Temps de standby i restauració. Fins aviat! That's All - Genesis

 

Ha arribat el dia de fer punt i a part. Aquesta vegada el blog no es tancarà, tinc la idea de restaurar alguns articles que ben bé es mereixen polir-los, posar-hi música i imatge si han tret el vídeo i esmenar un xic més tot el que es refereix a deixar ben quadrat el text en les entrades. Ha sigut un any semblant al 1994, amb dificultats i entrebancs, potser més del que hagués volgut i amb menys articles que el 1991 i on ha guanyat un pèl més de protagonisme els articles d'opinió. Per altra banda, els articles dedicats l'any 1994 m'han costat més del desitjable, encara que n'hi ha alguns que prou orgullós n'estic. Per altra banda, estic molt agraït a tots els que heu tingut l'amabilitat d'acostar-vos aquí, llegir-me i també els que m'heu comentat, moltes gràcies per la gentilesa i arrodonir amb les vostres paraules, els articles aquí exposats. És hora de marxar, de repensar i també deixar la ment en blanc. Salutacions, moltes mercès i fins aviat!

 

Una opinió mínima sobre el periodisme, derivats i derivades. Mind - Talking Heads

 

Potser el que diré aquí pugui irritar o molestar i he de dir que ho faig des de la meva modesta posició de només opinador, encara que vaig sentir en un programa que si et passes més de set anys fent coses de periodista ja ets periodista, encara que també vaig veure que el parer d'una polèmica escriptora i periodista que l'intrusisme dins d'aquest àmbit ha de ser benvingut, inclòs que refresca i renova la professió, en fi.

Massa vegades he vist que un periodista, sense que ningú ho demanés, es posiciona políticament, no només això, en fa gala i defensa uns ideals, quan el que tindria de fer el qui es consideren del ram és aportar informació, contrastar-la i que fos sense cap mena de posicionament polític. Malauradament, ja no hi ha diaris o periòdics que puguin sobreviure sense que els hi ragi un bon munt de calés de l'estat i de tots nosaltres. I ja se sap, qui paga mana i ens fan l'efecte a la majoria dels ciutadans, que tots els qui escriuen en un rotatiu tenen el cul llogat.
També em fa molta llàstima, que els que són periodistes tinguin d'entrada un biaix polític o veure que alguns, acabats de sortir de la facultat, ja s'apunten a un partit polític, ja sigui per escalar, per posicionar-se i tenir un lloc preeminent. Repeteixo, em fot molta llàstima això, veure nanos que tindrien d'exercir el noble art d'informar, sent mers portaveus d'un fastigós partit polític, els podeu trobar a les xarxes, fent blogs o videoblogs.
No sé fins a on arriben les atribucions dels col·legis de periodistes, però sembla que literalment s'estiguin gratant els ous, augmentant el descrèdit que té ja la professió.
Aquí arriba la meva opinió, una entrada que fa molt temps que barrino i que poc abans que m'acomiadi, aquí us l'he servit. Salutacions!

 

Any Other Name - Thomas Newman de la pel·lícula "American Beauty". D'un temps de cerca i d'innocència

 

Aquest tema serà dels més típics tòpics que posaré a EL PROFETA ESTUDIANT, ja que s'ha utilitzat aquest tall fins a la sacietat, quan s'ha volgut posar un fons transcendent, impostat i molts cops de falsa reflexió. Penjo aquest tema recordant els primers dies del segle, quan servidor feia les primeres passes a internet, quan començava a escriure de forma acceptable, sense tant de caos, quan potser no hi havia tant de verí en les xarxes i tot prenia un aire pioner i d'innocència. Però hi vull treure transcendència, perquè com molt en aquesta vida, has de fer passes, moltes vegades errades; trobo que em va servir i punt. Somiem i tornem a inspirar-nos.

 

Avui fa 30 anys: Vitalogy - Pearl Jam. 1994, un gran any per a la música

 

 

Creació i destrucció: el signe d'aquest àlbum, el signe d'aquell any

Al llarg de molts anys de veure biografies de bandes, resulta miraculós com una banda que en el seu principi era tan autodestructiva segueixi encara avui en dia dempeus. No, no faré una biografia d'aquesta banda, però sí que faré esment que fins a les darreries del segle XX, aquesta gent vivia molt sensibilitzada, literalment el seu trescar era com si portessin a la seva esquena un carregament de nitroglicerina. I no només amb ells mateixos tenien els nervis de punta, també els seus dards es dirigiren contra la indústria musical o també contra l'empresa Ticketmaster, que ja llavors fou molt sonada la seva guerra i que els va condicionar a l'hora de girar, precisament quan llançaren aquest  àlbum.
També les drogues i l'alcohol marcaren un disc que els costà gairebé un any en gravar, a parer meu, amb molts de paral·lelismes amb el VS. i que conforma junt amb el Ten, una trilogia primerenca irrepetible i que ells ja no tornarien a picar tan alt en la resta de la seva carrera. Amb tot, és un disc molt complet, on hi ha racons per experimentar i també per lluir-se, és un treball amb la fusta dels àlbums de l'època, on malgrat les dificultats que travessava la banda, ens donen una lliçó de qualitat i de fermesa amb les seves conviccions. Fem una repassada a alguns dels temes.
Obren amb "Last Exit", amb una intro semblant de com obrien el VS. i on la bateria del Dave Abbruzzese ens matxaca com un martell piló i un asprós riff de guitarra acompanya la veu d'en Eddie Vedder, que des d'un púlpit existencialista ens alliçona, com fèiem tots en l'època. El que hem viscut 30 anys després ho veiem potser d'una manera més tranquil·la i no tan dramàtica. 

Last Exit - Pearl Jam

 

Qui hagi experimentat escoltar vinils amb un equip d'alta fidelitat es veu totalment reflectit amb "Spin the Black Circle", un tema que parla d'això, de tenir quelcom més que un fons sonant, és experimentar quelcom quasi religiós. 

 

Spin the Black Circle - Pearl Jam

"Not for You", un mig temps que juga amb l'electricitat, amb la pausa i després amb la fúria més violenta, on les guitarres es llueixen a base de bé, amb un més que excel·lent solo i amb l'Eddie que torna a fer-se un garbuix reflexiu, però donant-ho tot a la veu. 

 

Not for You - Pearl Jam

Amb "Nothingman" arriba la primera balada d'aquest treball, on ens retrata a una parella a punt de trencar, on el futur es veu negre quan una relació ha sigut un desencontre. Un dels grans temes aquí inclosos. 

 

Nothingman - Pearl Jam

"Corduroy" és sens dubte un dels millors talls del Vitalogy, amb un part instrumental ferma com el ciment i on l'Eddie ens regala una tornada amb canvi de to inoblidable. La fama, el mercadeig i totes les implicacions que se suposa que t'acompanyen quan arribes a un cert nivell és com ho retrata l'Eddie aquí. 

 

Corduroy - Pearl Jam

I "Better Man", una altra tonada gegant, on la futilitat, les esperances trencades posen el marc d'una altra cançó immortal, curulla de tristesa i impotència. 

 

Better Man - Pearl Jam

No us heu d'estranyar de la negativitat que acompanya la majoria de talls, era com molts ens sentíem, potser preveiem que moltes coses tant en l'àmbit personal, com en el món de la música s'acabarien. També hi ha gent que atribueix la fi de l'època daurada dels Pearl Jam a la marxa d'en Dave Abbruzzese, de fet ell era el component més rocker del grup i més paradigmàtic no pot ser en veure la trajectòria següent de la formació de Seattle, avantatges que es tenen en veure-ho tot en el seu conjunt després de 30 anys.

Outro

Aquí acaba el meu repàs d'aquests 20 àlbums més preeminents a parer meu de l'any 1994. He de dir que enguany ha sigut semblant a aquell any, on moltes dificultats s'han acumulat, també a l'hora de redactar el contingut de les crítiques d'uns discs que, com ja he repetit un munt de vegades, marcaria el punt màxim de la dècada. En el que restava fins a arribar al segle XXI, seria una lenta però constant decadència. Res més a dir, passen les dècades, però la música sempre hi serà.

Una nova cacera de bruixes? Exhuming McCarthy - R.E.M.

 

(La imatge que us he posat és de la pel·lícula Fahrenheit 451, en el moment en què un informant anònim introdueix la seva denúncia a la bústia dels  bombers.)

Vaig néixer als anys 60 i, des de llavors, he viscut intensament la música. Puc dir, encara que sigui amb la boca petita, que sé alguna cosa sobre el que diuen moltes cançons i a escala ideològica, també en conec el contingut. Igualment, sé què són els mecanismes de censura, tant aquí com en moltes altres parts del món, i conec la persecució que molts règims, entitats, institucions i empreses intenten instaurar mitjançant denúncies anònimes o interessades. Avui, a l’Estat espanyol, en ple 2024, tenim persones que, amb denúncies d’aquesta mena, pretenen imposar una nova inquisició i una nova caça de bruixes.

Recordem la Inquisició: només calia que un veí ens tingués mania perquè s’activés l’instrument repressor de l’Església catòlica, sense cap fre. O la Revolució Francesa, quan les llistes negres que anaven a la banyera de Marat es publicaven en el seu diari, i tots els que hi apareixien es convertien en carn de guillotina. O, més recentment, l’era de McCarthy: si eres citat pel Comitè d’Activitats Antiamericanes, quedaves sota sospita, assenyalat per a tothom, i podies perdre la feina.

No podem seguir així, amb elements repressors com els bombers d'en Montag, que creuen estar fent el bé mentre destrueixen vides, confiança i convivència. I tot perquè alguns exaltats fan bandera dels seus execrables discursos. La cançó que us poso és la que em ve al cap quan veig persones que pretenen que es tornin a instaurar els actes de fe.