Tinc una revista de les acaballes dels anys 90 que haig de regalar a un amic i just abans l'he rellegit i he vist un anunci per promocionar al grup asturià que us presento avui en el seu primer àlbum Rainy Days And Broken Hearts i no m'he estat d'indagar en la seva obra i trobar-me que aquesta dolça, meravellosa cançó de bressol en llengua asturiana. Dol veure de vegades la prepotència d'un llenguatge sobre un altre, quan en si mateixos no tenen la culpa, sinó qui els utilitza. Espero que la gaudiu, com ho he fet avui, en un dia plujós i lluminós.
D'alguna cosa serveixen els putus algoritmes del YouTube i és d'una coça, enviar-nos a un passat nostre ben llunyà, recordar una melodia que feia anys i anys que no escoltava. I és el que m'ha passat avui amb aquest tema del molt llunyà 1977, que en un recopilatori sobre música electrònica ha sortit aquest instrumental que segur que vaig escoltar a la ràdio, d'alguna manera va quedar incrustat en el meu cervell i avui, després d'anys i anys ha tornat i ho he aprofitat perquè el gaudiu vosaltres també!
Porto ja moltes hores procurant per la mare i amb aquest article vull reblar-ho. Ja aquesta matinada he hagut de despertar-me per administrar-li un medicament preparatori. I m'he passat tot el matí a l'hospital preocupant-me que estigués bé, que no hagués d'esforçar-se. No m'agrada parlar sobre la meva vida personal, en altres circumstàncies hauria escrit un poema, però avui és i serà una cançó. Tot el que rodeja un hospital no és agradable i que s'ha agreujat per culpa de la pandèmia. M'ha calgut esperar a l'entrada de l'hospital, veient com venia i anava la gent, un pas per la vida i l'altra i dels altres. Efectivament, potser molt filosòfic, però quan estàs esperant angoixat i tanta estona t'esperes el pitjor, o que no has donat bé les dades o mil altres coses funestes. Ara ja està a casa descansant i per sort, està bé. Us deixo aquest single amb tant de sabor a 90 i que malgrat no parla de les meves mateixes circumstàncies, parla de la mare, que al cap i a la fi és del que es tracta. Salutacions a tots i t'estimo mare.
Bon dia, amics. Avui us deixo amb aquesta banda que va il·luminar a més d'un amb aquesta mena de pop amb tocs electrònics de la molt vella escola i anant a tota pastilla. I la lletra d'aquest tema n'hi ha per a sucar-hi pa i és que ens parla de què el món encara és un indret que ens pot sorprendre cada dia. A gaudir-ho!
Salutacions, amics. Torno per rememorar un nou àlbum de l'inoblidable 1991, però també dir, com anuncia l'anterior títol, que aquest recull de cançons és una mirada enrere, però també ho van ser la majoria dels moviments del decenni dels 90, només el techno era un moviment en evolució i que faria la serà revolució particular. El que es refereix al rock, al pop, al funky, al soul, a la cançó d'autor, al folk, tots van arribar als noranta amb les idees esgotades i potser també va ser la grandesa d'aquesta dècada, fer una posada al dia amb nous intèrprets, amb nous arranjaments i producció, amb un millor so i amb algunes idees renovades. Ús col·loco en situació. El bo del Lenny ja s'havia estrenat l'any 1989 amb Let Love Rule, un bon disc, amb molt de regust pel passat i que es va començar a donar conèixer en aquest món musical. De fet no va parar. Aprofitant l'èxit moderat d'aquest àlbum es va saber introduir enmig de l'estrellat, treballant primer amb la mateixa Madonna, composant la tremenda tonada "Justify My Love", un èxit en l'àmbit mundial i que el va fer ben reconegut per a tothom. El següent, col·laborant amb el Sean Lennon, fent una nova lectura del "Give Peace a Chance" del seu sant pare en John Lennon i amb una pila de convidats per protestar contra la invasió d'Iraq en la Primera guerra del Golf, ja en febrer del 1991. Com podeu veure el Lenny no va perdre gens el temps i va saber contactar i rodejar-se amb gent del negoci. I arribem al disc que ens ocupa avui, que malgrat ser de la dècada dels 90, és una mirada continua, rescatadora i reincident dels grans moviments musicals dels 60 i els 70. És un àlbum trufat de mitjos- temps i balades, on predomina la psicodèlia, amb gotes de soul i on hi ha rock, però menys del que podria semblar a primera vista. L'àlbum obre foc amb "Fields of Joy", balada bucòlica, tranquil·la i somiadora que es trenca momentàniament amb pirotècnia guitarrera, però que recupera el cantó tranquil just abans que finalitzi. I a continuació tenim "Always on the Run", un dels grans temes d'aquell any, escrit a quatre mans amb el Slash dels Guns N' Roses, una cançó potent reivindicat sense enrogir-se al Jimi Hendrix més explosiu, amb un fons de vents més que notables. Aquest hit va ser el gran ganxo d'aquest àlbum i que va catapultar en Lenny a les llistes i de retruc, tota la seva carrera. Tenim també "It Ain't Over 'til It's Over", com no podria ser d'altra manera, el senyor Kravitz reivindica les grans balades del soul, ben secundant per una orquestra i amb el resultat que es mimetitza perfectament amb els grans temes dels 60 i dels 70. Una de les cançons que més m'agrada d'aquest àlbum és "More Than Anything in This World", amb només veu, bateria i orgue, un excel·lent exercici minimal i que segueix clarament el rastre del tema que va composar per a la Madonna l'any abans. "The Difference Is Why" el tema que reivindica amb més força l'estiu del 66, amb records per a la Janis Joplin i els Jefferson Airplane. "Stop Draggin' Around", un poderós mig-temps, rítmic, amb una present guitarra i una enganxosa tornada. I "When the Morning Turns to Night", la balada més lenta i parsimoniosa del disc, amb el Lenny delectant-se, però amb bon orgue secundant el tema. Mr. Lenny Kravitz després d'aquest àlbum va tenir una fructífera carrera en els 90 i segueix en la carretera avui, en bona part gràcies a aquest disc. Rememoreu aquell any i de també, aneu més enrere en el temps.
