Deia Sarah Connor que el demà és com el final d'un túnel on no saben cap on para. Així és avui, per a mi, per a milions. Aquest és el darrer article de l'any i no serè pas jo que en faci balanç, ni m'escau, ni en tinc ganes; personalment estic saturat d'acumular mèrits que a ningú importa. Potser aquesta realitat em sembla equivocada, però tampoc vull ser ni heroi per a demà, ni que em tinguin deutes quan ja no hi sigui. La vida s'ha d'enfrontar de cara malgrat que moltes vegades no sé com es fa o trobar les raons de per què estic aquí. En tot cas, ho sabrem demà o l'any que ve o almenys trobar-ne la manera. Seguim i endavant!
Crec que el que ha passat en el dia present és perquè hi estigui reflexionant setmanes. Avui m'he trobat amb una persona que feia molts anys que no veia, molts. I la trobada ha sigut, com dir-ho, amable i alhora, comprovar els estralls del temps i que també, hi ha coses que perduren i no sempre són positives. I clar, hi ha la possibilitat de tornar-nos a veure, però sé que he de tancar portes, que no podem tornar a fer cursos de primària, han passat massa episodis que m'han fet madurat i personalment, no em ve de gust repetir coses que ni són les que cerco i que ja sé com acaben. Les circumstàncies pel retrobament han sigut de coincidències una rere l'altra i evidentment això és una molt clara lliçó de vida que avui m'ha estat regalada.
Salutacions, amics! Aquest any que estem ja molt a prop d'acabar ha sigut determinant per tots els amants, investigadors, curiosos i estudiosos del fenomen ovni, assolint el punt zenital amb la declaració del senyor David Grusch, assegurant fins on ha pogut que no estem sols, que els Estats Units posseeix material no manufacturat al planeta Terra, o sigui, es reconeix quasi de facto un run-run que fa molts anys que es va dient per canals no oficials. I com ha dit l'informant Luis Elizondo, agafeu crispetes o practiqueu algun entreteniment perquè dintre poc, ja sigui mesos o alguns anys hi haurà més sorpreses.
El rock, el pop, el funky, el techno i altres disciplines musicals, com no podia ser d'altra manera han abordat en les cançons aquest tema. També són coneguts els casos de músics que s'han interessat pels avistaments, com en el cas del senyor David Byrne, en Black Francis o el cas més prominent, que és el senyor Tom DeLonge de la banda Blink 182, que va deixar la banda per posar-se a fons en la ufologia. Anem doncs a fer una mica de repàs d'algunes cançons que ha tingut com argument els ovnis, els extraterrestres, els aliens, els marcians i moltes de les seves derivades.
I comencem per aquesta banda alemanya que amb un to satíric i alhora amarg, ens expliquen com uns globus són confosos per ovnis, però que acaba amb els llançaments de les bombes nuclears. De totes maneres, sí que vaig escoltar en un programa especialitzat que va haver-hi algun incident ovni a la DDR i com això va estar molt a prop de provocar un desastre ben gros.
99 Luftballons - Nena
Sobren les paraules que jo pugui dir del tema i del músic, l'alien més famós del rock, tothom de genolls!
Starman - David Bowie
Qualsevol erudit sobre el tema sap qui és el senyor Bob Lazar, que l'any 1989 va fer assabentar al món l'existència de la base secreta anomenada "Àrea 51" a Nevada i la replicació per part de militars d'aparells fabricats a partir d'enginyeria inversa dels suposats ovnis estavellats a Roswell l'any 1947. Doncs no van passar alguns mesos que els Pixies li van dedicar aquesta cançó i a més, ben explícita.
The Happening - Pixies
Als anys 70, diaris, ràdios, TV, parlar d'ovnis, de vida fora de la Terra era el més normal. Recordo que estava veient un informatiu a la TV sobre l'arribada de les sondes Viking a Mart i no sé els ocorre res més adient que plantar un dibuix amb dos marcians per posar-hi salsa al reportatge. Jo que no m'esperava, em va espantar i tot seguit vaig sortir a fora de la impressió. Per sort, un servidor va créixer i en els 80 tot el referent als visitants de l'espai ens ho preníem de forma més relaxada.
Woodpecker From Space - VideoKids
Aquesta tonada dels Travis retrata de forma molt fidel el que és el dia a dia dels investigadors ovni, en un poble perdut de les amèriques que ben bé podria ser veí de la vida on passava l'acció de "E.T. l'extraterrestre".
Side - Travis
Una de les moltes coses que defineix als investigadors d'ovnis és que solen ser lectors empedreïts i tenir les lleixes de casa seva rebentades de llibres, no només sobre platets voladors, sinó de temàtiques laterals que puguin ajudar a entendre el fenomen.
Books About UFOs - Hüsker Dü
Un altre videoclip que fa una instantània en unes escenes és l'encontre amb el desconegut, el que és inversemblant, en definitiva, el teatre que tenen muntat per als testimonis.
Spaceman - Babylon Zoo
Quelcom que és extraordinari, forteà, pot desguassar en aigües no tan netes. L'àlbum dels The B-52'sGood Stuff està curull d'iconografia new age, un moviment que podríem dir que és multidireccional, però que no sempre ha sigut innocu, honest i transparent, també ha desbrossat el camí a molts que han volgut muntar una secta pel seu benefici aprofitant tot el mite al voltant dels ovnis. En tot cas, aquí els georgians saben a qui han de cridar per aconseguir la seva "connexió astral".
Is That You Mo-Dean? - The B-52's
M'han quedat molts de músics i molts de temes fora, però aquest era un article que tenia moltes ganes de fer. Els ovnis, aliens i extraterrestres, el que és extraordinari i que en molts d'aspectes sembla que es vulgui fer corpori. Que ho gaudiu!
Caminar pels anys dona perspectiva i que potser un no ha fet tants d'errors. I és en aquest punt en què pels volts d'aquells anys m'elevaven de forma exagerada a algunes llumeneres. Posem les coses clares, Mr. Julian estava cridat a ser un nou Bowie, inclòs anar en paral·lel amb senyor Peter Murphy, però res més lluny de la realitat. Després d'una més que prometedora arrencada en solitari, el senyor Cope va anant desvariant, els seus discs en els 90 són infumables, que quan va ser hora de fer un disc ben comercial per afermar una carrera, se li'n van anar l'olla i va anar a petar a vies mortes. M'hagués agradat dir l'any 88 que un any abans havia vist a un Peter Gabriel en el punt àlgid de la seva carrera, que el senyor Cope tindria de reencarnar-se mil vegades per assemblar-s'hi una mica de lluny, però no vaig tenir prou cintura, per això avui he fet aquesta instantània i miraré d'enviar-li al meu jo de llavors...
Ha passat, ja molt temps, en què els referents rockers que tots coneixem estan allà, com icones d'un passat que alguns recordem vivament i no dic això per posar-me nostàlgic, res d'això. A cada dia que passa, a cada nou grup que escolto hi vull veure un remenant d'allò, no perquè estigui ancorat en el passat, sinó perquè els valors del rock and roll que han sigut els darrers que han donat a la música no solament suport, sinó que són quelcom que podem llegar, com ha sigut el codi d'honor dels cavallers de l'edat mitjana, valors en què la música fa pivotar tota una vida, que és tota una actitud i que ens fa valorar l'existència, com molt bé deien els amics de Carcoma en la seva cançó "Sólo quiero rock & roll" del seu anterior treball Contra viento y marea i que enllaça perfectament amb el tema inicial del Electrica felicidad, "Sonrisa salvaje", que a part d'homenatjar el tema del David Lee Roth, és tota una declaració d'intencions, rock and roll sense esmenes, anant al gra i fer-nos vibrar des del primer segon.
Sonrisa salvaje - Carcoma
A "Histórias para no dormir" no baixen revolucions rockereres i ens amatrallen amb unes quantes històries hilarants, on critiquen de forma gens subtil a xerraires i a xafarderes, destaco també el joc de guitarres i el segon solo, on en Vicent amanseix el tema i després el catapulta a tota velocitat al seu tram final.
Historias para no dormir - Carcoma
"Al Garate", que ens anem a la merda, aquí prement el gas a fons y que és com una canonada de rock d'alerta i d'urgència. Amb "Mala costumbre", una crítica ferotge, descarnada i amb tota la raó sobre les curses de braus i on Carcoma es posa en sincronia amb la seva banda germana Ferida.
"Buitres", potser la cançó més pesant i metal·lera d'aquest treball, on ens exposen que la vida no és de color de rosa i sempre està amenaçada per voltors que sobrevolen damunt el nostre sender. I reblen aquest treball amb "A la Vora del Montgó", cantada en valencià i que és una mirada enrere, amb nostàlgia, recordant la gent que no hi és i posant en relleu els indrets propers que ens ha vist créixer.
A la Vora del Montgó - Carcoma
Carcoma, guardians de valors que molts músics actuals que van d'estrelles tindrien de revisar. I si voleu un tast, us deixo una data on els podreu escoltar i gaudir i és aquest proper divendres 8 de desembre a les 22:00 a la discoteca Socco de Xàbia. FORÇA CARCOMA!
