Poesia, rock, pop, música i la resta...

 

Poesia, rock, música i la resta, que difícil i fàcil, que prop i que lluny. Aquí parlaré per experiència pròpia, que servidor fa molt poc ha tancat una etapa poètica, intensa, fructífera i sobretot, alliçonadora. Opino que la poesia i la música poden fer una bona combinació i dic poden, perquè en el meu devanir en el món poètic m'he trobat autèntiques aberracions, coses sense cap sentit o voler casar mons que no poden lligar amb res. Un exemple clar i que molts us hi haureu trobat si heu anat a algun recital és trobar-vos amb un rapsode i que li plantifiquin per la cara a un teclista o guitarrista que mentre es recita, el músic improvisa, òbviament aquestes situacions no queden mai bé, pel fet que si es volen fer les coses com cal s'ha d'assajar, provar fins que tot rutlli. La poesia, no és que ella soleta s'hagi carregat el mort de què diguin d'ella que és l'art menys comprès i que va de germana pobra, no. El que realment ha passat és que massa gent no ha volgut trencar amb res, es conformen a imitar i el pitjor, en reproduir tòpics sobre la poesia que a mi personalment, em cansen i em desesperen.
El rock i el pop han sigut ens que han fagocitat, s'han apropiat o al revés, que s'han deixat fer, li han passat pel damunt i ja no sembla el que en principi era. La poesia, com una disciplina literària era obvi que no podria escapar a tot això i així va ser que ja molt aviat, els seus camins es varen creuar. En els 60, en els concerts de San Francisco, alguns poetes de la "beat generation" pujaven l'escenari on tocaven els rockers i projectaven les seves rimes, sonets i altres càrregues poètiques. I en aquest context de la costa oest, els Doors van ser uns pioners, on la força de molts de temes la poesia anava pel davant de la música, com en aquest tall.

Horse Latitudes - The Doors

Personatges de tots coneguts com en Bob Dylan han estat molt propers a la poesia, a un món literari que era del tot aliè als primers rockers. I a redós del rastre del de Minnesota, en Leonard Cohen que en principi ell escrivia poesia es va posar mans a la guitarra i va voler seguir les seves passes, on a nivell lletristic va brillar intensament, tant ell com en les seves composicions musicals. Aquí us deixo un tema en què es va inspirar en un poema d'en Federico Garcia Lorca.

Take this Waltz - Leonard Cohen

Continuem amb una autora que li ha donat la mateixa importància tant a en Rimbaud com en Lou Reed. Aquí reblant el seu disc de debut amb una elegia...

Elegie - Patti Smith

Si hi ha hagut un continuador del rastre d'en Jim Morrison, ha sigut en Nick Cave, però en un sentit més fosc, menys epicúric i més afligit...

Fifteen Feet Of Pure White Snow - Nick Cave & The Bad Seeds

I en uns crepusculars 90, un sonet, a càrrec del senyor Richard Ashcroft i companyia...

Sonnet - The Verve

A Catalunya hem estat abundosos en fer treballar als poetes amb els músics, en tenim exemples a tones. He volgut posar aquest poema de l'insigne Pere Quart, perquè considero que el senyor Llach ha sabut interpretar-lo en la seva justa mida i si no compareu, és un poema en extrem difícil per cantar-lo, no hi ha terme mig, tots els altres que l'han volgut interpretar no li han trobat el seu punt, o es queden curts o es passen.

 

Corrandes d'exili - Lluís Llach

I per acabar us deixo aquest tema instrumental, del meu admirat Money Mark, que en lo personal, m'és significatiu i clar. Salutacions!

 

Poet's Walk - Money Mark

Avui fa 30 anys: Use Your Illusion I & II - Guns N' Roses. 1991, un gran any per a la música

 

Els excessos, la megalomania i doble ració de música

Que com aneu, amics? Avui faré repàs d'un dels àlbums amb més èxit d'aquell any i també dels més esperats. Com tampoc vull ser condescendent i pensar-me que tothom sap la història fins arribar a aquest àlbum faré un molt breu repàs, perquè d'aquests àlbums hi ha molt per explicar dels temes.
Els Guns N' Roses va ser el resultat de la fusió de dues bandes, els Hollywood Rose i els L.A. Guns l'any 1985. La història d'aquesta banda està farcida d'incidents violents, excessos amb les drogues i tot això amanit amb l'escena que hi havia a mitjans dels 80 a Los Angeles. Després de molts de concerts en els clubs de la zona de Califòrnia, els Guns comencen a créixer en audiència i llancen un primer àlbum en viu anomenat Live ?*! Like a Suicide, a partir d'aquí la seva ascensió és meteòrica, i graven l'any 1987 el Appetite for Destruction, un disc que els posarien el centre de vendes del rock mundial. Amb tot, la banda estava en permanent convulsió, ja sigui pel caràcter violent d'alguns membres, ja sigui pel seu viatge a l'infern de les drogues, que és molt glamurós, molt rocker, però poc sa i poc recomanable per a l'estabilitat d'una formació musical. Després de molts de shows, l'any 1988 llancen el "G N' R Lies", on inclouen les cançons del Live ?*! Like a Suicide i material acústic i segueixen la seva crescuda progressiva. A partir d'aquest moment les coses en la banda comencen a canviar, el cantant, el mascaró de proa, l'Axl Rose, comença a imposar molt del seu criteri i això a part d'afectar tot el funcionament de l'agrupació, seria el detonant del perquè la banda original s'anés desintegrant a poc a poc i en un procés que al final, només quedaria l'Axl com a membre original.
La gravació dels "Illusions" es va allargar molt, també per problemes amb les mescles, la quantitat de temes per gravar i les addiccions que afectaven la banda, com passaria amb el bateria el Steven Adler, que literalment treia el fetge per la boca, grava només el tema "Civil War" i és expulsat del combo i és substituït per en Matt Sorum. També en la majoria de temes es veu un creixent protagonisme del Axl, que arriba a imposar la seva coautoria en el tema "14 Years" del Izzy Stradlin, aduint una excusa tant tonta com la de què ell també tenia una cançó amb el mateix títol. De fet l'Izzy es va cansar molt aviat de com s'encaminaven les coses i va abandonar la banda abans que sortissin els àlbums, l'agost del 1991, sent substituït per en Gilby Clarke. Anem a fer repàs d'alguns dels temes, comencem amb el Use Your Illusion I.

El tret de sortida el dóna "Right Next Door to Hell", un tema amb una intro que recorda lleugerament l'estil del "Welcome to the Jungle", és un tema escopit, cantant amb tota la mala llet i anant a tota velocitat, un tema "Guns" al 100%.

 

Right Next Door to Hell - Guns N' Roses

"Dust N' Bones" un mig temps molt western, amb un bon solo a càrrec del Slash i el piano honky tonk marcant tot el tema.
"Live and let die", versió del clàssic tema d'en Paul McCartney per a la saga de pel·lícules d'en 007 James Bond, personalment crec que els Guns estan més que encertats.
Reprenem ara el vessant més polèmic amb "Don't Cry", una balada que va ser molt criticada, de fet, molts dels seguidors més rockers es van escandalitzar en veure que li posaven aquesta i d'altres tonades per l'estil per promocionar els discs. Si, és un tema lent i crec que amb la mida del temps no n'hi ha per tant, a part hi ha un solo ben esmolat i perquè no dir-ho, també és un reflex de com vivien els Guns, de qui es rodejaven i també es pot veure com l'Axl s'apodera de tot el missatge i que els Guns ja no tornaran a ser una suma sinó que es veurà qui és l'auriga i quins són els cavalls.

 

Don't Cry- Guns N' Roses

Després de la balada, tornem als Guns més macarres, més rockers, més descaradament ràpids amb "Perfect Crime", és com un diàleg entre la veu de l'Axl i la guitarra del Slash.
Amb «You Ain't the First» es planten amb un tema més acústic, més western, amb una deliciosa guitarra acaronada amb el slide.
"Bad Obsession", marca el retorn del piano honky tonk, amb un gran treball amb l'harmònica i amb una melodia de veu que em recorda horrors al "Life During Wartime" dels Talking Heads.
"Back Off Bitch" un altre tema on veiem els Guns en la seva salsa, amb ressons molt clars del "Nigthtrain", amb el Slash fent un gran marc amb la guitarra i tot molt macarra, molt guitarrer, com no podia ser d'altra manera.

 

Back Off Bitch - Guns N' Roses

"November Rain", una altra balada que va sortir com a single, quasi 9 minuts, amb pianos, amb orquestra, molt a l'estil de l'Elton John per a desesperació de tota la seva facció de seguidors més rockera. Aquí es veu molt clar tota la imposició del Axl. També el temps et fa una mica més reflexiu, per a mi sobra minutatge, però que hi farem, és el que tenim, és la voluntat d'un rocker per emular als seus ídols i no s'hi pot fer res, només demanar a la seva facció més escorada que respiri més fons. 

 

November Rain - Guns N' Roses

Una de les coses bones de revistar àlbums del passat és adonar-te de què hi ha temes que passaves llavors totalment i ara veus, després d'escoltar a molta gent les influències. I m'ha sorprès molt "The Garden" perquè supura per més d'un passatge els Pink Floyd més psicodèlics, bé, fins que la guitarra del Slash imposa la seva llei. Aquí ens surt el Alice Cooper fent col·laboració a la veu. 

 

The Garden - Guns N' Roses

És una llàstima que no posessin més singles rockers, com per exemple "Don't Damn Me", amb una totalment reconeixible guitarra marca de la casa, amb un pont que sembla com si el "Dont Cry" volgués posar-hi cullerada, però és un miratge, al segon torna tota la fúria guitarrera i rockera.
I per acabar aquest "Illusion" tenim "Coma", basat en l'experiència personal del Axl i potser la font de per què els angelins van fer uns àlbums amb tants de temes, perquè l'Axl va agafar les regnes de la banda i com tot va anar desguassant en un monument megalòman en honor del cantant pel-roig. Aquest tema sembla ben bé un tema prog, amb una allargada considerable, amb canvis de tempo i com no podia ser d'altra manera, el Slash imposant el seu manament guitarrer. 

 

Coma - Guns N' Roses

Anem ara a abordar el Use Your Illusion II que comença d'una manera més que brillant amb el "Civil War", sens dubte un dels grans temes dels "Illusions", on aquí es barregen molts d'aspectes, per descomptat la Guerra Civil Americana, els conflictes de parella, Vietnam i no deixa de ser molt sorprenent aquests temes, perquè una agrupació en principi macarra, poc donada a fer missatges pacifistes, es despengen amb aquesta més que notable cançó. Per a mi és un dels cims d'aquesta banda, senzillament memorable. 

 

Civil War -  - Guns N' Roses

"14 Years", un mig temps més que rítmic, on aquí és l'Izzy que hi posa veu, amb un piano que marca de nou tot un tema i que dona una bona rèplica als cors.

I arribem a com molts vam conèixer el"Knockin' on Heaven's Door"d'en Bob Dylan i és amb aquesta versió del Guns i que segueix molt els paràmetres d'aquest disc com són l'allargament dels temes, profusió d'instruments utilitzats i amb tendència a incidir més que mai en el caràcter de balada del tema i fer-la tan barroca com sigui possible. Per destins que ningú sap, aquesta tonada ha deixat empremta i ja molta gent només en coneix aquesta versió.
Tenim un dels moments amb més marro i més divertits d'aquests àlbums bessons com és "Get in the Ring", on l'Axl convida a tothom que l'ha insultat o que ha fet una mala crítica o els ha cridat l'atenció que puguin al ring a barallar-se amb ell, anomenant enmig de paraulotes a tots els implicats, cosa que els hi va costar un judici que òbviament van perdre. 

 

Get in the Ring - Guns N' Roses

Amb "Pretty Tied Up", tornem al típic tema a què ens tenen acostumats els Guns, amb una guitarra macarra, amb wha-wha i una més que memorable tornada. Tema escrit i cantat per l'Izzy on deixa anar perles sadomasoquistes, explicant una experiència pròpia com també, apuntant de com anaven les coses a "Can Roses". 

 

Pretty Tied Up - Guns N' Roses

"So Fine", cançó cantada per en Duff McKagan, és potser el moment més melós, més baldadistic i que es trenca aquest to de sobte amb un pont amb guitarra i piano a duo i accelerats.

"You Could Be Mine", va ser el primer single dels "Illusions" i que estava inclosa en la banda sonora de "Terminator 2: Judgment Day" i que el videoclip ens presentava com seria la banda a partir de llavors, on l'Axl agafaria el màxim de protagonisme i on la resta de la banda començaria a ser un teló de fons.

 

You Could Be Mine - Guns N' Roses

I per concloure la bessonada tenim "My World", tema de l'Axl i que és un mig i mig de rap i so industrial, que curiosament en el Chinese Democracy, hi hauria algunes cançons emulant aquestes directrius. 

 

My World - Guns N' Roses

Els Guns, no van esperar que sortissin els àlbums, ells ja van començar la gira en el gener del 1991, molts mesos abans i va durar més de dos anys i com era d'esperar, plena d'incidents, aturades i la megalomania de l'Axl enfilant-se fins a l'estratosfera. La banda va quedar esgotada i ben poc es va fer a partir de llavors, el 1993 van treure el The Spaghetti Incident? que era un àlbum de versions i per acabar amb la banda o el que quedava, van fer un últim tema i és la versió el "Simpathy for The Devil" dels Rolling Stones per a la banda sonora d'"Entrevista amb el vampir" l'any 1994. A partir de llavors només l'Axl va portar el nom de la banda i li va costar 10 anys acabar el seguent àlbum d'estudi, el Chinese Democracy, que finalment va veure la llum l'any 2008. Després hi ha hagut més baralles, reconciliacions i més marro, però ho deixo aquí, aquest que és el meu més extens article, del blog i dels àlbums dedicats al 1991.

Cançons de malfactors, lladres, mafiosos, bandolers i gent amb mala reputació

 

Abans de tot, vull deixar clar que glorificar a gent que ha matat, robat i que ha fet mal no és que sigui quelcom que cerqui o que em sembli bé, com han fet alguns artistes, sinó que simplement ho trobo com una curiositat i que el resultat en cançons ha sigut ben reeixit, malgrat que personalment no hi combrego, tret si és en ficció, la realitat és ben diferent i que seguidament exposaré. En efecte, aquesta gent que s'arrogava ser com en Robin Hood en realitat eren ben sanguinaris i que o eren psicòpates o lladres amb vocació, el que és en comú amb tota aquesta gent és que persegueixen desesperadament ser reconeguts i ser ben famosos. Comencem amb els gàngsters del segle XX i amb la Kate "Ma" Baker, que en realitat només era la mare d'uns criminals que eren els seus fills, potser més que una malfactora era una mena de "mare coratge" i que ajudava a la seva descendència fent-se passar per una mare protectora. Aquesta cançó va ser molt coneguda en els anys 70, però la majoria desconeix la història.

 

Ma Baker - Boney M

 

Bonnie Parker i Clyde Borrow, coneguts popularment com a Bony and Clyde tenen una llista immensa de reconeixement en cinema, en música, en còmics i en llibres, potser foren els més llegendaris, per ser parella i per la seva mort, tirotejats amb excés i que només va fer que la seva llegenda s'expandís i creixes. Us deixo el tema que van dedicar en Serge Gainsbourg i la Brigitte Bardot a la parella fatal.

 

 Bonnie and Clyde -  Serge Gainsbourg i Brigitte Bardot

 

John Dillinger va ser un criminal que va passar per a ser una mena de Robin Hood que robava bancs, però en realitat era tant assassí com el que més, encara que es corria la brama que robava net. Va acabar malament com quasi tots els de la seva generació. Aquí teniu un dels molts temes que li han dedicat. 

 

Machine Gun Blues - Social Distortion

 

El salvatge oest dels Estats Units d'Amèrica, on durant molts anys i sobretot en el segle XIX va ser un indret on els bandits, els pistolers tenien un terreny propici per als seus delictes, on se passejaren personatges de llegenda  com"Billy el nen" o en "Jesse James". 

Billy 1 - Bob Dylan

 

 

Song for Jesse - Nick Cave ft. Warren Ellis

El món de la màfia ha sigut ben representat en el món de la música, però en dates ben properes com són els anys 80 del segle XX hi hagué un mafiós de la zona de Nova York anomenat John Gotti que va captivar a la gent i molts el recolzaren, encara que les proves en la seva contra eren ben clares i que ell no s'amagava.

 

Gotti - The Smithereens

"El Lute", tot un referent d'uns anys del franquisme a l'estat espanyol, on la misèria i la gana van abocar a molts a delinquir. I òbviament va tenir un homenatge, un altre cop, per part dels Boney M

 

El Lute - Boney M

Ara anem a casa nostra. La figura de Joan Sala i Ferrer "Joan de Serrallonga" ha estat molt mitificat, molt controvertit i també magnificada la seva llegenda. Senyera cabdal del bandolerisme a Catalunya del segle XVII, va inspirar aquesta cançó dels Esquirols.

 

 Torna, torna, Serrallonga - Esquirols

Molt més cru i jo crec, més apropat a la realitat és aquest tema que cantava en Lluis Llach al bandoler Joan Serra "En la Pera". Ell sí que no s'estava de matar per matar, com es descriu magníficament en la lletra.

El bandoloer - Lluis Llach

 

El cinema ha plasmat moltes vegades el que són els carteristes, els lladregots del carrer, com en el cinema quinqui dels 70 i 80 a l'estat espanyol o en les pel·lícules com "Trainspotting" o a "Marnie" de l'Alfred Hitchcock. I sens dubte aquesta tonada dels Luna és un clar homenatge.

 

 Bobby Peru - Luna

Hi ha munts de històries de bandolers, lladres de diligències i camins que han omplert molta de la literatura romàntica, pulp i de fulletó i l'Adam i els seus van voler-hi posar cullerada amb tòpics, roba d'última moda i walkmans.

Stand And Deliver - Adam & The Ants

I per últim, no només als humans els agrada furtar, sinó que també els animals saben apropiar-se del que no és seu, com va plasmar magistralment el Gioachino Rossini. Espero que us hagi agradat aquest article i sigueu bons minyons!

 

La gazza ladra - Gioachino Rossini

Man Gave Name To All The Animals - Bob Dylan. ...I en el principi sonava aquella cançó

En el principi sonaven moltes cançons. D'aquelles que eren frontereres i que recordaven un passat recent gloriós. El que passava és que jo acabava d'arribar. I allà, hi havia el tocadiscos, al despatx del pare, però pocs discos hi havia a casa. La majoria de música sonava per la ràdio. Aquesta cançó tenia de ser la segona que ja he reconegut d'en Bob Dylan. La primera, òbviament va ser l'"Hurricane". Espero que us agradi, i que també feu memòria amb mi...

Nine Summers Lost - Harry Manx. Dobros orientals, sitars del sud

Si ens parem a escoltar atentament, el guquin no sembla massa allunyat del so del slide o del pedal steel guitar, o que el quejío sembla un cosí germà del blues i el jazz o de certs cants que s'estilen a l'India. Tot això ho té molt clar en Harry, que d'una manera molt fluida i coherent, explota a la màxima potencia tota la música que s'ha anat trobant. Us recomano que escolteu el seu disc Bread and Buddha, on trobarem teclats que ens rememoren al primerenc Bob Dylan, ecos sonors de la Xina, d'Indonèsia, o del sud dels Estats Units. Encara que us pugi marejar amb tant de país, podríem considerar la seva música la del típic cantautor americà (encara que Mr. Manx, és de l'illa de Man) amb molts punts de coincidència amb el Peter Gabriel i en Jim White. Espero que us agradi, salutacions!

La Moguda Gironina - Crònica incomplerta, nostàlgica i potser errònia. 5 - Serenor i anar fent (1998 - 2010)

Encarant la data present

Arribo el que és el darrer capítol d'aquesta petita crònica, que abasta uns dotze anys. Aquests darrers temps, crec que han sigut dels millors, on no hi ha grans febrades, sinó un manteniment constant que a la llarga és millor i que produeix més bons productes. Malgrat que en alguns casos, hi ha massa deutes amb el passat i no massa preocupació pel futur.              

Coneguts i divorciats

Començo pels vells coneguts. L'Adrià Puntí, que debutà l'any 1997 amb Pepalallarga i..., amb l'ajuda inestimable del ex-Último de la Fila, Quimi Portet, que s'encarregaria de la producció, d'aquest, i dels següents àlbums, L'hora del Pati i Maria, com vaig anotar (→aquí).

Sota una Col - Adrià Puntí

L'Eduard Canimas, motor dels desapareguts Zitzània, va debutar amb un excel·lent àlbum: Canimas i Rebentes (2003) i una continuació amb Noh iha Crisi (2006).

Eduard Canimas, aspirant genialitat

I també apuntar que dues de les grans bandes i que actuaren al Palau Sant Jordi és separaren l'any 2001, Sopa de Cabra i Sangtraït, amb molts simptomes de cansament i problemes entre els seus components. Dels Sopa sorgirà la carrera en solitari del Gerard Quintana, i en Josep Thió, i els Kabul Baba.

Vent del Nord - Josep Thió

Trajecte d'una dècada i d'una certa revifalla

I als primers anys del segle, va sorgir de La Cellera de Ter, una de les bandes més prometedores, amb un so especial i que potser arribarem massa aviat. Aquitamxé tenien un toc indie i amb unes lletres solides, que el feien tota una raresa en el panorama gironí cantat en català.

Aquitamxé, indis i selvatans

Debutaren amb Mils d'ocells Que Passen Pel Meu Cap (2001) produït per Titi Saurina (Ja T'ho Diré) i amb una molt bona continuació amb Tic Tac Coix (2004). Sense acabar-ho de confirmar, crec que s'han separat, ja no han tret més material, i això que seria un moment molt bo per recuperar el lloc que merescudament els hi tocaria.

Contrabaix - Aquitamxé

Els últims cinc anys ha estat d'un cert ressorgiment a les comarques. I sobretot de La Bisbal, que ha monopolitzat una imparable corrent musical.

The Gruixut's, Hives a l'empordanesa

The Gruixut's, provinents, com no, de La Bisbal, i amb una carrera meteòrica, que es gronxa entre el rock and rock de garatge i la sornegueria més punyent, llancen l'any 2008 Normalitzem el Rock'n'Roll!, tota una declaració d'intencions.

Volem Festa! - The Gruixuit's 

De la dissolució de Holland Park sorgeixen dos grups que han animat l'escena els darrers anys: Mazoni i Sanjosex.

Jaume Pla, o el mateix, Mazoni, ja va començar l'any 2001 amb un disc en castellà i autoeditat, Dias soleados, quan encara funcionaven els Holland Park i l'any 2004 el disc en anglès 7 Songs For a Sleepless Night.

Mazoni, La Bisbal 5 - Capità Harlock 0

Però de fet la seva carrera arrenca de veritat l'any 2006 amb Esgarrapada, un àlbum amb totes les lletres en català i un pèl dispers però que tenia un single amb força, com es "No tinc temps". Sense parar, l'any següent treu Si els dits fossin xilòfons, un disc molt més coherent i equilibrat, on fa una revisitació del "Maggie's Farm" d'en Bob Dylan. I aquest any passat va treure Eufòria 5 - Esperança 0, un disc deutor dels sons britànics que practicava a Holland Park.

No Tinc Temps - Mazoni

La carrera de Sanjosex, o sigui, Carles Sanjosé, es mou més per paràmetres de música de cantautor, i la seva carrera ha sigut sense massa alts i baixos.

Sanjosex, sant empordanès

L'any 2005 treu Viva Sanjosex! amb les coordenades abans esmentades i amb lletres properes i càlides, sense caure a la carrincloneria. L'any 2007 treu Temps i Rellotge, un pas endavant ferm, un disc mica més madur i més arrodonit.

Temps o Rellotge - Sanjosex

I enguany ha tret Al Marge del Camí, que un servidor no ha tingut temps per escoltar-lo.

Aquest any, ha aparegut el disc Un Mar de Confetti (2010) dels Costa 59, o millor dit, el grup d'en Lluís Costa, músic que ha treballat en tot l'espectre de La Moguda Gironina, component i fundador dels Barri Baix, i que ha tocat també amb l'Adrià Puntí, els Psychoine i els Kitsch.

Un Mar de Confetti - Costa 59

Anomenar en darrer terme, l'èxit de The Pepper Pots, grup d'estil soul i en anglès, en què les seves gires solen haver-hi països de tot el món i l'Angelina i Els Moderns, grup de Cornellà de Terri i Torroella de Montgrí, d'estil retro que canta en català i que reivindica la cultura ieié dels anys 60.

Coda

Dir que la música a les comarques gironines sempre ha estat inquieta i que en els darrers temps no ha tingut masses estirabots. I ha sabut moure's amb molts d'àmbits, del hip hop al rock mes sorollós, del pop al soul, de música radical militant a la cançó d'autor. Espero que sigui així per molt temps. Salut!

Camins - Sopa de Cabra

Holdin Back - Sarah Lee Guthrie & Johnny Irion. Per contrarestar les males vibracions

Avui ha sigut un desastre. L'ordinador no anava bé i sort n'he tingut que al final ha funcionat, a sobre m'ha tornat el mal d'esquena. Afora fa un fred brutal i el cel sembla que estigui a punt de ploure cendra. El millor que es pot fer en un dia amb tants mals averanys és relaxar-se, prendre un cafè i escoltar el Exploration de la Sara Lee i en Johnny. El disc enter desprèn bon rotllo, carícies "dylanianes" i les veus estan molt ben conjuntades. Em digueu el que en penseu, o mireu d'acabar de tenir un bon dia.

Àlbums d'una dècada sense nom: Bring Me Your Love - City and Colour (2008). Camins nortenys

Se'm fa estrany. Des de fa uns vuit anys que no compro assíduament premsa musical, i tot i així, la música que crec que ha sigut important en aquesta dècada sense nom ha vingut a mi, d'una manera natural, i sobretot, fent treball de cerca. El que no he fet és seguir uns patrons que imposen a la premsa perquè aquesta opini. El descobriment d'aquest àlbum crec que va ser a traves del blog on penjaven música o pel MySpace, no ho recordo bé.

Dallas Green, o sigui, qui mana i qui és propietari del nom del grup, ve del propi nom (valgui'm la redundància) Dallas, el nom d'una ciutat = City, i Green, un color = Colour. El nostre amic és del Canadà, i era o es (desconec la seva situació actual) guitarrista de la banda hardcore Alexisonfire, que la veritat, he escoltat un parell de temes i no em fan massa el pes.

En Dallas va estar treballant molt de temps en material totalment diferent al que paria per Alexisofire, fins que el 2005 es va decidir i va treure el Sometimes. Aquest és un àlbum on regna totalment la guitarra acústica i jo destacaria un parell de temes com "Like Knives" o "Comin' Home". De fet en aquest álbum ja apuntava maneres, encara que l'àlbum té poca varietat estilística i l'influencia d'en Dylan es deixa sentir d'una manera contundent.

I bé, arriba el 2008 i el senyor Green va sorprendre a més d'un amb l'àlbum que ens ocupa, Bring Me Your Love. Que té aquest recopilatori perquè l'inclogui com un dels més importants del decenni? Per començar dues cançons molt brillants a parer meu i que surten de la mitjana com "Wainting..." i sobretot "Sleeping Sickness" que ja en parlaré després. Dir també que és avanç en la varietat instrumental respecte el Sometimes. Afegir que tot l'àlbum desprèn naturalitat i una bona conjunció entre tots els aspectes: Veu, composició, interpretació, arranjaments, producció.

Anem a fer un repàs d'algunes cançons de l'àlbum. "The Death Of Me", amb ritme viu, on la caixa de la bateria vertebra la cançó i on una mandolina l'hi dóna el toc just per acolorir el fons del tema. "Body In The Box" on encara s'hi respiren alguns remanents del seu anterior àlbum i que té una clara inspiració via Bob Dylan (aquesta harmònica inconfusible, aquest orgue tant peculiar, no deixen marge al dubte). Una altra cançó entranyable i que l'hi dóna una bona volada al conjunt és "What a makes a Man?" amb un efecte de veu i cors molt ben aconseguits, amb uns tocs de violins que aquí estan prou difuminats i ben arrenjats, perquè no destaquin sinó que acompanyin en el moment oportú a la cançó."The Girl", un tema dividit en dos, on comença d'una manera lànguida, com les cançons lentes d'en Simon and Garfunkel, i cap a la meitat és reprèn la cançó amb un ritme ràpid. Inconfusible el toc country del banjo en segon terme. "Constant Knot", una altra cançó lenta on aquí en segon terme hi trobem al pedal steel, s'hi copsa una barreja de folk, de country i al final un toc gospel (els cors, les palmes).

I anem per les estrelles rutilants del disc. "Sleeping Sickness", que dir d'aquesta cançó? Doncs que m'arrisco i dic que pot ser una de les més brillants d'aquesta dècada. Així de clar. Amb l'acompanyament en una part de la cançó d'en Gordon Downie de la banda The Tragically Hip. Amb un solo de guitarra just i sense grans floritures. Amb unes palmes ben arreglades. I sobretot la lletra. La cançó gira al voltant d'un crit desesperat, on les preocupacions i el neguit ofeguen i que prega, perquè algú ens salvi. Us deixo amb el vídeo, molt original, fet tot ell amb una visió zenital i que va saltant amb el zoom d'una escena a una altra.

 

 

I per acabar, "Waiting...", una cançó de mig temps notable, amb un pont molt ben trobat, i un altre cop, l'orgue, el piano, les guitarres,  tots els instruments estan molt ben posats, donant el toc just, sense que destaquin, recolzant a la cançó. I un altre cop amb una lletra molt preclara:

I així diguem adéu a l'amor,

amb el cap ben alt.

No cal afanyar-nos,

Perquè tots estem esperant, esperant morir.

Us deixo amb el vídeo, aquest més ajustat, amb blanc i negre i amb uns lleugers tocs d'efectes. Espero que si us proven les cançons, us feu amb l'àlbum i que us agradi tant com a mi. Salutacions!

Àlbums d'una dècada sense nom: Ballad of the Broken Seas - Isobel Campbell & Mark Lanegan (2006). Serenor agredolça

Mark Lenegan, potser el músic més carismàtic (i discret), que ha eclosionat en aquesta dècada. Ex-cantant de la banda grunge Screamnig trees, ha construït una sòlida carrera en solitari amb discs com Scraps at Midnight o Bubblegum i ha fet múltiples col·laboracions com per exemple en dos àlbums dels Queens of Stone Age (Rated R i Songs for the Deaf), Soulsavers (It's Not How Far You Fall, It's The Way You Land i Broken, d’aquest, n'esperava molt i m'ha decepcionat una mica, el primer cop que no li donc l'aprovat al Mark), o The Gutter Twins (Saturnalia).

La Isobel Campbell va ser integrant de la banda Belle & Sebastian. Abans de fer l'àlbum conjunt amb en Mark ja havia debutat en solitari amb l'àlbum Amorino, rebent bones crítiques.

El senyor Lenegan es va presentar a la Isobel diguent-l'hi que era fan dels Belle & Sebastian i oferint-se per fer alguna col·laboració. Així va donar fruit l'EP Time Is Just the Same. La cosa va anar bé i es decidiren a gravar el llarga durada Ballad of the Broken Seas. Apuntar que la majoria de cançons varen ser composades i gravades per la Isobel a Escòcia i en Mark va posar les veus a California.

Ballad of the Broken Seas és un disc calmat, melangiós, sense estridències, però amb el pòsit que té, la veu profunda d'en Mark, on les referències al Tom Waits són constants i amb el contrapunt dolç de la veu de la Isobel.

L'Àlbum comença amb força amb "Deus Ibi Est", rítmica, contundent, amb la veu d'en Mark xiuxiuejant-nos des de les tenebres. "Black Mountain" interpretada només per l'Isobel, calmada, amb un toc llunyanament folkie, tranquil·la i visionària, amb uns chelos que et transporten. "The False Husband", amb uns arranjaments orquestrals típics de cançons més comercials i poppies dels anys 60. La cançó estrella de l'àlbum és sense cap mena de dubte "Ramblinman", una versió d'en Hank Williams i que en el videoclip, aquest tema country es transforma en una mena de somni pervers digne dels dies de la Velvet Underground. "Ballad of The Broken Seas" és la fosa d'en Mark i la Isobel, entre el slide i el chelo, amalgamat tot amb piano i orquestra, senzillament genial! L'àlbum finalitza amb una gran tema, "The Circus is Leaving Town" on tota la cançó té un deix a Bob Dylan abassegador, amb un orgue que la delata, però que no cansa gens i que canta en Mark en solitari.

Per finalitzar dir que en Mark i la Isobel han fet un altre àlbum, potser amb resultats no tant brillants i un pèl desiguals, Sunday At Devil Dirt.

Espero que gaudiu tant com jo d'aquest inoblidable àlbum i si no el coneixeu, us recomano que l'adquiriu. Salutacions!