M'ha passat quelcom curiós amb aquest article, tenia la sensació que l'article s'escriuria sol, però ha sigut passar les hores i només i trobo traves, entrebancs i altres punyetes que m'aboquen a la mandra. Potser ha sigut com l'ambició dels polítics, que ho he volgut inflar tant que m'ha desbordat, en fi. En aquest article no seré massa original i no aniré a cercar a l'últim tema guardat a la calaixera de l'artista de torn, no. Posaré el tema que crec que toca i per això està fet aquest blog.
Polítics, aquesta gent que et suplica el teu vot i que són els màxims responsables d'un territori i de milers de vides, no estic pas per definicions, però la veritat, costa molt trobar en ells a gent honesta, sincera i equànime. Entenc que per la feina que tenen de desenvolupar, ser bonista a l'hora de què les coses quadrin no és gens pertinent. La música els ha fotografiat de forma molt clara i molt propera, malgrat que hi ha gent del negoci que s'ha apropat a aquesta gent i n'ha sortit més que escaldat i cremat, en la major part de les vegades.
Per exemple, aquí teniu als Pink Floyd definint amb les imatges i amb la música el que és un discurs d'un polític, ho encerten molt en retratar com un polític s'apropa a la gent, com enardeix a les masses, les inflexions de veu durant el míting. Òbviament, aquí han plasmat a un líder autoritari, però repasseu si voleu vosaltres, com ho fan de forma molt semblant en les campanyes electorals els polítics reals.
In The Flesh - Pink Floyd
Hem d'agrair a l'Alice Cooper com va fer un dibuix fidedigne del que és un candidat polític i com és escollit i malgrat que hi posa molta conya i molta ironia, no està tan descaminat quan li porten un carretó ple de calés o quan es passeja pels carrers a cercar vots per a la seva elecció.
Elected - Alice Cooper
En aquest vídeo, a part de tota la càrrega distòpica que arrossega, ens mostra el polític com un titella i la realitat és semblant, on el polític té un exèrcit d'assessors, estrategs i gent fent els treballs més bàsics pel partit i pel líder.
Anthem for the Year 2000 - Silverchair
Una de les coses que a un polític li garanteix que pugui anar lluny en la seva carrera és tenir un punt que faci d'atractor, diguem carisma, diguem mirall on reflectir-se o el desig que sigui com algú proper de la família o de les amistats. Així tenim el culte a la personalitat que ens exposen els Living Colour. Això ens ve de molt endins i de molt antic, quan la gent tenia a algú superior, diguem senyor feudal, rei, bisbe, abat, que se li dispensava una atenció que anava més enllà i que arribat fins als nostres dies i la raça de polítics actual en sap de la seva existència i ho ha aprofitat tant com han pogut.
Cult Of Personality - Living Colour
He dividit aquest reportatge en tres parts, per no carregar el blog i que es faci molt llarg. Pròximament us serviré el pròxim capítol. Fins aviat!
Quan llegies la premsa musical d'antuvi, una de les coses més habituals que et trobaves era com manegaven la fama els nostres herois musicals i la major part de les vegades no era gens positiva la cosa, com us podeu imaginar. I per descomptat, les companyies discogràfiques estaven en la diana de les seves crítiques. Ningú s'imaginava el panorama que ens trobaríem avui en dia i molts, segur, veient-lo voldrien tornar enrere i acceptar segons quines condicions. I per part meva ben bé s'ho podrien haver quedat en el seu fur intern, però s'ha de reconèixer que alguns dels temes que he triat ja són gairebé patrimoni cultural de la humanitat i també he de reconèixer la valentia i l'empenta d'aquesta a gent a l'hora d'externalitzar el que sentien i dir a la cara dels directius de les grans companyies el que pensaven. Fem un breu repàs.
En Fish, cantant i lletrista de Marillion va suportar molt malament la fama i de fet el tema "Incommunicado" sembla una burla comercial i intencionada de tot el que portava malament del negoci. Musicalment el tema és un desastre, potser un dels moments més baixos d'aquest combo que al final acabaria amb la marxa del cantant escocès.
Incommunicado - Marillion
Continuem amb els amics d'Athens, aquí el Michael Stipe fa una reflexió de com entoma el món de la fama i com l'afecta, de forma trista i alhora alienada.
E-Bow The Letter - R.E.M.
És sabut els grans problemes que van tenir The Smiths amb la seva companyia discogràfica, la Rough Trade, que era massa petita per a una banda com ells. I a la lletra trobareu de forma metòdica i mil·limètrica quin era el seu trescar amb la seva empresa.
Paint a Vulgar Picture - The Smiths
En paraules de l'Ian Asbury, el cantant de The Cult, el període en què van parir el seu àlbum Beyond Good and Evil va ser una baixada als inferns, tal com vaig explicar al final d'aquest altre meu article (➜ AQUÍ). Per sort, van saber veure que allò era una operació de la discogràfica per esprémer la banda i es van deslligar de la companyia. I en aquest tema a la lletra sembla que reflecteix tota la seva lluita.
War (The Process) - The Cult
Aquest tema del Pink Floyd és un gran clàssic i alhora, un document històric, de com se les gastaven les companyies amb les bandes i el tracte paternalista i aprofitat que dispensaven.
Have a Cigar - Pink Floyd
Un escàndol que va fer córrer rius de tinta va ser la negativa de la EMI a publicar el primer àlbum dels Sex Pistols i òbviament en Johnny Rotten i família no es van estar de tirar tota la merda possible contra ells.
EMI - Sex Pistols
I acabem amb en Mike Oldfield, on la seva situació amb la companyia i per més aclariments, amb el capo de la Virgin, en Richard Brandson ha sigut d'amor odi i d'odi a mort, per a continuació fer-se un documental on surten tots dos com amics de tota la vida. En l'àlbum Amarok en Mike va arribar a insultar personalment al seu cap de forma directa amb la indirecta de fer-ho en morse. O com el tema que us deixo a baix, on titlla les condicions contractuals com a tortura i esclavatge. Ja em direu que en penseu!
Els excessos, la megalomania i doble ració de música
Que com aneu, amics? Avui faré repàs d'un dels àlbums amb més èxit d'aquell any i també dels més esperats. Com tampoc vull ser condescendent i pensar-me que tothom sap la història fins arribar a aquest àlbum faré un molt breu repàs, perquè d'aquests àlbums hi ha molt per explicar dels temes. Els Guns N' Roses va ser el resultat de la fusió de dues bandes, els Hollywood Rose i els L.A. Guns l'any 1985. La història d'aquesta banda està farcida d'incidents violents, excessos amb les drogues i tot això amanit amb l'escena que hi havia a mitjans dels 80 a Los Angeles. Després de molts de concerts en els clubs de la zona de Califòrnia, els Guns comencen a créixer en audiència i llancen un primer àlbum en viu anomenat Live ?*! Like a Suicide, a partir d'aquí la seva ascensió és meteòrica, i graven l'any 1987 el Appetite for Destruction, un disc que els posarien el centre de vendes del rock mundial. Amb tot, la banda estava en permanent convulsió, ja sigui pel caràcter violent d'alguns membres, ja sigui pel seu viatge a l'infern de les drogues, que és molt glamurós, molt rocker, però poc sa i poc recomanable per a l'estabilitat d'una formació musical. Després de molts de shows, l'any 1988 llancen el "G N' R Lies", on inclouen les cançons del Live ?*! Like a Suicide i material acústic i segueixen la seva crescuda progressiva. A partir d'aquest moment les coses en la banda comencen a canviar, el cantant, el mascaró de proa, l'Axl Rose, comença a imposar molt del seu criteri i això a part d'afectar tot el funcionament de l'agrupació, seria el detonant del perquè la banda original s'anés desintegrant a poc a poc i en un procés que al final, només quedaria l'Axl com a membre original. La gravació dels "Illusions" es va allargar molt, també per problemes amb les mescles, la quantitat de temes per gravar i les addiccions que afectaven la banda, com passaria amb el bateria el Steven Adler, que literalment treia el fetge per la boca, grava només el tema "Civil War" i és expulsat del combo i és substituït per en Matt Sorum. També en la majoria de temes es veu un creixent protagonisme del Axl, que arriba a imposar la seva coautoria en el tema "14 Years" del Izzy Stradlin, aduint una excusa tant tonta com la de què ell també tenia una cançó amb el mateix títol. De fet l'Izzy es va cansar molt aviat de com s'encaminaven les coses i va abandonar la banda abans que sortissin els àlbums, l'agost del 1991, sent substituït per en Gilby Clarke. Anem a fer repàs d'alguns dels temes, comencem amb el Use Your Illusion I.
El tret de sortida el dóna "Right Next Door to Hell", un tema amb una intro que recorda lleugerament l'estil del "Welcome to the Jungle", és un tema escopit, cantant amb tota la mala llet i anant a tota velocitat, un tema "Guns" al 100%.
Right Next Door to Hell - Guns N' Roses
"Dust N' Bones" un mig temps molt western, amb un bon solo a càrrec del Slash i el piano honky tonk marcant tot el tema. "Live and let die", versió del clàssic tema d'en Paul McCartney per a la saga de pel·lícules d'en 007 James Bond, personalment crec que els Guns estan més que encertats. Reprenem ara el vessant més polèmic amb "Don't Cry", una balada que va ser molt criticada, de fet, molts dels seguidors més rockers es van escandalitzar en veure que li posaven aquesta i d'altres tonades per l'estil per promocionar els discs. Si, és un tema lent i crec que amb la mida del temps no n'hi ha per tant, a part hi ha un solo ben esmolat i perquè no dir-ho, també és un reflex de com vivien els Guns, de qui es rodejaven i també es pot veure com l'Axl s'apodera de tot el missatge i que els Guns ja no tornaran a ser una suma sinó que es veurà qui és l'auriga i quins són els cavalls.
Don't Cry- Guns N' Roses
Després de la balada, tornem als Guns més macarres, més rockers, més descaradament ràpids amb "Perfect Crime", és com un diàleg entre la veu de l'Axl i la guitarra del Slash. Amb «You Ain't the First» es planten amb un tema més acústic, més western, amb una deliciosa guitarra acaronada amb el slide. "Bad Obsession", marca el retorn del piano honky tonk, amb un gran treball amb l'harmònica i amb una melodia de veu que em recorda horrors al "Life During Wartime" dels Talking Heads. "Back Off Bitch" un altre tema on veiem els Guns en la seva salsa, amb ressons molt clars del "Nigthtrain", amb el Slash fent un gran marc amb la guitarra i tot molt macarra, molt guitarrer, com no podia ser d'altra manera.
Back Off Bitch - Guns N' Roses
"November Rain", una altra balada que va sortir com a single, quasi 9 minuts, amb pianos, amb orquestra, molt a l'estil de l'Elton John per a desesperació de tota la seva facció de seguidors més rockera. Aquí es veu molt clar tota la imposició del Axl. També el temps et fa una mica més reflexiu, per a mi sobra minutatge, però que hi farem, és el que tenim, és la voluntat d'un rocker per emular als seus ídols i no s'hi pot fer res, només demanar a la seva facció més escorada que respiri més fons.
November Rain - Guns N' Roses
Una de les coses bones de revistar àlbums del passat és adonar-te de què hi ha temes que passaves llavors totalment i ara veus, després d'escoltar a molta gent les influències. I m'ha sorprès molt "The Garden" perquè supura per més d'un passatge els Pink Floyd més psicodèlics, bé, fins que la guitarra del Slash imposa la seva llei. Aquí ens surt el Alice Cooper fent col·laboració a la veu.
The Garden - Guns N' Roses
És una llàstima que no posessin més singles rockers, com per exemple "Don't Damn Me", amb una totalment reconeixible guitarra marca de la casa, amb un pont que sembla com si el "Dont Cry" volgués posar-hi cullerada, però és un miratge, al segon torna tota la fúria guitarrera i rockera. I per acabar aquest "Illusion" tenim "Coma", basat en l'experiència personal del Axl i potser la font de per què els angelins van fer uns àlbums amb tants de temes, perquè l'Axl va agafar les regnes de la banda i com tot va anar desguassant en un monument megalòman en honor del cantant pel-roig. Aquest tema sembla ben bé un tema prog, amb una allargada considerable, amb canvis de tempo i com no podia ser d'altra manera, el Slash imposant el seu manament guitarrer.
Coma - Guns N' Roses
Anem ara a abordar el Use Your Illusion II que comença d'una manera més que brillant amb el "Civil War", sens dubte un dels grans temes dels "Illusions", on aquí es barregen molts d'aspectes, per descomptat la Guerra Civil Americana, els conflictes de parella, Vietnam i no deixa de ser molt sorprenent aquests temes, perquè una agrupació en principi macarra, poc donada a fer missatges pacifistes, es despengen amb aquesta més que notable cançó. Per a mi és un dels cims d'aquesta banda, senzillament memorable.
Civil War - - Guns N' Roses
"14 Years", un mig temps més que rítmic, on aquí és l'Izzy que hi posa veu, amb un piano que marca de nou tot un tema i que dona una bona rèplica als cors.
I arribem a com molts vam conèixer el"Knockin' on Heaven's Door"d'en Bob Dylan i és amb aquesta versió del Guns i que segueix molt els paràmetres d'aquest disc com són l'allargament dels temes, profusió d'instruments utilitzats i amb tendència a incidir més que mai en el caràcter de balada del tema i fer-la tan barroca com sigui possible. Per destins que ningú sap, aquesta tonada ha deixat empremta i ja molta gent només en coneix aquesta versió. Tenim un dels moments amb més marro i més divertits d'aquests àlbums bessons com és "Get in the Ring", on l'Axl convida a tothom que l'ha insultat o que ha fet una mala crítica o els ha cridat l'atenció que puguin al ring a barallar-se amb ell, anomenant enmig de paraulotes a tots els implicats, cosa que els hi va costar un judici que òbviament van perdre.
Get in the Ring - Guns N' Roses
Amb "Pretty Tied Up", tornem al típic tema a què ens tenen acostumats els Guns, amb una guitarra macarra, amb wha-wha i una més que memorable tornada. Tema escrit i cantat per l'Izzy on deixa anar perles sadomasoquistes, explicant una experiència pròpia com també, apuntant de com anaven les coses a "Can Roses".
Pretty Tied Up - Guns N' Roses
"So Fine", cançó cantada per en Duff McKagan, és potser el moment més melós, més baldadistic i que es trenca aquest to de sobte amb un pont amb guitarra i piano a duo i accelerats.
"You Could Be Mine", va ser el primer single dels "Illusions" i que estava inclosa en la banda sonora de "Terminator 2: Judgment Day" i que el videoclip ens presentava com seria la banda a partir de llavors, on l'Axl agafaria el màxim de protagonisme i on la resta de la banda començaria a ser un teló de fons.
You Could Be Mine - Guns N' Roses
I per concloure la bessonada tenim "My World", tema de l'Axl i que és un mig i mig de rap i so industrial, que curiosament en el Chinese Democracy, hi hauria algunes cançons emulant aquestes directrius.
My World - Guns N' Roses
Els Guns, no van esperar que sortissin els àlbums, ells ja van començar la gira en el gener del 1991, molts mesos abans i va durar més de dos anys i com era d'esperar, plena d'incidents, aturades i la megalomania de l'Axl enfilant-se fins a l'estratosfera. La banda va quedar esgotada i ben poc es va fer a partir de llavors, el 1993 van treure el The Spaghetti Incident? que era un àlbum de versions i per acabar amb la banda o el que quedava, van fer un últim tema i és la versió el "Simpathy for The Devil" dels Rolling Stones per a la banda sonora d'"Entrevista amb el vampir" l'any 1994. A partir de llavors només l'Axl va portar el nom de la banda i li va costar 10 anys acabar el seguent àlbum d'estudi, el Chinese Democracy, que finalment va veure la llum l'any 2008. Després hi ha hagut més baralles, reconciliacions i més marro, però ho deixo aquí, aquest que és el meu més extens article, del blog i dels àlbums dedicats al 1991.
Em resulta paradoxal que una formació com el Pink Floyd, amb una línia musical innovadora i sense concessions tingues en l'apartat visual una proposta tant o més trencadora. Només cal veure els seus concerts ja des del principi i fins als darrers. Recordo fins i tot a un crític musical, en veure el muntatge visual de Gerald Scarfe en la cançó "Welcome to the Machine", va dir que les imatges enfosquien un xic la cançó, a propòsit del concert de la formació britànica a Barcelona en l'estiu del 1988. I també són notables les imatges de la cançó que us porto avui, una tonada somiadora, dolça i molt acord amb els paràmetres d'aquells temps. A partir d'avui estaré alguns dies sense publicar. Que el somni sempre sigui vigilant dintre vostre!
