dimarts, 27 d’octubre del 2009

Àlbums d'una dècada sense nom: Our Endless Numbered Days - Iron & Wine (2004). La forja d'un "songwriter"

La veritat és que no sé per on començar, per a mi i com dic en el títol és un capítol cabdal en la música feta en la quasi extinta dècada.
Iron & Wine és igual que dir Sam Beam, qui crea, interpreta, produeix, o sigui, l'amo absolut. Les vegades que toca en directe, en els shows més petits o de format acústic sol anar sol, encara que darrerament va acompanyat d'una banda. Als cors sol encarregar-se la germana del senyor Beam.
Després d'un primer àlbum casolà i amb un so un pèl deficient, en Sam va poder entrar en un estudi i gravar aquest segon àlbum Our Endless Numbered Days.
De fet dubtava entre destacar aquest o el que se'n diu The Shepherd's Dog. L'Our... el trobo mes compacte i equilibrat, i el Shepherd's... té algunes cançons que ja sobresurten i té mes varietat d'influencies i estils. Potser el vaig escollir, perquè a la primera escolta no em va agradar gens i ara el trobo imprescindible.
La primera noticia que vaig tenir d'en Sam & co. va ser a traves d’un dels cd's que regalava la revista Rock de Lux. Em sobtava una cançó que em sonava molt a Simon & Garfunkel: "Each Coming Night" (De fet m'ho recordava tot, veus doblades, estil folk 60's). Coneixia llavors a una guitarrista i que en una conversa sobre les nostres recents escoltes va sortir el tema dels Iron & Wine. Em va dir que compres l'àlbum, que era molt bo.
I bé, cinc anys després em trobo aquí, dient les excel·lències d'aquest àlbum. Que destacaria? Doncs unes bones lletres, un estil folkie que no empelega, cançons pausades que no t'adormen sinó t'indueixen i et creen espais com per exemple “Cinder and Smoke”, “On Your Wings” o “Fever Dream”, un tema deutor del boogie com es “Free Until They Cut Me Down”, i uns banjos molt solvents i equilibrats a “Teeth in the Grass” i “Radio War”.
 
Free Until They Cut Me Down - Iron & Wine
 
Com dic en el títol, aquest àlbum va ser la forja i un pas endavant d'una carrera ben trufada de fites musicals. Desprès d'aquest àlbum ja ha sigut un no parar. Va gravar seguidament un EP que es deia Woman King on ja despunten cançons notables com “Jezebel” (per a mi, de les millor balades del decenni) o “Freedom Hangs Like Heaven”. Una passa més va ser l'àlbum conjunt amb Calexico In the Reins (varen gravar també un disc en viu, on hi ha una, més que brillant versió de “All Tomorrow's Parties” de The Velvet Underground). I encara ha tingut temps per treure un sensefi d'ep's, cares B i gravacions en directe fins a arribar a l'àlbum esmentat, The Sheperd's Dog. Tinc una historia curiosa amb aquest darrer àlbum. Estava a Barcelona i aquell dilluns tocaven els Iron and Wine, no sé si a Zeleste o a l'Apolo, no podia quedar-me a la ciutat ni anar-los a veure. Una mica frustrat i una mica per rescabalar-me'n vaig anar al FNAC a comprar-me el seu àlbum. La meva sorpresa va ser que no els quedava cap exemplar, els tenien tots esgotats. L'endemà, parlant amb un amic xilè em va dir com podia baixar-me el cd via una coneguda pàgina de descarregues. O sigui, el Sheperd's Dog és el primer àlbum que em vaig baixar amb una coneguda empresa de baixades que el seu nom comença per R.
Per acabar d'il·lustrar aquesta entrada us deixo amb “Passing Aferternoon”. Us podria haver posat el videoclip de “Naked As We Came”, però la veritat és bastant avorrit (d'aquests conceptuals, que meravellen als entesos i zombifiquen a la resta de la humanitat).

Passing Afternoon - Iron & Wine

I aquesta segona versió va servir per il·lustrar els crèdits finals del darrer capítol de la 4ª temporada de House. El vídeo està subtitulat al castellà i podreu apreciar la qualitat de les lletres. Que ho gaudiu!

Passing Afternoon - Iron & Wine (subtitulat en castellà)

dijous, 22 d’octubre del 2009

Pray Tell - The Pines. Trèmula perfecció

Grates una mica i et surten músics excel·lents. Cerques i et trobes amb un impagable vídeo. Aquesta cançó que us presento avui està tocada en una estació de ràdio. Com podeu veure, perfectament condicionada (amb el bateria tancat, perquè el so de la bateria no es pot regular i així no interferixi amb els altres instruments).
The Pines és un duo d'Iowa (veïns dels Slipknot i en William Elliot Whitmore) i aquest tema és del seu tercer treball Tremolo. He escoltat el seu anterior àlbum Sparrows in the Bell i no s'acosta ni de lluny. Potser aboni la meva teoria de que hi ha grups que necessiten rodatge, o d'un bon productor que sàpiga canalitzar i treure profit d'una banda emergent. Que ho disfruteu

divendres, 16 d’octubre del 2009

Àlbums d’una dècada sense nom: No Such Place - Jim White (2001). Camins sudenys

Començo aquí una selecció d'àlbums d'aquesta dècada, perquè està a punt d'acabar i sembla que no ha passat res, però si, ha sigut una dècada potser un pèl continuista i apalancada, encara que hi han hagut grans àlbums.
I el tret de sortida el dóna un dels grans i gran desconegut per la massa (per sort, seria un malson que en Manel Fuentes descobrís aquest gran cantautor), que ja havia debutat la dècada anterior amb The Wrong-Eyed Jesus (The Mysterious Tale of How I Shouted) i que aquest següent àlbum confirma el talent de l'amic de Pensacola.
Cançons passades pel sedàs dels Morcheeba i resultant un "multi melting pot" com es "10 Miles to Go on a 9 Mile Road", quilomètriques, tristes i melangioses com "Christmas Day ", diversions sudenyes com "God Was Drunk When He Made Me", inclòs una versió molt poc ortodoxa del "King of Road" d'en Roger Miller. A fi de contes, un recopilatori molt ben afinat i encara que l'èxit massiu no l'ha perseguit, tampoc l'ha cercat.

10 Miles To Go On A 9 Mile Road - Jim White

 
També és molt recomanable el documental que va protagonitzar que s'anomena Searching for the Wrong-Eyed Jesus on ens retrata un sud descarnat i amb totes les seves misèries i grandeses.

The Wound That Never Heals - Jim White

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Recomanacions MySpace: Newspaper Joe. Cantautor tot terreny

 
Obro una nova secció on recomanaré a músics que no accedeixen als canals habituals (televisió, ràdio, companyies discogràfiques), que estan en el Myspace i que realment valen la pena escoltar-los, ja siguin de l'estranger com d'Espanya o Catalunya.
Per començar us presento a un músic de New Jersey, Newspaper Joe. Com cents de bandes als Estats Units, si tens una mica de qualitat no fa falta que rodis clips o surtis a la tele, de seguida et surten locals on tocar com fa el nostre amic del MySpace. Per suposat de qualitat no li manca a totes les seves cançons, que basculen entre les de cantautor "tipus" americà i el rock alternatiu. Destacaria dos temes que sobresurten: "Dr. Lazarus" i "City Clinic". Espero que en gaudiu tant com jo, aquí teniu la seva adreça del MySpace:

 
Newspaper Joe Myspace      
I també he trobat un blog seu:      
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...