L'altre dia, mentre estava acabant de polir l'article dels The Dead South, vaig voler triar música del meu disc dur extern i em vaig topar amb l'àlbum que conté la cançó que us presento, perquè resulta que el tinc des del llunyà 2009 i que no l'havia escoltat des de llavors, 15 anys semblen res, però és tota una vida. Deia l'Umberto Eco que no fa res acumular llibres que, al cap i a la fi, no podràs llegir; jo he fet quelcom semblant amb la música, he acumulat molt de material que després, per diverses circumstàncies no he pogut escoltar. M'ha vingut al cap aquestes persones que van a la cerca de troballes en trasters, que farien amb el material que jo he acumulat? Doncs si em volen fer un homenatge, que escoltin aquesta cançó almenys...
S'apropen setmanes que tindré d'escriure sobre gent que no són precisament l'alegria de l'hort, més aviat tot el contrari, persones que han escrit o directament ha glorificat les males vibracions o han abocat sense cap mena de filtre la seva depressió i la seva mala llet. No discuteixo la qualitat que això pot tenir en l'obra feta, només faltaria, però considero que és el més fàcil i ho dic per experiència pròpia; quan he tingut un dia de mala sort o que no estava fi, les paraules em brotaven de forma automàtica. I així considero que escriure sobre tenir bona actitud, de voler-se superar en un moment complicat, de tenir pau i serenor és en extrem difícil si es vol fer sense ensucrar, sense posar-hi com a exemple, referents mil milions de vegades mostrats. Per això, avui, he volgut posar aquesta banda, que just he acabat de descobrir i que desborda, a part de qualitat, energia positiva, perquè ens mereixem molt més que les depressives notícies, molt més que el perfil baix en què ens volen encolomar, que tots anirem al forat, sí, però què collons, que sigui amb dignitat i no amb la merdosa càrrega negativa amb què ens volen etiquetar. SALUT I BONES VIBRACIONS!
Aprofitant que fa molt pocs dies que aquesta banda acaba de treure un nou àlbum, faré aquí un molt breu apunt i recomanació d'aquesta banda que fa ja molts anys que escolto.
Abans, però, faig una breu reflexió, a propòsit del títol que he posat a l'entrada. Fa un parell de dies vaig visionar un vídeo dedicat al Prince on ell anticipava la manera d'escoltar música en el present segle XXI. I la realitat és que tota una forma sorgida i potenciada en els anys 60, o sigui, tot el que són els formats físics per accedir a la música, en el present segle han quedat obsolets o més aviat, no imprescindibles per gaudir la música al moment. Evidentment, a ningú li agrada que el seu sosteniment quedi en res i la indústria especialitzada ha lluitat tot el que ha pogut contra això, però no ha pogut fer res. I una de les coses bones d'això és que pots gaudir de la música quasi sense intermediaris, directament de l'artista i el músic pot publicar tot el que li plagui, sense restriccions, tal com volia el músic de Minneapolis. I els The Dead South han sabut aprofitar aquesta situació temporal més que bé, encara que la seva música sonaria sense que ningú l'estranyes, igual d'habitual que en el segle XIX.
Els nostres amics provinents de Regina, Saskatchewan, Canadà, en els seus inicis tocaven en bandes de rock alternatiu, però ja molt ràpid van evolucionar al bluegrass i el folk. Treuen el 2013 un primer EP i l'any següent l'àlbum Good Company, que hi encabia "In Hell, I'll Be in Good Company", un èxit instantani, amb milions de reproduccions al YouTube.
In Hell, I'll Be in Good Company - The Dead South
I d'aquí, a la glòria, encara que no absenta de desercions temporals i algun embolic de faldilles, que sí, que no tot és fabular a les seves cançons, que la seva música pot sonar alegre i saltirona, però les seves lletres no deixen de ser descarnades o sòrdides, com aquesta tonada on ens explica una història d'amor entre cosins.
Banjo Odyssey - The Dead South
No falta tampoc el rerefons dels pioners, dels minaires, de gastar-se el salari en beguda i embolicar-se a cops en el bar de torn, com ho emmarquen aquí.
Black Lung - The Dead South
També aquesta banda s'ha endinsat en el terreny de les versions, tal com ens ho mostren en els àlbumsEasy Listening for Jerks Pt. 1 and Pt. 2, on han interpretat tonades deThe Doors, System of a Down o aquest standard tradicional americà.
You Are My Sunshine - The Dead South
I arribem a l'àlbum d'enguany, elChains & Stakesi aquesta cançó que serveix perquè els conegueu si no sabíeu que existien.
Yours to Keep - The Dead South
Volia destacar dos concerts en directe, on podreu mesurar la qualitat i el ferm propòsit dels nostres amics. No, no és una fotuda banda d'un sòl èxit, sinó que si volen, encara poden anar més lluny. Espero que us agradin.
Inicio aquesta secció reivindicant les cançons oblidades en àlbums, o també, fer referència a les cançons que es fan servir per engreixar un àlbum i que a la pràctica no representen massa en la carrera que fa una banda o un músic. I és una idea que em rodava pel cap fa molt, que tinc moltes ganes de fer i m'ha sigut un dels raonaments per tornar a engegar EL PROFETA ESTUDIANT, des d'octubre.
Aquest tema dels U2 ja en vaig parlar en el meu article sobre en Kid Creole and The Coconuts (➜ AQUÍ). Afegir també, que les noies d'aquesta banda també hi van posar les veus als cors i recordant una entrevista que li van fer a l'Adam Clayton, ell també hi és als cors, però que no està acreditat enlloc i ningú en fa referència, només sóc jo recordant una entrevista. Cal dir que aquesta tonada es mereixia ser single i bandejar el "Two Hearts Beat as One", un tall que per a mi no té prou força i que es van equivocar en llançar-lo com a senzill.
Red Light - U2
Crec que el senyor Mark Eitzel és especialista a fer cançons de farciment, tindrà lletres molt bones, però musicalment és més àrid que una tona de sorra del Sàhara. Però revistant la seva discografia m'ha sorprès aquest tema instrumental, que el trobo ben aprofitable, que s'allunya dels seus paràmetres de songwirter i ens posa en un tessitura electrònica.
Cobh - Mark Eitzel
Per a mi aquesta tonada delSurrender to Jonathanés una de les millors del disc, aquesta combinació d'acordió i vents enamora. Res a objectar i molt reivindicar a un gegant com és el senyor Richman.
French Style - Jonathan Richman
He de reconèixer que cada cop em costa més escoltar a la banda de La Jonquera, sobretot per les lletres, que mai m'han fet el pes i cada cop menys a cada any que passa. Un tema de farciment total, amb tots els paràmetres típics i tòpics de la banda.
Dubtes - Sangtraït
Aquest tonada de la Loreena, explica les últimes paraules d'un monjo de l'edat mitjana a l'illa irlandesa de Skellig. Un tema tranquil i atmosfèric que potser queda una mica tapat per grans temes com "The Mummers' Dance" o "Marco Polo" del seu àlbumThe Book of Secrets.
Skellig - Loreena McKennitt
Un altra peça que és farciment total és aquesta dels Stooges. No sé si és una gravació d'estranquis d'una missa negra o un grapat de monjos de clausura passats amb LSD. Un tema per deixar de costat i que no passa res, el més important que van fer Iggy i companyia està en les altres cançons.
We Will Fall - The Stooges
Si una cosa ha caracteritzatalsDepeche Mode ha sigut concentrar forces en els singles potencials i en la resta de temes deixar-los de la mà de déu, mers comparses dels talls més treballats. I jo intencionadament he anat a un dels seus àlbums considerat més fluix i em vaig trobar aquest tall que em recorda un xic al so delsKraftwerk i trobo que és un bon tema i amb totes les coordenades que coneixem del combo de Basildon.
Vull fer un article ràpid, primer, per celebrar que he pogut localitzar un videoclip que creia que ja no trobaria, en la seva versió original i que restarà aquí tret que hi hagi alguna força aliena a mi que em bandegi el blog, que internet quedi cruixida o el planeta Terra emprengui un camí en solitari. Segon, perquè acord amb la cançó encara vull continuar cercant esperança en l'àmbit personal i també, per a moltes coses i persones que em rodegen. I tercer, tant de bo que uns bons auguris de la cançó es manifestin i que la banda positiva s'alci de totes, totes. SOM-HI!
Aquest és sens dubte, uns dels grans àlbums d'aquell any, bé, grans ho són tots els que us presento aquí, el que em refereixo és que, a part, és la plasmació d'un canvi de paradigma d'una banda de l'entorn californià mirant de tu a tu a l'escena de Seattle, fins llavors, santuari indiscutible de tota la música alternativa feta a USA i aquest seria el primer pas de què part d'aquesta música basculés cap al sud amb característiques ben pròpies, com són entre d'altres, una major lleugeresa en les lletres, més mundanes i accessibles i una fixació més que evident pel mercat, deixant pel camí postulats fins llavors que semblaven infrangibles, encara que si ens fixem en tota la problemàtica personal que es plasma en les lletres les coordenades utilitzades són bastant semblants. Si, ho sé, un pot mirar el passat com si tot estigués disposat en un tauler on saps cap on es mouran les peces, doncs fem-ho. Pocs dies abans que es remoguessin de dalt a baix tot l'inconscient musical del rock, aparegué aquest àlbum amb un èxit sense aturador, però ells no eren una banda feta en un laboratori per aprofitar l'onada, no, ells malgrat que eren ben joves ja estaven més que avesats en els escenaris i també a escala personal. Els Green Day arrenquen a les acaballes dels 80 integrats en l'ona punk de l'Àrea de la Badia de San Francisco i amb molta celeritat comencen a escalar. El seu segon treball, Kerplunk!, ja amb la banda estabilitzada amb els seus 3 membres, és ja un treball ben sòlid i prometedor que els serviria per guanyar en experiència i començar a girar de veritat. I arribem al 1994 i l'àlbum que ens ocupa i que ara us comento alguns dels seus talls. L'àlbum arrenca amb "Burnout" una cançó que és d'orfebreria pop-punk anant a tota pastilla i ens dona pistes d'un que es crema i no creix, que una vida que ens prometen és una puta falsedat, que ens infantilitza mentre que per dins ens desgastem mirant de trobar-hi una sortida. "Chump/Longview" són dues cançons unides, la primera és veure enemics imaginaris, portant la pròpia culpa de no saber el que passa, us juro que vaig conèixer una persona així i el més greu, que li agradaven els Green Day. I la segona va ser com aquesta banda es va donar a conèixer al món, amb aquesta tonada que desenvolupa un joc de bateria/baix molt suggerent, però sobretot és el baix que fonamenta tot el tema, fins que la guitarra i a la tornada ens fa adonar de quina banda estem escoltant. Masturbació, marihuana, indolència i avorriment són els eixos amb què gira el tema, amb un videoclip on a l'habitació on roman en Billie Joe Armstrong em recorda molt al local on assajava, segur que havia de fer la mateixa olor d'humitat i de tabac.
Longview - Green Day
"Welcome to Paradaise", potser alguns es pensen que és fornada punk, però per a mi és el power pop de tota la vida i on substitueixen el típic solo per un joc entre el baix, bateria i finalment guitarra, un enginyós i interessant treball.
Welcome to Paradise - Green Day
Amb "Pulling Teeth" aprofundeixen un xic més en el seu vessant més pop i més melòdica i on es fa palès a la lletra la submissió i l'encadenament dins d'una relació.
Pulling Teeth - Green Day
Si amb "Longview" vam conèixer aquesta banda amb "Basket case" va ser el single de confirmació i també on podem reconèixer el so dels Green Day de la forma més clara i evident, el mínim denominador d'aquesta formació i on dibuixen la roda en què el protagonista de la lletra es veu immers, sigui per l'abús de substàncies o no trobar una solució a les obsessions mentals i que ho van il·lustrar en un dels videoclips més famosos dels 90.
Basket Case - Green Day
I amb "When I Come Around" aconsegueix un molt bon equilibri entre unes guitarres poderoses i el to pop de la resta d'elements que hi intervenen en la cançó, inclòs el solo és suau i imperceptible.
When I Come Around - Green Day
Amb aquest àlbum se'ls va obrir el cel, van tocar a Woodstock aquell mateix any en un concert caòtic per culpa del llançament de fang als músics, però ells s'ho van prendre prou bé inclòs s'hi van divertir. A partir de llavors i fins a l'actualitat i malgrat problemes d'excessos i de parella que sempre ha acompanyat a aquesta banda, no ha sigut suficient per destruir-la, tot el contrari, amb el seu àlbum del 2004 American Idiot van assolir una segona tongada d'èxits de venda. Green Day, van venir i van canviar el paradigma i ara són un clàssic i que ho siguin per molts anys més.
