disc Liquored Up and Lacquered Down de l'any 2000. Espero que us agradi. Salutacions i a cascarla!

Experiència Sonora: Música dels dies tristos

Hi han músiques que semblen ex profeso per incrementar la tristor, el neguit i una pèl de melangia. Molts de vosaltres sabeu al que em refereixo. Tens un estat neutre, ni alegre, ni animat, però tampoc tens depressió o angoixa. I de cop, sents la música com et porta cap allà, cap un espai on l'escena sonora és perfecte per un ànim decaigut, desmotivat i on es rememoren els "mals tragos".

En el meu cas personal, en tinc unes quantes, que escolto molt de tant en tant. En una etapa de la meva vida molt difícil, posava constantment la banda sonora d'El Piano. Tot i no ésser una banda sonora especialment trista, si que m'induïa cap un estat de negror màxim. Tant és així, que molt poques vegades l'he tornat a escoltar.

Una altra banda sonora amb temes bastant tristos, tant per la temàtica de la pel·lícula, com per la força de la música és la banda sonora de The Killing Fields d'en Mike Olfield, que tret d'un parell, la majoria son temes curts com el tema que us poso:

Pran's Theme 2 - Mike Oldfield 

 

Per acabar amb les bandes sonores, una de les meves pel·lícules preferides, Paris, Texas. El tema es "Canción Mixteca", que en el film hi és en la versió cantada com en instrumental. Aquesta darrera fa de fons a unes imatges alegres però que ens fan entristir, per obra i mestratge del director Wim Wenders.

I de cançons tristes soltes, em venen el cap un munt. La majoria de cançons de l'àlbum d'en Jeff Buckley Sketches From My Sweetheart The Drunk, llançat temps desprès que traspasses, té un deix amarg, que la producció hi ajuda a incrementar. Em passa alguna cosa semblant amb els temes darrers de Nirvana i en d'en Vic Chesnutt.

Una cançó trista i tot i això dolcissíma, es "Tears Are In Your Eyes" dels Yo La Tengo, us la recomano. Una altra cançó, que reflexa el menysteniment, la reducció d'una vida a res, és "Half a Person" dels Smiths, senzillament la lletra encerta molt bé l'estat d'ànim quan et sents menys que res. Podria recrear-me i recrear-me en infinitat de música que ens ha acompanyat en temps on ho veiem tot negre. 

Acabaré aquesta nova secció amb un amic que ves a saber on pot parar ara, un cantautor de les Middlands angleses que va penjar un parell de temes al desaparegut portal Music Downloads i que per més que cerco per internet, no l'he tornat a trobar. Espero que us agradi i que us emocioni lleugerament. Salutacions! 

Lonely Buoy - Peter Rowe

Lemon Tree - Josh Rouse. Tòpics mediterranis, paelles, cançons en castellà i turistes

Des de el principi de l'era pop, molts cantants i grups han cantat en castellà, recordar a Richie Valens o els mateixos Beatles, que ja versionaven el "Besame Mucho" abans de triomfar. I després n'hi ha molts més que en més o menys mesura, han dit alguna paraula o han fet cançons enteres, em venen el cap els U2, Maniac Street Preachers, Coldplay, Natalie Merchand, The Clash, David Byrne, Jonathan Richman, David Lee Roth i alguns més. De vegades ha valgut més la intenció que les paraules. En Josh es queda a meitat de camí, no està malament però de vegades té un deix un pèl afectat, i el més sorprenent, el seu timbre de veu s'assembla horrors a l'Albert Pla!!!  quan canta en la llengua de la meseta. I és curiós, la veu quan utilitza l'anglès s'asembla al Paul Simon????!!!!.

Tot i això el seu àlbum El Turista, que ha tret aquest any mateix, sona molt fresc i interessant, amb remanents de latin jazz, de bossa nova i algun toc afrancesat. Temes destacats són "Valencia", "Cotton Eyed Joe", "Duerme, Mobila" o la cançó que us presento avui. Ambients mediterranis, orquestres emulant a Henri Mancini, tardes assolellades, o dinar paella a prop de la platja, referents tots a paradisos propers.  Que ho gaudiu! 

Hand in your Head - Money Mark. La veu que marca el límit entre edats

 Crec que amb aquesta cançó, a més de l'àlbum d'en Money Mark, Push The Button, va ser la banda sonora entre diversos límits que vaig superar, de projectes que van fracassar definitivament i de diverses dinàmiques que començaven a germinar.

Bé, després d'aquest apunt personal, dir que el nostre amic hispano-japonès-americà (el seu nom veritable és Mark Ramos-Nishita) abans de donar el salt en solitari va ser reparador de teclats i teclista de suport dels Beastie Boys.

El 1998, en Money Mark va desembarcar definitivament en el nostre imaginari musical amb l'àlbum abans esmentat, encara que va tenir poca fortuna a posteriori. Dos anys després va treure Change is Coming, un disc en què gairebé tots els temes són instrumentals i va ser un cras error, va tallar d'arrel tota la vena pop que li podrià haver encimbellat i en els seus següents àlbums, no va poder tornar a repetir totes les troballes de Push The Button. Bé, també és una sort poder-lo degustar sense que hi hagi una legió de fanàtics reivindicant-l'ho. Un àlbum totalment eclèctic, hi ha house, blues, pop amb lletres grans i tot un univers musical, fet a mig camí entre Los mundos de Yupi, òrgans adimensionals i suaus pàtines de harmònica. Escolteu-lo si podeu, segur que us agradarà. Salutacions!

Slayers - John Carpenter de la pel·lícula Vampirs de John Carpenter. Una majestuosa presentació

Avui vull que escolteu un tema de la banda sonora d'una de les pel·lícules que mai guanyarà una palma d'or de Cannes o una conxa d'or de Donosti. Però és pur cinema, el que diuen els americans: Movie, movie. Si que són necessaris els films on hi ha reflexió, decorat dramàtic o fins i tot denuncia. Però jo advoco també per la diversió, l'entreteniment i una pèl de fantasia, com ens proposa el vell John. Dir que no és la primera música que sona, sinó la que ens presenta a tota la quadrilla del senyor Jack Crow, d'una manera impecable. Amés, dir que tota la música l'ha composat el senyor Carpenter, cosa que no pot fer tothom. Que la gaudiu!

Fast asleep - Hush Arbours. Somieig alatrencat

M'agrada quan un instrument agafa tot el protagonisme d'una cançó. I en el tema que us presento avui, l'instrument destacat és l'orge. En el món del pop - rock els teclats sempre han estat injustament tractats, sempre arraconats en el paper de coixí de suport, de pintura de fons on brillaven principalment les guitarres. Potser amb el temps tot s'ha anat equilibrant. Aquest tema em recorda en part a un tema de The Cult que es deia "Joy" en què hi havia un orgue molt encertat.

L'àlbum dels Hush Arbors, que té el mateix nom que ells, peca d'una mica de insubstancialitat en els seus temes, potser es volen apropar en excés als Dead Cab For Cuite, un grup en que costa que les cançons brillin. Encara que amb el tema d'avui l'han encertat, té aquest aire de somni, de immaterialitat que ve de gust escoltar de vegades.

 

Recomanacions Myspace: Jonathan Michael. Cel sobre el Big Bend

Visionant els futurs seleccionats per  aquesta secció, m'adono que els arxius sonors del MySpace no es poden enganxar al blog. De cap manera. Un ajust que no aniria gens malament perquè es donessin a conèixer als adscrits a aquesta pàgina. Us haureu de fiar de la meva paraula i anar a la pàgina del Myspace que us penjo més avall.

Bé, us presento l'amic d'avui. Provinent de Venus, Texas (al sud de Dallas), la música d'en Jonathan que en un principi es decantava cap al country més ortodox, ha basculat en les últimes cançons que ha presentat per camins de rock - pop, amb una mica d'experimentació. D'aquesta última fornada són les cançons "Everyday", "Change" o "Texas Heat", mentre que en altres com "Set Em Free" i "There's A Party Tonight" manté el pols country. Un altre excel lent músic, com tants que hi ha a la xarxa i que mereix ser descobert. Salutacions a tots!

Enllaç: www.myspace.com/jonathanmichaelmusic

Sway - Dean Martin de la pel·lícula Sexy Beast. Ball de diumenge

Doneu-me diumenges d'olives "gazpachadas" i martini blanc, trenqueu-li la boca els polítics i altres xarlatans i que no em cardin. Doneu-me nits de calamersets "al ajillo" i foscor complaent. Doneu-me dies assolellats i que les pedres es puguin remullar. I vull més nits de swing, de trompetes brillants i trombons de l'infern, vull que deixeu els fems a casa i que ompliu el tuguri amb elegància. Vull gent avorrida, però que almenys s'emborratxi. Així us vull, en una festa tots reunits: A la femme fatale cabrejada, al punkarrada extasiat, al heviata plorant, al vuitanter amb la jaqueta blanca tacada i algú proper ofegat per la franel·la. A tots!!! i balleu amb en Dean...

Scars of Land - Kings of Convenience. Conjuncions planetàries

Hi ha àlbums en què desprès d'algunes escoltes, veus que no abunden temes aprofitables, tot i tenir un o dos bons temes. No és el cas de la gent que us presento avui, on el seu disc Declaration of Dependence està ple de cançons notables. Deutors dels Simon & Garfunkel més encertats, té alguns punts en contacte amb un altre grup que ja us vaig presentar l'any passat, Chris and Thomas (→aquí). Un company blogger m'ha llegit el pensament i se'm va avançar un parell dies presentant la mateixa banda, encara que el tema és diferent, aprofito per recomanar el seu blog (→What you're missing). I és que quant hi ha harmonia, l'univers conspira per conjuntar els elements astronòmics. Que en gaudiu!

The Lord of the Rings (1978), Banda Sonora Original - Leonard Rosenman. Tot a mitges

Per als que tenim una edat, no ens va venir de nou tota la histèria que va desencadenar el senyor Jackson amb la trilogia tolkienana a principis de la dècada passada. A part que molts ja ens vam iniciar amb els llibres, també vam veure la interpretació animada d'en Ralph Bakshi que va estrenar als 70. Una versió aquesta, que es va quedar a mitges, explicant només la meitat de la trilogia. Pel que fa a la banda sonora, no és una mala ambientació musical la que va compondre en Leonard Rosenman, fins i tot en alguns moments sona brillant. Els meus peròs vénen a la selecció, on no inclouen per exemple, la cançó que canta el Frodo a El Cavallet Presumit o que la titulació està equivocada. El tema que us deixo a sota estic segur que es diu Mithrandir (com deien els elfs a Gandalf) i que canten els habitants de Lothlorien en assabentar-se de la mort del mag. Segons el llistat de l'àlbum, aquesta cançó està en el número 11 i es diu "Folling the Orcs". Com podeu sentir, no es correspon el títol, perquè a part, un servidor també ha vist la pel·lícula. Finalment, comentar que les males llengües diuen que aquest film li va servir al Peter Jackson com un gegantí storyboard. Vosaltres mateixos, compareu les dues pel·lícules. Salutacions!

Mithrandir - Leonard Rosenman, BSO El Senyor dels Anells

Danger and Dread - Brown Bird. Història d'un post fallit

Vaig a Girona. Entro en una cafeteria. No tenen diaris. Tres persones beuen ginebra amb gel. Encara hi ha un estel de Nadal penjat al sostre. Un tros de paret ha caigut. Un tallat si us plau. Començo a escriure amb l'estilogràfica. Titllo moltes paraules i la meva particular escriptura inintel·ligible, avui està especialment críptica. Poso el nom d'una ràdio. No ho facis, s'enfadaran. I quina culpa tenen ells de no ser com els Estats Units, on vas a una ràdio i tens un equip de gravació impressionant i quatre càmeres d'alta definició. Vull fer critica política. Tampoc. Perquè haig de criticar-los, si ho fa tothom. Els tres amics fan pujar de volum les seves disquisicions etíliques. El barman s'hi afegeix. Vull parlar d'errors i com pasar-hi damunt d'ells, com diu el tema. Però si és una cançó d'amor, una mena de "We Can Work It Out" dels Beatles. La gent se'n va. Segueixo escrivint. Em torna a venir el rum-rum que això seran pagines llançades a les escombraries. La cançó em sona trista i amarga, però en realitat és sobre solucionar els problemes i també parla de la persona estimada. Pago. Surto a poc a poc de la cafeteria. Tinc una hora perduda, o potser dos. Passo per enllà, on la gent esclata amb lluminosa tarda. Pujo l'autobús. Escriure el post en l'ordinador, i m'oblidaré el que he escrit a mà.