28 de desembre 2009

Àlbums d'una dècada sense nom: Animals In The Dark - William Elliot Whitmore (2009). Força de la natura

Amb aquest àlbum tanco el repàs que he fet a uns quants discs, crec importants, d'aquesta dècada sense nom. I encara amb la sensació que no ha passat res i que els grans moviments en la música popular ja són cosa de la historia, millor que deixem córrer una mica de temps per veure la perspectiva de la música que hem deixat enrera.
El William no el vaig conèixer fins l'any passat, per no dir que la seva proposta no té res de trencadora, com a bluser blanc com n'hi ha milers als Estats Units, però el que sobta amb el nostre amic d'Iowa és la seva increïble veu, que malgrat tenir trenta i pocs anys, sembla que en tingui 60 i que sigui de raça negra.
Nascut en el comptat de Lee, i fill d'uns músics grangers, va començar a implicar-se en el món musical treballant ocasionalment de tècnic de so per a grups hardcore del seu estat.
Tot i això, segueix vivint en la granja dels seus pares i encara la seva producció musical com si fossin collites de gra, un cicle natural que malgrat l'èxit del seu darrer treball, no ha deixat mai de practicar.
El senyor Whitmore ha desenvolupat la seva carrera al llarg d'aquesta dècada amb àlbums com Hymns For The Hopeless (2003) o Ashes To Dust (2005), on hi trobem els temes habituals sobre el que sol composar, com la desesperança, els marginats, i tot el seguit de personatges que circulen per l'Amèrica profunda i descarnada. I també com molts dels músics que us he presentat, ha tret eps com Latitudes (2005) o Halways Of Always o (2006) i un àlbum de rareses com The Death Valley Sessions (2003).

I aquest any que estem a punt d'acabar ha tret l'Animals in The Dark, de moment el seu disc més complert i equilibrat. Fem-ne una ullada. El tret de sortida el dóna la cançó "Mutiny", on només amb la bateria i la veu, ens posa en situació, amb el William cridant-nos a la rebel·lió a cop de ritme marcial.  "Who Stole the Soul" una balada dolça i trista, amb una encertada secció de corda. "Johnny Law", una historia que tant serviria avui, com fa 100 anys, la carretera i els marginats que recorren els Estats Units, aquí són retratats d'una manera efectiva. "Hard Times", veu, guitarra, cors, i el nostre amic explicant-nos com els temps durs d'abans (i com no, els d'ara) ens emmotllen.
"Old Devils", sens dubte, la cançó més prominent, un al·legat contra la guerra i contra l'era del senyor Bush. Aquí teniu la interpretació que va fer al Jolls Holland, sincera, brutal, enorme, amb només la guitarra i colpejant rítmicament la bota.

 

I "Hell or High Water", un cant pels treballadors, a les vides rutinàries, a la copa després de la jornada laboral, al tràmit i temps d'espera que hem de passar en aquesta vida. Una altra cançó gran. Espero que us agradi, ens veiem per la xarxa.


7 comentaris:

Chals Roig ha dit...

Com diuen per aquest tros de terra, Mel de romer!!!. M´agrada este xicot, te una cosa que m´agrada molt independentment de l´estil, i és que transmet, te molta força i et fa partícip del seu plor, m´esborronat. Del blues mai he indagat en artistes nous, hem vaig quedar en Howlin´ Wolf, i allí m´he quedat. Esta be descobrir algú que torna a fer del blues un vehicle per a la seua expressió amb la passió que cal.
I per una altra banda agrair-te la teua recomanació, es més, et demane per favor que sempre que pugues em recomanes coses com aquesta.
Ja parlem. Bona Nit
(llàstima lo de l´Stand by)

Chals Roig ha dit...

Per cert... se m´oblidava... Si que m´agradaria fer un article d´ell, només preguntar-te si del teu article em deixes utilitzar alguns paràgrafs... puc?.
Au Cacau

Nahim ha dit...

Benvolgut Chals, clar que pots, en tot cas, si pots referenciar-me millor, si vols enllaçar el meu post o si vols, nomès anomenant-me, ja en tinc més que prou. El que si et demanaria es que donesis la teva opinió sincera, la teva i si hi han coses que no t'agraden, doncs dir-les. Sempre es interesant veure opinions contraposades.
Ho sabia! Ho sabia que t'agradaria! No vull saturar-te amb milions de recomanacions, nomès dues. El Jeffro Bodden, que es un artista que vaig coneixer per aquest móns de deu d'internet. Escolta una canço que es diu "Ode to Brother" de les cançons amb més sentiment que escoltat mai:

http://elprofetaestudiant.blogspot.com/2010/01/recomanacions-myspace-jeffro-bodeen.html

I un duo altament recomenable són en Chris and Thomas, el seu disc Land of Sea, està rebosant de bona música:

http://elprofetaestudiant.blogspot.com/2009/11/take-these-thoughts-chris-and-thomas.html

Rasputin Moore ha dit...

buenoooo.... estic llegint la vostra conversa per vore si cull algo i.... sí! el William m'ha agradat. Seguiu així

Nahim ha dit...

Eps Rasputín! De puta mare que t'hagi agradat, hi han cents, milers de músics bonisims que esperen esser descoberts i el William pel que veig, a l'estat espanyol es ben desconegut. Encara que contesti els comentaris, El Profeta de moment està en stand by, es una putada ara que veig que entra més gent, però històries de força major fan que de moment no hi faci entrar cap més post. Merci per vistar-me, una salutació a les terres valencianes i Pixies forever!

Chals Roig ha dit...

Al contrari Nahim, recomanam, recomanam el que creguis, jo encantat. Veig que em queda molt per descobrir.
Bona nit

Nahim ha dit...

Chals, una altra recomanació, els Iron and Wine, l'álbum d'aquest article de segur que t'agradarà:

http://elprofetaestudiant.blogspot.com/2009/10/albums-duna-decada-sense-nom-our.html

I recomanar-te un blog d'un compatriota teu, dels més bons de la xarxa i amb una atenció als comentaristes excel·lent:

http://woody-jagger.blogspot.com/

Salutacions!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...