Avui fa 30 anys: Definitely Maybe - Oasis. 1994, un gran any per a la música

Nota preliminar: Faig un petit comentari sobre el retorn dels Oasis, que ha estat notícia en l'àmbit mundial i que jo desconeixia totalment. La meva intenció amb aquest article era rememorar una gravació del passat i celebrar el seu aniversari, que com veureu, també està empeltat de circumstàncies personals i no fer un escrit oportunista, sinó que la data del llançament d'aquest àlbum és la que és i com he fet amb la resta d'àlbums d'aquesta sèrie dedicada als grans treballs de l'any 1994, penjo els posts just el dia que fan 30 anys.

La primera pedra d'un destí ple d'èxits i desavinences

Fa molts dies que penso, cavil·lant què va significar aquest àlbum per als anys 90, pel món de la música, pel fet de trescar un estil musical, que sense saber-ho, s'abocava no a una mort anunciada, sinó a una disminució que començaria just l'any següent, sense que nosaltres i ells ho sabéssim. No em ve de gust fer la història de la banda, perquè va fer un camí, com dic al títol, ple de topades i baralles, a part que van destruir el que era la banda original i quan tot va acabar, només quedaven els germans com a membres originals.
Personalment, crec que aquest recull de cançons va impactar perquè tenia més que abonat el camí i ells van ser capdavanters. Tota la música que venia d'Amèrica demandava una resposta i òbviament, un indret on la música és com un element nacional, com ho és al Regne Unit, la va tenir.
Per veure les influències de l'agrupació dels germans Gallagher, normalment es citen quatre bandes, on els Beatles hi contribuirien com l'ossada fonamental; dels Rolling Stones, potser més com funcionaven les coses dintre de la banda i per tenir una formació instrumental igual; dels Stone Roses, la part més psicodèlica i estètica; i dels Smiths, la importància que tenien llavors els singles per anar fent salivar l'audiència i també tota la política de composició emprada per Noel Gallagher, sobretot quan havia de bastir el discurs de la guitarra.
Dues consideracions més. Primera: la psicodèlia dels 60 i la renovada pels Stone Roses té més importància del que es veu a Oasis i en aquest àlbum. Lletres com les que hi ha a "Shakermaker" o a "Supersonic" són proves més que evidents, com la càrrega efectista a les guitarres, per no dir el títol d'aquest treball, que té un toc surrealista i contradictori.
I la segona: deia el Sting a propòsit de la música manufacturada en el present segle, que els compositors ja no fan ponts als temes. Doncs una de les coses de les quals es poden vanagloriar els Oasis és que fan uns ponts magnífics, que arrodoneixen els temes de forma molt brillant. Un exemple és el senzill "Whatever", que va ser publicat fora de la llista del Definitely Maybe i que el pont emprat té un toc "beatle" i ben significatiu, en comparació amb la resta de la cançó, que la trobo un pèl desmenjada.
Repassem doncs, el que hi ha dins d'aquest treball, on arrenquen amb una triada més que potent i clara. Com a mascaró de proa, "Rock 'N' Roll Star", ja posant la directa de bon començament i on llancen als quatre vents una profecia autocomplerta, que volien ser unes estrelles del rock i deixar els seus treballs ordinaris de merda, com a milers. 

Rock 'N' Roll Star - Oasis

 

Tinc molta estima pel "Shakermaker", que em transporta directament als meus dies d'assajos, un tema surrealista i totalment deutor de la psicodèlia. 

 

Shakermaker - Oasis

 

"Live Forever" és una resposta dels Oasis a tota la negativitat que venia de Seattle; concretament, la va escriure quan va escoltar "I Hate Myself and I Want to Die" dels Nirvana i es va dir a ell mateix que no, que ells viurien per sempre i així va néixer la tonada. En el vídeo musical hi és enterrat viu el bateria, que amb el pas del temps seria el primer que va haver d'abandonar la banda per ordres d'en Noel.

 

Live Forever - Oasis

Sempre m'ha agradat molt el "Columbia", amb aquest aire ampul·lós que gasta, amb una intro imitant el cant de les balenes i la lletra no deixa de ser coincident amb la matèria psicodèlica, on sembla reflectir el que és una experiència alterada de percepció, sigui amb drogues o amb altres elements o circumstàncies. En Paul Arthurs "Bonehead" sol citar-la com la seva cançó preferida per tocar-la, ja que només ha d'emprar tres acords que creen un ritme hipnòtic al llarg del tema.

 

Columbia - Oasis

 

Sens dubte, el "Supersonic" és un single absolut i fou un èxit instantani, malgrat que la lletra estigui curulla de surrealisme i sigui un sense sentit.

 

Supersonic - Oasis

"Bring It on Down" és un tema ràpid, amb guitarres estripades, una altra cançó que m'agrada molt d'aquest àlbum i on la lletra sura tot el que és la diferència de classe, d'estar exclòs perquè no pertanys a un grup o una elit. 

 

Bring It on Down - Oasis

 

I "Slide Away", el tall més extens del disc, que té un punt de nostàlgia i on ens comminen a escapar, a deixar-ho tot i fotre el camp davant d'un present sense esperança. 

 

Slide Away - Oasis

 

Amb els germans tindria una pila de retrets, tant pel que són els seus directes, com la direcció de la banda, que mantenia amb puny de ferro en Noel, però he mirat de posar-hi també tocs personals a aquesta revisió, perquè des de la distància o més a prop, tots els que hi érem el 1994 vam viure aquest debut, amb sensacions trobades, però era el que teníem i avui us n'he fet memòria.

El joc de la fama i les circumstàcies contractuals

Quan llegies la premsa musical d'antuvi, una de les coses més habituals que et trobaves era com manegaven la fama els nostres herois musicals i la major part de les vegades no era gens positiva la cosa, com us podeu imaginar. I per descomptat, les companyies discogràfiques estaven en la diana de les seves crítiques. Ningú s'imaginava el panorama que ens trobaríem avui en dia i molts, segur, veient-lo voldrien tornar enrere i acceptar segons quines condicions. I per part meva ben bé s'ho podrien haver quedat en el seu fur intern, però s'ha de reconèixer que alguns dels temes que he triat ja són gairebé patrimoni cultural de la humanitat i també he de reconèixer la valentia i l'empenta d'aquesta a gent a l'hora d'externalitzar el que sentien i dir a la cara dels directius de les grans companyies el que pensaven. Fem un breu repàs.

En Fish, cantant i lletrista de Marillion va suportar molt malament la fama i de fet el tema "Incommunicado" sembla una burla comercial i intencionada de tot el que portava malament del negoci. Musicalment el tema és un desastre, potser un dels moments més baixos d'aquest combo que al final acabaria amb la marxa del cantant escocès.

Incommunicado - Marillion

Continuem amb els amics d'Athens, aquí el Michael Stipe fa una reflexió de com entoma el món de la fama i com l'afecta, de forma trista i alhora alienada. 

E-Bow The Letter - R.E.M.

És sabut els grans problemes que van tenir The Smiths amb la seva companyia discogràfica, la Rough Trade, que era massa petita per a una banda com ells. I a la lletra trobareu de forma metòdica i mil·limètrica quin era el seu trescar amb la seva empresa.

 Paint a Vulgar Picture - The Smiths

En paraules de l'Ian Asbury, el cantant de The Cult, el període en què van parir el seu àlbum Beyond Good and Evil va ser una baixada als inferns, tal com vaig explicar al final d'aquest altre meu article (➜ AQUÍ). Per sort, van saber veure que allò era una operació de la discogràfica per esprémer la banda i es van deslligar de la companyia. I en aquest tema a la lletra sembla que reflecteix tota la seva lluita.

War (The Process) - The Cult

Aquest tema del Pink Floyd és un gran clàssic i alhora, un document històric, de com se les gastaven les companyies amb les bandes i el tracte paternalista i aprofitat que dispensaven.

 Have a Cigar - Pink Floyd

Un escàndol que va fer córrer rius de tinta va ser la negativa de la EMI a publicar el primer àlbum dels Sex Pistols i òbviament en Johnny Rotten i família no es van estar de tirar tota la merda possible contra ells. 

EMI - Sex Pistols

I acabem amb en Mike Oldfield, on la seva situació amb la companyia i per més aclariments, amb el capo de la Virgin, en Richard Brandson ha sigut d'amor odi i d'odi a mort, per a continuació fer-se un documental on surten tots dos com amics de tota la vida. En l'àlbum Amarok en Mike va arribar a insultar personalment al seu cap de forma directa amb la indirecta de fer-ho en morse. O com el tema que us deixo a baix, on titlla les condicions contractuals com a tortura i esclavatge. Ja em direu que en penseu!

Shadow OnThe Wall - Mike Oldfield

Experiència Sonora: I was a disco dancer

Tots tenim un passat, de vegades ens entestem a ridiculitzar-lo, a dir que eren fogarades d'adolescència, d'inconsciència juvenil, però collons, que bé que ens ho vàrem passar. Els que actualment ja hem passat la ratlla de la quarantena la música disco l'hem mamat des de ben petits, i potser per això al tombar els 80 i posar la directa de les primeres sortides fora de la mirada dels pares sabíem molt bé on hi havia la diversió. Parlar dels anys 70 de música a Catalunya (i suposo que també a la resta de l'estat espanyol) era parlar de Saturday Night Fever, de l'inoblidable so Philadelphia i cançons pop que ens ompliren i que potser són menystingudes, però desprès han aguantat en el nostre imaginari com les dels anys inoblidables. Serien innumerables la llista de temes que apart de fer-nos ballar a les nostres cases, ja ens preparaven per gaudir de la discoteca uns anys després. Us poso només tres cançons dels anys 70 que feien ballar als nostres germans grans, mentre nosaltres només podíem quedar frustrats a casa i esperar l'edat de sortir per la nit.

Fly robin fly - Silver Convention

That's The Way (I Like It) - KC & The Sunshine Band

Born To Be Alive - Patrick Hernandez

I tombem als anys 80. Aquesta setmana encara he tingut d'escoltar a RAC1 que aquest decenni fou un desastre per la música, que es va fer un pas enrera, vaja l'armagedon, l'apocalipsi i la fi del temps per la música. Per favor. Quantes vegades hauré de repetir que n'estic fart dels tastaolletes, dels pseudointelectuals que la pasta de les seves ulleres se'ls hi ha incrustat al cervell i els impedeix l'activitat cognitiva. Els diria que revisin a les seves icones preferides que varen fer aquells anys, demanar caritat pels carrers per culpa dels anys 80? L'estupidesa concentrada i el poc rigor a l'hora de jutjar uns anys s'ajunten de forma estremidora.  Però parlem de la música. I el mateix any 1980. Dos cançons tremendes. El "Video Killed The Radio Star” dels Buggles i com no el "Funky Town" de Lipps Inc., malgrat tots els prejudicis que us puguin vindre a la ment, son obres majestuoses que no passen de moda i reflecteixen molt bé uns anys. 

Funky Town - Lipps Inc. 

Amb el canvi de dècada apart de la corrent soul de la música ballable, es va afegir el romanent techno, sobretot a Europa (i que el single dels Buggles en donava fe). I aquí és on comença el rovell de l'ou dels meus anys de discotequer, no masses, uns cinc anys pelats. És sol criticar dels 80 els seus excessos en el disseny, dels pentinats exagerats i de les muscleres ridícules, però una era ben certa, a la disco no podies anar fet un porc, tenies d'anar mudat, cosa que a partir dels 90 ha sigut al revés, es va a les discoteques brut i malgirbat i no passa res.

Babe We're Gonna Love Tonight - Lime 

Ja començats els 80 va començar a vessar el que s'ha dit Italian Disco, o com diem per aquí, de vegades despectivament, Spagetti Disco i a les universitats que investiguen el tema va ser el Ryan Paris amb "Dolce Vita" qui ho va començar tot. Encara que alguns ignorants el tracten com el principal avalador, jo només li conec el tema que el va fer famós, un one hit wonder en tota regla.

Dolce Vita - Ryan Paris 

Personalment sóc de l'opinió que foren els Righeira els que definiren el so que triomfaria totalment en les discoteques europees i de més enllà.

Vamos a la playa - Righeira

La tríada d'anys 1984-1985-1986 foren els d'expansió total de la musica discotequera europea en què es basaven en ritmes funky, coixins tehno i un remenen pop, amb un èxit massiu, que inclòs gent com Madonna o els Pet Shop Boys s'informessin abastament del que passava a les discos d'Europa, només cal sentir el primer disc de la Ciconne o el primer dels britànics per saber d'on els venia la inspiració.

Jo vaig viure plenament només els anys 85 i 86 el que era la musica de ball. Cada diumenge o dissabte procurava anar a la disco, era com anar a missa, et vesties bé i solia fer algun recorregut discotequer, i algunes de les discoteques que estan aquí penjades foren de les que més vaig fruir.

Self Control - Raf

Maria Magdalena - Sandra

Around My Dream - Silver Pozzoli

Cause You Are Young - C. C. Catch

A partir de l'any 1987 i com he comentat a més d'un lloc, la meva visió sobre la música va canviar, encara anava a alguna discoteca, però ja tota la meva atenció es va centrar molt més a la música que no era estrictament de discoteca.

I a partir de l'any 1988 va ser el tret de gràcia. La irrupció del House, de l'Acid, i com dèiem per aquí, de la Música Màquina en feren totalment refractari a les sales de ball, trobava aquells ritmes sense gràcia, sense la lleugeresa i el toc funky que tant m'agradava. A partir de llavors s'emprava un ritme matxucador, pesant que mai m'agradat i que encara ara moltes discoteques posen.

Espero que us hagi agradat aquest petit acte de nostàlgia. Per suposat m'he deixat la majoria de cançons en el tinter, i moltes que segur que en el moment em vaig perdre, però em venia de gust rememorar els dies de caçadora blanques, de gin tònic, de les discoteques emblemàtiques de poble i dels nostres pelegrinatges per provar unes i altres.

Per acabar, voldria posar aquesta cançó dels Smiths, precisament de l'any 1988, la mort simbòlica del discotequer que portava a dins. Salutacions!

Death Of A Disco Dancer - The Smiths

Retornant en el tall de la navalla

Hola a tots de nou! Espero que us hagi anat bé les vacances. Sincerament, el mes de juny no esperava pas tornar, ni tant sols dir res. Per sort alguna cosa ha canviat, he pogut realitzar algun somni i alguna cosa es va movent en la llunyania, encara que segueixo tant penjat com fa 4 anys. Malauradament el ritme (per mi) més o menys constant que tenia a l'anterior cicle no en tindre en aquest, altres assumptes em prendran temps. Tot i això, miraré d'estrenar algun nou apartat, i realitzar almenys, un o dos monogràfics, com vaig fer amb La Moguda Gironina.
Prou paraules! Que soni la música! Us presento un tema de sobres conegut. Aquesta cançó em va acompanyar en dies molt difícils de l'any passat, sobretot el maig en què em va esclatar una crisi i una mica, aquesta música me la va apaivagar. Espero que us agradi. Fins ara!  

 

Experiència Sonora: Música dels dies tristos

Hi han músiques que semblen ex profeso per incrementar la tristor, el neguit i una pèl de melangia. Molts de vosaltres sabeu al que em refereixo. Tens un estat neutre, ni alegre, ni animat, però tampoc tens depressió o angoixa. I de cop, sents la música com et porta cap allà, cap un espai on l'escena sonora és perfecte per un ànim decaigut, desmotivat i on es rememoren els "mals tragos".

En el meu cas personal, en tinc unes quantes, que escolto molt de tant en tant. En una etapa de la meva vida molt difícil, posava constantment la banda sonora d'El Piano. Tot i no ésser una banda sonora especialment trista, si que m'induïa cap un estat de negror màxim. Tant és així, que molt poques vegades l'he tornat a escoltar.

Una altra banda sonora amb temes bastant tristos, tant per la temàtica de la pel·lícula, com per la força de la música és la banda sonora de The Killing Fields d'en Mike Olfield, que tret d'un parell, la majoria son temes curts com el tema que us poso:

Pran's Theme 2 - Mike Oldfield 

 

Per acabar amb les bandes sonores, una de les meves pel·lícules preferides, Paris, Texas. El tema es "Canción Mixteca", que en el film hi és en la versió cantada com en instrumental. Aquesta darrera fa de fons a unes imatges alegres però que ens fan entristir, per obra i mestratge del director Wim Wenders.

I de cançons tristes soltes, em venen el cap un munt. La majoria de cançons de l'àlbum d'en Jeff Buckley Sketches From My Sweetheart The Drunk, llançat temps desprès que traspasses, té un deix amarg, que la producció hi ajuda a incrementar. Em passa alguna cosa semblant amb els temes darrers de Nirvana i en d'en Vic Chesnutt.

Una cançó trista i tot i això dolcissíma, es "Tears Are In Your Eyes" dels Yo La Tengo, us la recomano. Una altra cançó, que reflexa el menysteniment, la reducció d'una vida a res, és "Half a Person" dels Smiths, senzillament la lletra encerta molt bé l'estat d'ànim quan et sents menys que res. Podria recrear-me i recrear-me en infinitat de música que ens ha acompanyat en temps on ho veiem tot negre. 

Acabaré aquesta nova secció amb un amic que ves a saber on pot parar ara, un cantautor de les Middlands angleses que va penjar un parell de temes al desaparegut portal Music Downloads i que per més que cerco per internet, no l'he tornat a trobar. Espero que us agradi i que us emocioni lleugerament. Salutacions! 

Lonely Buoy - Peter Rowe