Explicar una violació en un tema pop o rock ni és fàcil, ni agradable, ni políticament correcte. Tampoc a mi, m'agrada frivolitzar sobre una cosa tan seriosa. Pero la banda de Bob Mould van ser valents i feren els pas. Principis dels 80, una cambrera anomenada Diane Edwards va ser violada i assassinada per un tal Joseph Ture a St. Paul, Minnesota, on vivien els Hüsker Dü i que els va tocar i frapar de molt a prop. Aquest tema va quedar bastant relegat en el repertori dels americans en directe per raons obvies. Amb tot, ha sigut una de les seves cançons més versionades. Els Terapy? en feren una excel·lent aproximació. Salutacions!
Pluja, pluja i més pluja. Avui, ahir i demà. És com si l'arribada d'en Rajoy hagués obert les portes celestials i estigués provocant un segon diluvi. I un va per la xarxa i es topa amb l'arxifamós tema dels Sisters en versió estesa (encara que si hem de ser una mica primmirats, han tallat dos segons). He de dir que la part final del tema es fa gairebé insuportable. Repeteixen una i altra vegada el mateix. Per sort quan van llançar el senzill i el videoclip es van cuidar prou bé d'acotar el tema raonablement. Espero que us agradi, mentre veieu com el món s'inunda...
Va ser aquest dissabte passat, el primer autobús que s'atura a la meva parada, de bon matí. El conductor és una mica més jove que jo, i té la ràdio encesa. Em poso en un seient còmode, molt a prop de la finestra, sóc l'únic passatger. Per la meva desgràcia, té posat un fastigós programa per acabar de despertar als dormilegues, d'aquells que la veu dels locutors ja és desagradable, que van a mitges entre la ignorància dels presentadors, la presumpta gràcia que m'han de fer i la merda de música que posen per unir les parts parlades. Poques vegades he pogut amb la música pop més comercial i ensucrada, però el que vaig sentir aquest dissabte passat no té nom. Totes les cançons eren refregits, coses que has sentit un milió de vegades, i el que queda d'indústria discogràfica intenta vendre'ns descaradament, són productes sense res darrere, són literalment fum. També el nou àlbum de The Smitheerens, 2011, des del títol a moltes cançons de l'àlbum, és una clara mirada enrere. A parer meu és un disc que s'acosta als paràmetres d'A Date with The Smithereens, en que el neguit y el desgast entre els components del combo de New Jersey començava a fer estralls. A això li afegim els problemes físics d'en Pat DiNizio o la deserció d'en Mike Mesaros, podrem contemplar una mica el quadre.
I malgrat això, és un àlbum que creix amb les escoltes, hi ha cançons notables com el mig temps perfecte del tema "Keep on Running" amb aquests arranjaments en segon pla que ho fan deliciós. El tribut als The Beach Boys que és "Turn It Around", el rock marxós i sotragant de "What Went Wrong" o "Bring Back The One I Love", on tenim en Pat parlant d'un dels seus temes recurrents que és el desamor i el dolor que això li provoca amb uns cors que funcionen com un rellotge, una de les seves millors cançons d'aquest àlbum.
Bring Back The One I Love - The Smithereens
Tenim "A World of Our Own", amb una intro grandiloquent per després passar a ser un tema segur, sòlid, imparable, com un locomotora de gran tonatge, la sensual i càlida "Goodnight Goodbye" o "Sorry ", digna hereva dels seus grans himnes dels 80, aquí parlem de pop amb lletres majúscules. Si que té una mica de sabor a passat, però ho fa posant tota la carn a la graella, no és una cançó amb mitges tintes, sinó que condensa el que és i el que hauria de ser un single: una composició amb contingut però també amb simplicitat i lleugeresa. Power pop forever!
Si algú en aquest món anomenat música ha pactat amb el diable, no ha estat ni en Keith Richards, el Mick Jaegger, l'Eric Clapton o Marylin Mason. Aquest sens dubte és el bon jan d'en Jonathan. Amb ja 40 anys bregant pel món, el paio encara manté aquesta vitalitat adolescent, aquesta joventut que el temps no aconsegueix trencar. Mr Richman a part, ha parit una obra amplia, sense prejudicis, anant a la seva, sense importar si un disc es ven més que un altre, fent un disc de country perquè li dóna la gana, o un disc en castellà per ell ho val . O actuant en pel·lícules merdoses com "Alguna cosa passa amb Mary", que no li han afectat gens el seu encant. La seva carrera és gairebé com un somni, amb prestigi però sense doblegar-se pel mercat, actuant només amb el suport d'un bateria, però descarregant temes que ja són petits clàssics. I el millor, fent les seves ballaruques que ja són marca de la casa. I d'això tracta la cançó, d'anar a ballar sense importar les desgràcies d'aquest món, ni el local on es remena el cul. Jonathan, sempre ens emociones!
Suposo que la majoria de vosaltres ja sabeu la notícia que ha inaugurat aquesta tardor, la separació dels R.E.M. Per a molts de nosaltres, els amics georgians eren el mínim comú denominador, la surgència alternativa que va matxucar els mercats, però ho va fer de forma serena, sense escarafalls, amb una forta càrrega política a vegades, i en altres, amb dolor i nostàlgia. Els veritables fans no hem lamentat la seva separació, no hi haurà una onada massiva de crides perquè no es separin. Els R.E.M. feia molt temps que semblaven enrocats en el seu estil i que el millor de la seva música ja ho haviem donat. Era com el vell amic, que celebres els seus èxits, però la seva música ja tenia un toc minvant, el que en el principi era un traçat serè i tranquil, en els seus darrers treballs tenien un patina accelerada i precipitada, amb masses mirades cap enrere. Sobre la seva discografia, ja vaig dir el que pensava en l'article que vaig escriure amb el Midas al seu blogExquisiteces:
Hola amics, em teniu aquí de nou. És estrany, penso en la trajectòria d'aquest blog i malgrat una bona constància no deixa de tenir els seus alts i baixos pronunciats. Dir-vos que aquesta temporada em penso serà bastant semblant a l'anterior, i si tinc esma, m'animaré a fer alguna altra cosa, apart d'aquest blog. El mes darrer en lo personal, ha sigut convuls, de baixades i pujades, però també amb moltes satisfaccions. I com em vaig acomiadar la temporada passada amb un tema bastant lànguid i una mica trist, us vull posar, l'altra cara de la moneda, amb un tema que reflexa l'alegria d'una dècada inoblidable i que aquests dies no he deixat d'escoltar. I amb el mateix grup. Que ho gaudiu!
Jolly Green Giant/Annie Fanny/Little Latin Lupe Lu - The Kingsmen
Amics bloggers, comentaristes, tafaners i lectors casuals, tanco El Profeta... espero que sigui durant un període curt. Us he de dir que em trobo en una situació molt similar a la de l'any passat, en què no creia que tornaria a fer una temporada com la que avui, finiquito. La voluntat d'aquest blog ha sigut no només de diari musical, sinó també he volgut abocar a la xarxa una empremta vivencial i emocional. Els darrers dies han estat de mals auguris per totes bandes i a un servidor li fa replantejar moltes coses, el blog inclòs. Per això us aviso que m'impondré un periode de reflexió i que la meva presencia a internet serà mínima a partir de l’agost. Us agreixo a tots els que m'heu llegit, els que heu mirat i als que m'heu comentat el blog, sense vosaltres les paraules escrites d'un servidor tindrien poc sentit. Espero que gaudiu d'unes bones vacances i trobeu pau d'esperit. Salutacions a tots i ens veiem aviat!
Quan tens el dia girat, tens moltes possibilitats de que tot sortirà molt pitjor. Avui és un d'aquests dies. Tampoc us vull avorrir amb tot el seguit de desgràcies que m'han passat. La qüestió és que volia escriure sobre la nostàlgia, de les nits a Lloret, d'un còctel explosiu que es deia "Killer Zombie", de com saltar un rierol quan estàs borratxo, dels dies primerencs dels anys 90, en què tot era innocència i diversió. Inclòs el vídeo que us volia posar ara mateix m'és imposible perquè els meus mitjans tècnics estan antiquats i de moment no accepten coses que estan més al dia. També el grup que us presento avui va tenir mala sort. Malgrat tenir tota la critica a favor seu, no varen aconseguir el single que trenqués la barrera entre ells i el públic. "Beber y bailar" va ser el seu tema que va aconseguir millors resultats. Volia posar el seu àlbum Primero así y luego más com a fons sonor per escriure aquest article, però com s'ha posat el dia millor que em prengui una altra copa de Pinord i m'acompanyi una selecció d'en Johann Sebastian Bach. Allunyeu les males vibracions i beveu amb mi.
Recordo molt bé on vaig comprar aquest àlbum. Va ser en el FNAC de El Triangle de Barcelona. Anava a cercar quelcom interessant i aquest àlbum estava de promoció, apart que feien notar que la guitarrista de Elastica, Donna Matthews, formava part de la banda. Ja avisaven que no era un disc normal, que el so de la banda era minimal. I tant que ho és. En aquest disc hi predomina les notes mínimes, sense que hi hagi cap intent per sonar amb una mica d'exuberància. Tot és curt, tot és petit, inclòs s'estalvien la simpatia. Ser tant breus segur que els va passar factura, perquè aquest és l'únic treball que ha tret Klang des de 2005. Jo també serè breu, que gaudiu de la música!
En una nit de tempesta, ara aquí, observo l'anada i tornada, el fons de les coses que mai revelen els seus secrets. En una nit de tempesta reflexiono cap on ha d'anar El Profeta que estudia, si ha de tancar, si ha de repetir curs, si ha d'aprovar d'una vegada o vagar per l'espai. En una nit de tempesta, quan els trons es tornen, quan arrenca i para la pluja, només vull quedar en blanc i escoltar com pica l'aigua en el taulat. En una nit de tempesta, veig que tothom està molt ocupat i sóc l'únic que està de vacances. En una nit de tempesta miro un altre cop enrera. Foscor i llamps, foscor i llamps...
Veig encara la casa, en un carrer sense asfaltar, a Sant Daniel, primavera del 1984. És un dissabte qualsevol. Hi ha llum al menjador, la casa és encarada cap el sud. El televisor omple de música la llar, de hits de aquell any. Les meves mans sobre la llibreta, fan un resum per les classes de català del llibre Aloma, de la Mercè Rodoreda, on parla de la perdúa de la innocencia i com els grans manipulen als joves. Els mobles fan olor verís, els han pintat fa poc. The Jacksons sonen ara, en blau, a la llum, en metall. Parlar i parlar, i no puc advertir-me dels errors que farè. Només faig que recordar. Sona el "Crime of Passion" d'en Mike, un títol contudent per un videoclip d'un son infantil. Erem tots innocents. No recordo com vaig tornar a casa. Suposo que decepcionat i derrotat. Com sempre.
M'afarten els prejudicis, no solsament de la gent de carrer sinó dels presumptament entesos. El músic que us presento avui a més d'un l'hi vindran urticaries. Segur que pensaran: on va un japonés-americà amb un violoncel fent de cantautor?. Buff. Millor em calli. El Nick Ogawa, o el mateix, en Takénobu, crec que ha sorprès a més d'un, no per el que és sinó per la seva música. Abundant en els prejudicis, l'instrument que tocava el Pau Casals segur que es veu com quelcom impossible d'igualar a la guitarra en matisos, cosa que el Nick s'encarrega d'anorrear i ell en treu el màxim profit. El seu primer àlbum Introduction (2007), tocava els racons del blues, del soul i de la cançó de cantautor en genialitats com "Time for Some", "Fishin'" o l'extensa "Watersong". Desprès d'un EP Crime Pays for Nick Iguana(2009), aquest any ha tornat ambExposition(2011), on ens porta un so més madur i experimental, acostant-se a les coordenades de la Penguin Cafe Orchestra. Amb temes com "Light The Flame", "Limbo", "Fool's Gold" o "Thin Ice", el Nick s'afiança com una gran promesa. Tant de bo en el futur sàpiga activar el ressort perque la seva música sigui més coneguda i escoltada. Us deixo amb aquest tema bluegrass tradicional que en Takénobu interpretava en el seu primer disc. Que ho gaudiu!
Internet ens ha obert una nova dimensió als amants de la cultura i, com no, de les conspiracions. La suposada mort de Paul McCartney el 1966 sent integrant de The Beatles, que sempre ha estat la mare de totes les conjectures del rock, sembla que per fi s'ha aclarit. Navegant pels mars de la xarxa, vaig topar fa dos dies amb aquest document. Potser que tot sigui un munt de mentides, coincidències ben armades que donen com a resultat una trama per que la gallina dels ous d'or no morís quan tot anava bé. Això no fa disminuir la grandesa d'un grup que travessa els oceans del temps i l'espai. Vinga, conjectureu amb mi.
Descobrir bandes a toro passat té els seus inconvenients i els seus avantatges. Inconvenients són que potser el grup toqui a prop, et perdis el concert i que els descobreixis el dia abans. Els avantatges són que tens una perspectiva de la seva carrera i que alguns prejudicis que solen sortir quan es segueix a una banda disc a disc no aflorin. M'ha passat amb el grup que us presento, que els he descobert just el dia en què tocaven a Barcelona, encara que crec que tornaran. Salutacions!
En el principi sonaven moltes cançons. D'aquelles que eren frontereres i que recordaven un passat recent gloriós. El que passava és que jo acabava d'arribar. I allà, hi havia el tocadiscos, al despatx del pare, però pocs discos hi havia a casa. La majoria de música sonava per la ràdio. Aquesta cançó tenia de ser la segona que ja he reconegut d'en Bob Dylan. La primera, òbviament va ser l'"Hurricane". Espero que us agradi, i que també feu memòria amb mi...
Sens dubte ens trobem amb una peça musical genial, i que serveix d'introducció al film. Un piano resonant que ja ens marca el tempo de la historia. Dir que aquest tema encara que sembli extrany només es tocat en piano. Resaltar també la resta de la banda sonora, tret de una cançó instrumental de steelpans que es fa etern. Que en gaudiu!
Sempre torno de classe de mal humor, amb la sensació d'haver tirat una altra tarda a les escombraries. Encara que amb tot l'enrenou que definitivament avui ha explotat, una mica un servidor es sent més optimista, i amb menys escepticisme amb el futur. Us deixo una cançó totalment conseqüent amb aquests dies. Salutacions!
Estic passat dies estranys. M'he trobat refredat la passada setmana, i en la present, hi ha hagut una sort de dies mig foscos, mig plovent, com si fos la tardor i no la primavera, que fes sentir la seva presencia. I també m'ha vingut una mica de melangia en recordar, moments de la passada dècada, on hi havia pàgines web en què descobries gent que realment valia la pena. És el cas d'en Jacob, sobretot en els seus primers treballs. Malauradament no ha arribat a fer-se famós tal com es mereixeria. I des d'aquí li en vull fer homenatge, i de pas, que gaudiu d'aquest excel·lent intèrpret de Lousiana. Salutacions!
Des de fa uns dies, volia recuperar aquesta cançó perduda en en un racó de l'ordinador. Aquest tema en tinc coneixement des de 2007. Com que no sé un borrall de francès, una coneguda que en sabia em va dir que la lletra és surrealista a matar. De fet va molt d'acord amb l'esperit del vídeo, que no es podia sortir més barat. Una càmera fixa, ambientació nadalenca o post nadalenca i tenir els convidats mig borratxos per aconseguir crear tota una atmosfera. Que en gaudiu!
Bé, bé, estem en l'epicentre de la Setmana Santa, i de cop i volta, trobarem el mateix espectacle lamentable de cada any, que és la teatrelització de la mort del personatge, anomenat Jesús. Penós perquè es munten circs, representacions teatrals, processons, mortificacions, rentats de peus, crucifixions reals, batre de timbals, a Girona es disfressen de legionaris, el Ku Klux Klan s'apodera dels carrers i les senyores es posen "peineta" i mantellina. Una representació grotesca, basta, idiota. Crec que el natzarè si sabés el tinglado en què han convertit la seva mort, s'ho hagués pensat un parell de vegades abans de lliurar-se a les autoritats.
El Rock, el Pop, el Folk, els cantautors i "Songwirters" s'han sentit, és clar, fascinats per aquesta gran figura. Bé, també han retret al fill de Maria, el negoci muntat al seu voltant. Hi ha milers de cançons, moltes i jo tampoc tinc tot el temps del món per anar buscant, us posaré algunes tonades, a veure que us semblen. Comencem per la gent que sent una filia especial per la religió cristiana, com són els DC Talk, que en els 90 ens van regalar aquest súper hit que va rivalitzar amb els singles grunge de l'època.
Jesus Freak - DC Talk
El senyor Jim White, per qui no ho sàpiga, té profundes arrels cristianes i per descomptat li encanta tota la parafernàlia, fins i tot va titular el seu primer àlbum Wrong-Eyed Jesus (The Mysterious Tali of How I Shout) i per descomptat, no podia faltar que "Ell" encapçalés un dels seus singles.
If Jesus Drove A Motor Home - Jim White
Això és una cosa i en sembla una altra. És el cas de "La Saeta", escrita per l'Antonio Machado i popularitzada pel Joan Manuel Serrat. De fet "el Nano" els hi va fotre un gol a l'esquadra i encara no s'han assabentat. Si algú profunditza en la lletra, veurà de seguida que l'autor li desagradava el lamentable espectacle que es munta cada primavera i que preferia més al personatge eteri i etern.
La Saeta - Joan Manuel Serrat
Si parlem de rock i pop, parlem sobretot de la visió anglosaxona del tema. Els Genesis criticaven en aquesta cançó tota la parafernàlia muntada per les esglésies evangelistes, el negoci, la imatge i els escàndols que han acompanyat aquestes creences, sobretot a Amèrica.
Jesus He Knows Me - Genesis
També els Soundgarden van fotre els dits a la nafra. Molta pose, molts diners i poca espiritualitat.
Jesus Christ Pose - Soundgarden
Els ZZ Top també fan crítica, una mica subtil, que no has de preocupar-te per la teva empresa, si tens el nom de Jesús ben present.
Jesus Just Left Chicago - ZZ Top
En Lou Reed es delecta de la gent que demanava ajuda a Jesús i a Déu i ell també va voler provar la seva pròpia experiència religiosa, mentre cada dia es xutava heroïna o despatxava al següent membre de The Velvet Underground.
Jesus - The Velvet Underground
Fins i tot els Ramones van tenir temps d'enviar a la merda al Josua, però d'una manera força grollera i maldestre.
I'm Not Jesus - Ramones
Bé i per acabar em referirem a la Reina del Pop. En la seva gira de 2006, la Madonna va decidir, que si molta gent celebrava la crucifixió com un espectacle, ella no volia ser menys i també va voler muntar el seu Via Crucis particular.
Live To Tell - Madonna
Òbviament a la església catòlica, apostòlica i romana no li va fer gens de gràcia que un espectacle que sembla que hi té exclusivitat, se'ls escapés per un canal no autoritzat. Quan el show va arribar a Roma, òbviament els fanàtics ja van fer el treball de sabotatge, cremant discos i llançant proclames perquè no fes bajanades en el concert. Però quan la Ciccone té en ment fer una cosa, no hi ha ni Déu ni papa que la pari i va fer el “Live To Tell” com ella volia, tot i les esbroncades, els xiulets i els insults.
Espero que us hagi agradat les estacions que us he proposat. Que la Setmana Santa us sigui suportable. Jo com cada any, veuré la peli "Nadie Conoce a Nadie". Salutacions!
Que curioses són les coses. Feia temps que perseguia aquest videoclip i a la fi, el penjaren el mes passat. Els Lliris varen ser dels darrers d'apostar per fer rock i pop en la nostra llengua, quan ja tota la marea del Rock en Català anava clarament a la baixa i el músics d'aqui cercaven altres camins. Jo tinc l'únic disc que editaren, que bull de conyes i lletres entre esmolades i surrealistes. Els Lliris eren de l'Osona i sembla que es mogueren bastant, jo encara recordo que actuaren en el BAM de Barcelona, i que els feren una entrevista en el programa Sputinik del Canal 33. Us deixo amb aquest espectacular videoclip. Que en gaudiu!
Una mica incidint amb l'inici d'any tant bel·licós i revolucionari, us presento aquesta raresa que per obra i gracia tinc a les meves mans de forma fortuïta i luctuosa. No sóc massa fan del músic de New Jersey, crec que a, Catalunya en concret, se'l venera d'una manera excessiva i un punt histèrica. No, no em deixaré emportar per prejudicis suats, qui vulgui música i que l'estimi, ho celebro. El que em molesta un xic és la devoció exacerbada i fins i tot molesta. Fa poc he escoltat un videoprograma en què denunciava la poca creativitat i la excessiva polaritat en què estem immersos la majoria de ciutadans. O ets del PP o ets del PSOE, ets del Barça o ets del Madrid, Platja o Muntanya, etc. Amb això el que vull dir és que hi ha molts, moltíssims artistes amb un talent semblant o superior i que poca gent s’hi fixa. Hi ha música abans i després d’en Bruce. Espero haver agitat una mica la vostra ment i si rebo alguna critica, miraré d'encaixar-la. Però el que em preval a mi primer és que gaudiu de la música. Salutacions!
L'impronta que té l'adolescència és d'una època feliç, plena de tòpics romàntics. Però per mi i per a molta gent també ha sigut temps de tristesa, de molta inquietud, de pendre decisions que marquen per sempre, siguin encertades o no. Aquest és en part l'esperit de la cançó d'en Billy, una mirada cap els primers anys on res és fàcil.
Escolto un i altre cop, aquest tema. Magistralment composat només amb piano. Un tema curt que retrata molt bé el film, on malgrat acabar bé, l'assassí deixa ben visible i per sempre, la seva marca. Copycat té molts de punts en contacte amb una altra gran pel·lícula, Dirty Harry, on el tema final sembla el germà gran del que us presento avui. Escolteu i compareu!
Qui no ha estat borratxo perdut com el Jim a aquest vídeo? A mi em venen molts records de les borratxeres a la Costa Brava, on anaves de tort, cridaves sense sentit i et creuaves amb els altres borratxos guiris i feies qualsevol bogeria, inclòs embrancar-te a hòsties i després no recordar si vas començar tu o vàren ser ells. Les putes que surten de lluny es veuen que són britàniques, amb aquest toc estrafolari i alhora deplorable, com anaven les noies que venien a estiuejar i que et trobaves en els pubs més tirats de Lloret. Tot el clip respira decadència, com la banda, que amb l’album Munki(on s'incloïa aquest tema), signaren el seu distret comiat. Emborratxeu-vos amb mi i recordem els vells temps.
El mes passat el Midas del Blog Exquisiteces em va proposar fer una crònica en tàndem d'una de les bandes crucials dels darrers anys, R.E.M, que ben bé es mereixia fer l'esforç i que avui surt publicada. Aquí us deso l'enllaç, que ho gaudiu!
Aquesta és de les pel.lícules que com et sorprengui amb les defenses baixades et pot donar més d'un ensurt. O almenys és el que va passar a un servidor, quan la vaig veure per primera vegada, que em va impactar bastant. Avui en dia els trucs es veuen molt desfasats i el film gairebé no espanta. Encara que ... fa pocs anys, al peu de les escales de l'Estació de Sants de Barcelona, hi havia un diapasó ben igual al que surt a la pel.lícula. Que us espanteu!
Aquí em teniu un altre cop, posant-vos música tot just estrenat l'any. Com serà la tònica d'aquesta temporada a El Profeta Estudiant, us deso un tema des de la nostàlgia i la reivindicació. Que us provi l'any!
