Àlbums d'una dècada sense nom: Live at the Paradiso - Amsterdam - Live (2008). Bonus Track

Encara que ja vaig acabar en l'àlbum d'en William Elliot Whitmore la repassada als àlbums de la dècada, volia incloure aquest live per algunes raons. Per ser un gran disc en directe com feia temps que no escoltava, on trobo que la gent estava entregada i que la banda, malgrat que fa temps ja li va passar el moment de glòria, encara pot emocionar. Per altra banda, tot i que les seves cançons emblemàtiques són dels 90, una gran cançó com "Overcome" la llançaren en el 2001.

Encara que l'àlbum en directe és molt bo, crec que per acabar de captar tot l'ambient s'ha de visionar el dvd. Una de les coses positives que veig és l'ampli ventall d'edats en el públic. Potser el que es nota una mica és la diferencia entre el material dels 90 i de la present dècada. Us il·lustro tres cançons.

 "I Alone", amb una intro grandiloqüent, típica dels grans discs en directe, i també per despistar, quant l'Ed comença a cantar la cançó, es desferma la histèria.

 

"Lightning Crashes", un dels moments àlgids del concert, amb l'emoció que es pot tallar amb un ganivet, el grup i el públic son un. Disculpeu la imatge un pel deficient, però no he trobat una versió més bona.

 

"Overcome", una de les cançons de referència del 11-S, l'últim gran tema composat pels Live. Que la  gaudiu!

Àlbums d'una dècada sense nom: Animals In The Dark - William Elliot Whitmore (2009). Força de la natura

Amb aquest àlbum tanco el repàs que he fet a uns quants discs, crec importants, d'aquesta dècada sense nom. I encara amb la sensació que no ha passat res i que els grans moviments en la música popular ja són cosa de la historia, millor que deixem córrer una mica de temps per veure la perspectiva de la música que hem deixat enrera.

El William no el vaig conèixer fins l'any passat, per no dir que la seva proposta no té res de trencadora, com a bluser blanc com n'hi ha milers als Estats Units, però el que sobta amb el nostre amic d'Iowa és la seva increïble veu, que malgrat tenir trenta i pocs anys, sembla que en tingui 60 i que sigui de raça negra.

Nascut en el comptat de Lee, i fill d'uns músics grangers, va començar a implicar-se en el món musical treballant ocasionalment de tècnic de so per a grups hardcore del seu estat.

Tot i això, segueix vivint en la granja dels seus pares i encara la seva producció musical com si fossin collites de gra, un cicle natural que malgrat l'èxit del seu darrer treball, no ha deixat mai de practicar.

El senyor Whitmore ha desenvolupat la seva carrera al llarg d'aquesta dècada amb àlbums com Hymns For The Hopeless (2003) o Ashes To Dust (2005), on hi trobem els temes habituals sobre el que sol composar, com la desesperança, els marginats, i tot el seguit de personatges que circulen per l'Amèrica profunda i descarnada. I també com molts dels músics que us he presentat, ha tret eps com Latitudes (2005) o Halways Of Always o (2006) i un àlbum de rareses com The Death Valley Sessions (2003).

I aquest any que estem a punt d'acabar ha tret l'Animals in The Dark, de moment el seu disc més complert i equilibrat. Fem-ne una ullada. El tret de sortida el dóna la cançó "Mutiny", on només amb la bateria i la veu, ens posa en situació, amb el William cridant-nos a la rebel·lió a cop de ritme marcial.  "Who Stole the Soul" una balada dolça i trista, amb una encertada secció de corda. "Johnny Law", una historia que tant serviria avui, com fa 100 anys, la carretera i els marginats que recorren els Estats Units, aquí són retratats d'una manera efectiva. "Hard Times", veu, guitarra, cors, i el nostre amic explicant-nos com els temps durs d'abans (i com no, els d'ara) ens emmotllen.

"Old Devils", sens dubte, la cançó més prominent, un al·legat contra la guerra i contra l'era del senyor Bush, aquí fent una extraordinària presentació acústica en el programa Jolls Holland:

I "Hell or High Water", un cant pels treballadors, a les vides rutinàries, a la copa després de la jornada laboral, al tràmit i temps d'espera que hem de passar en aquesta vida. Una altra cançó gran. Espero que us agradi, ens veiem per la xarxa.

Àlbums d'una decada sense nom: Illinoise - Sufjan Stevens (2005). L'excés, el deliri, la tristor i de nou a la carretera

21-12-2009, 17:08, En algun punt de Catalunya. Avui és un dels dies més infernals, freds, i amb les abominables festes nadalenques ja molt a prop, i la veritat sigui dita, amb poques ganes d'escriure. I amés tinc de parlar del senyor Stevens, un dels artistes més prolífics, controvertits, excessius i que ha desenvolupat la seva carrera en solitari en aquesta dècada sense nom. Miraré d'estar a l'alçada.

El nostre convidat d'avui inicia la seva carrera en solitari l'any 2000 amb A Sun Came, un disc amb clares connotacions folkies, on amés hi toca molts d'instruments que van des d'el xilòfon a la flauta, i amb una característica que repetirà en tots els seus àlbums i és la quantitat ingent de cançons que hi cola, en aquest amb els bonus tracks n'hi han 21!.
Sense parar, i anant a tota màquina l'any següent ja té enllestit un altre àlbum Enjoy The Rabbit. Aquí va ser on el nostre amic va començar a desvariejar, quan s'esperava una continuació lògica del seu disc de debut, Sufjan ens va sorprendre amb un disc de música electrònica i instrumental, on dedicava un tema a cada un dels anys amb que s'esmenten en la cultura xinesa. Suposo que a més d'un, la broma no li va fer cap gràcia, i la veritat és que no és un àlbum fàcil o digerible.

El senyor Stevens va tornar a fer bondat, però li va a sortir la vena excèntrica i va anunciar que volia dedicar un àlbum a cada un dels estats units d'Amèrica, o sigui, 50 àlbums!. Sense perdre el temps, va començar amb el seu estat natal, Michigan o com el va titular: Greetings from Michigan the Great Lake State, on fa un treball memorable que repetirà a Illinoise, nomenant paratges, ciutats i alguns veïns. Aquí instrumentalment s'expandeix, utilitza vents, el piano està molt present, junt amb el banjo, que serà una de les seves senyals d'identitat, i per descomptat hi ha un altre pila de cançons, en aquest 15 més 6 de bonus tracks. A destacar les cançons "For the Widows in Paradise, For the Fatherless in Ypsilanti" amb un notable treball de banjo, l'instrumental amb un xilòfon de fantasia "Tahquamenon Falls" i la balada tranquil·la i relaxant "Holland". 

Seven Swans va ser el següent pas d’en Sufjan. En aquest no desplega tants instruments com en l'anterior. Aquí aprofundeix en el treball amb el banjo que està en moltes cançons i la temàtica bíblica és el fil conductor de tot el disc. Tot es concreta més, amb un millor acabat. I comencen a haver-hi cançons amb entitat pròpia com "The Dress Looks Nice on You", el primer single de la carrera de Stevens amb una preciosa combinació de guitarra i banjo, "Abraham" un tema ambiental amb una guitarra minimalista i ampul·losa o "In the Devil's Territory " amb una combinació banjo-òrgan rítmica i poderosa i un toc al final de theremin.

I arribem al 2005 i amb ell, Illinoise. Què conté? L'he estat escoltat una altra vegada durant aquests dos dies i en la meva opinió es que recull tot el que s'ha fet anteriorment i que aquí són exposats a la seva màxima potència. Hi ha varietat estilística, multitud d'instruments tocats i com sol ser costum, un altre carregament fins a dalt de cançons, en aquest disc n'hi ha 22!. A part es passa amb els títols dels temes, que de vegades són quilomètrics, com en el cas del segon tema: "The Black Hawk War, or, How to Demolish an Entire Civilization and Still Feel Good About Yourself in the Morning, or, We Apologize for the Inconvenience but You're Going to Have to Leave Now, or, 'I Have Fought the Big Knives and Will Continue to Fight Them Until They Are Off Our Lands!'".  

I encara que domino poc l'anglès, (i que moltes coses que aquí es canten o que es fan referència, mai les arribaré a copsar), trobo que és un disc molt complert, on hi plasma tot l'imaginari de l'estat d'Illinois, tant personatges, com a ciutats i pobles o fins i tot fenòmens estranys com els avistaments d'ovnis, que tenen lloc a l'aeroport de Chicago.

Donem una ullada a les cançons. El disc comença amb una barreja de piano i flauta amb una orquestra al fons en la cançó "Concerning the UFO Sighting Near Highland, Illinois", una cançó tranquil·la i ampul·losa. A "Come On! Feel the Illinoise!", tenim en Sufjan en el seu medi, vents, xilòfons, cors, exuberància musical sense complexos, i enmig de la cançó encara té temps per fer-nos l'ullet i ens cola un passatge del "Close To Me "de The Cure.

"Decatur, or, Round of Applause for Your Stepmother! ens retrotreu una mica l'esperit del Seven Swans, amb un aire campestre i les veus doblades, i una tríada fantàstica entre guitarra, banjo i acordió. "Casimir Pulaski Day", o la construcció de la balada perfecta sense que sigui tova o pesada, sinó tot el contrari, el banjo aquí insufla nervi i ritme, sorprenent després amb un solo de trompeta. "The Seer's Tower", tema amb tints electrònics i descendent clara del segon àlbum de Sufjan, és un homenatge a la torre Sears de Chicago. "The Man of Metropolis Steals Our Hearts", en aquesta, el senyor Stevens ens desplega una mica de pirotècnia guitarrera, amb uns cors infantils i clar, anomenant a l'home d'acer, en Superman.

"Jacksonville", un tema plàcid on conjunta un bon grapat d'instruments, és un exemple de com amb diferents elements, si se sap fer un bon treball de producció musical, no grinyolen, sinó que sonen com un tot homogeni.

 

"John Wayne Gacy, Jr", una balada trista i biogràfica, només amb piano, veu i guitarra, ens explica la història d'un famós assassí en sèrie, pederasta i que es disfressava de pallasso. Sens dubte, un punt àlgid de l'àlbum.

 

Després d'aquest àlbum, en Sufjan ha entrat en una etapa una mica anodina. Va treure The Avalanche: Outtakes and Extras from the Illinois Album, que té tots els defectes dels àlbums de outtakes, el trobo avorrit i fins i tot repeteix una cançó tres vegades. El següent va ser un disc de cançons de Nadal, que pel sol fet del seu conceptualisme, no l'he escoltat i crec que tampoc ho faré. I aquest any que tanca la dècada ha llançat The BQE, un àlbum orquestral, que personalment em sona pompós, àrid i sense cap al·licient.

I he deixat per l'últim la cançó "Chicago". Crec que és "la cançó d'aquesta dècada". Sí, sí, sona petulant i pedant. Potser hauria d'haver escoltat més música, no sé. Va formar part la banda sonora de Petita Miss Sunshine i Cristina Rosenvinge amb Vetusta Morla van fer una versió, crec que no massa encertada (la van fer una mica lenta i amb les guitarres pelades), però almenys s'agraeix que tinguessin el bon gust d'interpretar-la. Una sensació que tinc amb aquesta cançó és que crec que ningú veu que és una clara referència a la novel·la "On the Road" de Jack Kerouac. Bé, us deixo amb aquesta meravella. Ens veiem després! 

Presentant les bandes sonores de la nostra vida. Dark Night - The Blasters de la pel.lícula Obert fins a la matinada

Hola de nou amics. Avui us presento una nova secció on faré repàs d'algunes músiques de bandes sonores de pel·lícules tant conegudes com altres que no tant. Per començar el "Dark Nigth" de The Blasters. Potser la cançó que sonava i que es va publicitar més va ser el "After Dark" de Tito & Tarantula, amb el famós ball de Salma Hayek sobre de la taula dels protagonistes. La pel·lícula no deixa de ser la barreja de tot una mica: Terror, western, un pessic de roadmovie i quelcom d'aventura truculenta. Potser en el tram de matança de vampirs li falta una mica més de ritme i li sobra bastant metratge. Doncs res, a gaudir d'aquest rock fronterer i anyenc. Salutacions!

Holdin Back - Sarah Lee Guthrie & Johnny Irion. Per contrarestar les males vibracions

Avui ha sigut un desastre. L'ordinador no anava bé i sort n'he tingut que al final ha funcionat, a sobre m'ha tornat el mal d'esquena. Afora fa un fred brutal i el cel sembla que estigui a punt de ploure cendra. El millor que es pot fer en un dia amb tants mals averanys és relaxar-se, prendre un cafè i escoltar el Exploration de la Sara Lee i en Johnny. El disc enter desprèn bon rotllo, carícies "dylanianes" i les veus estan molt ben conjuntades. Em digueu el que en penseu, o mireu d'acabar de tenir un bon dia.

Àlbums d’una dècada sense nom: The Invisible Man - Mark Eitzel (2001). Redempció via Pro Tools

Mark Eitzel. Buff. Com diu un amic blogger, açò no ho accepten els estòmacs de tots els oients. Ho dic perquè aquest senyor pot ser la cosa més avorrida del món o trobar-l'hi, amb una mica de sort, per algun lloc la gràcia.

També ho dic per pròpia experiència. I també per l'encaparrament del senyor Eitzel. M'explico. Els seus concerts solen ser d'una aridesa total, on alguns saben extreure'n el màxim de la guitarra i la veu, el senyor Eitzel hi naufraga estrepitosament. Tot el seu cançoner sembla igual, de vegades amb una afectació que podria igualar al Lluís Llach, i per descomptat, encara que faci broma amb el públic entre cançó i cançó, ell hi interposa un mur infranquejable, on les cançons, rara vegada tenen resposta per part del respectable.

Aquí voldria posar-hi cullerada. Sota el meu punt de vista, els cantants treballen amb cançons i tenen que ser un tot, tant la lletra com la música (parlo aquí de la majoria de cançons que s'interpreten en el rock, folk, cantautor, pop, soul, obvio als músics que fonamenten el seu repertori amb música instrumental), cosa que el senyoret Mark tant se li en fot, ell vol explicar la seva historia, encara que la música se'n ressenteixi.

En Mark va ser durant molt anys cantant principal de l'American Music Club, un grup amb bastant prestigi a Amèrica, sobretot en àmbits alternatius, fins que l'any 1993 decidiren dissoldre's. I el Mark comença la seva carrera en solitari amb àlbums com Caught in a Trap and I Can't Back out 'Cause I Love You Too Much, Baby o 60 Watt Silver Lining, on tenim el nostre amic en la seva salsa, discs que posen a prova la nostra paciència, cap d'aquests dos tenen un míser single, alguna cançó si que podem trobar que destaqui com per exemple "Cleopatra Jones", del darrer àlbum mencionat.

Per sort d'en Mark, en Peter Buck dels R.E.M. el va ajudar a en el seu àlbum West, i es nota. Trobem aquí cançons més amables i amb més color: Pianos, acordions, varietat en definitiva, temes més potables i tot està més equilibrat com en "Free of Harm" i "Then It Really Happens".

I The Invisible Man va ser el seu següent pas, i un encert, almenys així ho crec. El senyor Eitzel es trobava sense banda a principis de dècada, i decidí comprar-se un Mac i un equip de Proo Tools (pels no familiaritzats en aquests termes us deixo un enllaç(→aquí) i(→aquí). Òbviament la jugada li va sortir molt bé, és un bon àlbum que bascula acotat entre la música electrònica i algunes gotes de pop, country, rock i música de "songwriter".

Fem un petit repàs. Comença amb "The Boy With The Hammer In The Paper Bag", tota una declaració d'intencions, ritmes clarament maquinals, un piano ressonant en la cançó, i un "relleno" ambiental molt aconseguit. Un, més que meritori començament.

Malgrat d'aquest impressionant començament, el Mark no renuncia del tot a la seva vessant més "songwirter" i afectada, temes com "The Global Sweep of Human History" o "Without You" així ho testimonien, però és salven per l'acurada instrumentació i pel fet que només en siguin dos."Bitterness", el tema més arriscat i més electrònic del disc, tot i això un encert.

 

"Sleep", un tema oníric i el més ambiental de l'àlbum. Ressonàncies, i més ressonàncies, flotar i flotar com deia en Pennywise. "To the Sea", sens dubte, el tema estrella, piano, guitarra, ritmes electrònics, efectes ambientals, tot està summament equilibrat.

 

I per acabar el repàs, "Proclaim Your Joy", un tema fet en cinc minuts, utilitzant tres acords. Té de ser dels temes amb més marxa que haurà composat mai i que tampoc té pèrdua.

 

La carrera posterior d'en Mark ha sigut bastant desigual, encara que almenys, ha experimentat, com va fer un recopilatori de versions a Music for Courage and Confidence, bastant sui generis, on trobem una correcta interpretació del "Ain't No Sunshine" del Bill Withers. A The Ugly American, el senyor Eitzel fa una reinterpretació d'alguns temes de American Music Club amb una banda de músics grecs. Inclòs ha reunificat els American Music Club,  treien en el 2003 l'àlbum Love Songs For Patriots i en l'any 2007 The Golden Age.

Candy Ass de l'any 2005 va ser un intent de reprendre el senderi de The Invisble Man, però no té el nervi i la genialitat que va aconseguir el seu antecessor. I en l'any present ha tret el seu darrer treball, Klamath, en la mateixa línia, però pitjor encara, sona avorrit i sense cap concessió cara a la galeria, com si tots els encerts del disc que us he comentat avui els esquives intencionadament.

The Invisible Man, crec que és un treball únic i que no es tornarà a repetir. Tot i això el prestigi d'en Mark està del tot assegurat i malgrat que musicalment els seus següents treballs no són massa recomanables, almenys ha sapigut arriscar i no tenir por de fer coses diferents.

Recomanacions MySpace: Fredrik Svensson. Límits polars

 Una tarda com aquesta, depriment, ventosa i irada, m'ha donat peu per voltar pel MySpace, i m'he trobat a l'amic Frederik. Com alguna cosa relacionada amb el que estic llegint darrerament, quan et dediques a cercar impossibles, et trobes el caos i el desordre absoluts. I això és la música d’el interpret de Nyköping. Música experimental sense concessions, tant es fa amb la guitarra com deixa anar la seva compulsió més electrònica i tecnològica, matxuca-nos sense pietat. No recomanaré cap cançó, feu-ho vosaltres. Jo ho trobo estimulant això d'anar al límit dels gusts musicals, et mesures i et coneixes una mica més. Encara que suposo que a algú de vosaltres, el que perdreu i no guanayreu seràn els nervis. Us deixo amb l'enllaç:

Fredrik Svensson

All Of Me - Angus and Julia Stone. El poder de lo mínim

Chocolates and Cigarettes té de ser dels millors EP's publicats en la present dècada, amb el permís del Woman King dels Iron & Wine. Sis cançons que s'escapen del presumpte endormiscament que fan gala alguns cantautors o songwirters. I "All Of Me" va molt més enllà, amb el mínim de música ens traspasa amb la seva tristor i emoció a parts iguals. Gaudiu-la tant com jo. Salutacions!

Àlbums d'una dècada sense nom: Maria - Adrià Puntí (2002). Homenatge a la mare

Als que em llegiu en castellà suposo que serà dels primers cops que sentiu a dir a aquest cantant. Qui és l'Adrià, o qui era? Dir que ha sigut un dels millors intèrprets i compositors en català, és fàcil de dir, però jo el que miro de fer és analitzar, i si pot ser, treure'n una visió global. L'Adrià Puntí és reverenciat per gent tant diferent com l'Enrique Bumbury, en Pau Vallvé o el Miquel Abras, i ha esdevingut un dels cantants més imitats per la seva veu, i la seva particular visió artística. Membre fundador i cap pensant del grup Umpah-pah, que ara fa poc ha sortit un àlbum homenatge on postil·len com "el grup més original i amb més talent del rock català". Bé, sona bastant pedant, rimbobant i desafortunada aquesta frase entre cometes, però tampoc van tant errats, un àlbum com Raons de Pes fa allò que se'n deia Rock Català no sigui només un munt de música per l'estudi antropològic, sinó que hi havia qualitat enmig de tants escarafalls.

Just desprès de la precipitada dissolució d'Umpah-pah, l'Adrià no va perdre temps, s'alia amb el Quimi Portet (ex-El Último de la Fila) i a l'any següent treu el seu primer àlbum en solitari: Pepa la Llarga i..., pel meu gust un àlbum fluix, on tret d'alguna cançó dispersa el resultat no va ser el esperat. Dos anys més i l'Adrià i el Quimi varen tenir prou temps per madurar i pariren el següent disc, L'Hora del Pati. Aquí si que tot l'imaginari de l'Adrià queda desplegat, lletres i música l'encerten, tot un àlbum ple de troballes.

I arriba l'any 2002 i un altre cop amb l'ajuda del Quimi, surt el disc que us comento, Maria. Òbviament amb el doble sentit, homenatge a la mare del senyor Puntí i a la planta que serveix per fumar i riure. Que hi trobem? Doncs tots els encerts de L'Hora del Pati són aquí ampliats amés d'un vessant més psicodèlic i surrealista, no hi ha la pesantor del seu primer disc i les referències infantils del segon hi són molt de passada.

Mirem algunes cançons. L'àlbum comença amb l'intro "Hecatombe Núm. 33", una bogeria molt a l'estil El último o com fa el Quimi en solitari. Després de descentrar-nos, l'Adrià ens fueteja amb una tríada genial. "Tomb", una cançó amb ressons psicodèlics, amb una melodia i una lletra sòlida com una roca, de les millors del saltenc. Enllaça amb "Mixeta", una cançó mig calmada, mig trista, genialitat en estat pur, però amb la naturalitat que al senyor Puntí li sobra. En grups recents com els Manel els hi trobo a faltar això, no cal retorçar i forçar les lletres, o buscar l'absurd perquè si."Lerele", una altra cançó ferma i ben feta amb un teclat deliciosament retro.

"De muda en muda" aquí hi torno a veure l'herència de El Ultimo i en la lletra és com un eco llunyà del Umpa-pah. "Senyor Doctor" la vida de l'Adrià i d'esdeveniments que en els anys següents el marcarien. "Flors i Violes", una versió del Quimi Portet, un tema directe al cor, trista, melangiosa, aquí amb la veu d'en Puntí que sona profètica i com diu la cançó, eterna, de les millors d'aquest àlbum.  

I la cançó que culmina aquest recull, "Maria", un tema d'amor a la seva mare i a les mares, on tot el que és l'Adrià està concentrat aquí, amor, psicodèlica, surrealisme a l'estil Pau Riba i la lletra un altre cop sortint-se de la mitjana.

 

Malauradament desprès d'aquest magnífic àlbum, tot es va tòrcer. L'Adrià ha renunciat al seu nom artístic i ara s'anomena Josep Puntí, el seu verdader. Ha tingut problemes de salut, amb la discogràfica, i encara que ha tornat als escenaris, ho ha fet d'una manera erràtica, fallant la majoria de vegades. Josep, Adrià, si llegeixes això només espero que tornis a gravar i que seguim gaudint de la teva música. Anem tots, a fer un tomb, malgrat els carrers siguin tristos.

Big Group Breakfast - Old Man Luedecke. La millor manera de començar el dia

Us explico una mica el que envolta el vídeo que us presento avui. Un matí a punt de ploure, en un d'aquests petits festivals americans que semblen tant domèstics, els espectadors que s'estan llevant es troben amb una agradable sorpresa. Els està despertant un dels músics del festival a cops de banjo. Amb una presentació musicada. Sense micro. I amb els sorpresos oients fent els cors. Jo no ho sé vosaltres, però deixeu-me que em meravelli amb aquesta naturalitat i a l'hora generositat de l'Old Man Luedecke. Jo ja voldria veure a les estrelles musicals d'aquí fent el mateix. Bé, no ho faran mai això, estan massa emmerdats en salvaguardar els seus privilegis de l'edat de pedra. Recomanar per últim l'àlbum Proof Of Love, on inclou aquesta cançó. Que la gaudiu!

Recomanacions MySpace: Jon Wozniak. Llocs comuns

Hola de nou! Retorno avui a recomanar a músics que volten pel MySpace. Avui us parlaré d'en Jon Wozniak, que és de New Jersey. A l'igual que el Cicero Barbosa, vaig descobrir al Jon a traves de Free Music Downloads com vaig explicar en el →post anterior dedicat a les recomanacions MySpace. El Jon és un músic que utilitza poc acompanyament, la veu i guitarra acústica ho dominen tot, utilitza com a molt, alguna percussió suau, algun teclat i una altra guitarra de recolzament. Tot i això, combina temes ràpids i lents, i també mitjos temps. Destaco dos temes que us enllaço, perquè els pugueu escoltar, un és

Aces High (Pair of Fools)

i l'altre és

Constellations

i aquí us deixo l'adreça MySpace

Jon Wozniak

Àlbums d'una dècada sense nom: Bring Me Your Love - City and Colour (2008). Camins nortenys

Se'm fa estrany. Des de fa uns vuit anys que no compro assíduament premsa musical, i tot i així, la música que crec que ha sigut important en aquesta dècada sense nom ha vingut a mi, d'una manera natural, i sobretot, fent treball de cerca. El que no he fet és seguir uns patrons que imposen a la premsa perquè aquesta opini. El descobriment d'aquest àlbum crec que va ser a traves del blog on penjaven música o pel MySpace, no ho recordo bé.

Dallas Green, o sigui, qui mana i qui és propietari del nom del grup, ve del propi nom (valgui'm la redundància) Dallas, el nom d'una ciutat = City, i Green, un color = Colour. El nostre amic és del Canadà, i era o es (desconec la seva situació actual) guitarrista de la banda hardcore Alexisonfire, que la veritat, he escoltat un parell de temes i no em fan massa el pes.

En Dallas va estar treballant molt de temps en material totalment diferent al que paria per Alexisofire, fins que el 2005 es va decidir i va treure el Sometimes. Aquest és un àlbum on regna totalment la guitarra acústica i jo destacaria un parell de temes com "Like Knives" o "Comin' Home". De fet en aquest álbum ja apuntava maneres, encara que l'àlbum té poca varietat estilística i l'influencia d'en Dylan es deixa sentir d'una manera contundent.

I bé, arriba el 2008 i el senyor Green va sorprendre a més d'un amb l'àlbum que ens ocupa, Bring Me Your Love. Que té aquest recopilatori perquè l'inclogui com un dels més importants del decenni? Per començar dues cançons molt brillants a parer meu i que surten de la mitjana com "Wainting..." i sobretot "Sleeping Sickness" que ja en parlaré després. Dir també que és avanç en la varietat instrumental respecte el Sometimes. Afegir que tot l'àlbum desprèn naturalitat i una bona conjunció entre tots els aspectes: Veu, composició, interpretació, arranjaments, producció.

Anem a fer un repàs d'algunes cançons de l'àlbum. "The Death Of Me", amb ritme viu, on la caixa de la bateria vertebra la cançó i on una mandolina l'hi dóna el toc just per acolorir el fons del tema. "Body In The Box" on encara s'hi respiren alguns remanents del seu anterior àlbum i que té una clara inspiració via Bob Dylan (aquesta harmònica inconfusible, aquest orgue tant peculiar, no deixen marge al dubte). Una altra cançó entranyable i que l'hi dóna una bona volada al conjunt és "What a makes a Man?" amb un efecte de veu i cors molt ben aconseguits, amb uns tocs de violins que aquí estan prou difuminats i ben arrenjats, perquè no destaquin sinó que acompanyin en el moment oportú a la cançó."The Girl", un tema dividit en dos, on comença d'una manera lànguida, com les cançons lentes d'en Simon and Garfunkel, i cap a la meitat és reprèn la cançó amb un ritme ràpid. Inconfusible el toc country del banjo en segon terme. "Constant Knot", una altra cançó lenta on aquí en segon terme hi trobem al pedal steel, s'hi copsa una barreja de folk, de country i al final un toc gospel (els cors, les palmes).

I anem per les estrelles rutilants del disc. "Sleeping Sickness", que dir d'aquesta cançó? Doncs que m'arrisco i dic que pot ser una de les més brillants d'aquesta dècada. Així de clar. Amb l'acompanyament en una part de la cançó d'en Gordon Downie de la banda The Tragically Hip. Amb un solo de guitarra just i sense grans floritures. Amb unes palmes ben arreglades. I sobretot la lletra. La cançó gira al voltant d'un crit desesperat, on les preocupacions i el neguit ofeguen i que prega, perquè algú ens salvi. Us deixo amb el vídeo, molt original, fet tot ell amb una visió zenital i que va saltant amb el zoom d'una escena a una altra.

 

 

I per acabar, "Waiting...", una cançó de mig temps notable, amb un pont molt ben trobat, i un altre cop, l'orgue, el piano, les guitarres,  tots els instruments estan molt ben posats, donant el toc just, sense que destaquin, recolzant a la cançó. I un altre cop amb una lletra molt preclara:

I així diguem adéu a l'amor,

amb el cap ben alt.

No cal afanyar-nos,

Perquè tots estem esperant, esperant morir.

Us deixo amb el vídeo, aquest més ajustat, amb blanc i negre i amb uns lleugers tocs d'efectes. Espero que si us proven les cançons, us feu amb l'àlbum i que us agradi tant com a mi. Salutacions!

Recomanacions MySpace: Cicero Barbosa. Trencant tòpics

Em poso nostàlgic avui. Fa uns tres anys existia una plana web que s'anomenava Free Music Downloads, on vaig conèixer músics excepcionals. Hi entraves, escoltaves i si t'agradava un músic o una banda, descarregaves els arxius. El més bo és que si tenies perícia i esquivaves els esculls idiomàtics podies expressar-li al grup o solista, el que pensaves sobre la feina feta. Un d'aquests músics va ser el Cicero. Un bon músic de Sao Paulo que baix i guitarra en mà ha fet bones cançons, llàstima que hi ha alguns temes boníssims que ja no els té penjats, i la plana esmentava va ser absorbida o fosa (no ho sé) per Last.fm, que té una interfície lletja i per accedir a la música t'has registrar, o sigui que talla el rotllo i passes. Cicero Barbosa, un bon cantautor brasiler, que s'allunya dels tòpics i que ens ofereix una visió fresca i acústica, jo destacaria els temes "Larga Dela" i "Nuvem negra", us deixo amb l'enllaç. Salutacions!

Cicero Barbosa

Take These Thoughts - Chris and Thomas. Menys és més

Feia temps que volia posar a aquest duet aquí i avui per fi us els puc presentar. I com resa l'anunciat, menys és més. No calen superbandes o orquestres enteres per fer un bon producte. Si es té qualitat, el camí ve rodat. Com aquest parell d'amics, amants de la senzillesa, de la guitarra i mandolina, de les harmonies vocals a l'estil Crosby, Stills & Nash. Per suposat, totalment recomanable el seu àlbum Land of Sea, que està trufat de temes memorables: "Bettin' on the moon", "Don't Hang Your Heart",  "Land of Sea", "You're The One I Want", "Broken Chair", o el tema del vídeo. Que ho gaudiu!

Àlbums d'una dècada sense nom: Ballad of the Broken Seas - Isobel Campbell & Mark Lanegan (2006). Serenor agredolça

Mark Lenegan, potser el músic més carismàtic (i discret), que ha eclosionat en aquesta dècada. Ex-cantant de la banda grunge Screamnig trees, ha construït una sòlida carrera en solitari amb discs com Scraps at Midnight o Bubblegum i ha fet múltiples col·laboracions com per exemple en dos àlbums dels Queens of Stone Age (Rated R i Songs for the Deaf), Soulsavers (It's Not How Far You Fall, It's The Way You Land i Broken, d’aquest, n'esperava molt i m'ha decepcionat una mica, el primer cop que no li donc l'aprovat al Mark), o The Gutter Twins (Saturnalia).

La Isobel Campbell va ser integrant de la banda Belle & Sebastian. Abans de fer l'àlbum conjunt amb en Mark ja havia debutat en solitari amb l'àlbum Amorino, rebent bones crítiques.

El senyor Lenegan es va presentar a la Isobel diguent-l'hi que era fan dels Belle & Sebastian i oferint-se per fer alguna col·laboració. Així va donar fruit l'EP Time Is Just the Same. La cosa va anar bé i es decidiren a gravar el llarga durada Ballad of the Broken Seas. Apuntar que la majoria de cançons varen ser composades i gravades per la Isobel a Escòcia i en Mark va posar les veus a California.

Ballad of the Broken Seas és un disc calmat, melangiós, sense estridències, però amb el pòsit que té, la veu profunda d'en Mark, on les referències al Tom Waits són constants i amb el contrapunt dolç de la veu de la Isobel.

L'Àlbum comença amb força amb "Deus Ibi Est", rítmica, contundent, amb la veu d'en Mark xiuxiuejant-nos des de les tenebres. "Black Mountain" interpretada només per l'Isobel, calmada, amb un toc llunyanament folkie, tranquil·la i visionària, amb uns chelos que et transporten. "The False Husband", amb uns arranjaments orquestrals típics de cançons més comercials i poppies dels anys 60. La cançó estrella de l'àlbum és sense cap mena de dubte "Ramblinman", una versió d'en Hank Williams i que en el videoclip, aquest tema country es transforma en una mena de somni pervers digne dels dies de la Velvet Underground. "Ballad of The Broken Seas" és la fosa d'en Mark i la Isobel, entre el slide i el chelo, amalgamat tot amb piano i orquestra, senzillament genial! L'àlbum finalitza amb una gran tema, "The Circus is Leaving Town" on tota la cançó té un deix a Bob Dylan abassegador, amb un orgue que la delata, però que no cansa gens i que canta en Mark en solitari.

Per finalitzar dir que en Mark i la Isobel han fet un altre àlbum, potser amb resultats no tant brillants i un pèl desiguals, Sunday At Devil Dirt.

Espero que gaudiu tant com jo d'aquest inoblidable àlbum i si no el coneixeu, us recomano que l'adquiriu. Salutacions!

Zebra - John Butler Trio. Impàs tardoral

Estic en un període d'impàs, i amb la inspiració una mica minvada, és a dir, no estaré massa loquaç. Us presento a aquest trio, molt conegut a Austràlia i voltants, on el talent, la reivindicació i el compromís brillen amb intensa força. Espero que us agradi! 

Àlbums d'una dècada sense nom: Parachutes - Coldplay (2000). Conquerint el món pausadament

Dissabte, he pres un got de ratafia (o potser més d'un) i unes olives i vull escriure sobre un altre àlbum essencial en aquesta dècada. El Parachutes dels Coldplay. Aggggggggggggggggggg! Que? No pot ser! Nahim, com pots posar aquest grup, t'has tornat boig? Sí són el pitjor! Uns venuts! Val, val, ja m'ho pensava, que aquest grup us produeix arcades, vòmits i us persigneu. Suposo que penseu com la Lola Montero, que com diu en aquest→ vídeo (és al final), la brossa ha d'anar al contenidor. Calma, calma. Aniré per parts.

Vull parlar essencialment d'aquest àlbum, potser de l'únic grup que amb una mica de solvència (almenys al principi) ha anat pel senderi dels grans grups dels 60's, 70's, 80's, i una part dels 90's. I a risc d'equivocar-me, el Parachutes contenia moltes expectatives, no de trencar motlles (que això és molt difícil) sinó més aviat d'una certa posada el dia de tota l'herència anterior. Cosa que per a mi, només aconseguiren en aquest, i en algunes coses aïllades de A Rush of Blood to the Head i el X&Y. A Viva la vida, encara que hagi aconseguit un gran èxit i premis a manta, no hi ha per on agafar-lo, ple de tòpics i d'un sagnant plagi d'en Joe Satriani (aquí teniu →un vídeo on es poden comparar tots dos temes).

Jo els he vist dos cops. Just abans del seu èxit massiu en el llançament de seu segon àlbum a Razzmataz, on feren un concert ajustat, amb algunes mancances, amb algunes trampes, però correcte al cap i a la fi, amb gent de totes les edats i amb una expectativa de que serien grans. El que a la fi em va desenganyar fou que el Chris Martin comences anar a festes per a famosos i és deixes entabanar pel Robbie Williams (tot segons el que va dir en Chris), que a mi amb tots els respectes, l'odio a mort,  no sé com se l'hi pot fer-li cas a un paio tant oportunista i tant buit com aquest beneit o que li fes la pilota al Noel Gallager (sobren els comentaris). El més trist va ser a X&Y, encara que no és mal àlbum, i que el primer single i vídeo ("Speed of Sound") no estan gens malament, al segon ("Talk", la cançó és correcte), en el vídeo ja sortien totes les pallassades típiques de grup que vol vendre com sigui. Les comparacions amb el U2 es reforçaven, semblava com si ells fossin el model a seguir, inclòs l'influencia dels Rem en algun tema. Ja teníem un supergrup. Jo els vaig veure en aquesta gira, ara farà 4 anys i havien canviat molt des de el concert de Razzmataz, pel fet que estàvem al Palau Sant Jordi i que fossin habituals les "poses" de divo d'en Chris, i tots els inconvenients d'un grup supervendes (massificació dels concerts, molta artificialitat, posada en escena al us).

Vull que oblideu el que us he dit i dir les excel·lències del primer àlbum dels Coldplay. Com per exemple una cançó com "Don't panic", de les millors lletres escrites per en Martin, amb un original vídeo. 

Una altra cançó que reivindico i que els engrandiren es "Spies", on en Jonny Buckland arrenca amb l'E-Bow, un lament trist que desemboca amb una ferma acústica d'en Chris. Té amb una lletra desimbolta, que aferma l'àlbum.

"Sparks", amb un gran treball del baix, que té textura jazzística, i un aire calmat i acústic que tornen a donar punts a l'àlbum. Un gran single com és el "Yellow" (no sé perquè, sempre m'ha recordat el "Zombie" dels Cranberries, potser per açò, no em fa tant el pes), que va tenir, en la part visual, un molt bon videoclip, de factura sòbria i elegant. I encara que sembli mentida, encara hi han més cançons de factura acústica com "We Never Change", tranquil·la, concisa i plàcida.

En la part negativa "Shiver", llarga, llarga, repetitiva i avorrida, molta pirotècnia guitarrera i poc per recordar. "Trouble" que malgrat no ser una mala cançó, és com la mare de tots els mals dels Coldplay (aquest patró guitarra-piano amb un excés de lentitud i amb un punt d'autocomplaença, que en els pròxims àlbums utilitzarien reiteradament), i finalment "Everything's not lost", que desprèn un cert tuf gospel, la lletra de la cançó és  simplona i trillada (aquest és el seu gran handicap, que no tenen lletres a l'alçada de la seva música) i que en els concerts servia d'artefacte de precisió perquè públic i grup es fonguessin amb la tornada.

Coldplay, un grup amb moltes promeses fins que s'han contaminat de tots els tics dels grups supervendes. Parachutes, malgrat tot, un gran àlbum per la dècada on som, on no han aparegut grans bandes i que ells ho han tingut fàcil. Salutacions i com diuen, no tot està perdut.

Morningside Heights - The Strugglers. El plaer de les coses senzilles

Potser seria aquesta la tònica del disc dels Strugglers, The Latest Rights. No ens descobreixen res de nou, inclòs per a molta gent dirà: "Más de lo mismo". Però també la sopa d'all és senzilla. I quasi sempre, fer senzilles les coses és el més difícil, o fer-les naturals. Molts fatxendes en la música es pensen que amb coordenades acumulatives és on s'ha de cercar la qualitat. Vinga notes i girs dificilísims. I al final, amb que ens quedem? Doncs amb les melodies simples que arriben al directament al cor, com el pessic de violí que trobem en aquest tema, que acaba de quadrar una melodia inoblidable. Que la gaudiu!

Recomanacions MySpace: Neongrau. Electricitat alemanya

Canviant una mica el terç musical que segueix el blog, avui us presento a aquest grup alemany. Potser caient en el tòpic (disculpeu), en la millor tradició dels Kraftwerk. Sons freds com el metall, radiacions sortides del Commodore i els Akai. Ràfegues electròniques amb reminiscències dels 80, malgrat que foren criticats, hi hagueren verdaderes troballes en la música en aquesta dècada, com vaig recordar a un capsigrany. Els Neongrau ens brinden paisatges d'aridesa estel.lar com "Lunar Motel", o sons inconfusibles i que ens retrotreuen a un passat proper com "Fucking Talkshows". Veus robòtiques, viatges en zoom cap a una supernova i totes les galàxies delirants que necessiteu per al vostre cor techno. Us deixo l'adreça:

Neongrau MySpace

Àlbums d'una dècada sense nom: Our Endless Numbered Days - Iron & Wine (2004). La forja d'un "songwriter"

La veritat és que no sé per on començar, per a mi i com dic en el títol és un capítol cabdal en la música feta en la quasi extinta dècada.

Iron & Wine és igual que dir Sam Beam, qui crea, interpreta, produeix, o sigui, l'amo absolut. Les vegades que toca en directe, en els shows més petits o de format acústic sol anar sol, encara que darrerament va acompanyat d'una banda. Als cors sol encarregar-se la germana del senyor Beam.

Després d'un primer àlbum casolà i amb un so un pèl deficient, en Sam va poder entrar en un estudi i gravar aquest segon àlbum Our Endless Numbered Days.

De fet dubtava entre destacar aquest o el que se'n diu The Shepherd's Dog. L'Our... el trobo mes compacte i equilibrat, i el Shepherd's... té algunes cançons que ja sobresurten i té mes varietat d'influencies i estils. Potser el vaig escollir, perquè a la primera escolta no em va agradar gens i ara el trobo imprescindible.

La primera noticia que vaig tenir d'en Sam & co. va ser a traves d’un dels cd's que regalava la revista Rock de Lux. Em sobtava una cançó que em sonava molt a Simon & Garfunkel: "Each Coming Night" (De fet m'ho recordava tot, veus doblades, estil folk 60's). Coneixia llavors a una guitarrista i que en una conversa sobre les nostres recents escoltes va sortir el tema dels Iron & Wine. Em va dir que compres l'àlbum, que era molt bo.

I bé, cinc anys després em trobo aquí, dient les excel·lències d'aquest àlbum. Que destacaria? Doncs unes bones lletres, un estil folkie que no empelega, cançons pausades que no t'adormen sinó t'indueixen i et creen espais com per exemple “Cinder and Smoke”, “On Your Wings” o “Fever Dream”, un tema deutor del boogie com es “Free Until They Cut Me Down”, i uns banjos molt solvents i equilibrats a “Teeth in the Grass” i “Radio War”.

 

Free Until They Cut Me Down - Iron & Wine

 

Com dic en el títol, aquest àlbum va ser la forja i un pas endavant d'una carrera ben trufada de fites musicals. Desprès d'aquest àlbum ja ha sigut un no parar. Va gravar seguidament un EP que es deia Woman King on ja despunten cançons notables com “Jezebel” (per a mi, de les millor balades del decenni) o “Freedom Hangs Like Heaven”. Una passa més va ser l'àlbum conjunt amb Calexico In the Reins (varen gravar també un disc en viu, on hi ha una, més que brillant versió de “All Tomorrow's Parties” de The Velvet Underground). I encara ha tingut temps per treure un sensefi d'ep's, cares B i gravacions en directe fins a arribar a l'àlbum esmentat, The Sheperd's Dog. Tinc una historia curiosa amb aquest darrer àlbum. Estava a Barcelona i aquell dilluns tocaven els Iron and Wine, no sé si a Zeleste o a l'Apolo, no podia quedar-me a la ciutat ni anar-los a veure. Una mica frustrat i una mica per rescabalar-me'n vaig anar al FNAC a comprar-me el seu àlbum. La meva sorpresa va ser que no els quedava cap exemplar, els tenien tots esgotats. L'endemà, parlant amb un amic xilè em va dir com podia baixar-me el cd via una coneguda pàgina de descarregues. O sigui, el Sheperd's Dog és el primer àlbum que em vaig baixar amb una coneguda empresa de baixades que el seu nom comença per R.

Per acabar d'il·lustrar aquesta entrada us deixo amb “Passing Aferternoon”. Us podria haver posat el videoclip de “Naked As We Came”, però la veritat és bastant avorrit (d'aquests conceptuals, que meravellen als entesos i zombifiquen a la resta de la humanitat).

Passing Afternoon - Iron & Wine

I aquesta segona versió va servir per il·lustrar els crèdits finals del darrer capítol de la 4ª temporada de House. El vídeo està subtitulat al castellà i podreu apreciar la qualitat de les lletres. Que ho gaudiu!

Passing Afternoon - Iron & Wine (subtitulat en castellà)