La Moguda Gironina - Crònica incomplerta, nostàlgica i potser errònia. 4 - La presa d'altres camins (1996 - 2004)

Avis per a navegants-bloggers-músics-i-lectors ocasionals

Com vaig comentar a alguns bloggers i altres coneguts, volia que aquest fos, el darrer post dedicat a La Moguda Gironina. Però vist en perspectiva, abastar 14 anys (1996 - 2010) era massa temps per encabir-ho tot en un sol episodi i he decidit fer-ne un més i també he ampliat alguns "recovecos" d'aquests periodes.

La decadència de les grans bandes

Com passa la majoria de vegades en aquesta vida, tot té la seva etapa vital, tot el que puja, baixa, i les bombolles, tant li fa siguin financeres o musicals, acaben esclatant. Comencem pels Sopa de Cabra. Just passat el concert multitudinari al Palau Sant Jordi de Barcelona, amb els Sangtraït, els Sau i Els Pets, els gironins decidiren fer un disc en castellà: Mundo Infierno (1993), un disc estrany, amb males vibracions, on les lletres es feien llòbregues i negatives. La resposta fou molt pobra a nivell de vendes i tardarien una eternitat en recuperar el terreny perdut.

Els Sui Generis, tot i ser un referent gironí i tenir la banda estabilitzada, no pogueren trencar el seu sostre de vendes i a les acaballes de segle es dissolgueren.

Molta gent opina que el concert del Palau Sant Jordi no va ser l'inici de res, sinó el principi del final. Açò tenien de pensar els Sangtraït, que tot i mantenir-se, no sapigueren renovar els seu discurs i la seva davallada fou progressiva a cada nou disc que treien. A principis de la primera dècada del nou segle és separarien.

Els que millor han aguantat el pas del temps, sense cap mena de dubte són els Kitsch, ells també tingueren el seu moment crític, amb baralles amb la discogràfica, però ho varen remuntar i mantigueren una línia coherent en els seus treballs, inclòs l'any 2008, que treuen els seu dècim àlbum, tenen una molt bona resposta del públic i de la crítica.

Els Umpah-pah, amb tres discs en català: Raons de Pes (1991), Bamboo Avenue (1992), i  Bordell (1994), i dos en castellà: Triquiñuelas al óleo (1994) i La Columna de Simeón (1996), tancaren la parada amb marxa de l'Adrià Puntí. També ells arrossegaren la rèmora que acompanyà als Sopa de Cabra, amb els àlbums en castellà que rebien bones critiques, però que el nivell de vendes eren mínimes.

Inclòs els Zitzània, que tenien un futur molt prometedor amb el llançament de la seva maqueta, s'embrancaren en un recorregut convuls, amb desercions massives i canvis constants de membres. Llançaren l'any 1997 La Peixera dels Tòtils, treball ben rebut per la premsa especialitzada, però ja era massa tard per enganxar l'audiència. Poc desprès, l'Eduard Canimas, l'únic integrant desde el principi, dissolt la banda i inicia la seva carrera en solitari.

Néixer en temps de crisi

De la segona meitat dels 90 sorgiren els Glaucs, provinents de Begur, amb els components molt joves i amb un sorprenent àlbum de debut, Glaucs (1996), que combinava certa comercialitat amb un sòlid afermament musical.

Glaucs, del verd al gris

Tot i això, no eren temps bons per arrencar una carrera, els canvis de discogràfica foren la tònica d'aquesta banda i mai pogueren agenciar-se un gran públic.

Els teus ulls glaucs - Glaucs

 

De La Cellera de Ter eren dues bandes sorgides més o menys en aquesta època, els Van de Kul i Petits Fours. El model dels Lax and Busto (a opinió meva, comercialitat a qualsevol preu i cantant en català) arribava a Girona, però amb poca petja, tot i vendre puntualment.

Made in Girona

Curiosament, després de la desfeta de la majoria de grups que cantaven en català, sorgiren unes quantes bandes que cantaven en anglès, amb repercussió diversa. Els Psychoine, grup que aplegava a integrants de Barri Baix i The Lazy Sundays, pariren un parell de discs, i encara funcionen, però amb poca repercussió.

Psychoine, dimonis entre ombres

Els Passion Fish, primer grup de la discogràfica de Girona, Moby Disc Records i amb una carrera discreta. Els Bocagrocs, de Darnius, grup molt prometedor, però només arribaren a treure un parell de maquetes.

Els grups que trencaren la barrera i s'expandiren fora de les comarques, foren La Suite Mosquito, i com no, els Fang. Aquesta banda formada a Banyoles i integrada pel Jaume García i la Mariona Aupí, foren el primer grup que cantant amb anglès i sense massa estirabots, es feren ressò a l'escena independent de l'estat.

Fang, vampirs de l'estany

Amb un bon àlbum de debut My Weakpoint (1997) i en una mateixa línia, My Black Dress (1998) i Montsers (2001). Abans de separar-se treuen Dos Vidas (2004), gravat enterament en castellà i que suposa un canvi també estilístic, abandonat en part la vena obscurantista i endinsant-se en àmbits de cabaret, i també, donant alguna pinzellada humorística.

Dry Landscapes - Fang

Conurbació hip hop

Abundant sobre el hip hop, no vull deixar d'esmentar que a Girona sorgí un dels més ben considerats grups de l'estat espanyol, Geronación, amb una extensa carrera. I l'Ari, de Salt, ciutat d'on florí un planter de bandes d'aquest estil, quasi totes cantant en castellà.

Geronación, ciutat hip hop

Dir finalment que el rapper barceloní El Disop desprès de diferents tribulacions, es va instal·lar a Girona i des d'aquí, encara segueix amb la seva carrera.

És com un somni - El Disop

Brit-pop (o Brit-rock) a comarques

En el llindar de dos segles sorgiren un parell de bandes que emulaven en part el llegat de les illes britàniques de principis dels 90.

Holland Park, somni britànic i cor empordanès

23 de Girona i Salt, amb dues maquetes i un àlbum, arribaren a enlairar-se, però com sòl ocórrer, les dissensions internes acabaren amb la banda. Holland Park, grup procedent de La Bisbal d'Empordà, aporten una visió més consolidada, amb dos treballs, Welcome to Holland Park (2002) i Things Were Easier When We Played Music (2004).

Citizen X - 23

Brown Sugar - ZZ Top. Veus botàniques per canviar les nostres vides

No entenc a la gent que vol començar la casa per la taulada o escoltar els músics només pel seu darrer single. Aquest és el cas d'avui. Jo ja havia escoltat el hit de la Little Ol' Band from Texas, "Gimme All Your Lovin'", però vaig voler començar pel principi de tot, o sigui, el primer àlbum. I em vaig topar amb aquesta joia de southern rock, on parla de com certes plantes ens poden canviar la vida, jejeje. A gaudir i bon cap de setmana.

La Moguda Gironina - Crònica incomplerta, nostàlgica i potser errònia. 3 - Tavernes i temps d'inèrcia (1992 - 1995)

Muntem una banda?

Sense cap mena de dubte, l'impuls dels grups gironins punters va engrescar molta gent a formar una banda, com sigues; la veda estava oberta. I l'any 1991, l'ajuntament de Girona va tenir la decència de deixar les antigues instal·lacions de la Campsa al barri de Sant Narcís per a locals d'assaig a la florent escena gironina. Encara que la majoria de bandes que estaven a l'aguait ja s'espavilaven a trobar i llogar un local en una masia o un garatge. I una mica tot es va inflacionar, les bandes, els concerts, els locals, les comarques vivien una efervescència de noves propostes com mai abans s'havia vist i que a les següents ratlles us en faré un petit repàs. 

Continuïtat amb sort desigual

Barri Baix, grup que provenia de Santa Eugènia i Salt, en principi era la banda que tenia de ser el relleu dels Sopa de Cabra però actualitzats pels temps que corrien.

Barri Baix saluden a Charles Bukowski

Les seves influencies bevien directament del grunge i el hard rock, dels Pixies als Pearl Jam. Tot i això no aconseguiren quallar. Publicaren dos àlbums Pork-no (1994) i  Lonx Suite (1997).

Una altra historia foren els Ja T'ho Diré. Vinguts de Menorca i instal·lats a Biure d'Empordà. Conscients que el que no podien fer és quedar-se quiets treuen al mercat És blau es fester (1991) i Dos o Tres (1993) i giren sense parar sobretot a les comarques gironines.

Ja T'ho Diré, de Ciutadella al món (passant per l'Empordà)

El seu creixement anirà de menys a més fins que l'any 1995 treuen el Moviments Salvatges que és el seu salt definitiu i reeixit.

Si Vens - Ja T'ho Diré

Els Zitzània, un grup que en el període que he separat aquesta crònica només tragueren una maqueta, l'Orquídies i Ortopèdies (1994), tot i això fou molt venuda i amb molta repercussió, la banda tenia tots els números perquè anés pel camí de l'èxit.

Zitzània: màscares, gàbies, bolets i màgia

Veus discrepants, altres veus

Arribats en aquest punt, aparegueren bandes que tenien clar que la seva música ni tenia d'estar unida a la llengua catalana, ni a unes coordenades que semblaven marca de la casa dels grups gironins (o sigui, rock blues o blues rock dels anys 70, barrejat amb regaee i una lleugera capa hippie i/o pop). Els Lazy Sundays reivindicaven els anys daurats de la psicodèlia anglesa amb algun toc de pop via Beatles.

The Lazy Sundays, turistes psicodèlics

En una ona semblant els Crytones, encara que una mica escorats cap el rock and roll d'en Chuck Berry i el blues que practicaven en els 60 els Rolling Stones. També Los Carbónicos, grup de Roses que es prodigaven en fer versions.

Maqueta de The Crytones

I evidentment, també hi havien, hi hagueren i avui encara n'hi han que practiquen la música en castellà. Els Komando Moriles era un referent de el ska a les comarques gironines i més concretament de La Bisbal. Grup amb una llarga trajectòria i que la seva eclosió va ser paral·lela al boom gironí.

Komando Moriles, ska i vi

També de La Bisbal eren un altre clàssic de banda que cantava en castellà, els Dr. Moriarty, encara que amb poca sort a l'hora de treure discs, igual que els vidrerencs El Secreto de Dorothy Malone. El grup que en castellà i de les comarques gironines que ha resolt amb més èxit la seva carrera han sigut els Áspid, grup de heavy metal, amb un recorregut llarg i fructífer, tant en discos com en concerts.

Lligues inferiors

L'escena gironina, com tots els grans moviments de bandes i de música, també va tenir gent que es va engrescar en fer coses i que els resultats malauradament no foren els esperats, tot i que en alguns, la seva qualitat era inqüestionable.

En un primer estadi hi han els que publicaren àlbums i que funcionaren momentàniament. Els Pixamandurries, grup amb influencies punks pariren un parell d'àlbums però la seva proposta va acabar restringida als cercles radicals. 

Una Brillant Idea - Pixamandurries

Els Digit Arts, grup sorgit amb components que estaven al capdavant dels prestigiosos estudis Music Lan d'Avinyonet de Puigventós. Tot i haver publicat un parell d'àlbums els resultats foren minsos.

El Sentit de la Raó - Digit Arts 

Quercus  de Sant Feliu de Guíxols, un altre grup amb bons músics que tampoc l'encertaren. Blues de Rostoll, banda de blues amb tot un estol de músics de qualitat, en què aviat els seus membres es desentengueren del projecte i n'endegaren d'altres, just després de gravar un parell d'àlbums. 

Blues d'aquí i d'allà - Blues de Rostoll

Zoo-il·lògics, grup banyolí, aconseguí colar un parell de hits, gravar un àlbum i adéu-siau. I a principis de la dècada sorgiren els 972, tot i treure un disc, a nivell musical i de lletres foren bastant pobres, i amb la creixent població musical no tingueren massa a fer.

I encara més avall hi havia grups que amb molta voluntat aixecaren projectes, de vegades esbojarrats, d'altres més centrats o esperant que els hi toques la flauta. El grup emblemàtic foren els Parriana, banda amb molt de camí fet i tot un clàssic de l'aparador gironí.

Petit Diàleg - Parriana       

Altres foren els gironins Kemdefé, els Fred de Peus, Toca al Dos i els Cau del Duc de Torroella de Montgrí. Potser perdedors, però que proporcionaren nits de directes plens d'entusiasme i bones vibracions.

Putnam Silt Loam - Trilobite. So anyenc i de tornada

Perden-me en mil histories, una mica havia arraconant la música immediata. I quasi m'havia oblidat a aquest amic d'avui que he conegut en els insondables móns, galàxies i immensitats de xarxa. Com definiria la música de Trilobite? Doncs amb un inconfusible so anyenc, que no se li cauen els anells si es té de posar vents o uns deliciosos acordions de gust afrancesat. Com si al Leonard Cohen se li hagués aclarit la veu i toques el trombó o en Tom Waits és deixes de parides excèntriques i conserves l'arrel. I com si tot dos a la vegada, estiguessin de tornada de tot i amb un punt amargat que tenen els perdedors. Potser el primer àlbum de Trilobite era un pèl insubstancial, però amb el Silver Skin han donat en la diana i us recomano que l'escolteu. Salutacions!

 

La Moguda Gironina - Crònica incomplerta, nostàlgica i potser errònia. 2- La irrupció de les grans bandes (1989 - 1991)

En la frontera de dues dècades

Hem vist en el capítol anterior, la gestació d'alguna de les grans bandes gironines. Les coses en el món de la música no surten per generació espontània o hi aterren per casualitat. Els grups i bandes van covant el seu arsenal en l'espera de temps amb bons auguris o directament es tiren a la piscina esperant que estigui omplerta. I per suposat, pel rock fet a comarques va ser una sort que es donessin els barems necessaris perquè hi hagués un esclat de grups i música.

Sopa de Cabra, arribar i moldre

Aquests dies he revisitat la banda d'en Gerard Quintana. Sobta que poguessin aconseguir el que ja a aquestes alçades tot déu sap. Que una banda de rock en l'estil dels anys 60 i 70 pogués arrasar amb tot, des d'un racó de Catalunya.

Sopa de Cabra, abans de les grenyes d'en Gerard

I el millor, sense tenir deutes amb ningú, ni amb la llengua catalana ni amb la música hereva de La Nova Cançó. Per suposat si que havia una línia que connectava amb en Pau Riba (sens dubte, el músic més influent a Catalunya), però res més. Era el moment i el lloc. I a rockejar. I un hit  com "L'Empordà" va obrir moltes portes, primer les dels cors dels gironins i després, les de la resta de Catalunya. 

L'Empordà - Sopa de Cabra

 

I son els dos primers àlbums dels Sopa: Sopa de Cabra (1989) i La Roda (1990) àlbums de rock sense complexos, bastant influïts pels Rolling Stones amb algun toc de regaee i country, i amb lletres desvergonyides i que tocaven els temes habituals d'una banda de rock en un país normal: l'enfrontament al sistema, l'amor i el desengany, i de vegades (malauradament, també en principi), amb algun apunt de moralina.

Sangtraït, fent els deures

Conscients que lo seu era el rock dur, ratllant al heavy metal, els Sangtraït no es varen encaparrar massa en si tenien de canviar d'estil o treballar en algun súper hit. Era millor seguir com sempre, perquè les coses ja anaven bé, els Sopa de Cabra havien obert mercat i la gent de La Jonquera ja feia anys que hi estaven en el negoci, tenien taules per enfrontar-se a qualsevol escenari, petit o gran. Treuen l'any 1990 el Terra de Vents, un disc totalment acord de com es feia la música llavors.

No Recordo - Sangtraït

Sui Generis, banda tipus

Si hagué a Girona una banda tipus, amb tots els tòpics típics a nivell estilístic, són sense cap mena de dubte els Sui Generis. Amb un excel·lent guitarrista comandant la nau, en Jep Pradas, junt amb en Jordi Bonet al baix  i que acabaren completat en Pato Àlvarez a la veu, que provenia de la Mami Oplins Band i en Pau Marques que militava a Swimg Sec i que temps desprès s'uniria als Umpah-pah.

Jep Pradas, "guitar hero"

Graven a Mallorca i treuen l'any 1989 l'àlbum Sui Generis. Un disc amb les coordenades abans esmentades, blues rock o rock blues, amb algun esquitx de pop. Malauradament per a ells, no tingueren la projecció dels Sopa de Cabra i tret d'alguna sortida puntual, la seva zona d'actuació fou sempre les comarques gironines.

Kitsch, fora del ramat

Com he dit abans, el rock dels anys 70 (tipus Led Zeppelin , Deep Purple, Free, Bad Company, Jetro Tull o Thin Lizzy) amb alguns tocs de reggae, country i pop, era la font d'inspiració principal de moltes bandes de les comarques gironines, que llavors estaven nasquen o que ja començaven a caminar. 

Kitsh, etapa post-Kitsch III

Per sort no tothom feia el mateix. Com vaig comentar en el capítol anterior, els amics de Banyoles són dels que saben desmarcar-se d'aquesta onada. Treuen l'any 1990 el primer LP, Kitsch. Rock amb majúscules, però amb influencies gòtiques, amb remanents de The Cure i Joy Division, i unes lletres sobresortint de la mitjana. Aquí no hi ha parides tòpiques o cançonetes d'amor. No, no. El que hi han són lletres corrosives,  presons mentals, ofec emocional o obsessions malaltisses. Molt més acord amb els temps que corrien. Un disc molt brillant a nivell de lletres, composició, producció, que contrasta molt amb el que es feia en general a l'escena gironina.

Treuen l'any 1991 el Kitsch II, una continuació amb els mateixos paràmetres que l'anterior, potser donant un pèl de cantxa al pop i no tant aconseguit com el primer, però amb la mateixa potencia a les lletres. Ja a l'any 1992, surt el seu directe Kitsch III, en opinió meva, dels millors discs en directe facturats a Catalunya.  

Oracio II - Kitsch

Umpah-pah, de Salt i Girona al cel

Fa poc s'ha editat un disc d'homenatge a aquesta banda. Sens dubte, de les bandes més influents sorgits de l'escena gironina. Amb un líder carismàtic, excel·lent lletrista i ja llavors, un pèl passat de voltes, l'Adrià Puntí.  

Umpah-pah, els fruits d'investigació botànica

Combinant pop, blues, regaee, els Umpah-pah són un pas endavant i de qualitat de La Moguda Gironina. Raons de Pes (1991), un disc de referència, desbordant de qualitat i bon fer,  i amb un single com "La Catximba (i els Rostolls d'Angelina)",  que els projectarà fins l'infinit.

La Catximba (i els Rostolls d'Angelina) - Umpah-pah

27-04-1990. Concert a les antigues casernes. Tothom mira cap a Girona

En aquesta data actuaren els Umpah-pah i els Sopa de Cabra a les antigues casernes de la ciutat de Girona. Va ser retransmès pel Canal 33 de Televisió de Catalunya. I a parer meu va ser la consagració definitiva de La Moguda Gironina. Tot el remanent de feina silenciosa que s'havia fet en aquells anys quedava consagrada. I l'aixeta va restar oberta durant anys, perquè molta gent s'unís al moviment, amb més o menys fortuna, i que va posar a les comarques gironines en el rovell de l'ou de la música manufacturada a Catalunya.  

Bevent Passat - Umpah-pah

Dies de Carretera - Sopa de Cabra

Villagers Begin Building - Stephen Endelman de la pel·lícula L'anglès que pujà un turó però baixà una muntanya. Èpica costumista

Aquests dies que han estat de dificultats per a la gent que viu en pobles petits a causa del temporal de nevades i que són els darrers en rebre les ajudes quan es troben en dificultats i a ells els hi dedico aquest post. I és que al final només es pot confiar en el que es té, una mica com en aquesta pel·lícula, en què un poble s'uneix quan uns topògrafs els volen rebaixar una muntanya i considerar-se un simple turó. La banda sonora firmada per Stephen Endelman té tocs èpics tot i ser un film costumista. Dir que aquest tall instrumental ha sigut utilitzat pel programa de ràdio La Rosa de los Vientos del malaguanyat José Antonio Cebrian i que actualment presenta en Bruno Cardeñosa. Salutacions!

La Moguda Gironina - Crònica incomplerta, nostàlgica i potser errònia. 1- Com si haguessin passat un milió d'anys (1982 - 1988)

Intro

Que difícil se'm fa rememorar el que va començar ara fa més de 25 anys. N'hi ha diferents raons, una és que no vaig estar-hi implicat fins ben entrats els anys 90, encara que la meva aportació personal va ser més aviat minsa i de 3ª regional divisió d'aficionats. Que puc dir jo? Miraré tant com sigui possible, remetrem a les dades històriques, encara que com diuen en una pel·lícula, si hem de triar entre la veritat i la llegenda, millor que sigui la llegenda. No espereu un estudi exhaustiu, amb cada mínim pas de les bandes, ni molt menys. Seran només, unes breus pinzellades, abans que els records es perdin en la boira del temps.

Al parlar de rock català, música cantada en català, o tant sols, música feta a Catalunya, només fan que caure-l'hi al damunt, tot un seguit de perjudicis, befes, desqualificacions i un munt de coses dolentes. Clar que hi ha coses mediocres d'aquells temps, sóc el primer en no negar-ho. Però malgrat això, uns quants grups amb molt poc a guanyar i molt a perdre, varen llençar de nou la música feta a Catalunya i les comarques gironines en sigueren un dels centres principals.

Per acabar aquesta intro, voldria dedicar aquesta repassada de La Moguda Gironina a tots els grups, persones, i d'altra gent implicada, que es varen quedar en el camí, o sigui la gran majoria i que molts no apareixeran en aquestes ratlles. Aquells que s'hi gastaren hores, calers, paciència i una part de les seves vides a intentar-ho, en somiar, a cultivar-se i abocar el seu imaginari per la música. Va per ells.

Sota la muralla

Un dels primers records que tinc sobre La Moguda Gironina, era jo mateix caminant per la muralla de Girona, llavors estudiava i tot fent campana, aprofitava per passejar per l'immortal ciutat, suposo que era la primavera del 1986. Fou una jornada mirant des de dalt de la muralla cap el carrer St. Josep i l'edifici on hi ha avui l'UNED (a la foto, l'edifici de color groc) que vaig veure, com en diem aquí, uns peluts en la plaça del cantó (actualment, i com podeu veure, està enllambordada), jugant a futbol uns, i un tocant la guitarra. Desprès em vaig adonar que alguns d'aquells individus eren components dels Sopa de Cabra, grup que suposo tots coneixeu i en parlaré en el següent capítol.

L'edat de pedra

A mitjans dels anys 80, Girona s'havia desempallegat de la imatge dels anys setanta, que s'autonomenava "petita, grisa i trista". Els col·lectius okupes i d'insomisos campaven arreu i com mai s'havia vist abans a Girona, i per afegitó, alguna cosa s'anava movent en el món de la música. Grups de llavors eren els Mamy Oplins Band, Swing Sec, Chuck Birres Band o els Copacabana, que començaven a caldejar l'ambient. Grups realment seminals, d'on sortiren bandes senyeres com els Sui Generis, els Sopa de Cabra, Umpah-pah i uns quants més. I com a punt reunió hi havia el carrer Nou del Teatre (l'anomenat Carrer dels Torrats), encara que no era un indret on hi hagués locals de música en directe, eren més aviat bars i locals on es reunia la gent i havia intercanvi d’idees, i d’altres mogudes culturals paral·leles. 

El carrer Nou del Teatre

En aquest sentit, Girona sempre ha sigut molt provinciana,  hi ha hagut sempre molt pocs llocs a la ciutat que poguessin oferir música en directe, cap d’ells ha tingut una continuïtat perllongada en el temps, i per més inri, tampoc cap sala o local que aglutines La Moguda Gironina. Apart que l’alcaldia de Girona mai ha volgut canalitzar o ajudar amb massa entusiasme, tret dels locals d’assaig de La Campsa, quan ja tot estava engegat. En aquest sentit, sempre ha donat l’esquena a la música feta a la ciutat. Girona fou l'epicentre, però a fora, les coses ja havien començat.

Tu, jo i les circumstàncies - Copacabana

Banyoles es vesteix de negre

Uns dels primers grans grups a començar-ho tot foren els Kitsch que es formaren l'any 1985 a Banyoles. El so obscur i gòtic, típic dels 80, influenciat pels Joy Division, The Cure i The Jesus and Mary Chain impregnen a fons la seva música, com en donen fe les seves dues primeres maquetes: Les Mosques (1987) i Capsa de Trons (1988). Algunes de les cançons que hi apareixen, tornaren a ser gravades ens els seus primers dos llargues durades.

Kitsch, primera formació

L'Eix Empordanès

L'Empordà ha sigut com un graner d'on una quantitat ingent de grups que ha mogut molt l'ambient musical. I si hi ha un poble que inclòs ha rivalitzat amb Girona ha esdevingut La Bisbal d'Empordà, d'on han sortit bandes de tota mena de pelatges estilístics. Del ska al rock dur, del brit-pop al rock de garatge passant pels cantautors, que ja en parlaré més endavant. Torroella de Montgrí, Sant Feliu de Guíxols, Palamós, pobles on també comencen moure's amics amb la il·lusió de rockejar.

Però no oblidem l'Alt Empordà. Terra ventada per la tramuntana i pel rock dur com en Joan Cardoner i els Terratrèmol o, evidentment els Sangtraït. Aquesta banda formada l'any 1982 a La Jonquera i amb una llarga trajectòria, llança l'any 1988, Els Senyors de les Pedres, un dels punts d'inici de La Moguda Gironina.

Sangtraït, temps primitius

Un diumenge qualsevol, emboirat i fred

El primer disc que vagi sentir de La Moguda va ser el disc esmentat dels Sangtraït, un diumenge tardoral, amb un cel lletós, emboirat i depriment. Un conegut del poble, de nom Joan, va posar la cinta, en un trajecte entre Fornells i Llambilles, en direcció a alguna discoteca. I alguna que va sonar va ser aquesta:

L'enigma de l'estel - Sangtraït

Begging My Weaknes - Barnaby Bright. Percepció sonora equivocada

No sé si us ha passat alguna vegada, que sentint una cançó o una melodia, aquesta us feia tornar molt enrera en el temps. Ha sigut el cas d'aquesta cançó. M'ha fet recordar un anunci de colònia per a dona, de crec, els anys 70 o  de principis del 80, que es deia Eau Jeune. Vaig investigar i vaig trobar l'anunci. I no. No era la melodia que en pensava. Era més propera al "A Whiter Shade of Pale" dels Procol Harum. Tot i això, torno escoltar aquest tema dels Barnaby Bright, i em sona la melodia, però se'm escapa de qui es. Si us sabeu qui és l'interpret, no dubteu en comunicar-m'ho.

 

Coward - Vic Chesnutt. Mercès per la música, Vic

 

Al Vic el vaig conèixer fa molt i molts anys i de manera inconscient en un disc de promoció del Rock de Luxe. I malauradament l'he tornat a redescobrir quan ja ha sigut massa tard, quan es va suïcidar aquests nadals, una època nefasta per l'espècie humana. Us deixo amb una cançó que és tot un reflex del dolor. Vist ara no deixa ser un cant desesperat i esgarrifós de com les dolències físiques ens condicionen envers a la resta dels humans i que el nostre músic d'avui patia des de els 18 anys. Vic, 0n siguis, mercès per la música.