Bé amics, aquest blog prendrà altre cop un període d'hibernació/descans/hiat... Tampoc sé aquest cop si serà definitiu o serà un punt i a part. Volia només remarcar que en aquest any que ha tornat el blog, ha sigut un període important, els que fem creació no som la gent més segura del món i tornar m'ha refermat com a articulista. En aquest sentit hi ha hagut articles que han esdevingut tot un repte per a mi i no sabia com me'n sortiria i al final sempre els he completat amb èxit. Esmentar la sèrie d'articles dedicats al any 1991, que ha sigut moltes vegades una mena de tour de force i també, un viatge al passat per revisitar sensacions ja oblidades. Agrair a tots els que m'heu llegit i els que m'heu comentat i ajudat. La vida ens posa reptes i també és bo saber acabar o almenys fer aturada per pendre per continuar més endavant. Que la música sigui sempre amb vosaltres!!!! Fins aviat!!!!
Avui fa un any que vaig reprendre el sender d'aquest blog i era per dir-vos que dintre poc tornaré a posar el blog en hivernació. Han quedat molts de temes per desenvolupar, pendents de fer, però ara tinc ganes de posar distància, perquè altres assumptes em reclamen. Ha estat un llarg camí i d'altres que comencen en una roda sense fi. Que ens quedi, la música, que és una de les raons d'aquest blog. Ens veiem dintre poc!
No deixa de ser paradoxal trobar melodies immortals com aquesta versió dels Pixies, com mig amagada en un anunci de colònies i també passa amb altres melodies que ja són immortals. Fins i tot em va sorgir un mig somriure tot el desplegament estètic, pulcre, mig virginal i que la música que ho acompanya hagi sortit de la ment sòrdida d'en Black Francis. Que segueixi sonant el piano en aquesta fosca tarda de novembre...
Llegint la lletra d'aquest tema d'en Moby m'ha vingut a la ment, converses que vaig tenir a les acaballes dels 90, xerrameca inútil, l'alçada en què veiem el món i que hi filosofàvem, quan era caminar en cercles en un desert, ens meravellàvem de la bellesa del paisatge, però allò era terreny erm i de res serveix un lloc que no és acollidor per més estètic que sigui. Potser vaig tenir la sort que no era digne d'aquell paisatge i vaig trobar un petit corriol per on sortir d'allà. D'aquells amb qui xerrava, alguns ja no hi són i d'altres, encara són al desert...
No sé si us passa a vosaltres, però per raons desconegudes, alguns CDs (i també DVDs) de la meva col·lecció desapareixen sense deixar rastre, com si hi hagués un mini Triangle de les Bermudes a la meva habitació. Això és el que m'ha passat amb l' "I" dels Deneb i em fot molt perquè va ser de les poques bandes catalanes que va fer rock alternatiu amb cara i ulls. Ja veig que hauré de tornar a revisar, per si haguera oblidat algun racó on no he mirat. Mentrestant, gaudim d'ells...
Encetant la tercera triada amb una segona volta de guió
Bon dia, amics. Sens dubte, el disc d'avui era un dels més esperats del 1991. Hi havia un munt de rumors al seu voltant. Deien que seria un disc molt encaminat cap al techno, on la banda d'en Bono aniria molt lluny en la seva voluntat de trencar motlles. Per sort tampoc va ser tan fort el canvi. Sí que va ser un manual molt escaient a l'hora de què un grup trenques amb el seu passat, en la seva mida justa. Si veiem en perspectiva la carrera dels U2, fins al disc All That You Can't Leave Behind es pot dividir fàcilment en triades: "Boy - October - War", "The Unforgettable Fire - The Joshua Tree - Rattle and Hum", "Actung baby - Zooropa - Pop" i el disc en el qual avui ens ocupa va ser potser la volta més gran de guió dels nostres amics irlandesos en la seva carrera, encara que en el The Unforgettable Fire ja havien començat a experimentar un xic amb la vessant més electrònica. I tampoc va ser fàcil de fer aquest àlbum. Trencar amb un àlbum tan perfecte, tan emblemàtic, tan definitiu com és el The Joshua Tree va costar molt, van estar al caire de la separació com ben bé recordo, inclòs va ser notícia en algunes revistes. Van tenir molta sort de comptar amb un productor com el Brian Eno, que va saber equilibrar els impulsos interns de la banda. I segur que molta gent considera el disc d'avui com una obra mestra i en molts de trams si, en té la pinta, però també ha sigut objecte d'una devoció sense sentit per a moltes llumeneres de dintre i fora del negoci. Fem doncs una mica de repàs. Com engega l'àlbum ja ens aclareix des dels primers segons per on van els trets amb "Zoo Station", un ritme de piconadora, efectes inconfusiblement techno i la guitarra de The Edge esmolada com una radial, uns U2 totalment canviats respecte a la dècada anterior i potser, el seu àlbum més pesant, més heavy i el seu primer tema en dona fe.
Zoo Station - U2
Amb "Even Better Than the Real Thing" ens trobem, que malgrat tota la maquinària electrònica incorporada, són inconfusiblement els U2, amb aquesta guitarra tan característica i reconeixible del The Edge i que té un toc comercial que potser ja no veurem massa en el que queda d'àlbum, a part, van fer un videoclip més que impactant.
Even Better Than the Real Thing - U2
I arribem a un dels punt clau de l'àlbum i és on crec que se separen els camins entre els que veníem d'adorar-los al The Joshua Tree i els que han seguit endavant. Per a mi "One" no l'he trobat mai una cançó tan memorable com molts hi veuen, fent una comparació, no podrà superar mai el "With or Without You" del Joshua Tree, una és una bona cançó i l'altre, un tema que va fer virar la carrera de la banda, una fita que mai més els irlandesos han arribat a igualar. Em sorprenia molt les crítiques envers el tema i no sé per què, les primeres vegades que la vaig sentir em semblava recordar a una altra cançó, com si la cadència d'acords l'hagués escoltat en un altre indret.
One - U2
Un tema molt diferent és el "Until the End of the World", una cançó brillant, amb consonància amb la producció de l'àlbum i que mescla d'una manera perfecta tota l'empenta pesant i rockera amb gotes melangioses que la fa per a mi un dels treballs més brillants de l'àlbum i de la carrera de l'Adam Clayton i companyia. Us deixo la versió en viu, on podreu veure com era d'impressionant la seva posada en escena per presentar aquest disc.
Until the End of the World - U2
I arribem a "The Fly", l'altre tema-ròtula de l'àlbum, on a parts iguals ens trobem contundència guitarrera, el ventall de beats més technos si se'm permet l'expressió i la típica filosofada d'en Bono a les lletres que vol dir tot i vol dir res. No és estrany que fos el primer single, perquè em suposo que la banda volia presentar-se amb un tema que fos un mínim denominador comú, que encapsules tot el missatge més musical de la banda.
The Fly - U2
"Mysterious Ways" és una tonada bastida de dalt a baix amb els efectes de pedal de la Rickenbacker de The Edge i que se'ns mostra ben construïda, un excel·lent tema en segon pla, però que més enllà d'aquest àlbum tampoc ha sigut un referent que hagi canviat la rotació del planeta.
Mysterious Ways - U2
"Ultraviolet (Light My Way)" és un cas semblant a "The Fly", on hi ha un punt fort en la producció, amb predomini dels efectes, però d'aquest tema voldria ressaltar el pont que s'enllaça perfectament amb la tornada que té uns cors d'antologia.
Ultraviolet (Light My Way) - U2
I el disc es remata amb "Love Is Blindness", potser la cançó més melangiosa, transcendent i que té un impressionant solo de guitarra.
Love Is Blindness - U2
Va dir en Bono en una entrevista promocional d'aquest àlbum que les seves cançons els hi marcaven un camí de més de 25 anys. Vist en perspectiva potser exagerava, el que és segur que ha sigut un referent en la resta de la seva carrera, no només en els seus següents dos àlbums, sinó que també el seu treball del 2009, No Line On The Horizon, és un intent de la banda d'en Larry Mullen de tornar als dies de glòria proporcionats pel disc que avui ens fa anys.
Outro
Bé, amics, amb aquest tanco la sèrie d'articles dedicats a aquell any tan llunyà com fou el 1991. Ha sigut tot un repte poder rememorar àlbums que ja són història i malgrat això, estan més que presents encara en molts de nosaltres. Cuideu-vos i torneu a aquells dies, a aquelles hores en què la música era quelcom molt diferent al que és avui. Salutacions!
Els anys 80 van tenir molts defectes, inclòs el videoclip d'avui peca d'alguns tics de llavors, però caram, amb quatre paraules diu ben bé que hi venim a fer en aquest fotut planeta. No és un temps bo, sembla que tothom vol la seva part mentre encara cueja la fotuda pandèmia. També perquè encara estic cavil·lant el que fer amb el blog. Us ho deixo aquí, una molt bona lliçó de vida....
No són els millors dies de l'any i m'estic plantejant tancar el blog una altra vegada. A part que al país no tenim pas el millor temps del món com indica la imatge del radar que il·lustra l'article. Per això no m'estendré massa, volia un tema ben rocker sense inflar-me el cap i com aquests dies estic escoltant força aquesta banda noruega, aquí us ho deixo. Salutacions i a rockejar!!!!
Vull retre homenatge amb aquesta entrada a la gent de la PAH, de la seva gegantina tasca per aturar els desnonaments en tot l'estat i que ben bé necessitaria més reconeixement. També amb aquesta entrada tanco el que ha sigut la secció dedicada als dies de la setmana. No deixa de tenir un aire de premonició aquest tema dels Genesis, que fabula amb un empresari que compra carrers enters i commina a la gent a reduir-se de mida i així poder construir més habitatges i qui no s'ho pot permetre els fot fora, anticipant el que serien els desnonaments, els fons voltor i tots els interessos creats al voltant de l'habitatge. Per escoltar i reflexionar!
De fet, desconec si aquest grup encara existeix, el seu darrer treball és del 2016, encara que al seu Facebook van donar senyals de vida el darrer mes de març. Van treure un primer treball en format EP, Modern Idea de l'any 2015 i un LP Some Vague Desire de l'any 2016. El seu estil és com encreuament entre uns Joy Division més electrònics i uns Dead Can Dance més atmosfèrics, entre un postpunk incipient i un gòtic just apuntat. Tenen cançons molt remarcables com "Porcelain", "Yan'an Memory" o "Monument". Espero que us agradi tant com a mi i seguiu pel sender fosc...
