Fa uns tres anys us vaig comentar el desastre que va significar l'àlbum Blow Up per a la nostra banda de New Jersey (➜ AQUÍ) i a sobre, que va ser llançat tres minuts abans que el grunge irrompés amb tota la seva potència i escombrés amb tot el que es va posar al seu davant. No només això, aquest nou corrent alternatiu va representar un nou paradigma per a les discogràfiques i això voldria dir que havien de fer foc nou i bandejar les bandes que a parer seu, ja no encaixaven. Els nostres amics en foren víctimes d'aquests merdosos moviments de màrqueting, a sobre, amb un àlbum ja gravat que no apareixeria fins al 2022. No ens enganyem, en Pat DiNizio i els seus tenen uns paràmetres més que reconeixibles en rock i en pop, per això va ser tan desastrós l'elecció del Ed Stasium com a productor i per extensió, el seu treball del 1991, perquè es va recrear en coordenades recorregudes mil vegades. I malgrat les dificultats, van poder trobar una nova companyia, van recuperar en Don Dixon com a productor que tan bon resultat els hi va proporcionar en el passat. I que en va sortir de tot això? Doncs a parer meu aquest àlbum és el millor que van parir en els 90 i el tercer en el meu rànquing de preferits de la trajectòria d'aquesta banda, on tenim cançons més que memorables, on no sovintegen els moments fluixos i inclòs, hi ha dos temes ben polèmics, que això si que és una novetat. Fent trampes amb el temps i especulant un xic, aquest treball l'haurien d'haver llençat el 1990, perquè és una continuació natural del Green Thoughts, que hi farem. Som-hi, fem un repàs de les cançons! Sorprenentment, per engegar d'aquest treball recorren a un començament semblant a l'11, amb temes potents, en aquest cas són una triada: "War for My Mind", "Everything I Have Is Blue", "Miles from Nowhere". No estan malament i tenen l'estil inconfusible de la banda de Nova Jersey, jo em quedaria amb el que va en segona posició, en recordar-me remotament a l'"Only a Memory", aquí us deixo com la van interpretar en el programa d'en Jay Leno, on la interpreten de forma fiable i contundent.
Everything I Have Is Blue - The Smithereens
El single escollit per obrir foc i a les acaballes, l'únic de l'àlbum va ser el "Miles from Nowhere", per a mi, una tria equivocada, no està malament, però no té grapa, és impossible que es puguin trencar llistes fent el mateix de sempre.
Miles from Nowhere - The Smithereens
"Afternoon Tea", un dels punts més baixos de l'àlbum, recorda massa als temes lents dels 11 i el Blow Up, un tall totalment prescindible. Per sort i a partir d'aquí és on trobem els Smithereens dels grans moments, amb "Point of No Return", tema d'en Jim Babjak, que ens mostra a una banda que sap posar una tornada, que saben fer un mig-temps memorable, on la maquinària hereva de The Beatles funciona amb precisió mil·limètrica.
Point of No Return - The Smithereens
Amb "Sleep the Night Away", es van enjogassant amb un tema que transita en moments rockers i d'altres més lents, amb aquest deix "swing" i alhora pesant i potent. "Love is Gone" un altre tema escrit per en Jim Babjak, marca personalment, el punt àlgid de l'àlbum, on els nostres amics donen una lliçó a tots els marrecs aspirants a rockers de com fer un tema compacte, rocker i inoblidable i on ens diuen que tot s'ha tornat violent i que quelcom tan necessari com l'amor, s'ha anat. Magnífica, gegant!
Love is Gone - The Smithereens
I se segueix amb un tema ben ferm com és "Long Way Back Again", amb la recurrència que en Pat imprimeix a les lletres amb temes de desamor i desesperança, on segueixen fonamentant l'àlbum.
Long Way Back Again - The Smithereens
Arribem als punts polèmics, primer, dedicant un tema al mafiós John Gotti i que ja vaig comentar en un article (➜ AQUÍ). Jo crec que en Pat no hauria d'haver-se emmerdat d'aquesta manera i menys, demanar l'alliberament d'aquest senyor. L'altra tonada polèmica és "Sick of Seattle", on sense cap mirament critiquen l'escena grunge, puc comprendre en Pat, una situació que també va passar en els anys 70 amb les bandes consolidades del rock i la irrupció del punk. Santa paciència, Mr. DiNizio.
Sick of Seattle - The Smithereens
I aquest àlbum es rebla amb "Life Is So Beautiful", un tema amb tota la càrrega d'ironia al títol, descrivint les promeses trencades i entonant el "mea culpa" pels errors comesos. Un tema lent, però sòlid, amb una omnipresent harmònica que va acompanyant la tristor del protagonista.
Life Is So Beautiful - The Smithereens
Malgrat les expectatives, aquest disc va vendre poc i a la discogràfica li va faltar temps per despatxar-los i de fet, no van tornar a gravar fins cinc anys després, amb un segell independent. Per sort d'ells i en el present segle, els fans, no els hem oblidat mai i de gires sempre en van tenir i encara en tenen, però això, ja és una altra història.
Recordo com van explicar el títol d'aquest àlbum, es veu que alguns components de la banda utilitzaven estris per llançar projectils coure com un joc d'adolescents, a gent que els intimidava, de trapelleries que anaven més enllà. Amics, estem davant d'un dels grans àlbums d'aquell any, amb un munt de talls que eren potencials singles, amb gent molt jove que es van trobar de sobte, que a partir d'aquell any serien referents per a millers. Fem un xic d'història. Un grup d'amics i coneguts de York, Pensilvània, en Patrick Dahlheimer (baix), en Chad Gracey (bateria), en Chad Taylor (guitarres) i l'Ed Kowalczyk (veu principal, guitarres) engeguen la banda a mitjans dels 80 i poden gravar un primer EP i a l'any següent llancen el Mental Jewelry, que va ser produït per un vell conegut, en Jerry Harrison, excomponent dels Talking Heads. Amb aquest àlbum comencen a fer-se grans i serà amb l'àlbum que avui us presento el seu salt definitiu, una barreja explosiva de comercialitat, consciència oriental i amb afalacs de la crítica que els titllaven d'uns nous U2 o uns nous R.E.M., que malauradament no seria així. Fem un xic de repàs a aquest àlbum. L'àlbum s'inicia de forma majestuosa amb "The Dam at Otter Creek", amb uns primers compassos líquids i llunyans, amb un creixendo amb l'Ed udolant, la cançó podria parlar sobre els jocs i les trapelleries que es fan de jove i que no sempre se'n surt vencedor o feliç, és com una reflexió sobre la inconsciència quan comencem a fer els primers passos en aquesta vida.
The Dam at Otter Creek - Live
Jo crec que "Selling the Drama'" és el tema més famós d'aquesta banda; pel biaix i el missatge que desprèn, inclòs personalment jo tinc la meva teoria, sembla ben bé l'antítesi que representava el que deien els Nirvana a les seves lletres i és ben fàcil, només heu de confrontar les lletres d'uns i d'altres i veureu d'on surt aquesta reflexió pròpia. És un tall on s'incita a la superació malgrat les cicatrius i les putades, les humiliacions i el dolor que comporta viure en eixe món, sortir-se com individu i allunyar-se d'actituds gregàries. Un dels grans temes d'aquell inoblidable 1994, un èxit instantani, només heu de veure la reacció alguns dels que escolten aquest tema per primer cop, és la mateixa que teníem nosaltres vam tenir llavors.
Selling the Drama - Live
Un altre èxit, una altra cançó irresistible és" I Alone", també és una tonada amb diverses lectures, per una part potser una cançó d'amor, com també i que a "Selling the Drama" s'incideix també en això, que s'ha de tenir amor per a un mateix i poder trampejar el destí i no quedar-nos amb les pulsions primàries o il·lusions adolescents.
I Alone - Live
Per a mi, "Lightning Crashes" és el cim d'aquest àlbum i potser de tota la carrera dels Live, definitivament et submergeix a límits paradoxals que en el segle XX ens abocaven a reflexionar-hi. El tema es basa en una noia coneguda de la banda que va morir en un accident per culpa d'un conductor borratxo i que gràcies a la donació dels seus òrgans, molta gent va poder viure. Uns que viuen, d'altres moren, et fan pensar molt, perquè de forma propera o llunyana, tots hem vist vides segades molt aviat. Un tema que és emoció pura, un videoclip que ens traspassa a tots el cor.
Lightning Crashes - Live
Amb "All Over You" ens conviden a estar amb comunió amb el nostre voltant, amb els seus fluxos i refluxos, molt en sintonia amb el pensament de l'Ed, un estudiós de les filosofies orientals. Un altre tema guanyador i carismàtic.
All Over You - Live
A partir d'aquí l'àlbum aixeca el pedal del gas, però que manté el to amb "Shit Towne", on plasma la situació d'estar envoltat de gent amb addiccions, on els carrers es transformen en femers i que l'autor en vol escapar com sigui.
Shit Towne - Live
Els Live amb "T.B.D." fan un exercici més que reeixit, on les guitarres s'acosten molt als U2 del 1987, amb un to calmat i xiuxiuejant fins que desemboca a la part final amb l'Ed cridant a tot pulmó. A "Stage" és tot el contrari, un tema ràpid i urgent on la banda va tota velocitat. Amb "Waitress" és com ens il·lustren el treball mal pagat, a la misèria que és tenir d'arrossegar-se pels putos bitllets. Com a curiositat, es dona la circumstància que l'Ed va interpretar a un cambrer al film "El club de la lluita" del 1999.
Waitress - Live
Els nostres amics de Live van seguir l'any 1997 amb Secret Samadhi, que malgrat fer uns bons números ja no s'acostava ni de lluny amb tota l'èpica del disc que avui us he fet comentari. Amb tot, els Live van continuar gravant, amb treballs recomanables, fins i tot l'any 2008 van gravar al Paradiso d'Amsterdam un gran directe com ja us vaig comentar (➜ AQUÍ). Després han vingut baralles entre els membres, l'Ed es va quedar amb tot i va expulsar a la resta de components, però amb una reunió no fa pas massa dels membres originals. La vida dona moltes voltes i tampoc els nostres amics músics no n'escampen. Gaudiu-los!
Pocs dies abans que tingui de penjar aquest article, escric i l'he tornat a reescriure. És molt fàcil deixar-se endur pel "morbo" i l'especulació recordant aquells dies d'abril del 1994, donat que feia tan sols una setmana que el marit de la Courtney Love va decidir abandonar aquest món i que l'àlbum que recordem avui sortia a la llum. Cert amics, ens podem posar de la manera que vulgueu, però vull centrar-me en la música, el que ha representat 30 anys després i de com, la banda d'aquesta senyora va saber renunciar a una part de l'agressivitat que arrossegava del seu primer treball, construint tonades que han resistit sense cap problema tot aquest temps. Tot el procés d'aquest disc va estar envoltat de rumors i especulacions constants, de què si superava en qualitat al fet per Nirvana, si s'havia pagat molt més, etc, etc i més etc. i que per descomptat, la senyora Love els va alimentar, no fa falta ser un Freud per veure-ho i com es diu en alguna banda: "Pels seus fets els coneixereu". Deixem-nos de xafarderies i anem al que és important i és desgranar el segon àlbum dels Hole, som-hi. "Violet", tema amb què es dona el tret de sortida, on ja ens trobem una constant de tot l'àlbum, on es trenen parts tranquil·les amb d'altres amb tota la rabior elèctrica i també a la veu, a voltes, calmada, d'altres, cridant. I en aquest primer tema es combinen a la perfecció.
Violet - Hole
"Miss World", va ser el single de presentació i on podem repensar-nos si és un tema comercial, en realitat ens presenta a la Cortney davant del mirall, que per arribar a dalt de tot, va haver de fer sacrificis i una certa tristor supura per fer-ho com ho va fer, però en realitat sabia que no hi havia altra manera, però que tampoc, a ningú l'importa.
Miss World - Hole
"Plump" és un rock accelerat i que discorre entre un riff prou potent i la Courtney anant a totes, on podem entreveure una primera referència cap a en Kurt Cobain, el fet de ser mare i tot el que arrossega. "Asking For It" és una power ballad que arrenca amb un baix contundent i on la senyora Love no es pot estar de cridar i com és la tònica de l'àlbum va basculant les parts més pausades amb les més desenfrenades. Un dels punts culminants d'aquest àlbum l'assoleix amb "Doll Parts", on la temàtica que ens mostrava a "Miss World" aquí ens la reforça i expandeix, que "ella es vol quedar el tros més gran del pastís", malgrat estar exposada i que tothom l'apunyalarà pel que fa. Hi ha moltes coses que podria criticar de la senyora Love, el que és cert és que ella es bolca en el que fa i ens ho mostra de la forma més real i descarnada.
Doll Parts - Hole
"Softer. Softest", la tonada més serena del disc, amb la nostra protagonista autoinculpant-se, on la part maternal es torna a fer corpòria i que de lectures en pot tenir un munt, tant el que es refereix a la seva filla o inclòs amb el darrer treball de Nirvana, on la temàtica de nadons i làctia també hi és abordat. "She Walks On Me" és una tema que m'encanta i que en principi et sobta perquè s'inicia amb intro psicodèlica per a continuació posar la directa amb una Cortney embogida i tota la banda seguint-la de forma histèrica i destructora.
She Walks On Me - Hole
Encarant la part final ens trobem amb "Gutless" una descàrrega punk, on la Cortney s'esplaia amb un míting sobre la revolució, sobre que covards som, que ella estarà fotuda, però tu, sota la seva atenta mirada, ho estaràs més. I es tanca el disc amb "Rock Star", la visió que tenim ja de grans sobre l'escola primària o secundària, aquí la protagonista sembla cridar a l'alumna que era perquè escapi del merdós ambient que s'hi respira. Cal recordar que en una de les escenes més divertides de la pel·lícula d'en Bernardo Bertolucci, "Bellesa robada", ens trobem a la Liv Tyler descanyotant-se amb aquesta cançó.
Rock Star - Hole
Resumint, aquest és sens dubte el millor treball dels Hole, on hi ha un grapat de temes ben mereixedors de la vostra revisió i podem fiscalitzar el que ha fet la senyora Love, però almenys va tenir el coratge de ser honesta i no amagar-ho, ans el contrari, ho crida durant tota aquesta magnífica obra. Torneu a escoltar-la i torneu a gaudir-la!
No sé si a cada any que passa m'agrada més l'hivern, el que tinc clar és que l'estiu se'm fa molt antipàtic i tot sembla indicar que no canviarà de postura per enguany. I per això, abans que el darrer resquill fred ens passi fregant la ment us poso aquesta tonada, de forma urgent, contemplant la dansa desmenjada de la noia, deixant enrere els dies curts i boirosos, amb aquest videoclip totalment hivernal, d'un altiplà melangiós i gris...
Nota preliminar: Per circumstàncies personals, no vaig poder escriure, corregir i penjar l'article dels Soundgarden, en el 30 aniversari de l'edició del seu àlbum Superunknow, el dia que tocava que era el 08-03-2024. El penjo avui, un mes després i estarà en data 08-04-2024 durant alguns dies i seguidament el posaré en data del mes de març per si algú en el futur el vol llegir. Evidentment aquesta nota preliminar serà esborrada. També he de dir que no serà l'article jo hagués volgut, serà més curt i concís. Gaudiu de la lectura i de l'escolta!
Alleugerir la càrrega per volar més alt
Aquest àlbum és el més segur, la primera obra mestra del nostre allunyat 1994, on considero que els Soundgarden van perdre la contundència i la fermesa exposades a Badmotorfinger i van obrir el ventall, suavitzant la proposta y rebaixant la pesantor de les guitarres y també la veu es va veure afectada, on els udols característics d'en Chris aquí ja costa més trobar-los. Amb això diria que l'àlbum pot sonar a les primeres escoltes un xic irregular, però a canvi, ens aporta tonades que han sigut clàssics absoluts de la música manufacturada en els 90. En la distància que donen els anys tot es posa més a lloc, es guanya perspectiva i potser a hores d'ara el que m'irrita és aquesta negativitat que em sembla gratuïta, però sabent de la història personal del Chris Cornell s'entén el que va escriure i cantar. Ja vaig parlar d'una manera més àmplia de la seva trajectòria en un passat post (➜ AQUÍ) i em centraré més a disseccionar alguns trams d'aquest treball. L'àlbum engega amb "Let Me Drown", amb la contundència acostumada i que no desentonaria gens amb el Badmotorfinger. I continua amb "My Wave", on ja apreciem que les coses han canviat, que no està exempt de fermesa, però sí que aquest tema guanya en accessibilitat (aquesta tornada, el diferents instruments enjogassats), ja ens avisen que no tot és especular amb el metall, que hi ha més, més enllà de les descàrregues elèctriques contundents. "Fell on Black Days", paraules majors, un gran tema on l'àlbum guanya enters, on reflexa de la forma més tranquil·la i alhora amb arrencades de fúria, el que és la depressió, veure-ho tot negre, el verí invisible que aquí se'ns exposa de la forma més crua i veraç.
Fell on Black Days - Soundgarden
"Mailman" em recorda un xic al "Slaves & Bulldozers", amb aquest joc de veus del Chris i les guitarres pesants i alhora, amb gotes psicodèliques d'en Kim Thayil. Amb el tema que dona nom a l'àlbum torna la voluntat d'alleugerir un xic tot, sobretot fent reconeixible la tornada, encara que en Kim no s'està d'abocar-hi tota la càrrega "enguitarrada" que pot. "Black Hole Sun", no sé què dir que no s'hagi dit ja, és senzillament un tema bandera del rock fet en els anys 90, amb un munt de lectures, tant en la lletra, com en el videoclip, amb una feina exquisida en els instruments, on torna a haver-hi gotes de psicodèlia, guitarres accelerades, parts arramassades, tot un conjunt que no sé fins a quin punt amb les meves paraules ho puc descriure, el millor que podeu fer és mirar el videoclip i fer l'esforç de submergir-vos en el tema.
Black Hole Sun - Soundgarden
"Spoonman", un tema sorgit i inspirat per un artista de carrer que tocava amb unes culleres, va ser el primer single de l'àlbum i una altra tonada responsable de l'èxit d'aquest treball.
Spoonman - Soundgarden
Escoltant enter el Superunknown, jo diria que no ha envellit gens, com si s'hagués gravat ahir i els temes són ferms com pedres i ho continuaran sent per molts anys!
Sí, amics, avui fa 30 anys de la mort d'en Kurt Cobain, alimentant la llegenda, les teories de la conspiració i també la tristesa de milers. Recordo que per aquelles dates havia tornat a casa després de passar uns dies a Andorra, França i el Pirineu, quan aquesta notícia va colpir el món enter. I des d'aquí també vull posar la meva crítica envers l'especial que li va dedicar el Canal 33 de la nostrada cadena de televisió, on alguns en comptes de lamentar la pèrdua d'un músic es van dedicar a estripar l'obra feta com si fos un error, quelcom esgarriat, dient que no sabia cantar, que no sabia compondre, quina colla de cabrons. En acabat, que vam tenir? Doncs algú que volia posar punt final al seu patiment, que l'importava poc el que feia perquè ja no l'omplia i això sí que és trist, perquè qualsevol, per més talent que es tingui, sap que és lluitar perquè la creació pròpia tiri endavant, que assolir un nivell amb un instrument són moltes hores que t'hi has de dedicar i a sobre, molts d'assumptes que són laterals a la música també t'hi has d'esmerçar si vols que el teu projecte tingui unes mínimes possibilitats.
Avui fa 10 anys que estant a Barcelona, en una avinguda del Paral·lel en obres li vaig dedicar un poema per en Kurt, volia escriure amb ell, havent superat escales en el temps, però em va ser impossible, perquè un pensament, unes accions, difícilment es poden imaginar més enllà d'una mort. Al final vaig poder fer-li homenatge amb la seva visió, d'una persona amb 27 i no més enllà, perquè malgrat que alguns no hàgim assolit un èxit amb el que hem fet, sí que els anys ens donen perspectiva, profunditat, un paisatge que no pots veure amb menys de 30. Passa el temps i som afortunats d'haver format quelcom viu, vital com ha sigut el rock, malgrat els dimonis que sempre l'han acompanyat. Caminem i anem a la cerca d'alguna cosa en el camí. GRÀCIES KURT, PER LA MÚSICA!
Schadenfreude, paraula en alemany que significa alegrar-se de les desgràcies dels altres. Poques vegades ho he fet, però avui m'ho mereixo. La raó és que un senyor que va conspirar contra mi en l'empresa on treballava i que em van fer fora, avui m'han comunicat que el despatxen a ell. Bé, karma també, perquè qui la fa la paga, cosa que passa quan vas per la vida trepitjant, rient-se de tothom, sabent-se superior. Doncs és el que t'ha passat. Perquè David va derrotar Goliat i Frodo va destruir l'anell únic, a Sauron i tot el seu imperi. Sigueu humils i mai abuseu de la vostra superioritat, sinó passa el que passa. Us deixo amb en John!
L'altre dia, mentre estava acabant de polir l'article dels The Dead South, vaig voler triar música del meu disc dur extern i em vaig topar amb l'àlbum que conté la cançó que us presento, perquè resulta que el tinc des del llunyà 2009 i que no l'havia escoltat des de llavors, 15 anys semblen res, però és tota una vida. Deia l'Umberto Eco que no fa res acumular llibres que, al cap i a la fi, no podràs llegir; jo he fet quelcom semblant amb la música, he acumulat molt de material que després, per diverses circumstàncies no he pogut escoltar. M'ha vingut al cap aquestes persones que van a la cerca de troballes en trasters, que farien amb el material que jo he acumulat? Doncs si em volen fer un homenatge, que escoltin aquesta cançó almenys...
S'apropen setmanes que tindré d'escriure sobre gent que no són precisament l'alegria de l'hort, més aviat tot el contrari, persones que han escrit o directament ha glorificat les males vibracions o han abocat sense cap mena de filtre la seva depressió i la seva mala llet. No discuteixo la qualitat que això pot tenir en l'obra feta, només faltaria, però considero que és el més fàcil i ho dic per experiència pròpia; quan he tingut un dia de mala sort o que no estava fi, les paraules em brotaven de forma automàtica. I així considero que escriure sobre tenir bona actitud, de voler-se superar en un moment complicat, de tenir pau i serenor és en extrem difícil si es vol fer sense ensucrar, sense posar-hi com a exemple, referents mil milions de vegades mostrats. Per això, avui, he volgut posar aquesta banda, que just he acabat de descobrir i que desborda, a part de qualitat, energia positiva, perquè ens mereixem molt més que les depressives notícies, molt més que el perfil baix en què ens volen encolomar, que tots anirem al forat, sí, però què collons, que sigui amb dignitat i no amb la merdosa càrrega negativa amb què ens volen etiquetar. SALUT I BONES VIBRACIONS!
Aprofitant que fa molt pocs dies que aquesta banda acaba de treure un nou àlbum, faré aquí un molt breu apunt i recomanació d'aquesta banda que fa ja molts anys que escolto.
Abans, però, faig una breu reflexió, a propòsit del títol que he posat a l'entrada. Fa un parell de dies vaig visionar un vídeo dedicat al Prince on ell anticipava la manera d'escoltar música en el present segle XXI. I la realitat és que tota una forma sorgida i potenciada en els anys 60, o sigui, tot el que són els formats físics per accedir a la música, en el present segle han quedat obsolets o més aviat, no imprescindibles per gaudir la música al moment. Evidentment, a ningú li agrada que el seu sosteniment quedi en res i la indústria especialitzada ha lluitat tot el que ha pogut contra això, però no ha pogut fer res. I una de les coses bones d'això és que pots gaudir de la música quasi sense intermediaris, directament de l'artista i el músic pot publicar tot el que li plagui, sense restriccions, tal com volia el músic de Minneapolis. I els The Dead South han sabut aprofitar aquesta situació temporal més que bé, encara que la seva música sonaria sense que ningú l'estranyes, igual d'habitual que en el segle XIX.
Els nostres amics provinents de Regina, Saskatchewan, Canadà, en els seus inicis tocaven en bandes de rock alternatiu, però ja molt ràpid van evolucionar al bluegrass i el folk. Treuen el 2013 un primer EP i l'any següent l'àlbum Good Company, que hi encabia "In Hell, I'll Be in Good Company", un èxit instantani, amb milions de reproduccions al YouTube.
In Hell, I'll Be in Good Company - The Dead South
I d'aquí, a la glòria, encara que no absenta de desercions temporals i algun embolic de faldilles, que sí, que no tot és fabular a les seves cançons, que la seva música pot sonar alegre i saltirona, però les seves lletres no deixen de ser descarnades o sòrdides, com aquesta tonada on ens explica una història d'amor entre cosins.
Banjo Odyssey - The Dead South
No falta tampoc el rerefons dels pioners, dels minaires, de gastar-se el salari en beguda i embolicar-se a cops en el bar de torn, com ho emmarquen aquí.
Black Lung - The Dead South
També aquesta banda s'ha endinsat en el terreny de les versions, tal com ens ho mostren en els àlbumsEasy Listening for Jerks Pt. 1 and Pt. 2, on han interpretat tonades deThe Doors, System of a Down o aquest standard tradicional americà.
You Are My Sunshine - The Dead South
I arribem a l'àlbum d'enguany, elChains & Stakesi aquesta cançó que serveix perquè els conegueu si no sabíeu que existien.
Yours to Keep - The Dead South
Volia destacar dos concerts en directe, on podreu mesurar la qualitat i el ferm propòsit dels nostres amics. No, no és una fotuda banda d'un sòl èxit, sinó que si volen, encara poden anar més lluny. Espero que us agradin.
Inicio aquesta secció reivindicant les cançons oblidades en àlbums, o també, fer referència a les cançons que es fan servir per engreixar un àlbum i que a la pràctica no representen massa en la carrera que fa una banda o un músic. I és una idea que em rodava pel cap fa molt, que tinc moltes ganes de fer i m'ha sigut un dels raonaments per tornar a engegar EL PROFETA ESTUDIANT, des d'octubre.
Aquest tema dels U2 ja en vaig parlar en el meu article sobre en Kid Creole and The Coconuts (➜ AQUÍ). Afegir també, que les noies d'aquesta banda també hi van posar les veus als cors i recordant una entrevista que li van fer a l'Adam Clayton, ell també hi és als cors, però que no està acreditat enlloc i ningú en fa referència, només sóc jo recordant una entrevista. Cal dir que aquesta tonada es mereixia ser single i bandejar el "Two Hearts Beat as One", un tall que per a mi no té prou força i que es van equivocar en llançar-lo com a senzill.
Red Light - U2
Crec que el senyor Mark Eitzel és especialista a fer cançons de farciment, tindrà lletres molt bones, però musicalment és més àrid que una tona de sorra del Sàhara. Però revistant la seva discografia m'ha sorprès aquest tema instrumental, que el trobo ben aprofitable, que s'allunya dels seus paràmetres de songwirter i ens posa en un tessitura electrònica.
Cobh - Mark Eitzel
Per a mi aquesta tonada delSurrender to Jonathanés una de les millors del disc, aquesta combinació d'acordió i vents enamora. Res a objectar i molt reivindicar a un gegant com és el senyor Richman.
French Style - Jonathan Richman
He de reconèixer que cada cop em costa més escoltar a la banda de La Jonquera, sobretot per les lletres, que mai m'han fet el pes i cada cop menys a cada any que passa. Un tema de farciment total, amb tots els paràmetres típics i tòpics de la banda.
Dubtes - Sangtraït
Aquest tonada de la Loreena, explica les últimes paraules d'un monjo de l'edat mitjana a l'illa irlandesa de Skellig. Un tema tranquil i atmosfèric que potser queda una mica tapat per grans temes com "The Mummers' Dance" o "Marco Polo" del seu àlbumThe Book of Secrets.
Skellig - Loreena McKennitt
Un altra peça que és farciment total és aquesta dels Stooges. No sé si és una gravació d'estranquis d'una missa negra o un grapat de monjos de clausura passats amb LSD. Un tema per deixar de costat i que no passa res, el més important que van fer Iggy i companyia està en les altres cançons.
We Will Fall - The Stooges
Si una cosa ha caracteritzatalsDepeche Mode ha sigut concentrar forces en els singles potencials i en la resta de temes deixar-los de la mà de déu, mers comparses dels talls més treballats. I jo intencionadament he anat a un dels seus àlbums considerat més fluix i em vaig trobar aquest tall que em recorda un xic al so delsKraftwerk i trobo que és un bon tema i amb totes les coordenades que coneixem del combo de Basildon.
Vull fer un article ràpid, primer, per celebrar que he pogut localitzar un videoclip que creia que ja no trobaria, en la seva versió original i que restarà aquí tret que hi hagi alguna força aliena a mi que em bandegi el blog, que internet quedi cruixida o el planeta Terra emprengui un camí en solitari. Segon, perquè acord amb la cançó encara vull continuar cercant esperança en l'àmbit personal i també, per a moltes coses i persones que em rodegen. I tercer, tant de bo que uns bons auguris de la cançó es manifestin i que la banda positiva s'alci de totes, totes. SOM-HI!
Aquest és sens dubte, uns dels grans àlbums d'aquell any, bé, grans ho són tots els que us presento aquí, el que em refereixo és que, a part, és la plasmació d'un canvi de paradigma d'una banda de l'entorn californià mirant de tu a tu a l'escena de Seattle, fins llavors, santuari indiscutible de tota la música alternativa feta a USA i aquest seria el primer pas de què part d'aquesta música basculés cap al sud amb característiques ben pròpies, com són entre d'altres, una major lleugeresa en les lletres, més mundanes i accessibles i una fixació més que evident pel mercat, deixant pel camí postulats fins llavors que semblaven infrangibles, encara que si ens fixem en tota la problemàtica personal que es plasma en les lletres les coordenades utilitzades són bastant semblants. Si, ho sé, un pot mirar el passat com si tot estigués disposat en un tauler on saps cap on es mouran les peces, doncs fem-ho. Pocs dies abans que es remoguessin de dalt a baix tot l'inconscient musical del rock, aparegué aquest àlbum amb un èxit sense aturador, però ells no eren una banda feta en un laboratori per aprofitar l'onada, no, ells malgrat que eren ben joves ja estaven més que avesats en els escenaris i també a escala personal. Els Green Day arrenquen a les acaballes dels 80 integrats en l'ona punk de l'Àrea de la Badia de San Francisco i amb molta celeritat comencen a escalar. El seu segon treball, Kerplunk!, ja amb la banda estabilitzada amb els seus 3 membres, és ja un treball ben sòlid i prometedor que els serviria per guanyar en experiència i començar a girar de veritat. I arribem al 1994 i l'àlbum que ens ocupa i que ara us comento alguns dels seus talls. L'àlbum arrenca amb "Burnout" una cançó que és d'orfebreria pop-punk anant a tota pastilla i ens dona pistes d'un que es crema i no creix, que una vida que ens prometen és una puta falsedat, que ens infantilitza mentre que per dins ens desgastem mirant de trobar-hi una sortida. "Chump/Longview" són dues cançons unides, la primera és veure enemics imaginaris, portant la pròpia culpa de no saber el que passa, us juro que vaig conèixer una persona així i el més greu, que li agradaven els Green Day. I la segona va ser com aquesta banda es va donar a conèixer al món, amb aquesta tonada que desenvolupa un joc de bateria/baix molt suggerent, però sobretot és el baix que fonamenta tot el tema, fins que la guitarra i a la tornada ens fa adonar de quina banda estem escoltant. Masturbació, marihuana, indolència i avorriment són els eixos amb què gira el tema, amb un videoclip on a l'habitació on roman en Billie Joe Armstrong em recorda molt al local on assajava, segur que havia de fer la mateixa olor d'humitat i de tabac.
Longview - Green Day
"Welcome to Paradaise", potser alguns es pensen que és fornada punk, però per a mi és el power pop de tota la vida i on substitueixen el típic solo per un joc entre el baix, bateria i finalment guitarra, un enginyós i interessant treball.
Welcome to Paradise - Green Day
Amb "Pulling Teeth" aprofundeixen un xic més en el seu vessant més pop i més melòdica i on es fa palès a la lletra la submissió i l'encadenament dins d'una relació.
Pulling Teeth - Green Day
Si amb "Longview" vam conèixer aquesta banda amb "Basket case" va ser el single de confirmació i també on podem reconèixer el so dels Green Day de la forma més clara i evident, el mínim denominador d'aquesta formació i on dibuixen la roda en què el protagonista de la lletra es veu immers, sigui per l'abús de substàncies o no trobar una solució a les obsessions mentals i que ho van il·lustrar en un dels videoclips més famosos dels 90.
Basket Case - Green Day
I amb "When I Come Around" aconsegueix un molt bon equilibri entre unes guitarres poderoses i el to pop de la resta d'elements que hi intervenen en la cançó, inclòs el solo és suau i imperceptible.
When I Come Around - Green Day
Amb aquest àlbum se'ls va obrir el cel, van tocar a Woodstock aquell mateix any en un concert caòtic per culpa del llançament de fang als músics, però ells s'ho van prendre prou bé inclòs s'hi van divertir. A partir de llavors i fins a l'actualitat i malgrat problemes d'excessos i de parella que sempre ha acompanyat a aquesta banda, no ha sigut suficient per destruir-la, tot el contrari, amb el seu àlbum del 2004 American Idiot van assolir una segona tongada d'èxits de venda. Green Day, van venir i van canviar el paradigma i ara són un clàssic i que ho siguin per molts anys més.
Doncs serà aquesta la primera i espero que no l'única vegada que ressenyo un llibre, dir-vos que vaig anar a la presentació el passat dissabte dia 27 a Discos Revòlver, a Barcelona. Voldria esmentar que vaig poder saludar a companys i bloggers com són en Juanjo i en Chals, després d'anys i panys de creuar-nos comentaris, vivències i compartir amb ells, aquesta aventura que és escriure sobre música en aquests primers anys del segle XXI. També voldria destacar l'actuació que ens va oferir en Mendizabal, cantautor basc radicat en terres valencianes i també un "maldito exilado", us deixo un tema que ens va oferir en la presentació.
Tú - Mendizabal
He tingut temps de fullejar una mica per sobre abans de llegir-me enter el llibre i que ens ofereix una visió molt amplia d'autors que mereixerien molt més reconeixement dins l'àmbit musical, des dels anys 60 fins fa molt poc. Jo diria que és un llibre imprescindible per qualsevol que volguí anar més enllà de la informació que ens serveixen els medis especialitzats y reivindica que l'univers musical és molt més ampli i multidimensional. Us deixo una adreça si us interessa aquest magnífic llibre. Salutacions!
Caminant de puntetes entre la genialitat i la bogeria
A una setmana que es doni la data dels 30 anys, estic de matinada escrivint, sobre un àlbum sorprenent per la seva intimitat i sobrietat, però sobretot, el to poètic i acústic, en una dècada marcada per l'electricitat, per les emocions desfermades, per l'ús sense aturador de drogues en l'univers musical i no exageraré les bondats d'aquest àlbum, només vull que qui llegeix aquestes paraules tingui un punt de recolliment, que us feu enrere en el temps, on els espais, els aromes, els petits gestos eren percebuts i tenien la seva importància. La Kristin Hersh ja tenia una llarga carrera musical amb els Throwing Muses quan l'any 1994 va debutar en solitari amb aquest àlbum, que ara us en desgrano alguns temes. Que dir de "Your Ghost", un tall que supura per tots els seus racons, genialitat, amb pocs acords, amb un acompanyament quasi imperceptible de percussió, amb un cello més que brillant que acompanya i fa el contrapunt a la guitarra i a la veu, amb l'ajuda prominent a la tornada i als cors d'en Michael Stipe, que quan té el punt moderat i mínim és quan amb més excel·lència fa la seva feina. Voldria remarcar que potser amb aquesta cançó, que en el trescar vital d'en Michael va fer com una darrera actuació íntima i continguda que venia dels temps del Green, es va ampliar a Automatic for The People i aquí va ser el darrer cop que el veiem inclòs amb cabell i sense estirabots. A partir de l'octubre del mateix any, tot canviaria. Tornant al tema, les imatges d'acompanyament freguen la perfecció en descriure l'espai, les accions, tota la nostàlgia que traspua la Kristin; dir que va estar inspirat i també rendeix homenatge a la pel·lícula experimental del 1943 "Meshes of the Afternoon", dirigida per Maya Deren i Alexander Hammid. Personalment, crec que és un dels millors videoclips d'aquell any.
Your Ghost - Kristin Hersh
L'àlbum avança amb més radicalitat acústica, com és "Theth" i amb trets d'alineació a la lletra, a atzagaiades, però amb tota la força que empeny el trist relat de dues persones que no es suporten. A "Houdini Blues" torna a estar acompanyada pel cello fent un treball magnífic i on a la lletra fa un paral·lelisme amb les habilitats de l'il·lusionista, acròbata i escapista Harry Houdini, de voler-se alliberar d'unes cadenes, tot segons l'imaginari de la Kristin.
Houdini Blues - Kristin Hersh
"A Loon" és una de les cançons prominents d'aquest treball, amb una molt bona feina amb el quartet de corda que catapulten a la Kristin en les línies, on la bogeria, la paranoia, són ben presents i on no hi falten els dobles significats. També és un tema dividit amb dos, una primera part enèrgica i potent per després frenar-se i calmar-se, senzillament genial! Us deixo aquí una versió un xic diferent de la versió de l'àlbum, extreta del seu EP, Strings.
A Loon - Kristin Hersh
Amb "Me and my Charms" ens torna al terreny de sentiments trobats en una parella, del vull i no vull, de la repulsió a l'encadenament, molt en la tònica de tot el treball, una altra peça clau de l'àlbum i magníficament resolta.
Me and my Charms - Kristin Hersh
A "The Letter" és una carta en una cançó, de forma quasi literal, potser és el tall més descarnat i més desesperat, on tots els elements de l'entorn que hem trobat a "Your Ghost" són aquí fidelment retratats, a part de l'angoixa i la tristor en escriure una carta mai enviada. Reblant aquest recull de tonades tenim la que dona nom a l'àlbum, on després de tot el batibull d'emocions, aquí desguassa de forma tranquil·la, és una lletra d'acceptació, inclòs diria de rendició, de què la protagonista ha renunciat a lluitar i accepta l'esdevenidor, que deixa un regust amarg, sens dubte.
Hips and Makers - Kristin Hersh
Podria dir, que tot l'àlbum traspua un punt de tristor, d'alienament, d'esperances frustrades, però com si ho fes en un entorn ideal, inclòs infantilitzat, però no d'una forma lleugera o sense importància, no, aquí hi ha seriositat i sobretot, molta sensibilitat en tractar temes molt espinosos com són la bogeria, la solitud o les relacions tibants de parella. Però sobretot, és un magnífic treball. Gràcies, Kristin!
1994, quin any! En l'àmbit musical i personalment va ser un any ben paradigmàtic, on moltes coses es torçarien, moltes agafarien empenta i per descomptat, el "mundillo" coneixeria grans noms, grans treballs que es van realitzar aquell any. El que ressaltaria, però, és que malgrat ser de les millors collites de la dècada, va ser un punt d'inflexió, un sostre on la música ja no va donar més de si i a partir de llavors i al llarg del decenni es va iniciar una lenta però constant decadència. I ho sé perquè jo aquell any el vaig viure molt intensament i em va afectar molt, tant les coses encertades com els errors. Però un al cap dels anys sap que per aprendre, per créixer, ha d'experimentar, ha d'assaborir l'amargor del fracàs i ho va ser molt. En aquell any vaig perdre amics, vaig perdre confiança, tot un projecte musical que vaig iniciar va fer aigües per tots els fronts, però ho vaig fer, vaig tenir el coratge per pujar a un escenari i conèixer el que és pilotar una banda i donar-ho tot, malgrat la impotència i els sabotatges que patia a la meva esquena. Som-hi, aquí teniu uns quants treballs fets aquell inoblidable any, que els gaudiu i em dieu la vostra!
Amb els fonaments forts, construeix el que vulguis
Amb aquest àlbum els ZZ Top van entrar plenament en els 90s i com alguns diuen, amb aquesta col·lecció de tonades podrien seguir en la indústria la resta de la seva carrera. Ho explico. Després d'haver-se afermat com una banda prou sòlida en els 70s i haver signat un parell d'àlbums ben importants en els 80s com són Eliminator i Afterburner, l'any 1990 van treure el Recycler que va ser un intent de fusionar tot el prestigi sureny dels 70s amb la comercialitat i l'ús de sintetitzadors dels 80s, però va ser un experiment fallit, malgrat les vendes acceptables. Arribats aquí, potser una banda que faci una carrera llarga com són ells sap que ja no trencarà en res, ni ha de demostrar res. Com qualsevol que té els calés i el prestigi assegurats i que només ha d'anar fent així van afrontar aquest treball i per extensió, la resta de la seva carrera. Podríem dir que l'Antenna és un àlbum continuador del Recycler on pesa potser un xic més tot el cantó blues sense oblidar la part més 80s. Anem a fer un breu repàs d'algunes cançons. "Pincushion" un single molt clar, que em recorda al tema "TV Dinners" i tot l'impuls comercial del Eliminator.
Pincushion - ZZ Top
Segueixen amb "Breakaway" amb el tall rocker 70s però amb el toc efectista a les guitarres que ens descobriren en els 80s. "World of Swirl", un tema que no em convenç de cap de les maneres, hereu total de l'Afterburner, però sense punch, sense la gràcia, sense el carisma que sí que tenia el treball esmentat.Amb "Antenna Head" continuen pagant els seus deutes amb Eliminator, però sona més fresc amb uns cors ben encertats. Amb "PCH"ens presenten un poderós rock, però amb un punt abluesat, aquí sonen ben ferms i altre cop amb uns cors tornen a donar en la diana.
PCH - ZZ Top
El to blues s'apuja amb "Cover your Rig" continua sent rock, però amb un punt de contenció i com no podria ser d'altra manera, és un camp de sobres llaurat pels amics de Houston. I "Everything", un colofó que encara mira enrere, sabent ben bé el camí fet i amb una percussió molt a l'estil dels 90s.
Everything - ZZ Top
Finalment, cal lamentar que en el 2021 enDusty Hill, baixista i fundador de la banda va deixar aquest món. Malgrat això, elsZZ Top han continuat girant i aquest any mateix ho faran per Europa amb Elwood Francisal baix.
Aquest Nadal, aquests dies han estat d'una claredat meridiana, a l'hora d'assimilar que, per a servidor, el pas del temps corre i corre i corre més despresa. Però també constatar, que allò que un passat ens feia vibrar ara és considerat un clàssic, cosa que no sé si em fa amoïnar o em fa riure. Però que és d'una realitat continua i palpable. Només s'ha de repassar els anuncis de colònies aquest any, inclòs el senyor Lenny Kravitz, a part d'anunciar un perfum, també pren un èxit del passat per posar-lo com a marc publicitari. I s'ha de constatar, que allò que es prenia com música per a jovent, no ho era, era i és un llegat d'una música que hi estarà moltes dècades escolant-se, com es fa amb la clàssica i el jazz. També xoca les adaptacions, que en la majoria estan fetes amb bon gust, però hi ha com una cosa estranya, es posen versions amb instruments i orquestres clàssiques, com el tema que us deixo. Gaudim de les músiques sigui de quin temps que siguin!
Just quan escric aquest petit article, fa poques hores que hem encetat l'any. Aquí van els meus millors desitjos, que tinguem uns mesos pròspers, joiosos i que almenys, algunes fites les aconseguim. I vull començar amb aquesta gent, reivindicant la diversió, la conya i perquè no, les variables que pot tenir la música, posant el focus en sortir-nos de la tangent sempre que calgui, que ens vingui de gust i desfem l'entumiment. Som-hi!
