Com moltes coses que em passen, deambulant pels ignots camins que ens proposen les cançons, afrontar un llarga durada té el deix del repte, de saber captar el que ens diu qui hi ha rera l'obra feta. És el que m'ha passat amb en Piers Faccini i el seu disc Two Grains of Sand, que encara l'estic descobrint, com en molts d'àlbums que en un principi no em deien res o ben poc, però alguna cosa per dintre barrinava perquè seguis i anés descobrint. I la majoria de vegades, aquests reculls al final m'han sigut imprescindibles. Potser perquè un disc té la suficient entitat per fer-nos canviar.
Avui és per mi un plaer presentar-vos a un artista de cap a peus, amés que he pogut contactar amb ell i creuar-me alguns mails. De la gent que sentit al MySpace el Jeffro és dels millors i amb més talent. Té una cançó grandiosa, dedicada al seu germà que es diu "Ode To Brother", una cançó que per ella mateixa transmet el dolor de la pèrdua, no cal saber anglès, ho notes a l'instant. I d'altres que són enormes com "Leaving Kosovo", "Gone Is The Day", "Somthing I Said". Que el gaudiu!
Avui ho pensava mentre feia les fotos al EP, serè l'únic de Girona que té aquest disc? L'únic de la comarca? Al fil d'això, tinc una anècdota, no de l'EP que us presento avui, sinó amb el tercer llarga durada de la banda d'en Pat DiNizio. Crec que era la segona Fira del Disc que és celebrava a Girona, i mentre feia cua em vaig trobar amb una clienta habitual d'on treballava que anava amb el seu xicot. Parlant de música i preferències musicals va aparèixer el tema dels Smithereens, una de les raons perquè hi anava, era per adquirir l'11. Docs el xicot em deia que ell tenia el disc i que si volia me'l regalava. Em va xocar molt que a Girona hi hagués més una persona que conegués la banda de New Jersey. La qüestió és que vàrem entrar a la Fira i amb la confusió del nostre ingrés en l'envent, els vaig perdre de vista. De fet no vaig estar-hi més d'un quart d'hora. Em trobava molt aclaparat per l’ambient claustrofòbic de la gentada, n'hi havia tanta, que era impossible accedir als discs. Molt emprenyat vaig fotre el camp. El detall és que la clienta i el seu xicot no els vaig veure mai més. Temps desprès adquiriria el 11 a Barcelona en format de CD.
La raresa que us presento avui està inspirada en la novel·la amb el mateix nom d'en Yasunari Kawabata, premi Nobel i mentor d'en Yukio Mishima. És el segon EP d'aquesta banda i trobem les coordenades típiques on s'han mogut sempre, o sigui, l'estela dels primers discs dels Beatles. Temes destacables son "Tracey's World" o el tema que dóna nom al disc. Per cert, el que si que serà, es el primer post de blog que es farà en castellà i en català d'aquest EP, o almenys això ho dedueixo de Sant Google. Salutacions!
D'aquesta pel·lícula tothom coneix el famós tema amb el mateix nom del senyor Cooder. Menys conegut d'aquesta banda sonora és el tema tradicional mexicà que interpreta l'actor que dona vida al protagonista d'aquest film. Una cançó nostàlgica, despullada i trista, com el dia d'avui..
No en sóc massa amant de les remescles, i menys dels àlbums de remescles. Tot i això prefereixo que algú a la fi aconsegueixi el reconeixement a traves d'elles que no pas quedi en la misèria. El que li va passar al senyor Burnside. Desprès d'una vida plena de tribulacions i de pencar sense massa èxit, el Jon Spencer el va ajudar a reprendre les gravacions. Després va treure en el 1998 l'àlbumCome On In, on es remesclaven alguns temes del passat i on es troba la cançó que us presento avui. En el moment que estic escrivint aquest post estic escoltant les seves primeres gravacions dels anys 60 del disc R.L. Burnside - First Recordings i és pur blues, totalment recomanable.
Començo aquí una altra secció, com us vaig anunciar l'any passat. I aquí us mostraré alguns objectes rars i estranys que després de 25 anys acumulant peces, són dignes de menció. I us presento, el que és un suport que aviat serà una relíquia, una cinta o un casset com diem per aquí. De Los Carayos, del primer que em ve a la memòria, és d'una secció de el Rock de Luxe on presentaven, crec que un EP, que es deia Hot Chicas. Segur que no us sonen res, però dir que alguns components van ser part integrant dels Mano Negra, segur que us heu posat en situació. L'estil que pesa més en aquest àlbum és el rockabilly barrejat amb un country passat de voltes, fent honors tant a Ennio Morricone, com a la música francesa tradicional passant pels músics més tirats de taverna mexicana. He buscat per la xarxa i ni rastre d'aquest àlbum, i això que jo ho vaig trobar en un tot a cent. L'única cançó d'aquest disc que he localitzat al You Tube, "Madeleine", fa honor a l'ambient que respirava aquest grup: Diversió, gent borratxa i un toc primitiu i primerenc. Que ho disfruteu!
Després d'uns dies sense escriure res i amb la inspiració per terra, amb una nevada incipient, amb aquesta foscor tan impenetrable de l'hivern, avui us comento una mica d'aquest film. Podria haver estat una gran història, amb una trama de terror basada en fets reals hagués estat suficient, però merda, surt el senyor Gere i clar, ens han de endossar, no una, sinó dues subtrames romàntiques, frustrant bona part de la pel.lícula. Va ser un dels primers DVD que em vaig comprar i no se'm va ocórrer una altra brillant idea de fer una sessió maratoniana de matinada. Mai més. Dir que no vaig poder aclucar els ulls fins que va sortir el sol. Fa por a estones, fins i tot en un visionat recent, aprofitant que estava llegint un llibre en què feia esment al protagonista en la vida real, John Keel. I a això anava, per comprendre tot el que va passar a Point Pleasant en els anys 60 i molts fenòmens estranys que passen al planeta Terra, escolteu el que diu en el film el professor Alexander Leek que interpreta Alan Bates, i que és en realitat , el que pensava John Keel. D'altra banda, dir que aquesta banda sonora no és massa brillant, excepte un parell de temes, com el que us presento avui. Salutacions!
