Rock de sempre per a una nova generació
Salutacions amics! Aquí tenim un altre disc cabdal dels anys 90, el primer àlbum d'aquest grup després que la majoria dels membres de la banda ja s'havien foguejat abans en altres formacions. Els al·ludits d'avui, a parer meu, estaven a prop del grunge (el conjunt va néixer a Seattle) i que havien tocat amb gent d'aquest estil, però personalment penso que no ho són, les seves directrius musicals a part, són molt clares, com són el hard rock, el rock alternatiu i el rock hereu de les bandes americanes dels anys 70. En resumits comptes, que aquest combo està molt més a prop de les coordenades de Bad Company, Eagles, Bruce Springsteen o Neil Young que no pas dels Sex Pistols, Black Flag, Sonic Youth o Melvins.
Aquest àlbum, quan realment va explotar va ser en l'any 1992, d'acord amb el que va passar a les acaballes del 1991, quan el grunge es va fer conegut a tot el planeta i ells en gran manera els va impulsar. Tots miraven a les bandes sorgides de Seattle i Pearl Jam era la banda amb les directrius rock més clàssiques, més reconeixibles pel públic d'Amèrica i la resta va ser quasi bufar i fer ampolles.
Tot al que és relatiu als inicis de la banda són llargs, tortuosos, de vegades tràgics i també hi ha dades que són falses o tergiversades. No deixa de ser una banda clàssica amb un frontman prou carismàtic com és l'Eddie Vedder, inclòs alguns el van veure com un hereu d'en Jim Morrison, malgrat que penso que l'Eddie està molt integrat a la banda, no té ganes de destacar i sempre es fon amb els altres músics, en això trobo un encert, perquè no ha sigut una formació que hi hagi depès d'un líder, sinó que tots han anat en bloc i de forma compactada.
En aquest sentit i com vaig fer amb l'àlbum de Metallica (➜ AQUÍ), em centraré més a retratar alguns dels grans temes d'aquesta òpera prima.
"Once", obre l'àlbum amb unes notes ambientals de baix, percussió i efectes, fins que una guitarra ho estripa per la barra i just després entra a sac l'Eddie, amb la seva inconfusible veu de gat per desenvolupar un tema prou canyer. "Even Flow" per a mi la presentació perfecta d'aquesta banda. Rockera, vital, amb una tornada inoblidable. En aquesta cançó, però, vull que us fixeu en el vídeo, que en realitat no és la versió de l'àlbum sinó una gravació en directe i que és com un presentació mundial d'ells, amb molta de la parafernàlia que seria moda i seria habitual en els 90: camises de quadres, pantalons curts, gent saltant des de l'escenari i la interacció entre els artistes i públic. Aquí en el videoclip veiem com l'Eddie li demana al començament al director del vídeo que tregui les llums, que això és un fotut concert de rock. A part, veiem un dels shows que solia oferir el cantant en la presentació del Ten i era passejar-se per les llums i la infraestructura del concert, com si fos el Spiderman.
