Fent provatures, recol·locar peces i resseguir la fórmula
Recordo escoltar aquest disc dels Sonic Youth en poques ocasions, així que, malgrat això, sí que faré un exercici de reivindicar discs que potser no tenen el pes en les carreres de bandes, però sí que són frontissa entre grans treballs. I aquest és el cas, encara que alguns opinadors diuen que és un disc accessible, jo soc del parer que té part d'experimental, com resa en el seu títol. Òbviament, aquest disc no té el carisma del Goo, ni la rebaixa d'aspror del Dirty, potser el seu intent més solvent de ser un xic comercials. Sí que trobo que és un reprendre el seu camí però amb la lliçó apresa, fent una mínima concessió i tirar pel dret. Així que anem per feina. Engegar màquines amb "Winner's Blues" és ben atípic en les coordenades dels Sonic Youth, és un tema relaxat i tou, que el podria tocar el mateix Sufjan Stevens, però tampoc és res de l'altre món, ni que faci variar la rotació de la galàxia. I a continuació, "Bull in the Heather", l'únic single d'aquest treball, amb totes les premisses sòniques, però sabent que l'utilitzaran com a mascaró de proa per a la promo del disc.
Bull in the Heather - Sonic Youth
Personalment, "Starfield Road" és la banda en la seva salsa, una exquisidesa de descontrol, sirenes, fressa i tot el que esperes d'ells, aquesta amalgama bruta i electrificada, com xipollejar en una bassa plena de fang i aigua podrida.
Starfield Road - Sonic Youth
La Kim ens serveix el "Screaming Skull" recordant llunyanament el "Drunken Butterfly", aquesta veu que hi posa, mig afogant-se, mig orgàsmica, amb una intro amb el wha-wha i rodant el tema com una piconadora accionada a la màxima potència.
Screaming Skull - Sonic Youth
"Self-Obsessed and Sexxee" una tonada més tranquil·la, però no absenta de guitarres lacerants que se't claven com mil agulles, amb aquest to únic que té el Thurston Moore a l'hora de cantar els seus temes.
Self-Obsessed and Sexxee - Sonic Youth
"Waist"/"In the Mind of the Bourgeois Reader" semblen dos cançons troquelades amb el mateix patró, amb un ritme ràpid, embogit, que faria perdre els nervis al monjo budista més seré i centrat. I aquest treball es tanca amb "Sweet Shine", cantat per la Kim i igual de parsimoniós que el tall que obre l'àlbum.
Sweet Shine - Sonic Youth
El ritme que van imprimir els Sonic Youth a la dècada s'acabaria arrodonint publicant el 1995 el Washing Machine, 4 discs que va ser lo milloret que van publicar. Ara és hora de recordar i tornar-los a sentir.
On acaben les fronteres, on comencen els encreuaments de camins
A molts us sorprendrà que posi, a un dels discs, com dir-ho, que va fonamentar tot el moviment rock llatí. No nego que hi hagi un component de melangia, pel fet que per aquells dies vaig escoltar aquest àlbum amb gent molt propera i que també, una part de mi va acabar aquells dies, no sé si era part d'innocència, valentia i que vaig sentir el tast amarg de la traïció i també la pèrdua, disculpeu, però soc de l'opinió que també, l'art es trena profundament en les vivències de cadascú. Per altra part, no hem d'oblidar que els Mano Negra eren ja coneguts en la part final dels 80, inclòs per a la gent que venia d'ambients més alternatius, a França per exemple, el seu èxit fou enorme, encara que les lletres en francès no fossin majoritàries. Els germans Chao, portaestendards d'una fusió de rock "gypsy" amb gotes de rockabilly, reggae, western, rai i les barreges que fessin falta, es van iniciar amb Hot Pants i després amb Els Carayos, que en vaig fer referència (➜ AQUÍ) i en 1987 van fundar Mano Negra, on van cristal·litzar tota la feina anterior, amb el seminal i exitós Patchanka i reconeixement internacional amb el Puta's Fever, a partir d'aquí tot es va començar a tòrcer, amb un àlbum clarament dirigit al mercat anglosaxó com és King of Bongo que no va reeixir i amb una gira extenuant per Amèrica del Sud en tren de molts de mesos que deixa la banda trencada i sent l'àlbum que avui us descric com el testament i també i de forma molt clara, com en Manu Chao enfocaria la seva carrera en solitari. Cal remarcar, que aquest àlbum deixa a la mínima expressió molt del seu passat, tant la part francesa, com les dinàmiques diríem més europees i aquí clarament guanya tota la seva experiència en la gira sud-americana i òbviament, hi té molta més rellevància les lletres en castellà. Fem un petit repàs del què conté aquest treball, que s'inicia amb "Viva Zapata", un totum revolutum de locutors de ràdio, proclames, so de megàfon i mil coses més, recordar que a principis d'aquell any havia començat l'aixecament zapatista a Mèxic i òbviament els Mano Negra no es van saber estar i ho criden obrin l'àlbum. Segueix "Casa Babylon", amb un inconfusible so llatí, amb gotes rap, vents bufant ben fort i posant la directa. "The Monkey", dels millors talls del disc, amb aquest to rap, hereu total del "King Kong Five", és una llàstima que en directe es desdibuixi tant com fa poc he sentit, queda com una cosa inconclusa i grotesca, millor us deixo com està gravant originalment.
The Monkey - Mano Negra
Entrem amb ratxa amb el "Señor Matanza", on en Manu ens fa un retrat ben acurat del que són els cacics a l'Amèrica del Sud, on en els seus concerts per Colòmbia era habitual que se'n trobessin d'aquests personatges. Un gran tema de denúncia i que va sevir com a primer single.
Señor Matanza - Mano Negra
Una de les cançons més divertides del Casa Babylon és el "Santa Maradona", cantat en francès, ens recuperen els Mano Negra més humorístics, fent conya dels seguidors esportius i denunciant per sota, la devoció religiosa del putu futbol.
Santa Maradona - Mano Negra
Una altra cançó notable és "Bala Perdida", on abunden els efectes i amb un baix potentíssim i tota la banda estripant, amb alguna gota de rap.
Bala Perdida - Mano Negra
Amb "Machine Gun", amb un orgue somnolent i ritme tranquil, ens denuncien l'estat de la terra, amb un clar missatge ecologista.
Machine Gun - Mano Negra
A partir d'aquest punt l'àlbum baixa de nivell, temes com "Mama Perfecta" o "El alakran", per a mi són temes totals de farciment, inclòs prescindibles. Amb "Love And Hate" tornen a posar nervi i empenta a l'àlbum, amb aquesta combinació explosiva d'orgue i baix.
Love And Hate - Mano Negra
I amb "Hamburger Fields" fan un retrat cru de la vida rutinària, encara que sigui enmig d'una tonada alegre i vital, no deixa de tenir un regust agre.
Hamburger Fields - Mano Negra
Casa Babylon va ser el punt final d'una gran banda com Mano Negra i que paradoxalment li va donar impuls a la carrera en solitari d'en Manu Chao i jo crec que els temes de l'àlbum avui recordat li han servit de guia i model. La vida segueix, sí, 30 anys després.
