Avui fa 30 anys (i un mes): Superunknown - Soundgarden. 1994, un gran any per a la música

Nota preliminar: Per circumstàncies personals, no vaig poder escriure, corregir i penjar l'article dels Soundgarden, en el 30 aniversari de l'edició del seu àlbum Superunknow, el dia que tocava que era el 08-03-2024. El penjo avui, un mes després i estarà en data 08-04-2024 durant alguns dies i seguidament el posaré en data del mes de març per si algú en el futur el vol llegir. Evidentment aquesta nota preliminar serà esborrada. També he de dir que no serà l'article jo hagués volgut, serà més curt i concís. Gaudiu de la lectura i de l'escolta!

Alleugerir la càrrega per volar més alt

Aquest àlbum és el més segur, la primera obra mestra del nostre allunyat 1994, on considero que els Soundgarden van perdre la contundència i la fermesa exposades a Badmotorfinger i van obrir el ventall, suavitzant la proposta y rebaixant la pesantor de les guitarres y també la veu es va veure afectada, on els udols característics d'en Chris aquí ja costa més trobar-los. Amb això diria que l'àlbum pot sonar a les primeres escoltes un xic irregular, però a canvi, ens aporta tonades que han sigut clàssics absoluts de la música manufacturada en els 90.
En la distància que donen els anys tot es posa més a lloc, es guanya perspectiva i potser a hores d'ara el que m'irrita és aquesta negativitat que em sembla gratuïta, però sabent de la història personal del Chris Cornell s'entén el que va escriure i cantar. Ja vaig parlar d'una manera més àmplia de la seva trajectòria en un passat post (➜ AQUÍ) i em centraré més a disseccionar alguns trams d'aquest treball.
L'àlbum engega amb "Let Me Drown", amb la contundència acostumada i que no desentonaria gens amb el Badmotorfinger. I continua amb "My Wave", on ja apreciem que les coses han canviat, que no està exempt de fermesa, però sí que aquest tema guanya en accessibilitat (aquesta tornada, el diferents instruments enjogassats), ja ens avisen que no tot és especular amb el metall, que hi ha més, més enllà de les descàrregues elèctriques contundents. "Fell on Black Days", paraules majors, un gran tema on l'àlbum guanya enters, on reflexa de la forma més tranquil·la i alhora amb arrencades de fúria, el que és la depressió, veure-ho tot negre, el verí invisible que aquí se'ns exposa de la forma més crua i veraç.

Fell on Black Days - Soundgarden

 

"Mailman" em recorda un xic al "Slaves & Bulldozers", amb aquest joc de veus del Chris i les guitarres pesants i alhora, amb gotes psicodèliques d'en Kim Thayil. Amb el tema que dona nom a l'àlbum torna la voluntat d'alleugerir un xic tot, sobretot fent reconeixible la tornada, encara que en Kim no s'està d'abocar-hi tota la càrrega "enguitarrada" que pot.
"Black Hole Sun", no sé què dir que no s'hagi dit ja, és senzillament un tema bandera del rock fet en els anys 90, amb un munt de lectures, tant en la lletra, com en el videoclip, amb una feina exquisida en els instruments, on torna a haver-hi gotes de psicodèlia, guitarres accelerades, parts arramassades, tot un conjunt que no sé fins a quin punt amb les meves paraules ho puc descriure, el millor que podeu fer és mirar el videoclip i fer l'esforç de submergir-vos en el tema.

 

Black Hole Sun - Soundgarden

"Spoonman", un tema sorgit i inspirat per un artista de carrer que tocava amb unes culleres, va ser el primer single de l'àlbum i una altra tonada responsable de l'èxit d'aquest treball.

 

Spoonman - Soundgarden

Escoltant enter el Superunknown, jo diria que no ha envellit gens, com si s'hagués gravat ahir i els temes són ferms com pedres i ho continuaran sent per molts anys!