Encarant la data present
Arribo el que és el darrer capítol d'aquesta petita crònica, que abasta uns dotze anys. Aquests darrers temps, crec que han sigut dels millors, on no hi ha grans febrades, sinó un manteniment constant que a la llarga és millor i que produeix més bons productes. Malgrat que en alguns casos, hi ha massa deutes amb el passat i no massa preocupació pel futur.
Coneguts i divorciats
Començo pels vells coneguts. L'
Adrià Puntí, que debutà l'any 1997 amb
Pepalallarga i..., amb l'ajuda inestimable del ex-Último de la Fila,
Quimi Portet, que s'encarregaria de la producció, d'aquest, i dels següents àlbums,
L'hora del Pati i
Maria, com vaig anotar
(→aquí).
Sota una Col - Adrià Puntí
L'Eduard Canimas, motor dels desapareguts Zitzània, va debutar amb un excel·lent àlbum: Canimas i Rebentes (2003) i una continuació amb Noh iha Crisi (2006).
Eduard Canimas, aspirant genialitat
I també apuntar que dues de les grans bandes i que actuaren al Palau Sant Jordi és separaren l'any 2001, Sopa de Cabra i Sangtraït, amb molts simptomes de cansament i problemes entre els seus components. Dels Sopa sorgirà la carrera en solitari del Gerard Quintana, i en Josep Thió, i els Kabul Baba.
Vent del Nord - Josep Thió
Trajecte d'una dècada i d'una certa revifalla
I als primers anys del segle, va sorgir de La Cellera de Ter, una de les bandes més prometedores, amb un so especial i que potser arribarem massa aviat. Aquitamxé tenien un toc indie i amb unes lletres solides, que el feien tota una raresa en el panorama gironí cantat en català.
Aquitamxé, indis i selvatans
Debutaren amb Mils d'ocells Que Passen Pel Meu Cap (2001) produït per Titi Saurina (Ja T'ho Diré) i amb una molt bona continuació amb Tic Tac Coix (2004). Sense acabar-ho de confirmar, crec que s'han separat, ja no han tret més material, i això que seria un moment molt bo per recuperar el lloc que merescudament els hi tocaria.
Els últims cinc anys ha estat d'un cert ressorgiment a les comarques. I sobretot de La Bisbal, que ha monopolitzat una imparable corrent musical.
The Gruixut's, Hives a l'empordanesa
The Gruixut's, provinents, com no, de La Bisbal, i amb una carrera meteòrica, que es gronxa entre el rock and rock de garatge i la sornegueria més punyent, llancen l'any 2008 Normalitzem el Rock'n'Roll!, tota una declaració d'intencions.
Volem Festa! - The Gruixuit's
De la dissolució de Holland Park sorgeixen dos grups que han animat l'escena els darrers anys: Mazoni i Sanjosex.
Jaume Pla, o el mateix, Mazoni, ja va començar l'any 2001 amb un disc en castellà i autoeditat, Dias soleados, quan encara funcionaven els Holland Park i l'any 2004 el disc en anglès 7 Songs For a Sleepless Night.
Mazoni, La Bisbal 5 - Capità Harlock 0
Però de fet la seva carrera arrenca de veritat l'any 2006 amb Esgarrapada, un àlbum amb totes les lletres en català i un pèl dispers però que tenia un single amb força, com es "No tinc temps". Sense parar, l'any següent treu Si els dits fossin xilòfons, un disc molt més coherent i equilibrat, on fa una revisitació del "Maggie's Farm" d'en Bob Dylan. I aquest any passat va treure Eufòria 5 - Esperança 0, un disc deutor dels sons britànics que practicava a Holland Park.
No Tinc Temps - Mazoni
La carrera de Sanjosex, o sigui, Carles Sanjosé, es mou més per paràmetres de música de cantautor, i la seva carrera ha sigut sense massa alts i baixos.
Sanjosex, sant empordanès
L'any 2005 treu Viva Sanjosex! amb les coordenades abans esmentades i amb lletres properes i càlides, sense caure a la carrincloneria. L'any 2007 treu Temps i Rellotge, un pas endavant ferm, un disc mica més madur i més arrodonit.
Temps o Rellotge - Sanjosex
I enguany ha tret Al Marge del Camí, que un servidor no ha tingut temps per escoltar-lo.
Aquest any, ha aparegut el disc Un Mar de Confetti (2010) dels Costa 59, o millor dit, el grup d'en Lluís Costa, músic que ha treballat en tot l'espectre de La Moguda Gironina, component i fundador dels Barri Baix, i que ha tocat també amb l'Adrià Puntí, els Psychoine i els Kitsch.
Un Mar de Confetti - Costa 59
Anomenar en darrer terme, l'èxit de The Pepper Pots, grup d'estil soul i en anglès, en què les seves gires solen haver-hi països de tot el món i l'Angelina i Els Moderns, grup de Cornellà de Terri i Torroella de Montgrí, d'estil retro que canta en català i que reivindica la cultura ieié dels anys 60.
Dir que la música a les comarques gironines sempre ha estat inquieta i que en els darrers temps no ha tingut masses estirabots. I ha sabut moure's amb molts d'àmbits, del hip hop al rock mes sorollós, del pop al soul, de música radical militant a la cançó d'autor. Espero que sigui així per molt temps. Salut!
Camins - Sopa de Cabra
