Xmas in february - Lou Reed. Una manera amarga de tornar a casa

Així celebra el Nadal, el senyor Reed, en un febrer com el que teniu avui, primaveral, atípic, un xic calorós. I és un dels pensaments que a molts ens hi hem trobat. Que un munt de coses en aquest fotut món té el seu moment, que les oportunitats de seguida es fan fonedisses i que malgrat oferir i regalar, si no ho fas a temps, en el seu temps i amb el tempo adequat, sempre els trenques els esquemes. Una mica el que tracta la cançó del Lou, que no sempre és agradable tornar a casa, que la ment de la població és fràgil i manipulable i que els derrotats la majoria de vegades no són acceptats. Abraçada, esteu alerta i Bon Nadal!

 

Roadrunner - The Modern Lovers. En el temps que viatjàvem amb cintes de casset

 

La meva represa del blog està sent molt nostàlgica, amb moltes mirades enrere, suposo perquè he estat testimoni d'una època en què la música no només era un marc de fons, sinó que la vivíem intensament sense saber-ho, només ara, passats els anys veiem el que fèiem i té, sí, valor, i tant.

Una de les coses que més em preocupava quan tenia de viatjar, fer una llarga travessa o acompanyar per fer una ruta d'emergència en el meu període de transportista era que la música que tenia d'imperar en el vehicle era meva, potser algun cop era molt dèspota en aquest tema i no m'adonava, demano disculpes per les molèsties i els estralls. Sempre em feia les meves seleccions amb cintes de casset per viatjar i és una de les coses que més he gaudit, poder posar música que m'agradava i tenir quilòmetres per recórrer.
I és del que tracta la cançó dels Modern Lovers, viatjar amb música, bé, més aviat amb la ràdio posada, fer-ho de nit i no sentir-se sol, gaudint de la ruta, de la carretera i així ha quedat marcat en aquest tema immortal. Viatgeu!

 

Llibertat Pablo Hasél, llibertat Valtònyc! Atureu la violència policial! El terreny - Eina

Vaig amb la setmana, veig el que està passat en els carrers de Girona, de València, de Barcelona, de Lleida, on la brutalitat policial s'ha acarnissat amb els manifestats. No hi ha dret, en un estat democràtic s'hauria aturat de soca-rel tot aquest trinxament social. Un estat que no escolta, que només reprimeix és un fastigós estat feixista. Però el que em dol més és la gent ferida, la gent mutilada com li ha passat a la noia que li fan disparar una bala de foam a l'ull i ha perdut la visió. Una vida destrossada en mans d'una persona que la tindrien d'empresonar. Un estat democràtic no pot tolerar que hi hagi sàdics que campin al seu aire. Estic trist perquè la policia del meu país reprimeix com en temps d'en Franco, estic ple de ràbia per l'engarjolament d'en Pablo Hasél, per l'exili d'en Valtònyc. Són músics que estan a les antípodes del meu gust musical, però que no es mereixen un pena de presó per unes paraules. Us poso aquest tema de l'any 2008, però que reflecteix el moment que vivim, de lluita als carrers. LLIBERTAT PABLO HASÉL, LLIBERTAT VALTÒNYC! ATUREU LA VIOLÈNCIA POLICIAL!

 

I'll Never Fall in Love Again -Burt Bacharach/Elvis Costello de la pel·lícula Austin Powers 2: L'espia que em va empaitar

Tinc ganes d'una cançó senzilla, sense pretensions, sense anades d'olla, només celebrar l'amor com ho fan en aquesta escena de "Austin Powers 2: L'espia que em va empaitar". Molt curiosa la introducció per la cara en la pel·lícula dels senyors Costello i Bacharach, però efectiva, tranquil·la i sense haver de forçar l'escena. Gaudir de la primavera incipient en ple febrer, com la sento avui i deixem per unes hores els problemes i preocupacions, perquè ells malauradament, tenen totes les oportunitats que volen per presentar-se. Aquí la cançó en el film: 

 

Y aquí la versió més llarga:

 

Shaker - Tulsa. Mirant una magnífica desferra

 

Una de les coses que m'està passant en tornar a engegar el blog és que estic molt nostàlgic, no sé si actuo bé, si faig masses mirades enrere. Tendeixo a exagerar molt i potser el temps que reivindico no s'ho mereix tant. Tinc la sensació que he perdut la percepció de cercar noves fites musicals i la veritat és que tot és molt diferent del començament d'aquest blog, quan havíem passat ja la primera dècada del segle XXI i musicalment el món s'havia enfonsat en la inòpia, potser la primera dècada en 60 anys que no havia tingut moviments musicals remarcables, sinó que tot semblava una magnífica desferra. A dia d'avui, passada la segona dècada de la centúria les coses van igual o pitjor o jo mateix he perdut l'interès, vés a saber. Si no els coneixeu, aquí teniu els Tulsa i un tema del seu EP I Was Submerged del 2007, en que la lletra també dol i vol pel passat, malgrat no fer tot bé. Salutacions!!!! 

 

Blues del dilluns - Bars. Benvinguts a una rutinària (o quasi) setmana laboral

 

Dilluns, avui en aquest racó de món ens aixequen un xic les restriccions d'aquesta pesta del segle XXI que és la Covid. I quasi no ens hem adonat el que fèiem abans, les rutines que durant gairebé 80 anys han perdurat han quedat esberlades ara farà un any. Sí, han canviat les coses i enyorem aquelles coses com emprenyar-te pel tràfic o arribar tard a la feina. Perquè aquesta era la banda sonora de molts de nosaltres a principis dels 90. Màgica, preclara i un fidel testimoni d'aquells temps no tan llunyans.

 

Black Anthem -The Public Relations featuring Jumbodude. Viatge a un ennegrit principi

 

Aquest vídeo és antiquíssim, no dels primers que vaig veure en el YouTube, però si potser, dels primers vídeos penjats en aquesta xarxa que es feia de manera casolana. Si us fixeu al final, era quan la xarxa MySpace ho petava, quan el Facebook estava a les braceroles, quan no hi havia Twietter, ni Instagram, ni Tik Tok. Temps del Emo, d'aquesta pose gòtica americana, rebel però no per ideals, sinó que era addicte a les drogues que proporciona el sistema: Entreteniment audiovisual i musical, videojocs, cigarretes i passejar-se en skateboard. Tota aquesta moguda per suposat a mi no em atrapar, ja per edat, ja perquè estava lluny d'Amèrica i d'altres maldecaps tenia. Endinseu-vos en aquest insubstancial moment i torneu a la realitat!!!!

 

Less Than Zero - Elvis Costello. Fastigós neofranquisme

Vergonya i fàstic és el que sento. El neofranquisme per fi pot passejar-se per les terres catalanes en la campanya electoral amb tota la barra, sense cap penediment, venint aquí a ensenyar-nos a ser espanyols, a imposar-nos les seves fastigoses proclames supremacistes, intolerants, centralistes, franquistes, anti immigratòries i feixistes. Tant de bo en el dia de demà s'escrigui una cançó com aquesta de l'Elvis Costello, on relata les batalletes del Oswald Mosley, fundador dels feixistes al Regne Unit i que per sort no va reeixir. Gaudiu de la música i sobretot, molta paciència amb la campanya electoral.