Mad World - Gary Jules de la pel·lícula Donnie Darko. Dies d'escola

Aprofitant que estem en la nit de Halloween, he volgut posar un film, que en una part important hi està relacionada. Trobo que l'argument és prou brillant perquè us doni pocs detalls i que si podeu, aprofiteu per veure-la.
El tema que us poso és una versió dels Tears for Fears, inclòs en el seu àlbum  The Hurting (1983). El Gary Jules relantitza el tempo de la cançó original, donant-li un aire trist i melangiós que li escau molt a la lletra. En lo personal m'hi trobo molt identificat, anar a l'escola primària, sobretot els darrers anys, foren un suplici, amb l'agreujant que de petit ets molt més sensible i encara que els anys et posen un tou de duresa, ja no oblides mai més els matins freds i boirosos, les parets grises i els falciots amb els seus esgarips inquietants rebotant en el pati de l'escola. Bon Halloween!

Sobre Wikileaks. Aturem el terrorisme d'estat!

Els que em llegiu habitualment sabeu que no acostumo a apartar-me de la meva línia i que aquesta és tot lo relacionat amb la música i voltants. I quant m'aparto és fer una denuncia amb totes de la llei. Una mica el que ha passat avui. Engego la tele i al 3/24 la primera notícia és la revelació dels papers secrets dels Estats Units a càrrec de la pagina web Wikileaks. Doncs bé, han posat l'opinió del Pentàgon, però l'opinió de la gent de Wikileaks no ha aparegut per enlloc. No estaria de més que la posessin també. I amés la notícia ha aparegut com qui no vol la cosa, saben que és un afer molt gruixut, però ho deixen anar i ja està. 

Julian Assange, cap de Wikileaks

És vergonyosa l'actitud del portaveu del Pentàgon, on diu que es posa en perill la vida i l'estratègia del seu país. Quin cinisme. Les tortures, les violacions, les morts indiscriminades, la pobresa que han portat a un país, i tot es redueix  a mera estratègia. Els estats s'han convertit en una mena de monstres en què el control, el terrorisme, l'extorsió i l'assassinat sobre la població inocent és el pa de cada dia. A qui em llegeixi vull que reflexioni sobre el paper que juguen els governs dels països i que el control sobre els governants té de ser per nosaltres una prioritat.

Alguns del responsables. Al tribunal ja!!!

Us deixo amb la versió que feren en Sean Lennon i uns quants artistes més del "Give Peace A Chance" d'en John Lennon a principis dels 90, dies abans que esclates la primera Guerra del Golf. Salutacions! 

Give Peace A Chance -  Adam Ant, Ahmet Zappa, Al Jarreau, Alannah Myles, Amina, Bonnie Raitt, Bros, Bruce Hornsby, Cyndi Lauper, Dave Stewart, Davey Johnstone, Don Was, Duff McKagan, Dweezil Zappa, Felix Cavaliere, Flea, Iggy Pop, Jazzie B, Joe Higgs, John Frusciante, Kadeem Hardison, LL Cool J, Lee Jaffe, Lenny Kravitz, Little Richard, MC Hammer, Michael McDonald, Moon Zappa, New Voices Of Freedom, Ofra Haza, Peter Gabriel, Q-Tip, Randy Newman, Rev Run, Sean Ono Lennon, Sebastian Bach, Steve Van Zandt, Teena Marie, Terence Trent D'Arby, Tom Petty, Wendy & Lisa, Yoko Ono.. 

 

Two Grams - King Automatic. Dubtes davant un post i el batec anyenc

Porto tota la setmana que fent exercici mental, provant d'imaginar-me aquest post. Us en feríeu creus de les voltes que li he donat. Té de ser la certesa  de que enguany em serà difícil escriure i que aniré molt a remolc. Ja em sap greu per qui em llegiu i feu l'esforç de conjuntar lectura i escolta de les meves recomanacions. Sempre em quedarà feu-vos promesa d'escriure més sovint, de no penjar-me tant i ser una mica més formal, encara que la meva única veritat és que les paraules és trenquen fàcilment.
King Automatic és obra i gràcia d'en Jeremie Malisz que en el seu dia fou bateria del grup Wangs. Aquest autor francès, que la majoria del seu repertori el canta en l'idoma d'en Shakespeare, ens remet a un so anyenc, de blancs i negres, de bruta elegància, d'una època primitiva que potser no ha existit mai. Que en gaudiu!

Lead A Normal Life - Peter Gabriel. En el menjador del psiquiàtric

Estreno avui una nova secció, el de Les altres cançons, on vull mostrar aquells temes que no foren singles, i que són curiosos, tenen un historia al darrera, o que dins la trajectoria de l'artista tenen un component especial, ja sigui perquè és d'un estil diferent de l'emprat normalment o d'altres característiques que ja us indicaré.
I començo per un dels meus cantants i compositors preferits de tots el temps, la cançó que us remeto pertany al seu tercer àlbum, Peter Gabriel III, en opinió meva el seu millor treball. Molts dels temes inclosos parlen de la bogeria o dels desordres psíquics: a "Intruder" el voyeur, a "No Self Control" l'esquizofrènia, a "I Don't Remember" la amnèsia, etc. La cançó que us poso és ben simple, un piano, una percussió ben senzilla i alguns efectes l'acaben d'arrodonir. I la lletra, a parer meu, és la visió que tenen els interns d'un psiquiàtric, que des de el menjador contemplen els arbres rera la finestra. La cançó té com un toc sinistre encara que sembli calmada, hi surten una mena de crits llunyans i ho remata un final bastant torvador. Podria anar molt lluny, reflexionant sobre les poques paraules que ens diu en Peter, però sembla com si l'ànsia de llibertat quedi trencada per la teràpia, els murs, el menjar i que els allà tancats només poden fer que contemplar el vent movent les branques dels arbres.

Experiència Sonora: I was a disco dancer

Tots tenim un passat, de vegades ens entestem a ridiculitzar-lo, a dir que eren fogarades d'adolescència, d'inconsciència juvenil, però collons, que bé que ens ho vàrem passar. Els que actualment ja hem passat la ratlla de la quarantena la música disco l'hem mamat des de ben petits, i potser per això al tombar els 80 i posar la directa de les primeres sortides fora de la mirada dels pares sabíem molt bé on hi havia la diversió. Parlar dels anys 70 de música a Catalunya (i suposo que també a la resta de l'estat espanyol) era parlar de Saturday Night Fever, de l'inoblidable so Philadelphia i cançons pop que ens ompliren i que potser són menystingudes, però desprès han aguantat en el nostre imaginari com les dels anys inoblidables. Serien innumerables la llista de temes que apart de fer-nos ballar a les nostres cases, ja ens preparaven per gaudir de la discoteca uns anys després. Us poso només tres cançons dels anys 70 que feien ballar als nostres germans grans, mentre nosaltres només podíem quedar frustrats a casa i esperar l'edat de sortir per la nit.

Fly robin fly - Silver Convention

That's The Way (I Like It) - KC & The Sunshine Band

Born To Be Alive - Patrick Hernandez

I tombem als anys 80. Aquesta setmana encara he tingut d'escoltar a RAC1 que aquest decenni fou un desastre per la música, que es va fer un pas enrera, vaja l'armagedon, l'apocalipsi i la fi del temps per la música. Per favor. Quantes vegades hauré de repetir que n'estic fart dels tastaolletes, dels pseudointelectuals que la pasta de les seves ulleres se'ls hi ha incrustat al cervell i els impedeix l'activitat cognitiva. Els diria que revisin a les seves icones preferides que varen fer aquells anys, demanar caritat pels carrers per culpa dels anys 80? L'estupidesa concentrada i el poc rigor a l'hora de jutjar uns anys s'ajunten de forma estremidora.  Però parlem de la música. I el mateix any 1980. Dos cançons tremendes. El "Video Killed The Radio Star” dels Buggles i com no el "Funky Town" de Lipps Inc., malgrat tots els prejudicis que us puguin vindre a la ment, son obres majestuoses que no passen de moda i reflecteixen molt bé uns anys. 

Funky Town - Lipps Inc. 

Amb el canvi de dècada apart de la corrent soul de la música ballable, es va afegir el romanent techno, sobretot a Europa (i que el single dels Buggles en donava fe). I aquí és on comença el rovell de l'ou dels meus anys de discotequer, no masses, uns cinc anys pelats. És sol criticar dels 80 els seus excessos en el disseny, dels pentinats exagerats i de les muscleres ridícules, però una era ben certa, a la disco no podies anar fet un porc, tenies d'anar mudat, cosa que a partir dels 90 ha sigut al revés, es va a les discoteques brut i malgirbat i no passa res.

Babe We're Gonna Love Tonight - Lime 

Ja començats els 80 va començar a vessar el que s'ha dit Italian Disco, o com diem per aquí, de vegades despectivament, Spagetti Disco i a les universitats que investiguen el tema va ser el Ryan Paris amb "Dolce Vita" qui ho va començar tot. Encara que alguns ignorants el tracten com el principal avalador, jo només li conec el tema que el va fer famós, un one hit wonder en tota regla.

Dolce Vita - Ryan Paris 

Personalment sóc de l'opinió que foren els Righeira els que definiren el so que triomfaria totalment en les discoteques europees i de més enllà.

Vamos a la playa - Righeira

La tríada d'anys 1984-1985-1986 foren els d'expansió total de la musica discotequera europea en què es basaven en ritmes funky, coixins tehno i un remenen pop, amb un èxit massiu, que inclòs gent com Madonna o els Pet Shop Boys s'informessin abastament del que passava a les discos d'Europa, només cal sentir el primer disc de la Ciconne o el primer dels britànics per saber d'on els venia la inspiració.

Jo vaig viure plenament només els anys 85 i 86 el que era la musica de ball. Cada diumenge o dissabte procurava anar a la disco, era com anar a missa, et vesties bé i solia fer algun recorregut discotequer, i algunes de les discoteques que estan aquí penjades foren de les que més vaig fruir.

Self Control - Raf

Maria Magdalena - Sandra

Around My Dream - Silver Pozzoli

Cause You Are Young - C. C. Catch

A partir de l'any 1987 i com he comentat a més d'un lloc, la meva visió sobre la música va canviar, encara anava a alguna discoteca, però ja tota la meva atenció es va centrar molt més a la música que no era estrictament de discoteca.

I a partir de l'any 1988 va ser el tret de gràcia. La irrupció del House, de l'Acid, i com dèiem per aquí, de la Música Màquina en feren totalment refractari a les sales de ball, trobava aquells ritmes sense gràcia, sense la lleugeresa i el toc funky que tant m'agradava. A partir de llavors s'emprava un ritme matxucador, pesant que mai m'agradat i que encara ara moltes discoteques posen.

Espero que us hagi agradat aquest petit acte de nostàlgia. Per suposat m'he deixat la majoria de cançons en el tinter, i moltes que segur que en el moment em vaig perdre, però em venia de gust rememorar els dies de caçadora blanques, de gin tònic, de les discoteques emblemàtiques de poble i dels nostres pelegrinatges per provar unes i altres.

Per acabar, voldria posar aquesta cançó dels Smiths, precisament de l'any 1988, la mort simbòlica del discotequer que portava a dins. Salutacions!

Death Of A Disco Dancer - The Smiths

L'Elefant - El Petit de Cal Eril. Infantesa per sempre més...

Un dels estereotips més paradoxals que té i ha tingut la música en català és la utilització profusa de la infantesa, des de la nova cançó fins a la recent fornada d'autors catalans. I amb tots els seus àmbits, des de molts dels dissenys dels àlbums fins la immersió total, o sia, cançons o discs totalment dedicats als infants, des de lletres naïfs fins la utilització de mainada com a cors improvisats. Ara Va De Bo, Joan Manuel Serrat, Àngel Daban, Falsterbó Marí, Pomada, u_mä, Zitzània, Xesco Boix, Jaume Sisa, Jordi Tonetti, Adrià Puntí, són alguns que han aprofitat els millors dies de la nostra vida. O com l'autor que us presento avui, que abunda en l'imaginari del País de Maimés, tant estèticament com en les lletres. Que en gaudiu!