Pocs dies abans que tingui de penjar aquest article, escric i l'he tornat a reescriure. És molt fàcil deixar-se endur pel "morbo" i l'especulació recordant aquells dies d'abril del 1994, donat que feia tan sols una setmana que el marit de la Courtney Love va decidir abandonar aquest món i que l'àlbum que recordem avui sortia a la llum. Cert amics, ens podem posar de la manera que vulgueu, però vull centrar-me en la música, el que ha representat 30 anys després i de com, la banda d'aquesta senyora va saber renunciar a una part de l'agressivitat que arrossegava del seu primer treball, construint tonades que han resistit sense cap problema tot aquest temps. Tot el procés d'aquest disc va estar envoltat de rumors i especulacions constants, de què si superava en qualitat al fet per Nirvana, si s'havia pagat molt més, etc, etc i més etc. i que per descomptat, la senyora Love els va alimentar, no fa falta ser un Freud per veure-ho i com es diu en alguna banda: "Pels seus fets els coneixereu". Deixem-nos de xafarderies i anem al que és important i és desgranar el segon àlbum dels Hole, som-hi. "Violet", tema amb què es dona el tret de sortida, on ja ens trobem una constant de tot l'àlbum, on es trenen parts tranquil·les amb d'altres amb tota la rabior elèctrica i també a la veu, a voltes, calmada, d'altres, cridant. I en aquest primer tema es combinen a la perfecció.
Violet - Hole
"Miss World", va ser el single de presentació i on podem repensar-nos si és un tema comercial, en realitat ens presenta a la Cortney davant del mirall, que per arribar a dalt de tot, va haver de fer sacrificis i una certa tristor supura per fer-ho com ho va fer, però en realitat sabia que no hi havia altra manera, però que tampoc, a ningú l'importa.
Miss World - Hole
"Plump" és un rock accelerat i que discorre entre un riff prou potent i la Courtney anant a totes, on podem entreveure una primera referència cap a en Kurt Cobain, el fet de ser mare i tot el que arrossega. "Asking For It" és una power ballad que arrenca amb un baix contundent i on la senyora Love no es pot estar de cridar i com és la tònica de l'àlbum va basculant les parts més pausades amb les més desenfrenades. Un dels punts culminants d'aquest àlbum l'assoleix amb "Doll Parts", on la temàtica que ens mostrava a "Miss World" aquí ens la reforça i expandeix, que "ella es vol quedar el tros més gran del pastís", malgrat estar exposada i que tothom l'apunyalarà pel que fa. Hi ha moltes coses que podria criticar de la senyora Love, el que és cert és que ella es bolca en el que fa i ens ho mostra de la forma més real i descarnada.
Doll Parts - Hole
"Softer. Softest", la tonada més serena del disc, amb la nostra protagonista autoinculpant-se, on la part maternal es torna a fer corpòria i que de lectures en pot tenir un munt, tant el que es refereix a la seva filla o inclòs amb el darrer treball de Nirvana, on la temàtica de nadons i làctia també hi és abordat. "She Walks On Me" és una tema que m'encanta i que en principi et sobta perquè s'inicia amb intro psicodèlica per a continuació posar la directa amb una Cortney embogida i tota la banda seguint-la de forma histèrica i destructora.
She Walks On Me - Hole
Encarant la part final ens trobem amb "Gutless" una descàrrega punk, on la Cortney s'esplaia amb un míting sobre la revolució, sobre que covards som, que ella estarà fotuda, però tu, sota la seva atenta mirada, ho estaràs més. I es tanca el disc amb "Rock Star", la visió que tenim ja de grans sobre l'escola primària o secundària, aquí la protagonista sembla cridar a l'alumna que era perquè escapi del merdós ambient que s'hi respira. Cal recordar que en una de les escenes més divertides de la pel·lícula d'en Bernardo Bertolucci, "Bellesa robada", ens trobem a la Liv Tyler descanyotant-se amb aquesta cançó.
Rock Star - Hole
Resumint, aquest és sens dubte el millor treball dels Hole, on hi ha un grapat de temes ben mereixedors de la vostra revisió i podem fiscalitzar el que ha fet la senyora Love, però almenys va tenir el coratge de ser honesta i no amagar-ho, ans el contrari, ho crida durant tota aquesta magnífica obra. Torneu a escoltar-la i torneu a gaudir-la!
No sé si a cada any que passa m'agrada més l'hivern, el que tinc clar és que l'estiu se'm fa molt antipàtic i tot sembla indicar que no canviarà de postura per enguany. I per això, abans que el darrer resquill fred ens passi fregant la ment us poso aquesta tonada, de forma urgent, contemplant la dansa desmenjada de la noia, deixant enrere els dies curts i boirosos, amb aquest videoclip totalment hivernal, d'un altiplà melangiós i gris...
Nota preliminar: Per circumstàncies personals, no vaig poder escriure, corregir i penjar l'article dels Soundgarden, en el 30 aniversari de l'edició del seu àlbum Superunknow, el dia que tocava que era el 08-03-2024. El penjo avui, un mes després i estarà en data 08-04-2024 durant alguns dies i seguidament el posaré en data del mes de març per si algú en el futur el vol llegir. Evidentment aquesta nota preliminar serà esborrada. També he de dir que no serà l'article jo hagués volgut, serà més curt i concís. Gaudiu de la lectura i de l'escolta!
Alleugerir la càrrega per volar més alt
Aquest àlbum és el més segur, la primera obra mestra del nostre allunyat 1994, on considero que els Soundgarden van perdre la contundència i la fermesa exposades a Badmotorfinger i van obrir el ventall, suavitzant la proposta y rebaixant la pesantor de les guitarres y també la veu es va veure afectada, on els udols característics d'en Chris aquí ja costa més trobar-los. Amb això diria que l'àlbum pot sonar a les primeres escoltes un xic irregular, però a canvi, ens aporta tonades que han sigut clàssics absoluts de la música manufacturada en els 90. En la distància que donen els anys tot es posa més a lloc, es guanya perspectiva i potser a hores d'ara el que m'irrita és aquesta negativitat que em sembla gratuïta, però sabent de la història personal del Chris Cornell s'entén el que va escriure i cantar. Ja vaig parlar d'una manera més àmplia de la seva trajectòria en un passat post (➜ AQUÍ) i em centraré més a disseccionar alguns trams d'aquest treball. L'àlbum engega amb "Let Me Drown", amb la contundència acostumada i que no desentonaria gens amb el Badmotorfinger. I continua amb "My Wave", on ja apreciem que les coses han canviat, que no està exempt de fermesa, però sí que aquest tema guanya en accessibilitat (aquesta tornada, el diferents instruments enjogassats), ja ens avisen que no tot és especular amb el metall, que hi ha més, més enllà de les descàrregues elèctriques contundents. "Fell on Black Days", paraules majors, un gran tema on l'àlbum guanya enters, on reflexa de la forma més tranquil·la i alhora amb arrencades de fúria, el que és la depressió, veure-ho tot negre, el verí invisible que aquí se'ns exposa de la forma més crua i veraç.
Fell on Black Days - Soundgarden
"Mailman" em recorda un xic al "Slaves & Bulldozers", amb aquest joc de veus del Chris i les guitarres pesants i alhora, amb gotes psicodèliques d'en Kim Thayil. Amb el tema que dona nom a l'àlbum torna la voluntat d'alleugerir un xic tot, sobretot fent reconeixible la tornada, encara que en Kim no s'està d'abocar-hi tota la càrrega "enguitarrada" que pot. "Black Hole Sun", no sé què dir que no s'hagi dit ja, és senzillament un tema bandera del rock fet en els anys 90, amb un munt de lectures, tant en la lletra, com en el videoclip, amb una feina exquisida en els instruments, on torna a haver-hi gotes de psicodèlia, guitarres accelerades, parts arramassades, tot un conjunt que no sé fins a quin punt amb les meves paraules ho puc descriure, el millor que podeu fer és mirar el videoclip i fer l'esforç de submergir-vos en el tema.
Black Hole Sun - Soundgarden
"Spoonman", un tema sorgit i inspirat per un artista de carrer que tocava amb unes culleres, va ser el primer single de l'àlbum i una altra tonada responsable de l'èxit d'aquest treball.
Spoonman - Soundgarden
Escoltant enter el Superunknown, jo diria que no ha envellit gens, com si s'hagués gravat ahir i els temes són ferms com pedres i ho continuaran sent per molts anys!
Sí, amics, avui fa 30 anys de la mort d'en Kurt Cobain, alimentant la llegenda, les teories de la conspiració i també la tristesa de milers. Recordo que per aquelles dates havia tornat a casa després de passar uns dies a Andorra, França i el Pirineu, quan aquesta notícia va colpir el món enter. I des d'aquí també vull posar la meva crítica envers l'especial que li va dedicar el Canal 33 de la nostrada cadena de televisió, on alguns en comptes de lamentar la pèrdua d'un músic es van dedicar a estripar l'obra feta com si fos un error, quelcom esgarriat, dient que no sabia cantar, que no sabia compondre, quina colla de cabrons. En acabat, que vam tenir? Doncs algú que volia posar punt final al seu patiment, que l'importava poc el que feia perquè ja no l'omplia i això sí que és trist, perquè qualsevol, per més talent que es tingui, sap que és lluitar perquè la creació pròpia tiri endavant, que assolir un nivell amb un instrument són moltes hores que t'hi has de dedicar i a sobre, molts d'assumptes que són laterals a la música també t'hi has d'esmerçar si vols que el teu projecte tingui unes mínimes possibilitats.
Avui fa 10 anys que estant a Barcelona, en una avinguda del Paral·lel en obres li vaig dedicar un poema per en Kurt, volia escriure amb ell, havent superat escales en el temps, però em va ser impossible, perquè un pensament, unes accions, difícilment es poden imaginar més enllà d'una mort. Al final vaig poder fer-li homenatge amb la seva visió, d'una persona amb 27 i no més enllà, perquè malgrat que alguns no hàgim assolit un èxit amb el que hem fet, sí que els anys ens donen perspectiva, profunditat, un paisatge que no pots veure amb menys de 30. Passa el temps i som afortunats d'haver format quelcom viu, vital com ha sigut el rock, malgrat els dimonis que sempre l'han acompanyat. Caminem i anem a la cerca d'alguna cosa en el camí. GRÀCIES KURT, PER LA MÚSICA!
Schadenfreude, paraula en alemany que significa alegrar-se de les desgràcies dels altres. Poques vegades ho he fet, però avui m'ho mereixo. La raó és que un senyor que va conspirar contra mi en l'empresa on treballava i que em van fer fora, avui m'han comunicat que el despatxen a ell. Bé, karma també, perquè qui la fa la paga, cosa que passa quan vas per la vida trepitjant, rient-se de tothom, sabent-se superior. Doncs és el que t'ha passat. Perquè David va derrotar Goliat i Frodo va destruir l'anell únic, a Sauron i tot el seu imperi. Sigueu humils i mai abuseu de la vostra superioritat, sinó passa el que passa. Us deixo amb en John!
