Fa uns tres anys us vaig comentar el desastre que va significar l'àlbum Blow Up per a la nostra banda de New Jersey (➜ AQUÍ) i a sobre, que va ser llançat tres minuts abans que el grunge irrompés amb tota la seva potència i escombrés amb tot el que es va posar al seu davant. No només això, aquest nou corrent alternatiu va representar un nou paradigma per a les discogràfiques i això voldria dir que havien de fer foc nou i bandejar les bandes que a parer seu, ja no encaixaven. Els nostres amics en foren víctimes d'aquests merdosos moviments de màrqueting, a sobre, amb un àlbum ja gravat que no apareixeria fins al 2022. No ens enganyem, en Pat DiNizio i els seus tenen uns paràmetres més que reconeixibles en rock i en pop, per això va ser tan desastrós l'elecció del Ed Stasium com a productor i per extensió, el seu treball del 1991, perquè es va recrear en coordenades recorregudes mil vegades. I malgrat les dificultats, van poder trobar una nova companyia, van recuperar en Don Dixon com a productor que tan bon resultat els hi va proporcionar en el passat. I que en va sortir de tot això? Doncs a parer meu aquest àlbum és el millor que van parir en els 90 i el tercer en el meu rànquing de preferits de la trajectòria d'aquesta banda, on tenim cançons més que memorables, on no sovintegen els moments fluixos i inclòs, hi ha dos temes ben polèmics, que això si que és una novetat. Fent trampes amb el temps i especulant un xic, aquest treball l'haurien d'haver llençat el 1990, perquè és una continuació natural del Green Thoughts, que hi farem. Som-hi, fem un repàs de les cançons! Sorprenentment, per engegar d'aquest treball recorren a un començament semblant a l'11, amb temes potents, en aquest cas són una triada: "War for My Mind", "Everything I Have Is Blue", "Miles from Nowhere". No estan malament i tenen l'estil inconfusible de la banda de Nova Jersey, jo em quedaria amb el que va en segona posició, en recordar-me remotament a l'"Only a Memory", aquí us deixo com la van interpretar en el programa d'en Jay Leno, on la interpreten de forma fiable i contundent.
Everything I Have Is Blue - The Smithereens
El single escollit per obrir foc i a les acaballes, l'únic de l'àlbum va ser el "Miles from Nowhere", per a mi, una tria equivocada, no està malament, però no té grapa, és impossible que es puguin trencar llistes fent el mateix de sempre.
Miles from Nowhere - The Smithereens
"Afternoon Tea", un dels punts més baixos de l'àlbum, recorda massa als temes lents dels 11 i el Blow Up, un tall totalment prescindible. Per sort i a partir d'aquí és on trobem els Smithereens dels grans moments, amb "Point of No Return", tema d'en Jim Babjak, que ens mostra a una banda que sap posar una tornada, que saben fer un mig-temps memorable, on la maquinària hereva de The Beatles funciona amb precisió mil·limètrica.
Point of No Return - The Smithereens
Amb "Sleep the Night Away", es van enjogassant amb un tema que transita en moments rockers i d'altres més lents, amb aquest deix "swing" i alhora pesant i potent. "Love is Gone" un altre tema escrit per en Jim Babjak, marca personalment, el punt àlgid de l'àlbum, on els nostres amics donen una lliçó a tots els marrecs aspirants a rockers de com fer un tema compacte, rocker i inoblidable i on ens diuen que tot s'ha tornat violent i que quelcom tan necessari com l'amor, s'ha anat. Magnífica, gegant!
Love is Gone - The Smithereens
I se segueix amb un tema ben ferm com és "Long Way Back Again", amb la recurrència que en Pat imprimeix a les lletres amb temes de desamor i desesperança, on segueixen fonamentant l'àlbum.
Long Way Back Again - The Smithereens
Arribem als punts polèmics, primer, dedicant un tema al mafiós John Gotti i que ja vaig comentar en un article (➜ AQUÍ). Jo crec que en Pat no hauria d'haver-se emmerdat d'aquesta manera i menys, demanar l'alliberament d'aquest senyor. L'altra tonada polèmica és "Sick of Seattle", on sense cap mirament critiquen l'escena grunge, puc comprendre en Pat, una situació que també va passar en els anys 70 amb les bandes consolidades del rock i la irrupció del punk. Santa paciència, Mr. DiNizio.
Sick of Seattle - The Smithereens
I aquest àlbum es rebla amb "Life Is So Beautiful", un tema amb tota la càrrega d'ironia al títol, descrivint les promeses trencades i entonant el "mea culpa" pels errors comesos. Un tema lent, però sòlid, amb una omnipresent harmònica que va acompanyant la tristor del protagonista.
Life Is So Beautiful - The Smithereens
Malgrat les expectatives, aquest disc va vendre poc i a la discogràfica li va faltar temps per despatxar-los i de fet, no van tornar a gravar fins cinc anys després, amb un segell independent. Per sort d'ells i en el present segle, els fans, no els hem oblidat mai i de gires sempre en van tenir i encara en tenen, però això, ja és una altra història.
Recordo com van explicar el títol d'aquest àlbum, es veu que alguns components de la banda utilitzaven estris per llançar projectils coure com un joc d'adolescents, a gent que els intimidava, de trapelleries que anaven més enllà. Amics, estem davant d'un dels grans àlbums d'aquell any, amb un munt de talls que eren potencials singles, amb gent molt jove que es van trobar de sobte, que a partir d'aquell any serien referents per a millers. Fem un xic d'història. Un grup d'amics i coneguts de York, Pensilvània, en Patrick Dahlheimer (baix), en Chad Gracey (bateria), en Chad Taylor (guitarres) i l'Ed Kowalczyk (veu principal, guitarres) engeguen la banda a mitjans dels 80 i poden gravar un primer EP i a l'any següent llancen el Mental Jewelry, que va ser produït per un vell conegut, en Jerry Harrison, excomponent dels Talking Heads. Amb aquest àlbum comencen a fer-se grans i serà amb l'àlbum que avui us presento el seu salt definitiu, una barreja explosiva de comercialitat, consciència oriental i amb afalacs de la crítica que els titllaven d'uns nous U2 o uns nous R.E.M., que malauradament no seria així. Fem un xic de repàs a aquest àlbum. L'àlbum s'inicia de forma majestuosa amb "The Dam at Otter Creek", amb uns primers compassos líquids i llunyans, amb un creixendo amb l'Ed udolant, la cançó podria parlar sobre els jocs i les trapelleries que es fan de jove i que no sempre se'n surt vencedor o feliç, és com una reflexió sobre la inconsciència quan comencem a fer els primers passos en aquesta vida.
The Dam at Otter Creek - Live
Jo crec que "Selling the Drama'" és el tema més famós d'aquesta banda; pel biaix i el missatge que desprèn, inclòs personalment jo tinc la meva teoria, sembla ben bé l'antítesi que representava el que deien els Nirvana a les seves lletres i és ben fàcil, només heu de confrontar les lletres d'uns i d'altres i veureu d'on surt aquesta reflexió pròpia. És un tall on s'incita a la superació malgrat les cicatrius i les putades, les humiliacions i el dolor que comporta viure en eixe món, sortir-se com individu i allunyar-se d'actituds gregàries. Un dels grans temes d'aquell inoblidable 1994, un èxit instantani, només heu de veure la reacció alguns dels que escolten aquest tema per primer cop, és la mateixa que teníem nosaltres vam tenir llavors.
Selling the Drama - Live
Un altre èxit, una altra cançó irresistible és" I Alone", també és una tonada amb diverses lectures, per una part potser una cançó d'amor, com també i que a "Selling the Drama" s'incideix també en això, que s'ha de tenir amor per a un mateix i poder trampejar el destí i no quedar-nos amb les pulsions primàries o il·lusions adolescents.
I Alone - Live
Per a mi, "Lightning Crashes" és el cim d'aquest àlbum i potser de tota la carrera dels Live, definitivament et submergeix a límits paradoxals que en el segle XX ens abocaven a reflexionar-hi. El tema es basa en una noia coneguda de la banda que va morir en un accident per culpa d'un conductor borratxo i que gràcies a la donació dels seus òrgans, molta gent va poder viure. Uns que viuen, d'altres moren, et fan pensar molt, perquè de forma propera o llunyana, tots hem vist vides segades molt aviat. Un tema que és emoció pura, un videoclip que ens traspassa a tots el cor.
Lightning Crashes - Live
Amb "All Over You" ens conviden a estar amb comunió amb el nostre voltant, amb els seus fluxos i refluxos, molt en sintonia amb el pensament de l'Ed, un estudiós de les filosofies orientals. Un altre tema guanyador i carismàtic.
All Over You - Live
A partir d'aquí l'àlbum aixeca el pedal del gas, però que manté el to amb "Shit Towne", on plasma la situació d'estar envoltat de gent amb addiccions, on els carrers es transformen en femers i que l'autor en vol escapar com sigui.
Shit Towne - Live
Els Live amb "T.B.D." fan un exercici més que reeixit, on les guitarres s'acosten molt als U2 del 1987, amb un to calmat i xiuxiuejant fins que desemboca a la part final amb l'Ed cridant a tot pulmó. A "Stage" és tot el contrari, un tema ràpid i urgent on la banda va tota velocitat. Amb "Waitress" és com ens il·lustren el treball mal pagat, a la misèria que és tenir d'arrossegar-se pels putos bitllets. Com a curiositat, es dona la circumstància que l'Ed va interpretar a un cambrer al film "El club de la lluita" del 1999.
Waitress - Live
Els nostres amics de Live van seguir l'any 1997 amb Secret Samadhi, que malgrat fer uns bons números ja no s'acostava ni de lluny amb tota l'èpica del disc que avui us he fet comentari. Amb tot, els Live van continuar gravant, amb treballs recomanables, fins i tot l'any 2008 van gravar al Paradiso d'Amsterdam un gran directe com ja us vaig comentar (➜ AQUÍ). Després han vingut baralles entre els membres, l'Ed es va quedar amb tot i va expulsar a la resta de components, però amb una reunió no fa pas massa dels membres originals. La vida dona moltes voltes i tampoc els nostres amics músics no n'escampen. Gaudiu-los!
Pocs dies abans que tingui de penjar aquest article, escric i l'he tornat a reescriure. És molt fàcil deixar-se endur pel "morbo" i l'especulació recordant aquells dies d'abril del 1994, donat que feia tan sols una setmana que el marit de la Courtney Love va decidir abandonar aquest món i que l'àlbum que recordem avui sortia a la llum. Cert amics, ens podem posar de la manera que vulgueu, però vull centrar-me en la música, el que ha representat 30 anys després i de com, la banda d'aquesta senyora va saber renunciar a una part de l'agressivitat que arrossegava del seu primer treball, construint tonades que han resistit sense cap problema tot aquest temps. Tot el procés d'aquest disc va estar envoltat de rumors i especulacions constants, de què si superava en qualitat al fet per Nirvana, si s'havia pagat molt més, etc, etc i més etc. i que per descomptat, la senyora Love els va alimentar, no fa falta ser un Freud per veure-ho i com es diu en alguna banda: "Pels seus fets els coneixereu". Deixem-nos de xafarderies i anem al que és important i és desgranar el segon àlbum dels Hole, som-hi. "Violet", tema amb què es dona el tret de sortida, on ja ens trobem una constant de tot l'àlbum, on es trenen parts tranquil·les amb d'altres amb tota la rabior elèctrica i també a la veu, a voltes, calmada, d'altres, cridant. I en aquest primer tema es combinen a la perfecció.
Violet - Hole
"Miss World", va ser el single de presentació i on podem repensar-nos si és un tema comercial, en realitat ens presenta a la Cortney davant del mirall, que per arribar a dalt de tot, va haver de fer sacrificis i una certa tristor supura per fer-ho com ho va fer, però en realitat sabia que no hi havia altra manera, però que tampoc, a ningú l'importa.
Miss World - Hole
"Plump" és un rock accelerat i que discorre entre un riff prou potent i la Courtney anant a totes, on podem entreveure una primera referència cap a en Kurt Cobain, el fet de ser mare i tot el que arrossega. "Asking For It" és una power ballad que arrenca amb un baix contundent i on la senyora Love no es pot estar de cridar i com és la tònica de l'àlbum va basculant les parts més pausades amb les més desenfrenades. Un dels punts culminants d'aquest àlbum l'assoleix amb "Doll Parts", on la temàtica que ens mostrava a "Miss World" aquí ens la reforça i expandeix, que "ella es vol quedar el tros més gran del pastís", malgrat estar exposada i que tothom l'apunyalarà pel que fa. Hi ha moltes coses que podria criticar de la senyora Love, el que és cert és que ella es bolca en el que fa i ens ho mostra de la forma més real i descarnada.
Doll Parts - Hole
"Softer. Softest", la tonada més serena del disc, amb la nostra protagonista autoinculpant-se, on la part maternal es torna a fer corpòria i que de lectures en pot tenir un munt, tant el que es refereix a la seva filla o inclòs amb el darrer treball de Nirvana, on la temàtica de nadons i làctia també hi és abordat. "She Walks On Me" és una tema que m'encanta i que en principi et sobta perquè s'inicia amb intro psicodèlica per a continuació posar la directa amb una Cortney embogida i tota la banda seguint-la de forma histèrica i destructora.
She Walks On Me - Hole
Encarant la part final ens trobem amb "Gutless" una descàrrega punk, on la Cortney s'esplaia amb un míting sobre la revolució, sobre que covards som, que ella estarà fotuda, però tu, sota la seva atenta mirada, ho estaràs més. I es tanca el disc amb "Rock Star", la visió que tenim ja de grans sobre l'escola primària o secundària, aquí la protagonista sembla cridar a l'alumna que era perquè escapi del merdós ambient que s'hi respira. Cal recordar que en una de les escenes més divertides de la pel·lícula d'en Bernardo Bertolucci, "Bellesa robada", ens trobem a la Liv Tyler descanyotant-se amb aquesta cançó.
Rock Star - Hole
Resumint, aquest és sens dubte el millor treball dels Hole, on hi ha un grapat de temes ben mereixedors de la vostra revisió i podem fiscalitzar el que ha fet la senyora Love, però almenys va tenir el coratge de ser honesta i no amagar-ho, ans el contrari, ho crida durant tota aquesta magnífica obra. Torneu a escoltar-la i torneu a gaudir-la!
No sé si a cada any que passa m'agrada més l'hivern, el que tinc clar és que l'estiu se'm fa molt antipàtic i tot sembla indicar que no canviarà de postura per enguany. I per això, abans que el darrer resquill fred ens passi fregant la ment us poso aquesta tonada, de forma urgent, contemplant la dansa desmenjada de la noia, deixant enrere els dies curts i boirosos, amb aquest videoclip totalment hivernal, d'un altiplà melangiós i gris...
Nota preliminar: Per circumstàncies personals, no vaig poder escriure, corregir i penjar l'article dels Soundgarden, en el 30 aniversari de l'edició del seu àlbum Superunknow, el dia que tocava que era el 08-03-2024. El penjo avui, un mes després i estarà en data 08-04-2024 durant alguns dies i seguidament el posaré en data del mes de març per si algú en el futur el vol llegir. Evidentment aquesta nota preliminar serà esborrada. També he de dir que no serà l'article jo hagués volgut, serà més curt i concís. Gaudiu de la lectura i de l'escolta!
Alleugerir la càrrega per volar més alt
Aquest àlbum és el més segur, la primera obra mestra del nostre allunyat 1994, on considero que els Soundgarden van perdre la contundència i la fermesa exposades a Badmotorfinger i van obrir el ventall, suavitzant la proposta y rebaixant la pesantor de les guitarres y també la veu es va veure afectada, on els udols característics d'en Chris aquí ja costa més trobar-los. Amb això diria que l'àlbum pot sonar a les primeres escoltes un xic irregular, però a canvi, ens aporta tonades que han sigut clàssics absoluts de la música manufacturada en els 90. En la distància que donen els anys tot es posa més a lloc, es guanya perspectiva i potser a hores d'ara el que m'irrita és aquesta negativitat que em sembla gratuïta, però sabent de la història personal del Chris Cornell s'entén el que va escriure i cantar. Ja vaig parlar d'una manera més àmplia de la seva trajectòria en un passat post (➜ AQUÍ) i em centraré més a disseccionar alguns trams d'aquest treball. L'àlbum engega amb "Let Me Drown", amb la contundència acostumada i que no desentonaria gens amb el Badmotorfinger. I continua amb "My Wave", on ja apreciem que les coses han canviat, que no està exempt de fermesa, però sí que aquest tema guanya en accessibilitat (aquesta tornada, el diferents instruments enjogassats), ja ens avisen que no tot és especular amb el metall, que hi ha més, més enllà de les descàrregues elèctriques contundents. "Fell on Black Days", paraules majors, un gran tema on l'àlbum guanya enters, on reflexa de la forma més tranquil·la i alhora amb arrencades de fúria, el que és la depressió, veure-ho tot negre, el verí invisible que aquí se'ns exposa de la forma més crua i veraç.
Fell on Black Days - Soundgarden
"Mailman" em recorda un xic al "Slaves & Bulldozers", amb aquest joc de veus del Chris i les guitarres pesants i alhora, amb gotes psicodèliques d'en Kim Thayil. Amb el tema que dona nom a l'àlbum torna la voluntat d'alleugerir un xic tot, sobretot fent reconeixible la tornada, encara que en Kim no s'està d'abocar-hi tota la càrrega "enguitarrada" que pot. "Black Hole Sun", no sé què dir que no s'hagi dit ja, és senzillament un tema bandera del rock fet en els anys 90, amb un munt de lectures, tant en la lletra, com en el videoclip, amb una feina exquisida en els instruments, on torna a haver-hi gotes de psicodèlia, guitarres accelerades, parts arramassades, tot un conjunt que no sé fins a quin punt amb les meves paraules ho puc descriure, el millor que podeu fer és mirar el videoclip i fer l'esforç de submergir-vos en el tema.
Black Hole Sun - Soundgarden
"Spoonman", un tema sorgit i inspirat per un artista de carrer que tocava amb unes culleres, va ser el primer single de l'àlbum i una altra tonada responsable de l'èxit d'aquest treball.
Spoonman - Soundgarden
Escoltant enter el Superunknown, jo diria que no ha envellit gens, com si s'hagués gravat ahir i els temes són ferms com pedres i ho continuaran sent per molts anys!
