Bona tarda, amics. Aquest és el relat de dies dels anys 90, passats ja la meitat. El Matt Sharp que feia un descans dels Weezer, va salpar amb el projecte de The Rentals. Crec que, malgrat que la música és bona i encertada, el que acaba d'inclinar la balança és l'estètica tan reeixida de l'era soviètica als països de l'est d'Europa i perquè no dir-ho, també inspirant-se en tot l'imaginari enginyer alemany o sigui Kraftwerk i altres herois del krautrock. Viatgem a Cottbus, a Brno, a Smolensk, als dies de la guerra freda, on misèria i tecnologia convivien...
Ja som a plena tardor, on els llargs capvespres ens il·luminen, com allò que un cansat estiu ens va proporcionar de forma sobrera. També per a la gent i jo m'incloc, és l'etapa de l'any que ens costa més passar. Però també per l'ànima. I per això sempre m'ha agradat aquest tema, tan verdader, tan precís, sens dubte una joia que va brillar ens plens anys 80. Preneu un cafè i contempleu com davalla el dia i el cor.
Avui fa 4 anys en què votants pacífics van ser reprimits salvatgement per a la policia, com si fossin criminals i que només volien exercir el seu dret com a ciutadans i va ser la primera vegada en la història que va passar, una vergonya per un estat que fantasieja ser més feixista i policial. Ho sento per a la gent que em sol llegir i que no està acostumada a aquesta mena de posicionament, però jo, en aquest cas, no tinc de terme mitjà, vaig veure el que va passar, tant al poble del cantó com a tot Catalunya. El que més em dol són la gent que còmodament han anat apaivagant tot el que significa aquesta data. Però el meu record és per la gent represaliada, ferida, jutjada, mutilada o que està patint l'exili. No oblidarem mai la gent que va ser maltractada, la gent que ha sigut jutjada i condemnada, la gent que està lluny i que encara està lluitant per tot el que va passar aquell dia. 1 D'OCTUBRE, NI OBLIT, NI PERDÓ.
Hola amics, aquesta és la tercera i darrera entrada d'aquest dia, que literalment va remoure tota una dècada i ja des d'un principi. He pensat molt com encarar un dels àlbums definitius de la història de la música i la veritat no tinc gens de ganes de resseguir les vivències, el recorregut d'aquesta banda, més que res perquè és més que coneguda, parlaré més com en demana el cos, des de la vivència d'aquells dies, de com ho recordo i com aquest àlbum i aquesta banda m'ha acompanyat tots aquests anys, òbviament faré una mica de repàs del contingut d'aquest immortal àlbum. De fet, llavors, tot era més lent, les coses se sortien de mare, però podies seguir tots els moviments. Havia de ser cap al novembre d'aquell any quan vaig escoltar per primera vegada el "Smells like a Teen Spirit" i seré més que sincer, em va impressionar poc. El que si em sobtava era l'efecte en gent que m'era ben propera i que, sense mai haver escoltat punk, noise, no-wave, es feien addictes a l'àlbum, es feien addictes a una sola cançó, de fet també explicava el Thurston Moore dels Sonic Youth, que ell, es va parar en una benzinera perduda enmig del no-res i el noi que dispensava combustible l'anava cantussejant, l'última persona que esperava que els conegués i llavors va saber que serien grans. És el que em va passar en la primavera del 1992, on vaig assistir en companyia d'un amic de llavors a un concert on gent ben famosa i del "mundillo" feien versions de grans músics. Doncs en el camí d'anada i de tornada no va parar de posar-me un cop darrere l'altre el "Smells...". Curiosament en el documental "Live! Tonight! Sold Out!!" el mateix Kurt Cobain es queixa amargament d'això que semblava que ells fossin una fotuda banda "one hit wonder" i no un grup que estava canviant literalment la direcció de la música, òbviament són problemes derivats de la cançó de l'any i de la dècada. Vaig comprar-me el CD i per descomptat, no eren un grup d'un single venedor, hi havia molt més i que ara us comento. "Smells like a Teen Spirit", poques coses s'han de dir d'aquesta cançó, s'han fet molts d'estudis sobre ella, sobre si era molt senzilla, si era així o era aixà, recordo a molts cabrons, quan va passar la mort d'en Kurt, van fer un documental crec que al Canal 33, algunes ments pensants d'aquí Catalunya deien que el que feia era senzill de realitzar, que si no sabia cantar, que només sabia cridar, s'ha de ser molt carallot per atrevir-se a dir aquestes collonades. El que va fer en Kurt i companyia és bolcar-hi en el tema tota la ràbia punk, tota la desesperació d'una generació en unes línies de cançó i si, un tema actualment no només és el que està escrit en un pentagrama, són moltes altres coses i que molts encara es creuen que són només unes notes musicals.
Smells like a Teen Spirit - Nirvana
"Come as You Are", aquest tema és el primer que els vaig veure de la banda en format videoclip i realment no em podia creure que aquesta colla que hi surt haguessin regirat tot el panorama musical. Després els varen acusar de plagi, perquè s'assembla molt a un tema que es diu "Eighties" de la banda Killing Joke, però finalment no va haver-hi judici al respecte. Malauradament en la lletra hi ha fragments premonitoris del que passaria en l'any 1994.
Come as You Are - Nirvana
"Lithium", crec que és una cançó més que brillant, amb aquesta no-tornada, combinant magistralment la part més tranquila i la més furiosa, amb un pont que ens acompanya fins al final. I us poso la cançó en la seva versió en els Premis MTV del 1992, on despleguen tota la seva artilleria fins al final i enviant un regalet enverinat i confós a l'Axl Rose dels Guns N' Roses.
Lithium - Nirvana
"Polly", tal com vaig comentar en el post de Pearl Jam (➜ AQUÍ), hi ha incidents més que terribles i que han esdevingut cançons immortals. I és el cas de "Polly", un tema on es relata la violació d'una noia des de la perspectiva del violador. Els hi va portar problemes, perquè una colla de desgraciats cantaven aquest tema mentre violaven a una altra noia. Amb tot, un tema més que notable, sortint-se de l'habitual rabior punk i anant pel camí acústic.
Polly - Nirvana
"Territorial Pissings", amb una intro del Krist Novoselic a la veu, és un tema ràpid, destructiu, anant a tota velocitat, que s'encalma un xic les guitarres en el pont per després reprendre la marxa de martell neumàtic d'en Dave Grohl i el Kurt quasi quedant-se sense veu.
Territorial Pissings - Nirvana
"Lounge Act", un dels temes mig amagats entre tants d'emblemàtics que sempre m'ha agradat. És un mig temps amb un fons de guitarres repetitives, amb un emblemàtic baix i al final el Kurt esgargamellar-se. És un tema rodó, que funciona com un rellotge. Mestratge!
Lounge Act- Nirvana
"Something in the Way", relat de la vida sota un pont, amb una inquietant guitarra, amb un trist violoncel, el mite diu que en Kurt es passava dies sota un pont quan no tenia on anar, encara que això és més mite o si menys no, li va servir per compondre aquesta tonada immortal.
Something in the Way - Nirvana
Que dir, d'aquells anys, un ho va viure molt a prop, totes les anades, vingudes, tot el mite al voltant d'en Kurt i que literalment es menjava la banda. Hauria pogut anar a veure'ls en la gira del "In Utero", inclòs vaig parlar amb l'amic d'un meu amic que ell sí que va anar-hi, sense res més que recordi. El que si que recordo és la mort d'en Kurt l'any 1994, perquè havia anat de viatge a Andorra i França i just en tornar, tots els noticiers n'anaven plens. Per a molts, incompressible, per a alguns hi ha molts punts foscos, però la desgràcia és que ningú ho va poder evitar. El meu darrer record va ser a Barcelona, l'abril del 2014, quan es complien 20 anys de la mort d'en Kurt, estan en una Avinguda del Paral·lel en obres i aquí és on va néixer un poema meu que li vaig dedicar i que molts de la meva generació li devem. Que soni altre cop el "Nevermind" i reflexioneu!
Crear, destruir, tenir èxit i cometre els mateixos errors
Bon dia, amics, 24 setembre, fa 30 anys d'un dia excepcional, on es llançaren tres àlbums extraordinaris que us vaig desgranant al llarg del dia d'avui. Aquest àlbum, no només va ser un impuls per aquesta banda perquè es conegués a tot arreu, sinó que va ser un pas més en la convulsa història d'aquest combo que ara mateix us en faré un brevíssim resum. Aquesta banda, sorgida a Califòrnia l'any 1982, en els seus inicis comptava amb Hillel Slovak a la guitarra, Flea al baix, Anthony Kieds a la veu i Jack Irons a la bateria, el seu estil, funk metal, metal rap i rock més que alternatiu. L'any 1984 treuen el seu primer LP, "The Red Hot Chili Peppers" seguits per "Freaky Styley" l'any 1985 i "The Uplift Mofo Party Plan" el 1987, malgrat la seva marxa és lenta, és ascendent i com és habitual en moltes bandes, els seus components tenen problemes amb les drogues, en el cas dels Peppers, tots en van tenir, encara que el Hillel Slovak va ser qui va pagar més car el seu viatge a l'abisme, morint per sobredosi l'any 1988. El Jack Irons, que va quedar molt afectat, abandona la banda el mateix any. Així tenim que l'any 1989, entren en la banda dos substituts, el Chad Smith a les baquetes i el John Frusciante a la guitarra. L'entrada d'aquest últim revoluciona i amplia tot el funcionament de la banda. Editen aquell any el "Mother's Milk" que representa ja un salt qualitatiu, tant en la qualitat de les composicions com l'atenció rebuda. Així doncs arribem a l'any 1991, que amb aquest "Blood Sugar Sex Magik" és la passa definitiva a l'estrellat. La banda just acaba el seu contracte amb EMI i entrava a Warner. També l'entrada d'un productor com el Rick Rubin va ser un fet determinant a l'hora que els temes fossin molt diferents dels realitzats en l'anterior treball "Mother's Milk". Però crec que el factor més cridaner i que per això aquest àlbum té com una aura especial va ser, que aconsellats per en Rick Rubin, van gravar en una mansió que havia sigut propietat de l'escapista, artista, il·lusionista Harry Houdini. De fet el Chad Smith es va negar a quedar-se a viure en aquella casa, deia que estava embruixada i també es deia que hi havia aparicions de fantasmes, no sé fins a quin punt això és veritat, però com veurem més endavant, l'indret va acabant afectant el John Frusciante, que va aprofundir en aquells dies, en el camí de la drogaddicció. També és significatiu el temps de gravació, quasi un mes, que va redundar en què s'escrivissin més cançons. Farem un xic de repàs al disc. L'àlbum s'obre amb "The Power of Equality", potent tema, inconfusiblement funky, amb l'habitual rec de rap de l'Anthony, on tracta temes com el sexisme, els prejudicis, l'igualitarisme, tan en voga avui en día. "Breaking the Girl", sorprèn amb el seu so acústic, poc habitual en el sender dels Peppers, també amb varietat de percussions, va ser single també i on l'Anthony té càrrecs de consciència de fer igual que el seu pare, de ser un faldiller empedreït.
Breaking the Girl - Red Hot Chili Peppers
"Funky Monks", com no podia ser, un altre poderós funky, on la guitarra d'en John dialoga amb el baix d'en Flea, va també sortir com a single i va titular un documental sobre la gravació de l'àlbum.
"Suck My Kiss", aquí malgrat ser una altra garrotada funky, la guitarra d'en John està més que esmolada, amb tot el pes rítmic, anant a tota velocitat i per descomptat, sient marca de la casa.
Suck My Kiss - Red Hot Chili Peppers
"Give It Away", sense cap mena de dubte, el tema en què es van fer coneguts arreu del globus terraqüi, amb tota la força funky, amb el típic rapejat, però ben sucós, ben posat, un single que no falla. Un parell de consideracions. No sé per què, però la caixa del Chad sona ben al davant nostre, com una campana i després ho vaig notar en altres bandes, com els Pearl Jam per exemple, on la caixa de la bateria estava més present i propera que mai. I segon, la línia de baix la trobo que s'assembla molt al de la cançó "Helter Skelter" dels Beatles. I a més, aquest tema va anar acompanyat d'un més que espectacular videoclip, un dels millors dels anys 90 sense cap mena de dubte.
Give It Away - Red Hot Chili Peppers
"Blood Sugar Sex Magik", un mig temps més que notable, amb un exquisit treball de guitarra d'en John i malgrat ser un tema funky, es marca un salvatge solo de guitarra, fregant el metal. "My Lovely Man", aquí es despengen amb un rock sense complexos, sent un tema dedicat a l'antic i traspassat guitarrista dels Peppers, Hillel Slovak.
My lovely Man - Red Hot Chili Peppers
I "Under the Bridge", un dels temes més celebrats de la banda, on l'Anthony relata la seva soledat, la seva addicció a l'heroïna i el diàleg que tenia amb la ciutat de Los Angeles. Malgrat que el cantant era renuent a la cançó perquè la considerava massa tova, en realitat és un tema cru, que ens posa molt en situació, sense cap mena de dubte, una tonada excel·lent.
Under the Bridge - Red Hot Chili Peppers
L'èxit els ve molt de pressa i ja fa plans per girar, però el John no estava bé i tota la gira a Europa va ser una tortura, a part que demanava la banda que no anés pel cantó de rendibilitzar tants anys d'esforços, sinó que tornessin a tocar en clubs. Va ser en la seva gira al Japó, ja en el 1992, quan Mr. Frusciante va abandonar la banda i en uns paràmetres molt semblants als de l'anterior guitarrista dels Peppers, el Hillel Slovak, l'heroïna va ser el seu centre creatiu i també autodestructiu en els anys que va estar separat de la banda. Per acabar la gira, contracten a l'Arik Marshall i pel següent àlbum fitxen al Dave Navarro que venia dels Jane's Addiction i graven el "One Hot Minute", però que no va satisfer a ningú, ni a la resta de la banda, ni les vendes es van veure beneficiades i per acabar-ho d'adobar, les gires van ser un desastre, per les nombroses cancel·lacions i perquè el nou material no entusiasmava. De fet el Dave va recomanar que el John Frusciante tornés a la banda. Jo també crec que en part la banda recordava a l'Hillel Slovak i que no va fer res per salvar-lo, almenys amb el John tindrien el gest, a part que ja estava rehabilitat, encara que quasi en la indigència. Així s'obre l'etapa encara més exitosa de la banda, amb els àlbums "Californication" de l'any 1999 i "By the Way" del 2002 que toquen el sostre de vendes, encara que per a mi el seu zenit creatiu el van tenir amb l'àlbum que avui us he comentat. I fins avui hi ha hagut més història d'aquesta gran banda, i encara estan actius, però per a mi i l'article, ho deixo aquí. Salutacions!!!!
