Amb aquest àlbum tanco el repàs que he fet a uns quants discs, crec importants, d'aquesta dècada sense nom. I encara amb la sensació que no ha passat res i que els grans moviments en la música popular ja són cosa de la historia, millor que deixem córrer una mica de temps per veure la perspectiva de la música que hem deixat enrera.
El William no el vaig conèixer fins l'any passat, per no dir que la seva proposta no té res de trencadora, com a bluser blanc com n'hi ha milers als Estats Units, però el que sobta amb el nostre amic d'Iowa és la seva increïble veu, que malgrat tenir trenta i pocs anys, sembla que en tingui 60 i que sigui de raça negra.
Nascut en el comptat de Lee, i fill d'uns músics grangers, va començar a implicar-se en el món musical treballant ocasionalment de tècnic de so per a grups hardcore del seu estat.
Tot i això, segueix vivint en la granja dels seus pares i encara la seva producció musical com si fossin collites de gra, un cicle natural que malgrat l'èxit del seu darrer treball, no ha deixat mai de practicar.
El senyor Whitmore ha desenvolupat la seva carrera al llarg d'aquesta dècada amb àlbums com Hymns For The Hopeless (2003) o Ashes To Dust (2005), on hi trobem els temes habituals sobre el que sol composar, com la desesperança, els marginats, i tot el seguit de personatges que circulen per l'Amèrica profunda i descarnada. I també com molts dels músics que us he presentat, ha tret eps com Latitudes (2005) o Halways Of Always o (2006) i un àlbum de rareses com The Death Valley Sessions (2003).
I aquest any que estem a punt d'acabar ha tret l'Animals in The Dark, de moment el seu disc més complert i equilibrat. Fem-ne una ullada. El tret de sortida el dóna la cançó "Mutiny", on només amb la bateria i la veu, ens posa en situació, amb el William cridant-nos a la rebel·lió a cop de ritme marcial. "Who Stole the Soul" una balada dolça i trista, amb una encertada secció de corda. "Johnny Law", una historia que tant serviria avui, com fa 100 anys, la carretera i els marginats que recorren els Estats Units, aquí són retratats d'una manera efectiva. "Hard Times", veu, guitarra, cors, i el nostre amic explicant-nos com els temps durs d'abans (i com no, els d'ara) ens emmotllen.
"Old Devils", sens dubte, la cançó més prominent, un al·legat contra la guerra i contra l'era del senyor Bush, aquí fent una extraordinària presentació acústica en el programa Jolls Holland:
I "Hell or High Water", un cant pels treballadors, a les vides rutinàries, a la copa després de la jornada laboral, al tràmit i temps d'espera que hem de passar en aquesta vida. Una altra cançó gran. Espero que us agradi, ens veiem per la xarxa.
