Avui fa 30 anys: Cracked Rear View - Hootie & The Blowfish. 1994, un gran any per a la música

Trobar el terreny fèrtil i aplegar la millor collita

És interessant trobar-te amb un àlbum com aquest i que vengués el que no està escrit, fins fa pocs dies tenia els meus dubtes d'incloure aquest àlbum dins dels treballs més prominents del 1994, però ha sigut tornar-nos a escoltar i malgrat alguns dubtes, al final m'he decidit a incloure's. I de fet grups molt semblants als Hootie & The Blowfish com Edie Brickell & New Bohemians o River City People uns anys abans ja havien aterrat en el nostre imaginari i ni es van acostar al que van vendre els nostres protagonistes d'avui. I si em permeteu la meva humil opinió, va haver-hi dues circumstàncies que els van catapultar molt més enllà de les expectatives més optimistes. La primera és que ja portàvem uns anys de guitarres desbocades i trinxades, de lletres depressives i depriments i la gent estava més que saturada de negativitat i frustració. l la segona, una obra com Automatic for the People va clarificar a molts que aquesta era la via per on anar, o sigui, el sender acústic, el predomini de les guitarres atmosfèriques i que tota la sèrie de MTV Unplugged només va fer que ratificar. Òbviament, el grup d'en Darius Rucker feia molts anys que girava i no sempre la resposta del potencial públic va ser la més pertinent, però van arribar a l'estudi per gravar amb els temes molt treballats. Aquest primer disc hi ha una influència molt clara dels Simon & Garfunkel (aquestes guitarres acústiques, els cors immaculats, els lleugers tocs elèctrics), Tom Petty and The Heartbreakers i per descomptat, ells mateixos anomenen als R.E.M. com una de les seves màximes fonts d'inspiració.
Fem un repàs a algunes de les tonades que s'inclouen en aquest disc, que l'enceten amb "Hannah Jane", un power pop de "tota la vida" i el desplegament més elèctric en tot l'àlbum, un tema que t'obre la porta, però que no ha fet variar el rumb de la galàxia. I arribem a la cançó que els va fer coneguts arreu i que és "Hold my Hand", que se li pot retreure moltes coses, però és un tema honest, que arriba al cor, on tenim un orgue dylanià i una tornada i uns cors extraordinaris que haurien signat els mateixos Simon & Garfunkel, però la lletra és el que definitivament et fa decantar, un text de suport i esperança que molts necessitàvem i allà els nostres amics hi van fer diana.

Hold my Hand - Hootie & The Blowfish

 

El disc avança amb "Let Her Cry", on continuen amb l'orgue dylanià en el fons, un tema lent amb un contrapunt elèctric al solo i és una cançó totalment contrària a l'anterior, aquí plantegen un trencament, de deixar anar una relació que ja no funciona. Amb "Only Wanna Be With You" ens descriuen un amor amb dues visions de la vida, amb un mig temps amb ritme i que traspua bones vibracions.

 

Only Wanna Be With You - Hootie & The Blowfish

 

A "Running From an Angel" fan una bona de combinació de violí, percussió i guitarra elèctrica i ens descriuen una situació de trencament inclòs de despit, però malgrat això encara llança una última frase, en què malgrat tot la continua estimant.

 

Running From an Angel - Hootie & The Blowfish

Una cançó que et posa el cor en un puny és "I'm Goin' Home" on descriu la mort de la mare d'en Darius de forma crua i alhora espiritual, amb un doble sentit de tornar a casa tant per al cantant com per a la mare, emoció és dir poc d'aquest tema.

 

I'm Goin' Home - Hootie & The Blowfish

 

Com he dit abans, aquest àlbum va tenir un èxit esclatant, premis a dojo i un inici de carrera més que prometedor. Malauradament, tot s'aniria desinflant. El segon àlbum va vendre bé, però ni de lluny com el disc que comentem avui i a partir d'aquí el camí faria baixada en els pròxims treballs que llançarien. En 2018, després de 10 anys de separació, han tornat a la carretera i continuen recordant aquest àlbum, que avui fa 30 anys...

Wednesday Morning 3 AM - Simon & Garfunkel. Com una sala d'espera

Aquesta cançó m'ha recordat molt a una pel·lícula del Spike Lee anomenada "25th Hour ", que explica les hores anteriors d'un delinqüent abans d'entrar en la presó. També recorda una mica a "Al alba" del Luis Eduardo Aute, aquest moment entre irreal i real on una situació ben diferent de l'actual s'activarà, una volta de clau, un punt d'arrencada cap a camins poc plaents o dramàtics. Y el dia d'avui s'ha llevat ben estrany, amb pluja, amb humitat, amb calor, amb l'atmosfera ben revoltada. Avui, dimecres...

Àlbums d'una dècada sense nom: Bring Me Your Love - City and Colour (2008). Camins nortenys

Se'm fa estrany. Des de fa uns vuit anys que no compro assíduament premsa musical, i tot i així, la música que crec que ha sigut important en aquesta dècada sense nom ha vingut a mi, d'una manera natural, i sobretot, fent treball de cerca. El que no he fet és seguir uns patrons que imposen a la premsa perquè aquesta opini. El descobriment d'aquest àlbum crec que va ser a traves del blog on penjaven música o pel MySpace, no ho recordo bé.

Dallas Green, o sigui, qui mana i qui és propietari del nom del grup, ve del propi nom (valgui'm la redundància) Dallas, el nom d'una ciutat = City, i Green, un color = Colour. El nostre amic és del Canadà, i era o es (desconec la seva situació actual) guitarrista de la banda hardcore Alexisonfire, que la veritat, he escoltat un parell de temes i no em fan massa el pes.

En Dallas va estar treballant molt de temps en material totalment diferent al que paria per Alexisofire, fins que el 2005 es va decidir i va treure el Sometimes. Aquest és un àlbum on regna totalment la guitarra acústica i jo destacaria un parell de temes com "Like Knives" o "Comin' Home". De fet en aquest álbum ja apuntava maneres, encara que l'àlbum té poca varietat estilística i l'influencia d'en Dylan es deixa sentir d'una manera contundent.

I bé, arriba el 2008 i el senyor Green va sorprendre a més d'un amb l'àlbum que ens ocupa, Bring Me Your Love. Que té aquest recopilatori perquè l'inclogui com un dels més importants del decenni? Per començar dues cançons molt brillants a parer meu i que surten de la mitjana com "Wainting..." i sobretot "Sleeping Sickness" que ja en parlaré després. Dir també que és avanç en la varietat instrumental respecte el Sometimes. Afegir que tot l'àlbum desprèn naturalitat i una bona conjunció entre tots els aspectes: Veu, composició, interpretació, arranjaments, producció.

Anem a fer un repàs d'algunes cançons de l'àlbum. "The Death Of Me", amb ritme viu, on la caixa de la bateria vertebra la cançó i on una mandolina l'hi dóna el toc just per acolorir el fons del tema. "Body In The Box" on encara s'hi respiren alguns remanents del seu anterior àlbum i que té una clara inspiració via Bob Dylan (aquesta harmònica inconfusible, aquest orgue tant peculiar, no deixen marge al dubte). Una altra cançó entranyable i que l'hi dóna una bona volada al conjunt és "What a makes a Man?" amb un efecte de veu i cors molt ben aconseguits, amb uns tocs de violins que aquí estan prou difuminats i ben arrenjats, perquè no destaquin sinó que acompanyin en el moment oportú a la cançó."The Girl", un tema dividit en dos, on comença d'una manera lànguida, com les cançons lentes d'en Simon and Garfunkel, i cap a la meitat és reprèn la cançó amb un ritme ràpid. Inconfusible el toc country del banjo en segon terme. "Constant Knot", una altra cançó lenta on aquí en segon terme hi trobem al pedal steel, s'hi copsa una barreja de folk, de country i al final un toc gospel (els cors, les palmes).

I anem per les estrelles rutilants del disc. "Sleeping Sickness", que dir d'aquesta cançó? Doncs que m'arrisco i dic que pot ser una de les més brillants d'aquesta dècada. Així de clar. Amb l'acompanyament en una part de la cançó d'en Gordon Downie de la banda The Tragically Hip. Amb un solo de guitarra just i sense grans floritures. Amb unes palmes ben arreglades. I sobretot la lletra. La cançó gira al voltant d'un crit desesperat, on les preocupacions i el neguit ofeguen i que prega, perquè algú ens salvi. Us deixo amb el vídeo, molt original, fet tot ell amb una visió zenital i que va saltant amb el zoom d'una escena a una altra.

 

 

I per acabar, "Waiting...", una cançó de mig temps notable, amb un pont molt ben trobat, i un altre cop, l'orgue, el piano, les guitarres,  tots els instruments estan molt ben posats, donant el toc just, sense que destaquin, recolzant a la cançó. I un altre cop amb una lletra molt preclara:

I així diguem adéu a l'amor,

amb el cap ben alt.

No cal afanyar-nos,

Perquè tots estem esperant, esperant morir.

Us deixo amb el vídeo, aquest més ajustat, amb blanc i negre i amb uns lleugers tocs d'efectes. Espero que si us proven les cançons, us feu amb l'àlbum i que us agradi tant com a mi. Salutacions!

Àlbums d'una dècada sense nom: Our Endless Numbered Days - Iron & Wine (2004). La forja d'un "songwriter"

La veritat és que no sé per on començar, per a mi i com dic en el títol és un capítol cabdal en la música feta en la quasi extinta dècada.

Iron & Wine és igual que dir Sam Beam, qui crea, interpreta, produeix, o sigui, l'amo absolut. Les vegades que toca en directe, en els shows més petits o de format acústic sol anar sol, encara que darrerament va acompanyat d'una banda. Als cors sol encarregar-se la germana del senyor Beam.

Després d'un primer àlbum casolà i amb un so un pèl deficient, en Sam va poder entrar en un estudi i gravar aquest segon àlbum Our Endless Numbered Days.

De fet dubtava entre destacar aquest o el que se'n diu The Shepherd's Dog. L'Our... el trobo mes compacte i equilibrat, i el Shepherd's... té algunes cançons que ja sobresurten i té mes varietat d'influencies i estils. Potser el vaig escollir, perquè a la primera escolta no em va agradar gens i ara el trobo imprescindible.

La primera noticia que vaig tenir d'en Sam & co. va ser a traves d’un dels cd's que regalava la revista Rock de Lux. Em sobtava una cançó que em sonava molt a Simon & Garfunkel: "Each Coming Night" (De fet m'ho recordava tot, veus doblades, estil folk 60's). Coneixia llavors a una guitarrista i que en una conversa sobre les nostres recents escoltes va sortir el tema dels Iron & Wine. Em va dir que compres l'àlbum, que era molt bo.

I bé, cinc anys després em trobo aquí, dient les excel·lències d'aquest àlbum. Que destacaria? Doncs unes bones lletres, un estil folkie que no empelega, cançons pausades que no t'adormen sinó t'indueixen i et creen espais com per exemple “Cinder and Smoke”, “On Your Wings” o “Fever Dream”, un tema deutor del boogie com es “Free Until They Cut Me Down”, i uns banjos molt solvents i equilibrats a “Teeth in the Grass” i “Radio War”.

 

Free Until They Cut Me Down - Iron & Wine

 

Com dic en el títol, aquest àlbum va ser la forja i un pas endavant d'una carrera ben trufada de fites musicals. Desprès d'aquest àlbum ja ha sigut un no parar. Va gravar seguidament un EP que es deia Woman King on ja despunten cançons notables com “Jezebel” (per a mi, de les millor balades del decenni) o “Freedom Hangs Like Heaven”. Una passa més va ser l'àlbum conjunt amb Calexico In the Reins (varen gravar també un disc en viu, on hi ha una, més que brillant versió de “All Tomorrow's Parties” de The Velvet Underground). I encara ha tingut temps per treure un sensefi d'ep's, cares B i gravacions en directe fins a arribar a l'àlbum esmentat, The Sheperd's Dog. Tinc una historia curiosa amb aquest darrer àlbum. Estava a Barcelona i aquell dilluns tocaven els Iron and Wine, no sé si a Zeleste o a l'Apolo, no podia quedar-me a la ciutat ni anar-los a veure. Una mica frustrat i una mica per rescabalar-me'n vaig anar al FNAC a comprar-me el seu àlbum. La meva sorpresa va ser que no els quedava cap exemplar, els tenien tots esgotats. L'endemà, parlant amb un amic xilè em va dir com podia baixar-me el cd via una coneguda pàgina de descarregues. O sigui, el Sheperd's Dog és el primer àlbum que em vaig baixar amb una coneguda empresa de baixades que el seu nom comença per R.

Per acabar d'il·lustrar aquesta entrada us deixo amb “Passing Aferternoon”. Us podria haver posat el videoclip de “Naked As We Came”, però la veritat és bastant avorrit (d'aquests conceptuals, que meravellen als entesos i zombifiquen a la resta de la humanitat).

Passing Afternoon - Iron & Wine

I aquesta segona versió va servir per il·lustrar els crèdits finals del darrer capítol de la 4ª temporada de House. El vídeo està subtitulat al castellà i podreu apreciar la qualitat de les lletres. Que ho gaudiu!

Passing Afternoon - Iron & Wine (subtitulat en castellà)