Tots tenim un passat, de vegades ens entestem a ridiculitzar-lo, a dir que eren fogarades d'adolescència, d'inconsciència juvenil, però collons, que bé que ens ho vàrem passar. Els que actualment ja hem passat la ratlla de la quarantena la música disco l'hem mamat des de ben petits, i potser per això al tombar els 80 i posar la directa de les primeres sortides fora de la mirada dels pares sabíem molt bé on hi havia la diversió. Parlar dels anys 70 de música a Catalunya (i suposo que també a la resta de l'estat espanyol) era parlar de Saturday Night Fever, de l'inoblidable so Philadelphia i cançons pop que ens ompliren i que potser són menystingudes, però desprès han aguantat en el nostre imaginari com les dels anys inoblidables. Serien innumerables la llista de temes que apart de fer-nos ballar a les nostres cases, ja ens preparaven per gaudir de la discoteca uns anys després. Us poso només tres cançons dels anys 70 que feien ballar als nostres germans grans, mentre nosaltres només podíem quedar frustrats a casa i esperar l'edat de sortir per la nit.
Fly robin fly - Silver Convention
That's The Way (I Like It) - KC & The Sunshine Band
Born To Be Alive - Patrick Hernandez
I tombem als anys 80. Aquesta setmana encara he tingut d'escoltar a RAC1 que aquest decenni fou un desastre per la música, que es va fer un pas enrera, vaja l'armagedon, l'apocalipsi i la fi del temps per la música. Per favor. Quantes vegades hauré de repetir que n'estic fart dels tastaolletes, dels pseudointelectuals que la pasta de les seves ulleres se'ls hi ha incrustat al cervell i els impedeix l'activitat cognitiva. Els diria que revisin a les seves icones preferides que varen fer aquells anys, demanar caritat pels carrers per culpa dels anys 80? L'estupidesa concentrada i el poc rigor a l'hora de jutjar uns anys s'ajunten de forma estremidora. Però parlem de la música. I el mateix any 1980. Dos cançons tremendes. El "Video Killed The Radio Star” dels Buggles i com no el "Funky Town" de Lipps Inc., malgrat tots els prejudicis que us puguin vindre a la ment, son obres majestuoses que no passen de moda i reflecteixen molt bé uns anys.
Funky Town - Lipps Inc.
Amb el canvi de dècada apart de la corrent soul de la música ballable, es va afegir el romanent techno, sobretot a Europa (i que el single dels Buggles en donava fe). I aquí és on comença el rovell de l'ou dels meus anys de discotequer, no masses, uns cinc anys pelats. És sol criticar dels 80 els seus excessos en el disseny, dels pentinats exagerats i de les muscleres ridícules, però una era ben certa, a la disco no podies anar fet un porc, tenies d'anar mudat, cosa que a partir dels 90 ha sigut al revés, es va a les discoteques brut i malgirbat i no passa res.
Babe We're Gonna Love Tonight - Lime
Ja començats els 80 va començar a vessar el que s'ha dit Italian Disco, o com diem per aquí, de vegades despectivament, Spagetti Disco i a les universitats que investiguen el tema va ser el Ryan Paris amb "Dolce Vita" qui ho va començar tot. Encara que alguns ignorants el tracten com el principal avalador, jo només li conec el tema que el va fer famós, un one hit wonder en tota regla.
Dolce Vita - Ryan Paris
Personalment sóc de l'opinió que foren els Righeira els que definiren el so que triomfaria totalment en les discoteques europees i de més enllà.
Vamos a la playa - Righeira
La tríada d'anys 1984-1985-1986 foren els d'expansió total de la musica discotequera europea en què es basaven en ritmes funky, coixins tehno i un remenen pop, amb un èxit massiu, que inclòs gent com Madonna o els Pet Shop Boys s'informessin abastament del que passava a les discos d'Europa, només cal sentir el primer disc de la Ciconne o el primer dels britànics per saber d'on els venia la inspiració.
Jo vaig viure plenament només els anys 85 i 86 el que era la musica de ball. Cada diumenge o dissabte procurava anar a la disco, era com anar a missa, et vesties bé i solia fer algun recorregut discotequer, i algunes de les discoteques que estan aquí penjades foren de les que més vaig fruir.
Self Control - Raf
Maria Magdalena - Sandra
Around My Dream - Silver Pozzoli
Cause You Are Young - C. C. Catch
A partir de l'any 1987 i com he comentat a més d'un lloc, la meva visió sobre la música va canviar, encara anava a alguna discoteca, però ja tota la meva atenció es va centrar molt més a la música que no era estrictament de discoteca.
I a partir de l'any 1988 va ser el tret de gràcia. La irrupció del House, de l'Acid, i com dèiem per aquí, de la Música Màquina en feren totalment refractari a les sales de ball, trobava aquells ritmes sense gràcia, sense la lleugeresa i el toc funky que tant m'agradava. A partir de llavors s'emprava un ritme matxucador, pesant que mai m'agradat i que encara ara moltes discoteques posen.
Espero que us hagi agradat aquest petit acte de nostàlgia. Per suposat m'he deixat la majoria de cançons en el tinter, i moltes que segur que en el moment em vaig perdre, però em venia de gust rememorar els dies de caçadora blanques, de gin tònic, de les discoteques emblemàtiques de poble i dels nostres pelegrinatges per provar unes i altres.
Per acabar, voldria posar aquesta cançó dels Smiths, precisament de l'any 1988, la mort simbòlica del discotequer que portava a dins. Salutacions!
Death Of A Disco Dancer - The Smiths
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada