Un àlbum en herència per anar a l'espai i més enllà
Paradigmàtic diria jo, que és aquest disc. Un dia abans que Nirvana presentés el seu àlbum més important, els Pixies, tot un referent de l'indie i del rock més alternatiu i una inspiració troncal per a en Kurt Cobain i companyia, llançaven el seu cinquè treball que seria a la postre, el darrer després d'una carrera meteòrica i estarien més de dotze anys en silenci. Fem un xic d'història.
Dos estudiants de la Universitat de Massachusetts Amherst, el Joey Santiago i el Charles Michael Kitteridge Thompson IV, conegut com a Black Francis comencen a compondre cançons a mitjans dels 80 combinant-ho amb els estudis universitaris. El Black Francis fa un viatge d'intercanvi d'estudiants a Puerto Rico, que serà molt inspirador i que en farà referència en els primers treballs de Pixies. Poc després s'uneixen la Kim Deal al baix i el David Lovering a les baquetes i comencen a tocar en els locals de Boston. Fitxen per la discogràfica independent 4AD i treuen l'any 1987 Come on Pilgrim, un mini LP que majoritàriament parla el Black Francis sobre la seva experiència a l'Illa d'Encanta. Ja refermats i sense aturar-se l'any següent treuen el seu enlairament definitiu amb Surfer Rosa, comencen a girar al Regne Unit, a Europa i el seu creixement és exponencial. I es confirmen com un dels grups independents de referència amb Doolittle, amb temes que són ja clàssics com "Gouge Away", "Tame", "Monkey Gone to Heaven", "Hey" o "No. 13 Baby". La banda va molt de pressa, gravant, girant i tornant a gravar i les tensions es disparen sobretot entre en Black Francis i la Kim Deal. Malgrat fer un petit descans, l'any 1990 tornen a gravar, en aquest cas, el seu àlbum més irregular, Bossanova, amb tot s'obre les temàtiques, a part de les habituals d'en Francis com eren el sexe i la religió, aquí comença a tractar la ciència-ficció i l'imaginari de misteri, com són "The Happening" o "Is She Weird" i també un cert to existencial com és "Dig for Fire". Només referenciar, que en l'àmbit de casa nostra potser va ser el grup independent que va tenir més petja per a les bandes que es formaven a les acaballes dels 90, eren com un petit clàssic contemporani i que estaven en boca de tots.
I arribem a l'any 1991 amb aquest Trompe le Monde i que us faré cinc cèntims. Una de les coses bones en les bandes de música és que evolucionin i veient el material d'aquest és molt diferent del seu primer treball, aquí el tema de la ciència-ficció, del misteri, de teories alienígenes, quasi acapara tot l'àlbum.
Ens enlairem amb el tema que dona nom al disc, Trompe le Monde que en francès significa "Enganya el món", ciència-ficció, fantasia i anar de compres, és aquest tema.
"Planet of Sound", cançó que arrenca amb la veu d'en Black Francis tractada i amb una maquinal i brutal baix que desguassa en uns acords de guitarra de pur hard rock. Anem bé.
"Palace of the Brine", sense cap mena de dubte una de les joies amagades d'aquest àlbum i que no hagués desentonat gens en el Doolittle, genials els cors i la tornada.
