Mark Eitzel. Buff. Com diu un amic blogger, açò no ho accepten els estòmacs de tots els oients. Ho dic perquè aquest senyor pot ser la cosa més avorrida del món o trobar-l'hi, amb una mica de sort, per algun lloc la gràcia.
També ho dic per pròpia experiència. I també per l'encaparrament del senyor Eitzel. M'explico. Els seus concerts solen ser d'una aridesa total, on alguns saben extreure'n el màxim de la guitarra i la veu, el senyor Eitzel hi naufraga estrepitosament. Tot el seu cançoner sembla igual, de vegades amb una afectació que podria igualar al Lluís Llach, i per descomptat, encara que faci broma amb el públic entre cançó i cançó, ell hi interposa un mur infranquejable, on les cançons, rara vegada tenen resposta per part del respectable.
Aquí voldria posar-hi cullerada. Sota el meu punt de vista, els cantants treballen amb cançons i tenen que ser un tot, tant la lletra com la música (parlo aquí de la majoria de cançons que s'interpreten en el rock, folk, cantautor, pop, soul, obvio als músics que fonamenten el seu repertori amb música instrumental), cosa que el senyoret Mark tant se li en fot, ell vol explicar la seva historia, encara que la música se'n ressenteixi.
En Mark va ser durant molt anys cantant principal de l'American Music Club, un grup amb bastant prestigi a Amèrica, sobretot en àmbits alternatius, fins que l'any 1993 decidiren dissoldre's. I el Mark comença la seva carrera en solitari amb àlbums com Caught in a Trap and I Can't Back out 'Cause I Love You Too Much, Baby o 60 Watt Silver Lining, on tenim el nostre amic en la seva salsa, discs que posen a prova la nostra paciència, cap d'aquests dos tenen un míser single, alguna cançó si que podem trobar que destaqui com per exemple "Cleopatra Jones", del darrer àlbum mencionat.
Per sort d'en Mark, en Peter Buck dels R.E.M. el va ajudar a en el seu àlbum West, i es nota. Trobem aquí cançons més amables i amb més color: Pianos, acordions, varietat en definitiva, temes més potables i tot està més equilibrat com en "Free of Harm" i "Then It Really Happens".
I The Invisible Man va ser el seu següent pas, i un encert, almenys així ho crec. El senyor Eitzel es trobava sense banda a principis de dècada, i decidí comprar-se un Mac i un equip de Proo Tools (pels no familiaritzats en aquests termes us deixo un enllaç(→aquí) i(→aquí). Òbviament la jugada li va sortir molt bé, és un bon àlbum que bascula acotat entre la música electrònica i algunes gotes de pop, country, rock i música de "songwriter".
Fem un petit repàs. Comença amb "The Boy With The Hammer In The Paper Bag", tota una declaració d'intencions, ritmes clarament maquinals, un piano ressonant en la cançó, i un "relleno" ambiental molt aconseguit. Un, més que meritori començament.
Malgrat d'aquest impressionant començament, el Mark no renuncia del tot a la seva vessant més "songwirter" i afectada, temes com "The Global Sweep of Human History" o "Without You" així ho testimonien, però és salven per l'acurada instrumentació i pel fet que només en siguin dos."Bitterness", el tema més arriscat i més electrònic del disc, tot i això un encert.
"Sleep", un tema oníric i el més ambiental de l'àlbum. Ressonàncies, i més ressonàncies, flotar i flotar com deia en Pennywise. "To the Sea", sens dubte, el tema estrella, piano, guitarra, ritmes electrònics, efectes ambientals, tot està summament equilibrat.
I per acabar el repàs, "Proclaim Your Joy", un tema fet en cinc minuts, utilitzant tres acords. Té de ser dels temes amb més marxa que haurà composat mai i que tampoc té pèrdua.
La carrera posterior d'en Mark ha sigut bastant desigual, encara que almenys, ha experimentat, com va fer un recopilatori de versions a Music for Courage and Confidence, bastant sui generis, on trobem una correcta interpretació del "Ain't No Sunshine" del Bill Withers. A The Ugly American, el senyor Eitzel fa una reinterpretació d'alguns temes de American Music Club amb una banda de músics grecs. Inclòs ha reunificat els American Music Club, treien en el 2003 l'àlbum Love Songs For Patriots i en l'any 2007 The Golden Age.
Candy Ass de l'any 2005 va ser un intent de reprendre el senderi de The Invisble Man, però no té el nervi i la genialitat que va aconseguir el seu antecessor. I en l'any present ha tret el seu darrer treball, Klamath, en la mateixa línia, però pitjor encara, sona avorrit i sense cap concessió cara a la galeria, com si tots els encerts del disc que us he comentat avui els esquives intencionadament.
The Invisible Man, crec que és un treball únic i que no es tornarà a repetir. Tot i això el prestigi d'en Mark està del tot assegurat i malgrat que musicalment els seus següents treballs no són massa recomanables, almenys ha sapigut arriscar i no tenir por de fer coses diferents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada