Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Parriana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Parriana. Mostrar tots els missatges

dissabte, 22 de juny del 2024

Sobre polítics... (II) Retrats

 
En aquest següent capítol d'aquesta sèrie dedicada als polítics, farem esment de la preeminència dels personatges i la seva importància en la política. Una de les premisses fonamentals de qualsevol projecte polític és que tingui un mascaró de proa, un personatge, algú que es vegi que tira el carro. I he de dir, que els intents de què un partit polític avanci sense això, amb diferents i diversos rostres ha sigut en la majoria dels casos, condemnat al fracàs. I és que la figura del sacerdot, del rei, del mandatari tribal està molt arrelat en el nostre subconscient i és un pas natural quan les coses s'ha volgut democratitzar. Farem avui, el retrat de quatre polítics i el seu impacte en el món de la música.
Una dels polítics que més coneguda que ha tingut i faltaria més, en un indret en què la música és part fonamental de la seva cultura ha sigut la Margaret Thatcher, que en la majoria dels casos ha sigut per mal, dels Pogues al Morrisey, tots la van crucificar o directament han volgut que el seu cap fos guillotinant. Inclòs quan va morir, va pujar a la llista d'èxits un tema inclòs en la pel·lícula "El màgic d'Oz" que s'anomena "Ding Dong! The Witch Is Dead" ("Ding Dong! la bruixa està morta). I l'Elvis Costello també hi va posar cullerada, amb un tema tranquil, però la direcció de la daga i a qui anava dirigida és més que clara. 
 
Tramp The Dirt Down - Elvis Costello
 
Aquest tema dels Preachers no és tan punyent com el de l'Elvis, aquí es fa una fotografia clara i amb poques metàfores de qui va ser president dels Estats Units, una mica és com un resum de la pel·lícula de l'Oliver Stone dedicada a aquest personatge. 
 
The Love of Richard Nixon - Manic Street Preachers
 
En aquest següent retrat, parlo en mode molt local i molta gent de Girona sap de sobres a qui va dirigit aquest tema i que és el scalextric. Un senyor tòxic en mode màxim, especialista a fer "alcaldades", no complir la paraula donada, destrossar entorns naturals o que gaudia de fotre al personal amb una actitud xulesca i prepotent. I per a més inri, la Generalitat l'han reclamat perquè fes de conseller un altre cop, quan era un element més que liquidat. Una peça, una perla, algú que hem patit a Girona i després per extensió, a Catalunya. 
 
En Quimet i en Rapatani - Parriana
 
Per acabar, el que és el pas per la presó per les idees polítiques, com han sigut exemple alguns políticsaquí a Catalunya, en Nelson Mandela, molts de dissidents russos, coreans, xinesos i molts que no coneixem on paren i pateixen aquesta tortura en vida com és estar engarjolat. I un dels que pateixen una presó de més llarga durada és en Leonard Peltier, pres des del 1976 i que totes les revisions i clemències per treure'l d'aquest infern han sigut infructuoses. Potser el positiu d'això ha sigut que els Rage Against the Machine van fer un dels seus temes més coneguts i que molta gent del planeta conegués la situació injusta del senyor Peltier. Gaudim d'aquests temes i també reflexionem-hi!
 
Freedom - Rage Against the Machine 

dilluns, 22 de març del 2010

La Moguda Gironina - Crònica incomplerta, nostàlgica i potser errònia. 3 - Tavernes i temps d'inèrcia (1992 - 1995)



Muntem una banda?

Sense cap mena de dubte, l'impuls dels grups gironins punters va engrescar molta gent a formar una banda, com sigues; la veda estava oberta. I l'any 1991, l'ajuntament de Girona va tenir la decència de deixar les antigues instal·lacions de la Campsa al barri de Sant Narcís per a locals d'assaig a la florent escena gironina. Encara que la majoria de bandes que estaven a l'aguait ja s'espavilaven a trobar i llogar un local en una masia o un garatge. I una mica tot es va inflacionar, les bandes, els concerts, els locals, les comarques vivien una efervescència de noves propostes com mai abans s'havia vist i que a les següents ratlles us en faré un petit repàs. 


Continuïtat amb sort desigual

Barri Baix, grup que provenia de Santa Eugènia i Salt, en principi era la banda que tenia de ser el relleu dels Sopa de Cabra però actualitzats pels temps que corrien.
 
Barri Baix saluden a Charles Bukowski
Les seves influencies bevien directament del grunge i el hard rock, dels Pixies als Pearl Jam. Tot i això no aconseguiren quallar. Publicaren dos àlbums Pork-no (1994) i  Lonx Suite (1997).
Una altra historia foren els Ja T'ho Diré. Vinguts de Menorca i instal·lats a Biure d'Empordà. Conscients que el que no podien fer és quedar-se quiets treuen al mercat És blau es fester (1991) i Dos o Tres (1993) i giren sense parar sobretot a les comarques gironines.

Ja T'ho Diré, de Ciutadella al món (passant per l'Empordà)
El seu creixement anirà de menys a més fins que l'any 1995 treuen el Moviments Salvatges que és el seu salt definitiu i reeixit.

Si Vens - Ja T'ho Diré
Els Zitzània, un grup que en el període que he separat aquesta crònica només tragueren una maqueta, l'Orquídies i Ortopèdies (1994), tot i això fou molt venuda i amb molta repercussió, la banda tenia tots els números perquè anés pel camí de l'èxit.

Zitzània: màscares, gàbies, bolets i màgia


Veus discrepants, altres veus

Arribats en aquest punt, aparegueren bandes que tenien clar que la seva música ni tenia d'estar unida a la llengua catalana, ni a unes coordenades que semblaven marca de la casa dels grups gironins (o sigui, rock blues o blues rock dels anys 70, barrejat amb regaee i una lleugera capa hippie i/o pop). Els Lazy Sundays reivindicaven els anys daurats de la psicodèlia anglesa amb algun toc de pop via Beatles.

The Lazy Sundays, turistes psicodèlics
En una ona semblant els Crytones, encara que una mica escorats cap el rock and roll d'en Chuck Berry i el blues que practicaven en els 60 els Rolling Stones. També Los Carbónicos, grup de Roses que es prodigaven en fer versions.

Maqueta de The Crytones
I evidentment, també hi havien, hi hagueren i avui encara n'hi han que practiquen la música en castellà. Els Komando Moriles era un referent de el ska a les comarques gironines i més concretament de La Bisbal. Grup amb una llarga trajectòria i que la seva eclosió va ser paral·lela al boom gironí.

Komando Moriles, ska i vi
També de La Bisbal eren un altre clàssic de banda que cantava en castellà, els Dr. Moriarty, encara que amb poca sort a l'hora de treure discs, igual que els vidrerencs El Secreto de Dorothy Malone. El grup que en castellà i de les comarques gironines que ha resolt amb més èxit la seva carrera han sigut els Áspid, grup de heavy metal, amb un recorregut llarg i fructífer, tant en discos com en concerts.


Lligues inferiors

L'escena gironina, com tots els grans moviments de bandes i de música, també va tenir gent que es va engrescar en fer coses i que els resultats malauradament no foren els esperats, tot i que en alguns, la seva qualitat era inqüestionable.
En un primer estadi hi han els que publicaren àlbums i que funcionaren momentàniament. Els Pixamandurries, grup amb influencies punks pariren un parell d'àlbums però la seva proposta va acabar restringida als cercles radicals. 

Una Brillant Idea - Pixamandurries
Els Digit Arts, grup sorgit amb components que estaven al capdavant dels prestigiosos estudis Music Lan d'Avinyonet de Puigventós. Tot i haver publicat un parell d'àlbums els resultats foren minsos.

El Sentit de la Raó - Digit Arts 
Quercus  de Sant Feliu de Guíxols, un altre grup amb bons músics que tampoc l'encertaren. Blues de Rostoll, banda de blues amb tot un estol de músics de qualitat, en què aviat els seus membres es desentengueren del projecte i n'endegaren d'altres, just després de gravar un parell d'àlbums. 

Blues d'aquí i d'allà - Blues de Rostoll
Zoo-il·lògics, grup banyolí, aconseguí colar un parell de hits, gravar un àlbum i adéu-siau. I a principis de la dècada sorgiren els 972, tot i treure un disc, a nivell musical i de lletres foren bastant pobres, i amb la creixent població musical no tingueren massa a fer.
I encara més avall hi havia grups que amb molta voluntat aixecaren projectes, de vegades esbojarrats, d'altres més centrats o esperant que els hi toques la flauta. El grup emblemàtic foren els Parriana, banda amb molt de camí fet i tot un clàssic de l'aparador gironí.

Petit Diàleg - Parriana       


Altres foren els gironins Kemdefé, els Fred de Peus, Toca al Dos i els Cau del Duc de Torroella de Montgrí. Potser perdedors, però que proporcionaren nits de directes plens d'entusiasme i bones vibracions.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...