Avui us presento a aquest músic rus, prestigiat en la musica tradicional rusa, i més concretament en un instrument que a mi sempre m'ha fascinat el so: la viola de roda. Al contrari d'altres instruments que es tocaven a l'edat mitjana, la viola té un so constant, com un lament. La cançó del vídeo és increïble, es com un mantra, espero que en gaudiu tant com jo. Salutacions!
Hola a tots. Com és la tònica d'aquest any, estreno nova secció. Aquesta la dedicaré a aquelles cançons que ja han passat, i potser la seva repercussió ha sigut mínima als mitjans però que en lo personal si que han deixat petja. Que dir d'aquesta gran cançó? Doncs reflexa el viatge cap a l'interior, desprès d'una època autodestructiva del John. Sorprèn molt la via tant diferent amb la de la seva banda Red Hot Chilli Peppers. I amb un vídeo d'en Vincent Gallo que visiona perfectament, un lloc, un moment i un estat d'ànim. Que ho gaudiu!!
Com diu un polític de Balears "aixó és es colmo". L'amic Chumari com podeu veure, fent amics ahir a Oviedo. El tema de la dreta cavernaria està arribant a uns extrems insuportables. L'ex presumeix que sap coses que no sabem, a sobre fardant de que sap fer de bomber, quant ell ens va ficar en una guerra, només per acontentar al seu amiguet texà i així poguer penjar-se una medalla. Us semblarà estrany que digui aquestes coses en un lloc on sol haver l'anàlisi i la reflexió més meditada cap a un punt diametralment oposat a la política com és el món musical, però és que aquests curts de gambals estan desbocats. Només pensar que ens puguin governar uns aguirre, uns camps, un pensa en cavar un forat i no sortir mai més d'ell.
A sobre ahir llegeixo que volen rebentar, el que potser sigui, un dels últims concerts d'en Raimon a València, per part d'elements més dretans. Que us donguin feixistes!
Com no, ho faré posant música, per que us deleiteis. Primer, un va dedicat al talibà que enarbora la bandera i que arenga a les mases, de tots vosaltres conegut. Li dedico al Caín, que de segur disfrutarà com un beneït.
I és clar, en Raimon, Dient No a la impunitat, el sarcasme i la imbecilitat. Us deixo la lletra:
En l'àlbum d'en Murry Hammond,I Don’t Know Where I’m Going But I’m On My Way, tot té un toc de pausat, de veus ressonants, i sense massa escarafalls. Tot i això, he escollit la cançó d'avui perquè té un iòdel amorós i tranquil, no fa cap demostració passat de voltes, o que s'acosti a l'estil bavarès o tirolès. Espero que us agradi. Salutacions
Us convido avui, que us submergiu en les profunditats ignotes dels anys 80, en l'obscur i torbador món del director Francesc Bellmunt. La pel·lícula que faig referència és una comèdia esbojarrada on hi ha una mescla estranya de punks, gòtics, heavys, pijos i tot el que volgueu. He de reconèixer que les dues cançons les he ballat en la discoteca i eren de les més celebrades en les pistes de ball. Això si, la pel·lícula i les cançons han envellit molt malament, encara que l'agredolç sabor de la nostàlgia sempre pot més. Destacar que la cançó "Atracament a la carta" fou un dels primers raps cantats en català. Disfruteu-les!
Hola a tots! Avui i com resa el títol us presento un disc estrany i amb música extrema per no iniciats, que va ser dels primers àlbums de vinil que vaig adquirir. Fou en una botiga de Girona, on si compraves un parell de discos podies emportar-te un altre. Com que els altres no em feien massa gràcia i el d'avui posava concert a baix, doncs me'l vaig quedar. Quina seria la meva sorpresa al posar-lo a casa, que tot era un concert de xilofons! Per suposat és un dels que menys he punxat dels que tinc a casa. Tot i això, el xilofon en aquests anys ha aparegut en discs de pop o de cantautor con els Eggstone o en Sufjan Stevens. La meva sorpresa també ha sigut quan he trobat uns quants vídeos al YouTube d'un concert fet al Japó. Aquí en teniu un parell, que els gaudiu!
