29 de juny 2012

Darrer post? Synchronicity -The Police

Amics, lectors, bloggers i comentaristes. Us deso el darrer post de la temporada i ves a saber del blog. És estranya aquesta sensació de finalització com si tot s'acabes, tant de bo no sigui així. Us deixo aquesta cançó perqué pogeu aplegar l'univers i us sincronitzeu amb ell. Una abraçada a tots!

31 de maig 2012

Més enllà dels somnis trencats. Tongue Tied - Eve 6

Estem farts de crisi, estem farts de veure els polítics com s'ho carreguen tot. Inclòs ahir el Jordi Basté d'El Món de RAC1 va tenir una pensada genial ahir en suggerir cançons per escombrar aquesta merda d'ambient que es respira des de fa mesos i mesos. I per això abandono el meu relatiu silenci i discreció en què ha estat submergit El Profeta Estudiant i poc abans de tancar temporada vull fer una crida per anar més enllà dels somnis trencats, de que si no hi ha victòria, almenys hi haurà lluita. Us deixo aquesta cançó que encara que té uns anys, m'està animant les darreres hores.

29 de febrer 2012

Estats crepusculars

Veig de lluny les paraules. Totes venen cap a mi, cridant-me el seu significat. Tinc aquesta sensació quant fineix la tarda. La visió doble en què tothom mira el món. Viure o morir. Desavantatge o benefici. Tot es torna cruel a cada passa que faig. Tot esdevé un camí ja solcat, sense cap trencant, sempre recordant els mateixos entrebancs una i altra vegada. No vull paradisos sudenys, ni cristal·lins cels polars. Només vull la llum i la foscor i tenir-los en el puny.


Dusk - Genesis

15 de febrer 2012

Alguns moments de cinema (Meme). Bonus track

Hola Amics! Que tal? Buff, quant de temps sense dedicar un post una mica extens. Lo d'aquest any, ho sé, és un pèl escàs en nombre d'articles, però així estic de gos. Però avui us deso, el que seria una mica el bonus track, escorrialles o més material per la continuació d'aquells dos llunyans articles que vaig dedicar a alguns moments del cinema aquest passat estiu:

Alguns moments de cinema (Meme). Primera Part

Alguns moments de cinema (Meme). Segona Part


Començaré per fer menció a moment oníric d'una pel·lícula que m'agrada bastant: Sexy Beast (2000). En aquest tall, veiem al protagonista que té un somni del que és viure en un lloc allunyat de la freda i plujosa Gran Bretanya. En lo personal m'encanten aquests moments poètics i a la vegada fantasiosos que ens regalen alguns films.

Spanish Dream Life

A The Commitments (1991) també hi ha un tall, també un pèl irreal, on els protagonistes practiquen amb els seus instruments i de passada fan el numeret estil Fame. Perquè la veritat, a qui se li passa pel cap practicar el baix enmig una filera de porcs oberts en canal, o el gras que canta en l'autobús, o la repera, que és el pianista que va tocant a la furgoneta en marxa. Amb tot és un tall divertit i que desengreixa la cinta.

Soul i porcs 

Continuant amb escenes musicals, aquí teniu al mag més famós de principis d'aquest segle, que després de fer el passerell ballant un vals, es desmelena en plan stadium rock. Crec que va ser un gran encert posar un tall més guitarrer i elèctric, i abandonar per un moment tota la rigidesa britànica que hi ha a Harry Potter i el calze de foc (2005).

Magik and real music

A un no li estranya que a Amèrica els tornados s'emportin les cases, pel que sembla son fetes de paper com es retrata a Ruta Suïcida (1977), on veiem com queda la casa desprès que hi passi la policia.

Enderroc a l'estil Las Vegas

Premonitori és la paraula. El Pedro Almodóvar amb Kika (1993) ja ens avançava el que seria la teleporqueria, els reporters amb preguntes insidioses, la truculència més sagnant i pornogràfica o pagar el que sigui per uns minuts vergonyants.

Andrea Caracortada, la musa de la teleporqueria

Encara que Segrestant a la Srta. Tingle (1999) té una màscara de comèdia, en el fons retrata la lluita a mort per sortir d'un lloc perdut a Amèrica, i també, el sarcasme i l'odi cap els alumnes que reparteix la professora.

Amants i països

Incorrecte, faltona i amb uns quants gags desternillants, així és Spaceballs (1987) on el Rick Moranis eclipsa a la resta amb les seves desventures com a dolent en una pel·lícula de comèdia.

Així és la velocitat absurda

Recordo un dia d'entre setmana de ja fa una pila d'anys en què vaig decidir fer campana i veure una pel·lícula. I aquesta era La rosa porpra del Caire (1985) i vaig tenir el privilegi de tenir tot el cinema per a mi, era l'únic espectador. I aquesta és l'escena que em va quedar de tota la cinta de l'Allen.

Una comtessa autentica

I acabo amb un dels millors films espanyols fets en els anys 90, Todo por la pasta (1991). El tall que us he seleccionat és de les escenes més "barriobajeras" que he vist mai en un cinema. I s'ha de reconèixer que "la suegrísima" li escau molt el paper. Que ho gaudiu!

Una pensió per la Begoña 

24 de gener 2012

Terra endins - Relk. Per camins d'hivern

M'encanta aquest clip, crec que jo podria filmar un dia a dia amb gairebé les mateixes imatges. Passos enmig de la boira, llargues hores de son, humitat a la cara, fred a les mans i una mica de malenconia en els ulls. Crec que fins i tot em sobren paraules per parlar del clip i de lo meu. Que ho gaudiu!

01 de gener 2012

White Lies - Jason and The Scorchers. S'enlaira el 2012

Bé, bé. Sento haver-me demorat aquest mes i mig, però altres assumptes literaris em robaven temps. Al 2012 li han penjat la xacra d'any apocalíptic i de fi dels temps. Doncs ho anem a contradir i començarem amb aquesta peça increïble de rock and roll més a l'ús dels vuitanta. Aquí no hi ha embuts ni complexos, les guitarres volen i el Jason és un frontman dels d'abans, que es sap moure i gaudir al mateix temps. Feliç any nou a tots! 

23 de novembre 2011

Diane - Hüsker Dü. La crua realitat

Explicar una violació en un tema pop o rock ni és fàcil, ni agradable, ni políticament correcte. Tampoc a mi, m'agrada frivolitzar sobre una cosa tan seriosa. Pero la banda de Bob Mould van ser valents i feren els pas. Principis dels 80, una cambrera anomenada Diane Edwards va ser violada i assassinada per un tal Joseph Ture a St. Paul, Minnesota, on vivien els Hüsker Dü i que els va tocar i frapar de molt a prop. Aquest tema va quedar bastant relegat en el repertori dels americans en directe per raons obvies. Amb tot, ha sigut una de les seves cançons més versionades. Els Terapy? en feren una excel·lent aproximació. Salutacions! 


21 de novembre 2011

This Corrosion - The Sisters of Mercy. Interminable pluja, interminable tema

Pluja, pluja i més pluja. Avui, ahir i demà. És com si l'arribada d'en Rajoy hagués obert les portes celestials i estigués provocant un segon diluvi. I un va per la xarxa i es topa amb l'arxifamós tema dels Sisters en versió estesa (encara que si hem de ser una mica primmirats, han tallat dos segons). He de dir que la part final del tema es fa gairebé insuportable. Repeteixen una i altra vegada el mateix. Per sort quan van llançar el senzill i el videoclip es van cuidar prou bé d'acotar el tema raonablement. Espero que us agradi, mentre veieu com el món s'inunda...


17 d’octubre 2011

Sorry - The Smithereens. This is power pop

Va ser aquest dissabte passat, el primer autobús que s'atura a la meva parada, de bon matí. El conductor és una mica més jove que jo, i té la ràdio encesa. Em poso en un seient còmode, molt a prop de la finestra, sóc l'únic passatger. Per la meva desgràcia, té posat un fastigós programa per acabar de despertar als dormilegues, d'aquells que la veu dels locutors ja és desagradable, que van a mitges entre la ignorància dels presentadors, la presumpta gràcia que m'han de fer i la merda de música que posen per unir les parts parlades. Poques vegades he pogut amb la música pop més comercial i ensucrada, però el que vaig sentir aquest dissabte passat no té nom. Totes les cançons eren refregits, coses que has sentit un milió de vegades, i el que queda d'indústria discogràfica intenta vendre'ns descaradament, són productes sense res darrere, són literalment fum.
També el nou àlbum de The Smitheerens, 2011, des del títol a moltes cançons de l'àlbum, és una clara mirada enrere. A parer meu és un disc que s'acosta als paràmetres d'A Date with The Smithereens, en que el neguit y el desgast entre els components del combo de New Jersey començava a fer estralls. A això li afegim els problemes físics d'en Pat DiNizio o la deserció d'en Mike Mesaros, podrem contemplar una mica el quadre.
I malgrat això, és un àlbum que creix amb les escoltes, hi ha cançons notables com el mig temps perfecte del tema "Keep on Running" amb aquests arranjaments en segon pla que ho fan deliciós. El tribut als The Beach Boys que és "Turn It Around". El rock marxós i sotragant de "What Went Wrong". Tenim "A World of Our Own", amb una intro grandiloquente per després passar a ser un tema segur, sòlid, imparable, com un locomotora de gran tonatge, la sensual i càlida "Goodnight Goodbye" o la cançó que us presento, "Sorry ", digna hereva dels seus grans himnes dels 80, aquí parlem de pop amb lletres majúscules. Si que té una mica de sabor a passat, però ho fa posant tota la carn a la graella, no és una cançó amb mitges tintes, sinó que condensa el que és i el que hauria de ser un single: una composició amb contingut però també amb simplicitat i lleugeresa. Power pop forever!


10 d’octubre 2011

I was dancing in the lesbian bar - Jonathan Richman. Memòries de l'adolescència eterna

Si algú en aquest món anomenat música ha pactat amb el diable, no ha estat ni en Keith Richards, el Mick Jaegger, l'Eric Clapton o Marylin Mason. Aquest sens dubte és el bon jan d'en Jonathan. Amb ja 40 anys bregant pel món, el paio encara manté aquesta vitaldad adolescent, aquesta joventut que el temps no aconsegueix trencar. Mr Richman a part, ha parit una obra amplia, sense prejudicis, anant a la seva, sense importar si un disc es ven més que un altre, fent un disc de country perquè li dóna la gana, o un disc en castellà per ell ho val . O actuant en pel·licules merdoses com Alguna cosa passa amb Mary, que no li han afectat gens el seu ecant. La seva carrera és gairebé com un somni. Amb prestigi però sense doblegar-se pel mercat, actuant només amb el suport d'un bateria, però descarregant temes que ja són petits clàssics. I el millor. Fent les seves ballaruques que ja són marca de la casa. I d'això tracta la cançó. D'anar a ballar sense importar les desgràcies d'aquest món, ni el local on es remena el cul. Jonathan, sempre ens emociones!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...