Avui fa 30 anys: Vitalogy - Pearl Jam. 1994, un gran any per a la música

 

 

Creació i destrucció: el signe d'aquest àlbum, el signe d'aquell any

Al llarg de molts anys de veure biografies de bandes, resulta miraculós com una banda que en el seu principi era tan autodestructiva segueixi encara avui en dia dempeus. No, no faré una biografia d'aquesta banda, però sí que faré esment que fins a les darreries del segle XX, aquesta gent vivia molt sensibilitzada, literalment el seu trescar era com si portessin a la seva esquena un carregament de nitroglicerina. I no només amb ells mateixos tenien els nervis de punta, també els seus dards es dirigiren contra la indústria musical o també contra l'empresa Ticketmaster, que ja llavors fou molt sonada la seva guerra i que els va condicionar a l'hora de girar, precisament quan llançaren aquest  àlbum.
També les drogues i l'alcohol marcaren un disc que els costà gairebé un any en gravar, a parer meu, amb molts de paral·lelismes amb el VS. i que conforma junt amb el Ten, una trilogia primerenca irrepetible i que ells ja no tornarien a picar tan alt en la resta de la seva carrera. Amb tot, és un disc molt complet, on hi ha racons per experimentar i també per lluir-se, és un treball amb la fusta dels àlbums de l'època, on malgrat les dificultats que travessava la banda, ens donen una lliçó de qualitat i de fermesa amb les seves conviccions. Fem una repassada a alguns dels temes.
Obren amb "Last Exit", amb una intro semblant de com obrien el VS. i on la bateria del Dave Abbruzzese ens matxaca com un martell piló i un asprós riff de guitarra acompanya la veu d'en Eddie Vedder, que des d'un púlpit existencialista ens alliçona, com fèiem tots en l'època. El que hem viscut 30 anys després ho veiem potser d'una manera més tranquil·la i no tan dramàtica. 

Last Exit - Pearl Jam

 

Qui hagi experimentat escoltar vinils amb un equip d'alta fidelitat es veu totalment reflectit amb "Spin the Black Circle", un tema que parla d'això, de tenir quelcom més que un fons sonant, és experimentar quelcom quasi religiós. 

 

Spin the Black Circle - Pearl Jam

"Not for You", un mig temps que juga amb l'electricitat, amb la pausa i després amb la fúria més violenta, on les guitarres es llueixen a base de bé, amb un més que excel·lent solo i amb l'Eddie que torna a fer-se un garbuix reflexiu, però donant-ho tot a la veu. 

 

Not for You - Pearl Jam

Amb "Nothingman" arriba la primera balada d'aquest treball, on ens retrata a una parella a punt de trencar, on el futur es veu negre quan una relació ha sigut un desencontre. Un dels grans temes aquí inclosos. 

 

Nothingman - Pearl Jam

"Corduroy" és sens dubte un dels millors talls del Vitalogy, amb un part instrumental ferma com el ciment i on l'Eddie ens regala una tornada amb canvi de to inoblidable. La fama, el mercadeig i totes les implicacions que se suposa que t'acompanyen quan arribes a un cert nivell és com ho retrata l'Eddie aquí. 

 

Corduroy - Pearl Jam

I "Better Man", una altra tonada gegant, on la futilitat, les esperances trencades posen el marc d'una altra cançó immortal, curulla de tristesa i impotència. 

 

Better Man - Pearl Jam

No us heu d'estranyar de la negativitat que acompanya la majoria de talls, era com molts ens sentíem, potser preveiem que moltes coses tant en l'àmbit personal, com en el món de la música s'acabarien. També hi ha gent que atribueix la fi de l'època daurada dels Pearl Jam a la marxa d'en Dave Abbruzzese, de fet ell era el component més rocker del grup i més paradigmàtic no pot ser en veure la trajectòria següent de la formació de Seattle, avantatges que es tenen en veure-ho tot en el seu conjunt després de 30 anys.

Outro

Aquí acaba el meu repàs d'aquests 20 àlbums més preeminents a parer meu de l'any 1994. He de dir que enguany ha sigut semblant a aquell any, on moltes dificultats s'han acumulat, també a l'hora de redactar el contingut de les crítiques d'uns discs que, com ja he repetit un munt de vegades, marcaria el punt màxim de la dècada. En el que restava fins a arribar al segle XXI, seria una lenta però constant decadència. Res més a dir, passen les dècades, però la música sempre hi serà.