What Makes a Man? - City and Colour & Pink. Trens perduts, esperant trens i reflexions aleatories

Volia acabar el mes rememorant a un vell amic que em va acompanyar en la primera tongada de EL PROFETA ESTUDIANT, aquí amb la Pink fent un magnfic duet i on la emoció ens traspassa a tots. Escric aquest post en sintonia amb el que explica la cançó, amb moltes baixades i pujades emocionals i sentir-me endut per forces que no controlo. Encara que hi ha gent que tot ho porta fins el limit, deixant la ment amputada, destrossada. Algú pensa que hi ha després de cremar una etapa de vida? Que hi ha més enllà d'esforçar-nos, del sacrifici? , d'aquesta programació interna i subyacent? Si, veiem a molts aconseguint grans fites i després que? Que hi ha darrera d'algú que ho ha aconseguit però carregant a la seva motxila morts, amputacions, amistats, robant a gent que necesita menjar. Així estic, reflexionant i amb la sort de poder-ho escriure. Una abraçada a tots!

Anàlisi i reacció d'aquesta cosa anomenada rock

Ho confesso, m'encanta veure vídeos com aquests, on la gent reacciona davant les glòries passades del nostre estimat rock. Sobta molt veure gent, anys més jove que el qui us escriu aquestes línies, reaccionant com ho vaig fer jo en el moment que escoltava algun tema icònic. I això vol dir algunes coses, com que el rock, el pop, el gran llegat musical del segle passat té quelcom etern, quelcom de veritat, quelcom que impulsa a generacions amb potser, poc contacte. Que reaccionin igual. En els vídeos d'anàlisi també podem veure, com hi ha també punts diferents i que no és el mateix la visió d'algú que només s'enfoca en la veu i altre, una visió molt més global i de producció. Agafem per exemple el tema "Painkiller" de Judas Priest, cançó carismàtica, tant en la duresa com ser un prodigi instrumental i de producció ja en els anys 90.

Aquí tenim el Swaggi, que podem sospitar el seu bagatge musical, entoma bé el tsunami sonor, però ha de parar en alguns moments, cosa que passarà amb altres que també reaccionen.

Teniu aquí una altra reacció, en aquest cas una parella. Potser la reacció no sigui tan entusiasta, semblen bregats en el rock, encara que la noia fa cara d'avorrida, de poca empatia i el noi li fa recordar vells temps. No tot han de ser reaccions explosives...

Mr. Rock N Roll, m'encanta el canal d'aquest paio, les seves reaccions semblen ben sinceres, a part que ho notes, nota el rock, salta, es tira per terra, fa headbanging. I en el vídeo, malgrat que saps que ell ha escoltat de tot en el rock, ha de parar dues o tres vegades, veus que se sent sobrepassat pel tema.

Anem amb la gent que ha estudiat música. M'he trencat de riure amb la reacció d'aquesta professora de cant, també en el seu descarreg era la primera volta que sentia la bomba dels Judas Priest. Li costa molt acabar el tema, però no té una reacció renuent, hi ha algun cop que torna enrere per escoltar més bé algun passatge i la seva reacció és la que tothom ha de tenir amb aquest tema, de sentir-nos trinxats i alhora, ser uns missioners del rock.

I en ShaunTrack, per a mi un mestre, que a part de reaccionar, ens desballesta i analitza les cançons des del punt de producció i òbviament, amb una visió que sap del que parla i molt més ample que la professora de cant que us he posat abans. I no només això. Ens fa estimar la música. Perquè ens dona una visió molt global, d'aquest tema i de qualsevol dels temes que ell desconstrueix. Un canal per treure's el barret!

Dies de violència, mort i soroll. Cambalache - Susana Rinaldi

 

Portem aquests dies inicials de l'estiu molt violents, molt sanguinaris i a sobre, amb l'ombra de la pandèmia que encara es regira amb noves variants, més letals i contaminants. Per això necessitem mirar enrere, per veure els referents, per observar que pensaven fa uns anys i aquí tenim una extraordinària versió del tango d'en Enrique Santos Discépolo fet en la veu de la increïble Susana Rinaldi. I encara que parla en la tonada del segle XX, ben bé és una visió molt aproximada d'aquests primers vint-i-un anys d'aquest segle XXI. Paciència, calma, serenor i a combatre els verdaders enemics, com són el feixisme, l'homofòbia, els intolerants, els violents i els que ens neguen el país i la llengua. Salutacions i pau i llibertat!!!!

 

Avui fa 30 anys: Kitsch II - Kitsch. 1991, un gran any per a la música

Continuïtat i consolidació

Ja fa temps que vaig fer una mena de recorregut històric de les bandes gironines a "La Moguda Gironina" i on podeu resseguir més bé la biografia dels protagonistes d'avui (➜ aquí). Els Kitsch, que ja feia uns quants anys que rodaven, es van trobar de cara amb el que es va anomenar "Rock en català" i tot el que representava d'oportunitat i que ells mateixos van reconèixer en una entrevista que hauria sigut molt difícil tirar endavant si no s'haguessin muntat a l'ona.
L'àlbum que fa anys avui és una continuació molt clara del seu anterior treball i malgrat tenir una factura perfecta, contundència a les lletres i a la música, ens trobem que també hi ha alguns aspectes no tan positius, que ara tot això ho anirem desgranant.
El disc enceta amb "Dia boig", un single molt clar on es troben, almenys per a mi, una lletra que ens alliçona i ens diu el que hem de fer, cosa totalment impensable en un grup amb les directrius de Kistch i que jo vaig trobar en el moment una rebaixa en els seus plantejaments. Com podeu veure en el videoclip, els Kitstch van actuar a URRS en plena desfeta del govern d'en Gorvatxov i tota una fita per a per a una banda de casa nostra poder oferir el seu show en el País dels Soviets.

Dia boig - Kitsch

"Vies d'extinció", un tema ràpid inclòs marxós, amb una lletra que sembla que ens vulgui inundar de moralina, tret de la frase final que és amb sorpresa i que salva el dia. "Confessió", un tema que hi hauria encaixat totalment amb el seu anterior treball, amb tota la intenció en les paraules, resseguint el camí de la maledicció, dels perdedors que els retrata perfectament. "Montjuïc", aquí la lletra és totalment descriptiva i a mi personalment en falla aquesta part on és un punt més lírica, això si, musicalment és impecable. "Sentits" un altre tema on ens tornem a trobar els Kitsch de sempre, amb guitarres esmolades, amb aquesta bateria seca com una coça al ventre i amb tota la potència en els mots. "Nocturn", un tema ràpid i d'escassa lletra, gravat el videoclip dins d'una piscina buida, idea que també se n'apropiarien passat el temps Los Sencillos i Shed Seven. 

 

Nocturn - Kitsch

"Déu i el gos", els nostres amics de Banyoles fent gala del perquè ha sigut una de les millors bandes de Catalunya. Anant a totes a la lletra on posen a tots en el seu lloc i fent un toc de qualitat en el videoclip, aquí sense mandangues, ni paisatges bucòlics. Hi ha foc, hi ha verí, animals perillosos i sense coartades, sense apel·lar a res, només a ells mateixos. 

 

Déu i el gos - Kitsch

I "Art de trair", per a mi un dels punts àlgids de la seva carrera, un gran tema amb perfecció absoluta en la història que ens explica, tant en les paraules com en la música. Per treure's el barret i ells guanyar-se el cel. 

 

Art de trair - Kitsch

 Personalment en aquells dies vaig tenir la gran sort de tenir un referent tan sòlid com eren la banda del Pla de l'Estany, enmig d'altres músiques, altres lletres que no em deien res o que directament era toves com la merda o que deien un munt de bestieses.

Després d'aquest àlbum encara van tenir temps de fer un gran directe a Zeleste i llavors... Doncs a partir del 1993 tot el mercat del Principat va entrar en crisi i ells van estar immersos en un període erràtic en la seva carrera que els va costar molt poder superar, però les cotes que van arribar en els seus tres primers treballs no els han pogut tornar a igualar, encara que sempre han tingut un públic fidel i que han seguit gravant un bon grapat de temes inoblidables. Recordeu amb mi!

Avui fa 30 anys: Woodface - Crowded House. 1991, un gran any per a la música

Uns nous Beatles en els 90?

Estiu de l'agitat 1991, suposo que havia de ser l'exemplar del Popular 1 de l'agost o potser ja el setembre, encara avui recordo l'anunci on hi apareixien tres tipus del més normal anunciant un gran èxit. En aquelles dates el que era una cançó perquè arribes a escoltar-la havies d'estar molt amatent a la ràdio o el que més consumia per l'època, els videoclips que alguns programes de televisió es dignaven a posar i que no era una cosa aleatòria o per fer temps, llavors hi havia programes dedicats en exclusiva a la música i encara que a alguns tenien moltes mancances i tractaven al seu públic com a idiotes. Doncs no va ser molt després que em vaig adonar de la dimensió d'aquest gran grup i que ara moltes ràdios nostàlgiques posen la seva música.
Fem un xic d'història. Els germans Tim i Neil Finn havien creat el primer grup de Nova Zelanda que havia tingut reconeixem fora de la seva terra i Austràlia i que es deia Splitz Enz i que arribaria a la seva fi a principis dels 80. De les cendres d'aquest grup sorgiria Crowded House, ja que el Paul Hester havia sigut bateria dels Split Enz i que s'afegiria al nou projecte engegat per en Neil Finn i poc després s'afegiria en Nick Seymour al baix, que també ha fet la majoria de portades i lustracions interiors del grup australià-neozelandès.
Poc després de formar-se, van a Los Angeles a provar sort i per culpa del poc espai que tenen mentre viuen als Estats Units es bategen com a Crowded House (casa omplerta) i en l'any 1986 treuen el seu primer àlbum Crowded House i aconsegueixen un èxit moderat a Amèrica i Europa gràcies al single "Don't Dream It's Over". Seguiria el seu següent disc Temple of Low Men amb una repercussió molt menor al seu àlbum de debut. I arribem al treball que avui us presento i que es donarien a conèixer en l'àmbit mundial. Per aquest treball en Neil recuperaria el seu germà Tim per afegir més força compositiva, encara que la gravació no va estar exempta de tensions entre els dos germans i encara que han seguit col·laborant en altres projectes, en Tim no tornaria a compondre en cap altre àlbum de la formació que avui recordem. Anem a fer una mica de repàs de les cançons del Woodface.
L'àlbum enceta amb "Chocolate Cake", una cançó amb els típics paràmetres d'aquest grup, un tema totalment pop amb gotes soul, amb gotes blues, amb gotes de psicodèlia (que sempre els ha acompanyat des dels temps de Split Enz) amb moltes coordenades hereves dels anys 80 (recordem que feia molt poc que havíem començat els 90).  

      Chocolate Cake - Crowded House

El següent tema és "It's Only Natural", aquí si que hi ha l'element diferenciador, és un tema totalment pop, però amb una guitarra atmosfèrica i on ja s'endevina aquí la perfecció de com està fet tot l'àlbum.

         It's Only Natural - Crowded House

"Fall at Your Feet", un tema introspectiu però no mancat de ritme, perfecció pop, un diamant relluent, aquí tot està mil·limètricament encaixat, rutllant com una màquina de precisió. 

             Fall at Your Feet - Crowded House

"Tall Trees" el tema on s'imprimeix més ritme, però tot està totalment equilibrat, hi ha guitarres, però sense desentonar, tot el tema flueix amb la màxima perfecció. "Weather with You", el tema estrella de l'àlbum, ara mateix l'estic escoltant i encara puc treure matisos, del arepegiat de piano, de les congues, de les guitarres, dels efectes de so, dels coros, un tema increïble, un èxit instantani, un prodigi en composició i una cançó senyera dels 90.  

       Weather with You - Crowded House

Però si hi ha un tema que porta aquesta banda a uns nivells d'introspecció que mai més repetiran serà amb "Four Seasons in One Day", pots no saber un borrall d'anglès, però aquesta cançó t'arriba siguis on siguis, facis el que facis, un tema immortal, una llàstima del vídeo oficial d'aquest tema, on tota la intimitat, tot el poder de la lletra queda devastat per culpa de la realització de les imatges, on la banda es comporta com una colla d'idiotes i que no lliga gens amb l'esperit de la tonada. Us poso la versió que van fer per l'Unplugged de la MTV, on es pot apreciar amb tota la seva amplitud i la seva intimitat.

   Four Seasons in One Day - Crowded House

A partir d'aquí l'àlbum baixa un mica de nivell, amb composicions disfrutables, però que ni de lluny arriben a les cotes dels temes que us he anomenat abans.
Dos anys després, Crowded House treurien Together Alone amb bons temes, però la màgia aconseguida en Woodface no es repetiria i la banda se separaria en 1996, reunint-se deu anys després amb recopilacions, directes i més recopilacions entremig, òbviament dir que la seva carrera posterior ja no seria la mateixa. Lamentar que Paul Hester es va llevar la vida l'any 2005, víctima de la depressió. Per concloure dir que malgrat tot l'èxit aplegat, no van saber anar més lluny i també per culpa dels estira i arronsa del mercat i els corrents musicals que encara en el primer lustre de la dècada serien decisives per enlairar i enfonsar bandes. Que el gaudiu!